La veu dels sense veu

“Si tapo la meva cara amb un drap no és per por, és per vergonya. I no a la meva pedra, sinó a la teva amenaça. Aquesta que evita el diàleg, a aquest ultimàtum que sense voler ens vas donar: “S'ha acabat el temps de les marxes”. Sota quina autoritat atures el temps de la història? És cert, no sóc estudiant. Sóc un infiltrat en aquesta marxa, no pertanyo als seus distingits planters. Sóc el rebuig d'aquest “ordre”, sóc flaite i dels durs (literalment). No intentis explicar-me. A cops em van educar i a cops pretenc ensenyar-te. No conec una altra via.

No fumo cogollo, no m'arriba. Fumo paragua.

La creativitat en les seves manifestacions pacífiques m'altera. I no creguin que pertanyo a grups organitzats com el cordón, el colectivo, el grupo autónomo o ves a saber quina altra sigla han inventat per  intentar de fer-se passar per exclosos. Ells són els veritables infiltrats. Ni tant sols conec la paraula ideologia, no m'interessa ser l'objecte d'anàlisi dels sociòlegs. Sóc flaite i punt.

Vostès podran esperar, “perdre l'any” en diuen, però jo... Jo vaig perdre una vida sencera sense saber per què.

Per a vostès, la toma és una anècdota. Per a la meva família va ser la forma de guanyar-se un terreny.

A vostès els dissolen amb lacrimògens, a nosaltres amb bales. No en el centre, és clar, sinó a la perifèria, en aquest punt de la ciutat on les estadístiques no arriben.

El cartró amb el que vau imitar un guanac hagués folrat la paret de la meva casa. D'això parlo. Mai ens entendrem perquè habitem mons extrems.

Així que no intentis controlar-me, ni per la raó ni per la força. Sóc l'anti lema. Sóc el Frankestein del que cap científic social vol fer-se'n responsable... Sóc la cara oculta, la caputxa.

Lluito pedra a pedra, no com aquests nenets que juguen a posar bombes. Cos a cos... no tinc res a perdre.

La vida diran alguns.

Ni tant sols em coneixen, la meva vida no val res." Autor i datació anònima.

Aquest escrit naufrega anònimament per la xarxa. Segurament mai en podrem saber l'autor ni la procedència, i, qui sap, si és de qui diu ser. Pel vocabulari utilitzat (fraite, paragua,...) i per algunes referències contextuals (organitzacions d'estudiants com El Cordón, El Colectivo,...) és fàcilment situable a la Xile postPinochet, en el marc de l'afluència de contradiccions socials, concretament en l'àmbit dels moviments revolucionaris estudiantils, que des del nombrament de Piñera tornen a estar a flor de pell malgrat no ocupar gairebé portades ni minuts televisius.

Aquest escrit dóna veu als sense veu. És la veu dels que no arriben a pobres. Dels que somien ser pobres. La veu dels que no coneixen les paraules estat del benestar, rendiment, taxes universitàries, benefici, drets nacionals i drets socials, recessió, ciutadà, inflació, decreixement, productivitat, plusvàlua,... ja que l'impossició dels mots (transformats en la realitat més cruel) misèria, fam i injusticia els hi negen la capacitat i el dret a ser persones, a ser.

Del Montseny als Urales

Federica Montseny és resultat de l'amor lliure. Neix roja malgrat la seva pell blanca i prematurament esdevé anarquista. Absorbirà l'ideari degut a la influència dels seus pares, a l'educació de la seva mare i a la seva voluntat autodidacta sense límits. Era una nena peculiar ja que a falta d'àpats calents, s'alimentava de llibres i bevia coneixement. Així, amb 18 anys, es donarà a conèixer a l'opinió pública a través de Solideridad Obrera. També desenvoluparà la capacitat de descriure la realitat social, publicant diverses reflexions camuflades en forma de novel·les sota la llarga nit instaurada per Primo de Rivera. Federica no va ser ben vista, però si molt criticada, per la majoria de feministes de l'època. Ella odiava les faldilles i tots els estereotips femenins i vestia, actuava, treballava i reia com un home, dia a dia, com a forma de reivindicar-ne la igualtat més absoluta en tots els àmbits possibles.

Serà la primera dona ministra de l'Europa Occidental, assumint el Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Largo Caballero. Malgrat el breu mandat, finalitzat dràsticament arran dels fets de maig, tindrà temps d'elaborar el primer projecte de llei d'avortament. Aquest rebrà l'oposició d'altres ministres del govern i quedarà enterrat en l'oblit. El dret a l'avortament no seria reconegut a l'Estat espanyol fins 50 anys després.

En plena gimnàstica revolucionària de la Guerra Civil assumirà diverses responsabilitats i càrrecs, fet que la conduirà a l'inevitable exili, tot creuant els Pirineus, des d'on continuarà la seva tasca sindical vinculada a la CNT. Després de 38 anys va retornar a casa, al barri, seguint amb la mateixa efervescència que el primer dia, malgrat els seus problemes visuals. Va morir el 1994 a Tolosa.

Federica Montseny, doncs, passarà a la història i serà coneguda i recordada com a tal. Però no podem dir el mateix dels seus pares. Federica era filla de dos persones desconegudes (Joan Montseny i Carret i Teresa Mañé i Miravet) i de dos pseudònims amb fama internacional: Federico Urales i Soledad Gustavo. Dubto que puguem saber quins van ser els veritables motius que van induir a Joan Montseny a adoptar el cognom d'Ural(e)s, qui sap si va pensar que el Montseny se li feia petit, que no era una muntanya amb tant renom. Per sort no passem a la història pels cognoms: o si?

Josep Fontana: Història, economia política i projecte social.

"Tota visió global de la història constitueix una genealogia del present. Sel·lecciona i ordena els fets del passat de tal manera que condueixin en la seva seqüència fins a donar compte de la configuració del present, casi sempre amb el fi, conscient o no, de justificar-la. Així l'historiador ens mostra una successió ordenada d'aconteixaments que van encadenant-se fins a donar com a resultat “natural” la realitat social en la que viu i treballa, mentre que els obtàcles que es van oposar a aquesta evolució se'ns presenten com a regressius, i les alternatives a ella, com a utòpiques. S'ofereix com una averiguació objectiva del curs que va del passat al present el que sol ser, més aviat, un partir de l'ordre actual de les coses per a rastrejar en el passat els seus orígens, aïllant la línia d'evolució que condueix a les realitats actuals i transforman-la en una manifestació del progrés, amb finalitats legitimadores. [...]

La descripció del present – producte obligat de l'evolució històrica – es completa amb el que anomeno, genèricament, una “economia política”, això és: una explicació del sistema de relacions que existeixen entre els homes, que serveix per a justificar-les i racionalitzar-les – i, amb elles, els elements de desigualtat i explotació que inclouen –, presentant-les com una forma de divisió social de treballs i funcions, que no només apareix ara com a resultat del progrés històric, sinó com la forma d'organització que maximitza el bé comú. Cada etapa de l'evolució social, cada sistematització de la desigualtat i l'explotació, ha tingut la seva pròpia “economia política”, la seva racionalització de l'ordre establert, i l'ha assentat en una visió històrica adequada. D'aquesta evolució del passat al present, mediatitzada pel sedàs de l' “economia política”, s'obté una projecció cap al futur: un projecte social que s'expresa en una proposta política.

El que sostinc és que les tres parts d'aquest conglomerat - història, "economia política" i projecte social - es troben indisolublement unides: que cap és plenament comprensible arrancada de les altres. Quan una d'aquestes concepcions globals de la societat s'ofereix com a alternativa a la del ordre establert, la connexió entre els seus diferents elements resulta aparent. Un cop guanyada la batalla, malgrat tot, quan ha de deixar de servir com a eina crítica per a actuar com a legitimadora del nou sistema, es procedeix a trocejar el conjunt en tres elements separats: una història suposada narració objectiva dels aconteixaments significatius del passat, una economia política suposada descripció "científica" i neutral del funcionament de la societat i uns projectes polítics destinats a resoldre els problemes del present, realitzables en el marc de l'economia política admesa. Al més lluny que s'arriba, com fa el pare del neoliberalisme econòmic, Friedrich Hayek, és a admetre una connexió entre història i política, però sense tenir en compte el tamís del present; d'aquesta manera, la connexió s'estableix en el terreny de les idees, de les concepcions del món, sense que apareixi viciada per el contagi amb els interessos. Els historiadors acadèmics, per la seva part, no solen arribar tant lluny: ells estan convençuts de que es limiten a investigar desapasionadament el passat, lliures de qualsevol prejudici cultural o polític." Josep Fontana (1981) Historia: análisis del pasado y proyecto social, "Breve, y necesaria, explicación inicial".
Josep Fontana i Lázaro (1931) va néixer a Barcelona. Ciutat que el veurà créixer i que el cortirà. Freqüentador d'extranyes tabernes per l'època, solia beure P. Vilar, W. Benjamin o A. Gramsci. I va tenir el privilegi, i els professors, Jaume Vicens vives i Ferran Soldevila. Fontana va néixer per aprendre i va néixer per ensenyar, per transmetre. Doctorat, treballarà com a professor universitari a Barcelona, València i Liverpool. En gairebé totes les obres, i de forma reiterada, es dirigeix als futurs professors, d'aqui que l'etiqueta de Mestre de mestres sigui, avui, la més adient. Sempre he pensat que ho fa perquè, humil i inconscientment, renúncia a reconèixer les grans aportacions metodològiques i teòriques que ens ha deixat. Un home que ha nascut per ensenyar; per ensenyar-nos.


En aquests fragments de la "Breu, i necessària, explicació inicial", escrita el desembre de 1981, i que precedeix el llibre Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), crec haver trobat la millor resposta als dos comentaris que va despertar l'última entrada al bloc. Ser que no són les meves paraules, però de qui són les vostres idees? Simplament no hauria pogut explicar millor el que penso.

De Arthur Young a Artur Mas

Arthur Young va nèixer un 11 de setembre de 1741 a Suffolk, Anglaterra. Criat en un ambient espiritualment carregat, abandonarà prematurament el comtat per veure món, per conèixer món i per descriure'l. En una època on el 80% de la gent vivia en una lluita constant per sobreviure, Arthur Young tindrà el privilegi de poder viatjar, de sentir-se aventurer. Recorrerà Anglaterra, Irlanda, França, Espanya,... de les seves mans sortirà el llibret “Viatge a Catalunya” (1787) que tantes simpaties despertarà dins un sector de la historiografia nacionalista catalana (sumat a la casual data de naixement). Professional liberal, es dedicarà a recopilar estadístiques agrícoles, sent-ne un dels pioners i un dels mes influents a Anglaterra els segles XVIII i XIX. A més, els seus anàlisis s'agafaran com a sentències i de les seves estadístiques se'n extreuran observacions socials i polítiques que facinaran a les posteriors glòries acadèmiques.

A la dècada de 1980 dos historiadors toparan casualment amb els seus informes fet que els portarà a reinterpretar i revisionar la interpretació convencional sobre el desenvolupament agrícola a Anglaterra, demostrant que la realitat no s'ajustava als fets descrits. R.C. Allen era professor d'història econòmica a Oxford i s'havia donat a conèixer a través d'una revisió del paper de les col·lectivitzacions agràries a la URSS i C. O'Grada era professor d'història econòmica a Dublín i un dels irlandesos que ha estudiat més sobre la fam de 1845 i les seves conseqüències demogràfiques.

Els dos autors, en aquest estudi conjunt que veurà la llum el 1988, realitzen un anàlisi rigorós de les fonts. Fet que els porta a qüestionar-se les interpretacions de Young fins el punt de preguntar-se: per què Young va interpretar erròniament les dades? Per què els historiadors van acceptar les conclusions de Young? Per què les seves opinions van ser tant populars a l'època?

Arthur Young argumenta que els tancaments (Enclosure Acts) són els impulsors de les innovacions agràries i, per tant, expliquen el creixement dels rendiments agraris de l'últim terç del segle XVIII. 

Allen i Grada es qüestionen que els tancaments siguin els veritables impulsors de les innovacions i dels increments en els rendiments agraris. Cal recordar els múltiples debats que van fluir per amplis espais de sociabilitat a l'entorn de la revolució agrícola anglesa. La classe terratinent es va beneficiar, novament, dels tancaments i del posterior (i obligat) procés de fusió. En un moment on els treballadors agrícoles i els consumidors en sofrien les conseqüències a través de la disminució del treball i la pujada dels preus dels productes bàsics. Precisament per això van triomfar les opinions de Young: es van fer populars entre les classes propietàries perquè proporcionaven raons per aquest desenvolupament desigual. Contràriament als crítics, que ressaltaven les penalitats que causaven a les classes populars, Young va argumentar que els tancaments eren d'interès públic perquè modernitzaven l'agricultura. Per tant, per ell, era important mostrar (i demostrar) que els grangers dels tancaments adoptaven els nous cultius, mentre que els grangers de les zones de camps oberts i els estrangers no ho feien. Young va ajudar a propagar el mite de que la difusió del cultiu de trèvol i naps depenia de la classe terratinent i, per tant, aquests mereixien les rentes més elevades (plusvàlua) que obtenien.

Si s'hagués sabut que gran part de l'adopció de nous cultius i de l'increment dels rendiments van ser obtinguts pels petits camperols a Irlanda o especialment pels camperols de zones de camps oberts a França, llavors l'oposició als tancaments hauria estat, de ben segur, molt més forta i contundent.

Han plogut moltes estadístiques i xifres des de que el president de le France va dir allò tant irònic de refundarem el capitalisme. Fa un parell de dies, a casa nostra, el capità de la nau catalana, el molt honorable Artur Mas, va presentar-nos un segon paquet de retallades. Única i veritable solució. Dígits i xifres infinites, presentades a l'escenari en forma de percentatges, tangents i paràboles de colors, anuncien noves tempestes per les classes populars (prepareu el paraigua).

La classe política europea, al servei de la gran banca internacional, ens presenta unes mesures en forma de solucions per tal de preservar els seus interessos, per tal de mantenir l'actual sistema. Malauradament per ells no hauran de passar 200 anys per (re)escriure la història; per denunciar la mentida en forma de veritat i per poder afirmar, una vegada més, que la Justícia, la Democràcia, la Llei i la Propietat, fills il·legítims de l'actual sistema capitalista, no són res més que pervercions del llenguatge al servei del poder.

Tripijocs de paraules: política, socialisme i democràcia

"Pel que fa al mot socialisme, ha estat una confecció nova, i no el trobem en els diccionaris clàssics. Quin és el seu veritable sentit? És l'art de fundar les societats, o la ciència de les doctrines, sobre les quals s'estableix la societat? En el primer cas, és el mateix que la política; en el segon, el mot socialisme pot implicar una idea d'admiració o de menyspreu, el mateix que la política. No veig pas que, en virtut d'una qualificació o d'una altra, les persones puguin atribuir-li qualsevol vàlua. Hom pot inventar, en nom del socialisme, institucions funestes; on pot, en nom de la política, restituir el pitjor que tenen.

El que tingui el plaer d'anomenar-se polític o socialista farà, segons el meu parer, un gran ridícul. Aquest ridícul és malauradament molt estès en els temps que vivim. Tota persona que lluita a les eleccions municipals a favor o en contra del govern, s'imagina que fa alta política. Tothom qui ha llegit certa informació sobre alguns sistemes o que ha acaronat a la seva ment algunes utopies, es creu un profund socialista. Podem pensar en quelcom més frívol? Però, sempre, els francesos han tingut la mania d'enregimentar-se sense saber amb qui, i d'escriure sobre la seva bandera una paraula que no comprenen.

Per tant, és cert que aquests mots de política i de socialisme serveixen avui, també dins de l'oposició nacional, per qualificar dues opcions ben distintes. L'error és, doncs, en les paraules, però el fet existeix. Els pretesos socialistes i els pretesos polítics no senten, no veuen i no comprenen de la mateixa manera l'estil d'acció que ha de tendir al benestar de tots. No es discuteixen sols sobre els mots, com alguns pretenen en una via de conciliació; no s'han de barallar ni odiar, és cert; però tenen l'obligació d'explicar-se abans d'entendre's, i temps vindrà que marxaran d'acord (...).

Els socialistes s'ajoquen especialment en la idea abstracta de la justícia i de la veritat, sense preocupar-se suficientment, potser, de la lluita actual, que sens dubte no poden abandonar. Els sembla que fer aconseguir els drets de les masses no és el més important, però actuaran, abans que res, enlluernant les masses amb els seus deures. Aquest és un treball més complex, més profund i més difícil del què pensen els polítics. Els socialistes han dit (...) esforceu-vos a fer canviar els esperits, a vèncer els cors, a transformar les creences, i aleshores, espereu que l'acció sigui bona (...) Els socialistes malauradament tenen raó; però el missatge no ha set entès, les seves exhortacions produeixen el despit, la impaciència i les burles dels polítics, els socialistes s'extravien. Els uns són tombats pel descoratjament..., els altres, aconsellats per l'ambició, o, desencoratjats per una vaga ciència, no han volgut acabar-ho o no han sabut atendre. S'han adherit de manera maldestra, potser amb astúcia, a la política" G. Sand, "La politique et le socialisme", L'Éclaireur de l'Indre, 16, 23 i 30 de novembre de 1844.

Amandine Aurore Lucile Duplin (1804 - 1876) serà baronessa de Dudevant i passarà a la història del feminisme sota el pseudònim masculí de George Sand. En aquestes línies avança una de les crítiques fonamentals a la majoria de futurs Partits fundats sota el paraigües de la socialdemocràcia, que amb el pas de les llunes plenes han pervertit el llenguatge i han violat les seves doctrines, els seus principis i els seus valors, per utilitzar esperances, esforços i il·lusions com a combustible de la seva maquinaria política.

Seria injust considerar que la majoria de Partits que actualment s'autoanomenen socialistes ho són, com també pensar que dipositar un paparet en una urna cada quatre anys et fa ser més democràtic que un altre. La democràcia es construeix, es guanya i es defensa al carrer, a casa, a la família, a l'empresa, a les assemblees de barris o estudiants, amb els amics o amb la parella. La democràcia comença per un mateix i és, per sobre de tot, una actitut; una manera de veure el món i una proposta determinada per regularitzar les relacions socials.

Que ningú vagi a dormir tranquil pensant-se que ja a fet els deures per anar a votar, per participar, de nou, en l'espectacle que ens han preparat.  

In memoriam

Avui fa 8 anys que vas tancar els ulls per sempre més. El temps, ho saps prou bé, no passa debades i molts incrèduls t'han ignorat i menystingut. I alguns xiquets – planye'ls Miquel – creixeran sense la coneixença dels teus versos.

Molts dels que et van plorar t'han condemnat a l'oblit, desconeixen i ignoran que no es poden enterrar les paraules, ni les idees ni els mots. He de confessar que et (re)llegeixo sovint, a vegades obsessionat en trobar aquella frase que tot ho justifica i d'altres amb la il·lusió del nen que obra el regal tot i saber que hi trobarà. Com bé deies: serem allò que vulguem ser.

Ens has ensenyat a parlar i escoltar com a bon arquitecte que ets de les paraules. Igual que en Gaudí has alçat meravelles a través de l'experiència viscuda (la teva font d'inspiració fonamental). Has connectat amb el poble perquè ets poble, perquè en formaves part, te'l senties teu i te'l estimaves com qui més. Vas patir i vas plorar, i et van condemnar a la llarga agonia d'una malaltia que es va arrelar a tu fins paralitzar-te sencer. Mai va poder, però, amb els teus ulls: per qualsevol ingenu era incomprensible que despertessin tanta vitalitat, tanta energia, tant patiment i tanta felicitat al mateix temps. Salveu-me els ulls, cridaven els mots. El final semblava que ens parlaves pels ulls.

A plogut molt, i a destemps, a Roda de Ter i al món sencer, des d'aquell 1929 quan vas obrir els ulls. Però encara avui en dia, a la penombra de la cambra, els teus versos s'omplen, novament, de significat i de sentència. Les canyes només es tornen llances si hom les empunya amb esperit de lluita. I tu sempre ho vas fer-ho, i dir-ho i vas animar a la resta de tots nosaltres a creure'ns, humilment, que el nostre granet de sorra servirà per alguna cosa més que per treure'ns la inquietud i aixecar-nos de la butaca. Vas marcar-nos un camí fugint del cercle viciós del que sempre remuga i ensopega amb la mateixa pedra, oferint-nos la mà en forma de versos.

Recorde'ns sempre, perquè mai se'ns oblidi, que tot està per fer i tot és possible.

Mestre de mestres.

Però no us preocupeu: són terroristes

L'Estat espanyol ha plorat molts cops les seves víctimes. Manifestacions, articles, documentals, comunicats, estadístiques, crespons, informes, entrevistes, banderes a mitja asta, debats, imatges... que ens recorden i alerten constantment que el conflicte deixa un saldo de 829 persones mortes, 2.596 ferides i 3.391 accions armades per part d'ETA. Tots soldats de la pàtria, tots innocents, tots recordats i tots plorats.

La política informativa estatal ens ha fet sentir nostre cada mort, ens ha obligat a plorar, a rebutjar-ho i a condemnar-ho. L'alineament estatal ha estat contundent. Els tentacles institucionals, intel·lectuals, repressius i informatius han teixit una contundent xarxa de solidaritat i unitat a l'entorn d'aquestes pèrdues. Víctimes amb nom; amb dol; amb plaques; amb manifestacions; amb suport, recolzament i comprensió unànime.

Així doncs, sempre que es tira la moneda a l'aire aquesta cau de cara. Només se'ns mostra i se'ns informa de la cara, la cara coneguda per tothom i esmentada anteriorment. Però quina és la creu? O la cara sempre negada? Per què la moneda sempre cau al mateix costat? La creu la porta patint en un silenci silenciat, la societat basca, la família basca:

El pare que es desperta nerviós, a altes hores de la matinada, al sentir uns cops violents a la porta i s'alça desitjant que no el vinguin a buscar. Hi han hagut 30.000 persones detingudes, però no us preocupeu: són terroristes.

L'àvia que es passa tot el dia cuinant els plats preferits, les delícies més merevalloses, per poder-les oferir a la visita a la seva neta. Hi han hagut 16.000 persones empresonades (16 mortes a presó). Dels actuals 730 presos i preses polítiques basques, 140 ho són per delictes exclusivament polítics. Però no us preocupeu: són terroristes.

El germà que des de que ha tornat no és el mateix, té una mirada perduda i no encaixa bé les bromes. S'ha tornat esquerp i salta a la primera. Hi han hagut 7.000 persones torturades (13 mortes com a conseqüència directe de la tortura), però no us preocupeu: són terroristes.

La mare que plora per la pèrdua del seu fill, per la mort, pel no retorn. Hi han hagut 470 morts (122 assassinades per forces de seguretat de l'Estat, 27 pel GAL, suïcidis...). Però no us preocupeu: són terroristes.

El cosí que ha tornat de la manifestació amb el braç esmicolat i cinc costelles trencades. Hi han hagut 666 persones ferides per la policia sumat a les 255 agressions d'ultres. Però no us preocupeu: són terroristes.

La cosina que torna de comissaria destroçada, trencada, violada. Hi han hagut 14 dones violades, però no us preocupeu: són terroristes.

L'avi que agafava el cotxe per anar fins a Sevilla a veure el seu net i va patir un accident de cotxe al tornar. Hi han hagut 16 accidents mortals dels més de 400 acumulats en 22 anys de dispersió penitenciària. Però no us preocupeu: són terroristes.

El tiet que treballava de periodista en el diari des de feia 15 anys, va acabar treballant de mecànic. Hi han hagut 5 tancaments de mitjans de comunicació. Però no us preocupeu: són terroristes.

La tieta que es presentava com a cinquena de la llista a les eleccions municipals va haver d'anar a declarar. Hi han hagut 10 il·legalitzacions de formacions electorals. Però no us preocupeu: són terroristes.

Passat el temps prudencial des de l'escàndol dels GAL, des del 1998, i sota la consigna de "tot és ETA", l'Estat va potenciar una nova estratègia sota el paraigües judicial, més subtil en l'aparença, però molt més contundent en l'aplicació: vulnerabilitat de drets civils, individuals i de llibertats fonamentals; tancament de diaris i de candidatures polítiques,...

És evident i conegut que la pau sempre es signa amb l'enemic, però aquesta mai serà duradora si no es pot parlar d'igual a igual. Hi ha d'haver-hi reconeixament, i condemna; però de tot. I jo em pregunto: quina diferència hi ha entre un soldat i un terrorista? La legalitat i reconeixament institucional, ètic, civil, moral que otroga un Estat en el primer cas i l'absència d'aquest en el segon? Serà necessari que la societat basca aconsegueixi un Estat per poder parlar de tu a tu? Perquè qui domina el llenguatge i edifica conceptes deixi de repetir-nos, un i altre cop, que són terroristes?

Feixisme, crisi, culpables, solucions i reivindicacions

“Tenen raó el que diuen que l'Estat és un mal gestor i un administrador deficient. Però s'hi ha d'afegir que aquests judicis fan referència a l'estat demoburgés, efectivament ineficaç i absurd, però no a les institucions emanades de la revolució nacional, no a un Poder polític legítim sorgit de les lluites que la Nació mateixa realitzi en pro de la seva alliberació i de la seva grandesa històrica. Aquest poder polític sí pot fer-ho, amb absoluta eficiència i amb absoluta honestatat. Realment només ha de projectar-se sobre els actuals sectors on es manifesta i radica la zona paralítica i inepta de la nostra economia: la gran indústria, els transports, la Banca i el comerç exterior. Si l'Estat nacional controlés d'una manera directa, nacionalitzant-ho, aquestes grans funcions, l'increment ràpid i prodigiós de l'economia espanyola, i per tant també de les economies privades i de la classe treballadora entera, seria una realitat inmediata” Ramiro Ledesma (extret del llibre Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español, de Ferran Gallego, p. 368)

Ramiro Ledesma Ramos (1905 – 1936) és el jove creador, ideòleg i teòric del feixisme espanyol. Una peça clau i fonamental per entendre el posterior projecte franquista.

El feixisme és un projecte que té com a objectiu construir una comunitat nacional i planteja la lluita contra la degeneració (sentit biològic) o la decadència (sentit cultural). Està basat en el mite (comunitat) i el seu braç executor és el factor d'adhesió/exclusió radical. El feixisme planteja una utopia que serà la base fonamental per atraure les masses populars. La gent ho veu com una resposta als problemes de l'època. Discurs de fraternitat, de comunitat. Proporciona seguretat davant la inseguretat. Plantegen la creació d'una societat pública/nacional, unitària; on les persones deixen de ser individus per formar part d'un organisme, d'un tot sense fissures.

Així doncs, presenta una nova concepció de comunitat nacional definitiva, tràgica, de destí. S'utilitza la metàfora biològica (assimilant-la a un organisme): com un organisme viu, amb cèl·lules (individus), on la vida de cada una només té sentit i fortificació dins la comunitat, dins l'organisme. Però s'han d'eliminar els factors no funcionals, infecciosos (ja siguin idees, persones o coses que provenen de fora) i tumorals (provocades pel propi cos, és a dir, fetes per una part de la població degenerada) que poden extendre's i ser responsables de l'enfonsament de la comunitat. Per tant, parlem d'un organisme sotmès a un procés de depuració. Compost per un element d'exclusió, però també d'integració. Integra, es tracta d'una crida a formar part de la comunitat.

Bona part de la historiografia acadèmica presenta el feixisme com un estrany, com un monstre. No s'ha de veure com una patologia social, sinó com un model de construcció d'una societat perfecta, utòpica. El feixisme és el fill no reconegut de la família cultural europea. La gent sap què és i perquè el vol. Els interessa acabar amb el liberalisme i frenar el socialisme. El projecte feixista critica a la burgesia (no pel fet de ser-ho, sinó perquè és liberal) i els valors establerts al 1789; diferenciant-se, al mateix temps, de l'atac comunista. És un projecte congruent amb les necessitats de l'època. Congruència amb parts importants de la societat europea. No es tracta d'un parèntesis en la història o en l'evolució cultural europea. L'eliminació d'obstacles no és un element aïllat de la consolidació històrica de la cultura europea (eliminació de minories ètniques, esclaus, colonització,...). Per què no n'hauria de formar-ne part?

Agafa una societat en crisi (exemplificada amb l'Alemanya de 1930), recentida, sense prestigi, amb persones que se senten desafavorides (atur, crisi dels professionals, universitaris,...), excloses de la societat. Es tracta d'un període on trobem moments de disgregació social. El feixisme convens, estem en un moment on ja hi ha exclusió. El feixisme és el resultat de la por, no la causa. Apareix allà on ja hi ha exclusió.

Ahir vam viure i veure la indignació global a través del 15O en un moment on la crisi del sistema se'ns mostra a flor de pell. Sota el lema de la indignació a l'acció sembla que el moviment que va néixer el 15M no només assenyala els culpables i els mals del sistema, sinó que, segueix, intentant construir alternatives. Ahir vam veure la cara de la moneda, esperem no haver de veure'n la creu.

Ella

Ella va a la moda, ella és la moda. Pel que es veu té molts amants, entre d'altres el Neoliberalisme i el Neoconservadorisme, que han despertat en ella un amor fraternal, en aquesta complicada relació a tres bandes. Tots comparteixen un odi comú envers el vell terrorista intel·lectual que remou fantasmes des del passat.

Diuen les males llengües que és filla de tres pares i cap mare: Jean-François Lyotard (1924 – 1998), membre de la Universitat de Paris, en serà el gran popularitzador al Vell Món; Richard Rorty (1931 – 2007), és la derivació anglosaxona, ho introduirà als Estats Units i Niklas Luhmann (1927 – 1998), alemany, és el més implicat amb la comunicació social. Als quals també se'ls i exigeixen proves de paternitat per les fortes influències en el neoliberalisme americà. Tot i això, qui en recollirà la fama serà Gianni Vattimo (1936) a través de l'eleboració del concepte d'èxit: pensament feble. Té molta influència, per exemple amb Zapatero.

Ella és producte de laboratori humà. Els seus creadors es basaran en diverses fórmules, encara que evolucionarà per si mateixa generant nombrosos tentacles intel·lectuals. Es vertebrarà a través d'un anàlisi crític de l'antiga enemiga: la Modernitat. És fonamenta en la negació de l'existència d'unes normes ètiques universals aplicables i vàlides per tota la comunitat humana. La seva poció màgica és el pragmatisme, buscant sempre el millor esdevenir possible (no el millor abstracte).

Ha estat molts d'anys obsessionada analitzant l'enemic, el mal de tots els mals. Segons ella, la Modernitat es conjura al segle XVII – XVIII i té com a elements bàsics: l'universialisme racionalista; la fe en la ciència i la tècnica i la capacitat de domini i explotació de la naturalesa. Al mateix temps considera que el context d'humanisme progressita (que veu la Humanitat cridada a ser la gestora de la pròpia evolució) i de pensaments utòpics la influencien i debiliten.

Per contra, ella tendeix al culturalisme, accentuant el pes de la tradició concreta i acumulada i la Història singular dels pobles. Per aquest fet tendeix a ser eclèctica i sol considerar que no hi ha un pensament regularitzat, sinó que és una qüestió d'actitut. A més rebutja la jerarquia del pensament, tot considerant que totes les cultures, històries, mites, tenen un valor propi i específic, i, per tant, no es poden universialitzar. Els diversos pensaments no poden ser objectivament millors. No es pot imposar cap pensament per davant dels altres (només el seu). Ella es presenta disfressada de tolerància, però en el fons és una relativista asèptica; intentant no ser ni dogmàtica ni fanàtica davant la realitat social. Abandona els grans relats, no creu i nega les narracions capaces d'explicar tota la realitat. És especialment crítica amb la tradició judeocristiana, la idea de progrés de la Il·lustració, l'evlucionisme, el marxisme,... Serà l'autoencarregada d'enterrar les grans ideologies de la Història.

Proposa apostar per un pensament analògic/plural/flexible/feble/líquid/mòbil que es basi en la comparació. No creu que tingui sentit buscar la veritat en si; però si aproximar-te a elements a través de la comparació. És a dir, no creu poder caracteritzar el Capitalisme, però si mirar què fa un Estat i què fa un altre. Ens convida a descobrir qui són les titelles, però en nega els fils i ens obliga a aplaudir. Ens repeteix, any si any també, que els reis són els pares. I és ella qui ens obliga a despertar-nos il·lusionats.

S'apunta a la democràcia, el cosmopolitisme i a l'economia de l'abundància. Meravellada amb el consumisme d'Estats Units, la catalogarà com una economia desenvolupada. El seu eslògan: “La productivitat administrada amb pragmatisme i seny”. Té un sentit de contingència universal, adequant-se al localisme dels territoris, de les situacions, a les fórmules historicoculturals específiques.

Malgrat tot, la gran família que ha conreat també té ovelles negres. Alguns fills pròdigs (G. Lipovelsky, J. Vidal, F. Fukuyama) han (re)caigut en la borratxera de la Modernitat, espantats pel relativisme venalista, presentat com la nova penicil·lina que res cura, però tot ho arregla.  

(in)definició

“Un home caminava pels carrers foscos d'Irlanda del Nord, a la dècada de 1970, quan de cop apareixen dos soldats encaputxats apuntant-lo amb una pistola i preguntant-li: -Ets catòlic o protestant?- L'home, amb un fil de veu, va respondre: -Jueu...- I el segon encaputxat, tot nerviós, afegeix: -Si,si, jueu; però catòlic o protestant?-”

Finalitzat el temps reglamentari de la Segona Guerra Mundial, el públic occidental quedarà dividit en dos. Dos mons, dos maneres de veure'l, entendre'l i explotar-lo. La resta del(s) món(s), subordinat als seus dictats. Però alguns països temeraris, capitanejats per Indonèsia, l'Índia i Iugoslàvia, intenten buscar una tercera via, proposant una política comuna independent als dos blocs. Aquesta proposta es materialitza a l''abril de 1955, a la Conferència de Bandung.

Tots dos blocs arrufaran el nas davant d'aquest desafiament. La resposta del bloc Capitalista, timonejat pels Estats Units, arribarà una dècada més tard, el 1964, disfressada de Conferència Mundial de Producció i Comerç, celebrada a Ginebra. El director de l'orquestra repartirà la resta de tasques, condemnant països a ser explotats i concedint llicències a altres per ser explotadors. S'imposa qui i què produiran i qui i què consumiran. A Indonèsia, convidada a la força, se li ordena que substitueixi el gruix de la seva producció (que fins al moment, i com herència colonial, es basava en el sucre, el cafè, l'oli de palma i algunes espècies) i que es centri en el cautxú.

Per què aquest canvi? No era més lògic, més eficient i menys costós, des de la perspectiva liberal econòmica, buscar incrementar els rendiments i la producció dels productes que ja s'eleboraven? Però els pulmons (la indústria nacional) del pater familias capitalista, a la dècada de 1960, era la indústria de l'automòbil (juntament amb l'armamentística) que, òbviament, requereix cautxú. Però el principal productor mundial era el seu malson: el Vietnam. Estats Units destinarà molts fonts per la recerca i investigació per aconseguir un reaprofitament del cautxú (d'aqui en neixarà el cautxú artificial) a més de promoure plantacions a altres zones, el problema és que necessita un clima i un sòl molt determinat, i una de les àrees que complia les característiques era la jove Indonèsia.

La recomanació anunciada a la Conferència no serà tinguda en comte pel president d'Indonèsia, Sukarno, que decideix no acatar-la per continuar amb la política neutral i independent als dos blocs. La recomanació pren forma i, des de 1965, els Estats Units (a través de la CIA) col·laboren amb el general Suharto per fer un cop d'Estat (1966). Al 1967 Suharto serà anomenat president d'Indonèsia, amb l'aval dels Estats Units, amb un programa de repressió i extermini envers l'islamisme radical i el comunisme. Segons informes de la pròpia ONU, hi hauran més de 2 milions de persones mortes.

D'aquesta manera, amb Indonèsia sotmesa de nou i fent mèrits per recuperar les línies perdudes del dictat, al 1971, s'integra a l'ASEAN, una rèplica de la ONU al sud-est asiàtic.

Quan un país s'allibera no pot ser independent, ja des del segle XV existeixen xarxes internacionals de relació i subordinació entre els diferents països. La consolidació d'Estats ha regularitzat aquestes relacions, i a generat, propiciat i consolidat grans aliances estatals, on la (in)definició maquillada d'hipocresia obliga i dictamina quina peça del joc capitalista els hi ha tocat ser.

Socialisme(s) II

Molt abans que l'Olimp fós el far d'Occident, les deesses Raó, Demagògia, Imaginació i Comunicació van fer brotar les paraules i els mots de les boques d'arreu del món. Les paraules seran el ciment per edificar i justificar sentiments, fronteres, injustícies, valors i jerarquies. Però, tot i que les paraules tenen amos i solen estar al servei del poder, esdevindran armes de doble fil. Definir, conceptualitzar, parlar i escriure significa teixir, construir i edificar, a base de paraules i mots, idees, valors, pors i sentiments. Podem retenir les idees dins el cap, però no un cop s'han plasmat en mots. Es poden cremar llibres i matar persones, però, de moment, no es pot fer el mateix amb les idees.

El mot Socialisme és engendrat pel diari francès Le Globe, al 1832, per designar els que havien begut Saint-Simon. Aviat s'extendrà per Occident i s'aplicarà als reformistes socials anglesos, amb R. Owen com a referent. El concepte de Socialisme és conseqüència de la revolució industrial i és una derivada del propi sistema capitalista. És a dir, el mercat lliure, la propietat privada, l'individualisme filosòfic i la doctrina liberal (l'ABC del sistema Capitalista) generen desigualtats i desequilibris econòmics, socials, polítics, però, al mateix temps, vesteixen mots per la denúncia i l'esperança.

Així doncs, en un primer moment i en línies generals, el mot Socialisme apareix com a corrector (humanístic, ètic,...) dels aspectes més salvatges generats pel desenvolupament del Capitalisme i busca donar veu al conjunt social. Socialisme s'enten com a rectificació, correcció, de l'individualisme burgés (del liberalisme burgés / capitalista). Aquesta definició generarà diverses tendències, entre elles el Mutualisme, el Proudhonialisme, el Bakunisme,...

Però la paraula adquirirà un nou significat a partir de la dècada de 1860, complementari al primer i que té com a pilar fonamental, pal de paller i eix vertebrador de la pràctica i la retòrica posterior, la propietat social. Aquest canvi de visió es produeix a l'entorn de la Iª Internacional (AIT) on s'imposa un concepte “modern”, més precís, de Socialisme. Aquest nou concepte posa de manifest, implica, una propietat dels mitjans de producció social. No nega l'anterior concepte, però el matisa, el fa més precís. Aquesta tendència serà autoanomenada per Marx com a socialisme científic i és on situaríem la gran majoria d'apòstols del moviment obrer.
Per tant, el mot evoluciona i esdevé alternativa, en base a la propietat dels mitjans de producció, d'intercanvi i de distribució. El debat dins la AIT girarà a l'entorn de si la propietat ha de ser dels treballadors o bé propietat social. El Cooperativisme en serà el gran derrotat, després d'haver desenvolupat al segle XIX un socialisme identificat en la propietat dels mitjans dels propis treballadors.

Per contra seran majoria les tendències que defensaven la propietat social, és a dir, del conjunt de la societat. Tots els membres de la societat, doncs, han de poder decidir i, per tant, implica que s'han d'eleborar mecanismes per fer-ho. Cal diferenciar entre propietat i gestió de la propietat. És a dir, s'aposta perquè la propietat sigui social, però la gestió d'aquesta pot ser des de les institucions de l'Estat (Marxisme), a través de col·lectivitats, comunals (Bakunisme) o bé sindicats (Anarcosindicalistes).

Ergo, un cop finalitzada l'AIT, per societat socialista s'entendrà aquella on els mitjans de producció, d'intercanvi i de distribució són socials o dels treballadors. Això no implica la negació absoluta de la propietat privada ja que aquesta seguiria existint pels béns de consum.

El mostrari de definicions sobre el mot Socialisme a l'entrada anterior poden ajudar a entendre aquesta evolució, així com posar de manifest la força de les paraules com a eina per generar idees, valors i pors.
A l'Imperi del Sol, 2.500 anys abans que Occident generés el mot Socialisme, el Vell Mestre va escriure el següent:

“Producció sense possessió,

acció sense imposició,

evolució sense dominació”

Les paraules que no són d'Occident, sembla que se les emporta el vent.
Que els mots no ens facin presoners, les paraules no són cadenes ni àncores, sinó eines. Pot ser ens fa falta, però, callar una mica i escoltar els altres; escoltar el món.

Socialisme(s) I

Algunes definicions sobre el mot Socialisme:

“L'organització de la societat de tal forma que qualsevol individu, home o dona, es trobi en nèixer una igualtat de mitjans pel desenvolupament de les seves facultats respectives i per la utilització del seu treball. L'organització de la societat de tal forma que l'explotació per una persona del treball del seu veí sigui impossible, i on tothom pugui gaudir de la riquesa social únicament d'acord amb la seva contribució a la producció d'aquella riquesa”, Die Frau und der Sozialismus, August Bebel (1840 – 1913).

“El enemigo de la sociedad, aunque parezca ser derivado de ella; su anhelo es destruirla, si bien en sus doctrinas aparenta querer organizarla. Famélico y andrajoso monstruo de largas uñas, que se complace en asustar de vez en cuando a las gentes ricas; apenas asoma un poco la cabeza, huyen aquellas escondiendo sus capitales. Para muchos es el socialismo un sistema político que encierra la felicidad de las naciones; su principal base es construir el mundo en una vasta sociedad de socorros mutuos para que unos no naden en la abundancia al paso que otros son víctimas de la miseria. Como natural consecuencia del socialismo desaparecerán los ricos y los pobres, pues los capitales serán iguales, y cuando algún socio adelante y aumente el suyo a fuerza de trabajo y de industria, vendrá el equilibrador socialismo y le tomará sus aumentos para reponer el capital del que desmembró el suyo por sus vicios y holgazanería. Y con tan magnífico sistema el holgazán andará gordo y bien vestido y el trabajador desnudo y estenuado; y unos trabajarán para que coman otros, y otros comerán para que uns trabajen; y en las tiendas se darán de valde los géneros al que los necesite; y en las fondas y cafés no llevarán nada por lo que se consuma; y no se pagará nada en los teatros, y todos los socios estarán contentos y muchos de ellos morirán de felicidad. Dicen los partidarios del socialismo que la propiedad es un robo, y ellos para castigar a los ladrones propietarios, quieren apoderarse de sus propiedades, recordando sin duda aquello que el que roba a un ladrón tiene cien años de perdón”. J. Rico i Amat, Diccionario de los políticos o verdadero sentido de las voces y frases más usuales entre los mismos. Madrid, Imp. F. Andrés, 1855.

“La primera fase del comunisme, per tant, no pot proveir justícia i igualtat; les diferències, i les diferències injustes en la riquesa persistiran, però l'explotació de l'home per l'home haurà esdevingut impossible ja que serà impossible fer-se amb els mitjans de producció – les fàbriques, la maquinària, la terra,... - i fer-les propietat privada... Marx mostrà el curs del desenvolupament de la societat comunista... que [de primer] consisteix en la distribució dels béns de consum “d'acord amb la quantitat de treball realitzat” (i no [encara] d'acord amb les necessitats (....) Però la diferència científica entre el socialisme i el comunisme és clara. El que habitualment anomenem socialisme fou anomenat per Marx “primera” fase, o inferior, de la societat comunista. En la mesura que els mitjans de producció passen a ésser de propietat comuna, el mot “comunisme” també s'hi pot aplicar, sempre que no ho oblidem que no és un comunisme complet”, L'Estat i la revolució, Capítol 5: La primera fase de la societat comunista, Vladimir Lenin, 1917.

“Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.” Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1993.

Violències: 1936 / 1939

Totes les guerres són civils. Sempre moren persones. Solen codificar-nos els grans genocidis humans en xifres i números, per fer-los menys dolorosos i més efímers. Des de l'historiografia estadística els últims balanços sobre la Guerra Civil són els següents: víctimes per accions bèl·liques 135.000 (dels quals 120.000 eren soldats i 15.000 civils, la majoria morts en els bombardejos); víctimes de la violència política 200.000 (50.000 a la zona republicana i 100.000 a la zona franquista (fins 1939) i 50.000 de 1939 a 1943); sobremortalitat natural 325.000 (morts per malalties, fam,...). Sumatori: 660.000 víctimes mortals. Escriure (només) els seus noms ocuparia, aproximadament, 2.400 entrades com aquesta.

L'estiu de 1936 marcarà l'imaginari històric col·lectiu i serà utilitzat per justificar la repressió de 1939. La historiografia franquista desenvoluparà la tesis del Discurs de l'Equiparació, que s'ha mantingut fins avui en dia, equiparant les dues violències, presentant-les com a iguals.

La violència a la zona franquista està institucionalitzada. És una part de la columna vertebral del sistema, un pilar fonamental i necessari pel seu desenvolupament. S'utilitza contra tota forma, col·lectiu o element contrari al règim franquista. Aquest és un projecte amb una dimensió destructiva (de l'ordre polític existent). El marc normatiu serà substituït per una nova forma autoritària. La presa del poder implica la destrucció de (totes) les estructures existents.

Així doncs, al 1939 trobem procediments formals pel desenvolupament de la violència repressiva. El franquisme edificarà un Corpus jurídic per desenvolupar-la. Des del 28 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Nacional havia aprovat un edicte, però serà a partir de 1939 quan prendrà cos a través de la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939), el Tribunal de R.P. obrirà uns 500.000 expedients. La Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940). Llei de Revelió Militar (1943) que converteix en llei l'edicte de 1936. Per tant es crea un marc normatiu que permeti la repressió més extensa possible i (en)coberta per l'àmbit jurídic.

Per altra banda, la violència a la zona republicana està directament vinculada a dos fets claus: la crisi de les institucions (estatals, autonòmiques o locals) sumat a un (intent de) procés revolucionari. Aquest últim fet implica la destrucció del vell ordre i la construcció d'una nova societat (amb unes bases socials diferents). Però la revolució no podrà edificar un nou ordre (ho farà, en part, la Generalitat). Per tant, una part de la violència en la zona republicana és de classes. Es té com a objectiu l'eliminació de la classe identificada amb el vell ordre social i el vell poder. A aquesta violència s'hi ha de sumar una (present en els dos bàndols) deguda a factors estríctament personals i venjatius. No s'ha de menysprear la força de les costums, les tradicions (per exemple el canvi de calendari, que generarà un daltabaix notable). Causarà un xoc. En la zona republicana, desapareix la vida religiosa de l'àmbit públic.

La imatge viscuda, generada i edificada a posteriori pel franquisme, de l'estiu de 1936 serà la d'un capgirament del país extramadament violent. La força del rumor crearà lligams de por. No totes les víctimes o familiars eren del bloc feixista. Una part era la base de suport de la República, eren les que havien fet possible i havien atorgat l'hegemonia d'ERC a les eleccions. Molts eren moderats o catòlics, víctimes del procés revolucionari.

Per què hi han morts amb nom, plaques, flors i llàgrimes i altres condemnats a ser oblidats? Per què la injustícia se'ns presenta disfressada de Justícia una i altra vegada?

Espanya = Castella (?)

Vells mestres com Pierre Vidal consideren que a la segona meitat del segle XIV la nació catalana ja està constituïda. Aquesta tesis neix fruit dels debats historiogràfics occidentals a l'entorn del nexe entre Estat i nació en els seus orígens medievals. A més desmenteix els arguments d'una línia d'historiadors nacionalistes castellans (com Ramon Menéndez Pidal o José Antonio Maravall) que defensaven que al segle XV ja existia un “sentimiento de comunidad de los españoles” a través de basar-se (només) en fonts provinents de l'historiografia medieval castellana. Si analitzem els casos d'Aragó, València, Catalunya, Castella i Portugal ens adonem que al segle XV trobaríem diverses formacions històriques peninsulars amb les corresponents estructures estatals modernes i amb identitats nacionals diferenciades. Desmentint la idea/mentida d'unitat existent a l'antiga Hispània (o durant el regnat dels reis catòlics) i posant de manifest que una part de la historiografia nacionalista castellana ha intentat d'apropiar-se el terme Espanya equiparant-lo a Castella en un llarg període històric de més de vuit segles.

Els cronistes (fossin aragonesos, valencians, catalans o castellans), durant el període medieval, utilitzaven el concepte Espanya per referir-se a la història peninsular (com a àmbit geogràfic). Però, ja al segle XIII, alguns cronistes i humanistes castellans (com R. Ximénez de Rada) iniciaran un “procés d'apropiació del concepte d'Espanya, tot assimilant-lo amb Castella”. A les Corts castellanes ja hi havia una idea imperial madura al segle XIII basada en la reconstrucció de la unitat gòtica i que atorgava a Castella el paper de centre/referent d'aquest projecte unificador. Serà a la primera meitat del segle XV quan s'edificarà el mite històric de Castella, a través de l'aportació de dos intel·lectuals humanistes: Pablo de Santamaria, que vincularà els orígens peninsulars amb Castella i no amb Hispània i Alfonso de Cartagena, que assimilarà Espanya a Castella i establirà que els reis de Castella són els únics i legítims descendents dels monarques gots.

Així doncs, durant el regnat dels reis catòlics no va sorgir un Estat espanyol ni una nació espanyola, malgrat que hi han plomes a sou i cortesans coetanis que s'il·lusionen en la construcció d'una nova unitat. Però aquesta utopia no qualla ni en l'àmbit teòric ni a la pràctica política. En l'àmbit de la teoria política trobem un enfrontament ideologicocultural dels cercles humanistes catalans amb els castellanocortesants a partir del segle XV sobre el concepte i la història d'Espanya. Si ja al segle XIII alguns cronistes i humanistes castellans havien començat a apropiar-se el concepte d'Espanya (assimilant-lo a Castella), durant el regnat dels reis catòlics s'accentuarà (a partir de gent com Luca Marineo o Diego de Valera). Fins que es generaran dues visions sobre el mateix concepte. Per una banda, la tradició historicocultural catalanoaragonesa considerarà Espanya com a concepte geogràfic mentre que la tradició historicocultural castellana intentarà assimilar el concepte Espanya a Castella. En referència a la pràctica política constatar una manca d'unitat jurídica, institucional, fiscal, monetària i lingüisticocultural. Per tant, ni a la pràctica ni a la teoria sembla poder-se complir aquest ideal somiat/proposat per alguns.

El pensament històric castellà del segle XVI es basa en dos punts: entendre Espanya com una comunitat històrica i en la reafirmació d'un ideal castellà supremacista i assimilista en l'àmbit peninsular. Pedro de Medina, n'és un bon exemple: entén Espanya com el conjunt de la península ibèrica, però no només li atorga una concepció geogràfica. Hi ha l'idea d'una unitat històrica i política espanyola vinculada a Castella (per exemple l'autor només segueix la línia dinàstica castellana).

La proliferació d'històries d'Espanya al segle XVI no és casual, cerca la legitimitat de les noves formacions polítiques així com busca i genera elements per l'educació patriòtica dels seus súbdits.

L'ateisme colonial, el liberalisme i l'intervencionisme miliar

Les terres del Nou Món van canviar de bandera i de nom, però no van canviar de model econòmic ni d'amos. Els principis establerts per la deessa Metròpoli en l'etapa colonial continuaran, sent la Gran Bretanya l'encarregada d'agafar el relleu a mig dictat en aquesta nova era d'ateisme colonial.

L'economia d'època colonial es basava en la producció de matèries primeres (provinents de l'agricultura, la ramaderia i/o la mineria) amb la finalitat d'exportar-les (cap a la metròpoli), al mateix temps que s'importaven manufactures (que s'introduïen al mercat colonial). Així doncs, amb la independència sota el braç, canviaran els himnes i la història, però no les bases del joc. Trobem la mateixa estructura/model d'exportacions i importacions. Ara, però, es desenvolupa en un marc de comerç lliure, sota les ordres del liberalisme econòmic, amb Gran Bretanya jugant-hi un paper hegemònic i asfixiant.

A més, els nous Estats, hauran de fer front a diversos problemes financers. Per una banda, van assumir obedientment el retorn de préstecs (la gran majoria provinents del continent europeu) per poder fomentar i aconseguir la independència. Per altra banda, s'ha de valorar el pes i el cost dels exèrcits. Aquests nous Estats es troben amb grans exèrcits per l'època, sobredimensionats un cop finalitzada la guerra. Però desmobilitzar-los no és fàcil. Molts Estats opten per mantenir-los per sobre les seves possibilitats econòmiques. Durant les primeres dècades de l'independència es dedicava entre el 60 i el 75% dels pressupostos estatals per mantenir-los.

Edificar els nous Estats no serà barat, evidentment, tot té un preu. La construcció implica uns costos econòmics que hauran de compaginar amb tres problemes principals: el primer, la poca cohesió interna. L'existència de diferències de caràcter ètnic, social, cultural, lingüístic,... No hi ha una consciència nacional definida. La nació serà la construcció de l'Estat. El segon, els problemes relacionat amb les fronteres. I, finalment, el tercer serà l'exèrcit. Els militars no es deixen desmobilitzar.  Els llops amb rang de Generals, Comandants i Coronels pressionen. Ni l'alta oficiliatat ni l'Estat no saben què fer-ne dels soldats. La gran majoria porten 5 o 6 anys lluitant i s'han convertit en màquines de fer la guerra. -A què es dedicaran si no els hi hem donat ni terres ni feina?- Es pregunta, un ingenu.

Però molts llops tenen ambicions de poder i tropes assedegades per assolir-l'ho. Aquest fet generarà l'inici, en la gran majoria de nous Estats, d'una etapa militarista i d'intervencionisme (pronunciamientos, cops d'Estat, revoltes,...). Només dos exemples: a Mèxic, durant els primers 30 anys d'independència, només hi ha un president que pugui acabar el seu mandat. A Bolívia, en 7 anys, es produeixen més de 60 cops d'Estat, revoltes, incidents militars,...

"Tanto monta... monta tanto, Isabel como Fernando"

Ferran II d'Aragó, més conegut com el catòlic, va néixer el 1452 i morí el 1516. Encara en vida, les plomes a sou dels Reis Catòlics van començar a fabricar els mites de la unitat nacional, de la hispanitat i  de la unitat religiosa. Cronistes, obres teatrals, cançons, literatura, pintures, edificis,... El ventall d'elements propagandístics era ample i oferia una gama variada que fluïa pels cercles reduïts de les corts europees. 

Al segle XVI Ferran serà considerat per Occident com el príncep modern. Maquievel el posarà d'exemple. Esdevindrà el personatge de referència dels segles XVI-XVII (com un Obama del segle XXI pels liberals). No només en l'àmbit polític, sinó també com el monarca que posa les bases de l'expenció posterior. 

Als selge XVIII i inicis del XIX els aires d'Il·lustració i de Romanticisme provoquen l'emergència de la figura d'Isabel vinculada a l'idea/imatge de que durant la monarquia catòlica hi havia unitat nacional i de que era una monarquia defensora del poble envers la noblesa; simbolitzant la transició de l'Antic Règim al Nou Règim. Esdevé un referent de la nació; institució monàrquica que té continuïtat. Des de la historiografia conservadora de la Restauració o ja més endavant amb la historiografia franquista aquesta idea es consolidarà. Des de la historiografia franquista serà agafada com a referent, com a mirall. Agafen la simbologia (jou i escuts,...). El període dels Reis Catòlics era útil per fer una comparació entre el segle XX i el selge XV. Se'l apropien històricament degut a dos paralal·lismes: comença l'etapa de la creació d'un Estat nou i es separa de la trajectòria europea. Aquest segon argument agafarà força a partir de la dècada de 1940 - 1950. Sorgeix el concepte del desviacionisme espanyol respecte Europa. Segons aquesta teòria, al segle XV - XVI també passa el mateix: s'opta pel camí de la tradició, la religió catòlica,.. en contraposició a l'Europa protestant, dels mercaders i, malgrat tot, s'aconsegueix crear un gran Imperi. 

Per tant, ens trobem davant d'un procés històric que encunya, a base de segles d'historiografia al servei del poder, una imatge molt positiva. Una imatge daurada que no es correspon a la realitat.

El "tanto monta" és el lema d'armes de Ferran. Es tracta d'un lema Renaixentista expropiat dels models clàssics. Aquest lema està inspirat, fa referència, a la llegenda hel·lènica que parla de l'episodi d'Alexandre el Gran quan arriba a Gordio i allà es troba amb un nus extraordinari. La llegenda diu que qui aconsegueixi desfer-lo conquerirà tota l'Àsia i ell, en lloc de desfer-lo, el talla amb l'espasa. D'aqui el "tanto monta", és a dir, tant li fa tallar-lo o desfer-lo; l'important, el que té valor, és aconseguir-ho.

El mite del "tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando" és una (de les moltes) invenció historiogràfica del segle XIX, que preten remarcar una idea falsa: tant important i decisiu era Aragó com Castella; Isabel i Ferran eren el mateix. S'agafa com a referent per remarcar la (falsa) unitat espanyola.

Esquerdes

"Obrers i obreres,

Escolteu-me: des de fa vint-i-cinc anys, els homes més intel·ligents i més abnegats han consagrat la seva vida a la defensa de la nostra causa; ells, amb els seus escrits, discursos, informes, memòries, enquestes, estadístiques, han assenyalat, han constatat, han demostrat al Govern i als rics que la classe obrera, en l'actual estat de coses, es troba materialment i moral en una situació intolerable de misèria i de dolor, han demostrat que la majoria dels obrers, amargats per la desgràcia, embrutits per la ignorància i per un treball que excedeix les seves forces, es convertien en éssers perillosos per a la societat; han demostrat al Govern i als rics que no sols la justícia i la humanitat imposaven el deure d'acudir en socors de les classes obreres mitjançant una llei sobre l'organització del treball, sinó que àdhuc l'interès i la seguretat general reclamaven imperiosament aquesta mesura. Doncs, bé! Des de fa vint-i-cinc anys, tantes veus eloqüents no han aconseguit despertar la sol·licitud del Govern entorn dels perills als quals està exposada la societat enfront de 7 o 8 milions d'obrers exasperats pel patiment i la desesperació, un gran nombre dels quals es veu empès al suïcidi... o al robatori!

Obrers, què es pot dir ara en defensa de la vostra causa? Tal vegada no ha estat tot dit i redit, des de fa vint-i-cinc anys, de totes les formes possibles i fins a la sacietat? No hi ha res més a dir, res més a escriure, perquè la vostra desgraciada situació és ben coneguda per tots. No resta sinó una altra cosa per fer: actuar conforme als drets escrits a la Carta.

Ha arribat el dia en el qual es fa necessari actuar, i a vosaltres, a vosaltres sols, us correspon actuar en interès de la vostra pròpia causa. Us hi va la vida... o la mort! Aquesta mort horrible que mata a cada instant: la misèria i la fam!

Obrers, deixeu d'esperar la intervenció que es demana en el vostre favor des de fa vint-i-cinc anys. L'experiència i els fets us diuen suficientment que el Govern no pot o no vol ocupar-se de la vostra sort quan es tracta de millorar-la. De vosaltres sols depèn, si ho desitgeu fermament, sortir del laberint de misèries, dolors i degradació en el qual us consumiu. Voleu assegurar als vostres fills el benefici de la bona educació industrial, i a vosaltres mateixos la certesa dels descans en la vostra vellesa? Podeu fer-ho.

La vostra forma d'acció no és la revolta a mà armada, ni el motí a la plaça pública, ni l'incendi ni el saqueig. No, perquè la destrucció, en lloc de posar remei als vostres mals, no faria sinó empitjorar-los. Els motins de Lió i de París en donen testimoniatge. Només teniu una possibilitat d'acció, legal, legítima, confessable enfront de Déu i els homes: la unió universal dels obrers i de les obreres". Flora Tristan, Unió Obrera, 1843.

Flora Tristan (1803 - 1844) és filla de dos mons, reconeguda per un i compresa per cap. Resultat dels sentiments i les necessitats del colonialisme imperial. Forçada a conèixer món, es nodreix d'experiències, discurs, coherència i infeccions. Des del 1840 les seves paraules teixeixen el discurs de L'Union Ouvrière. El tifus posarà punt i final a la seva vida.

Tristan, en el seu article, al 1843, ja ens parla de les esquerdes de la nau capitalista. Els motins i els avalots impacten violentament, fent trontollar-la. Aquestes onades alerten el sistema, produeixen un pànic momentani i solen finalitzar gràcies a algun enginy o alguna concessió simbòlica. Aquests dies sembla que el vaixell s'esquerda a Tottenham, amb ramificacions a les barriades del gran Londres. Però l'important no és enfonsar el vaixell, sinó tenir-ne preparat un de millor.

Flora Tristan, 5 anys abans que els gurus publiquessin la Bíblia obrera, ja assenyalava el camí: unir-nos. 

Si vis pacem para bellum (?)

El Nou Món donava la benvinguda al primer Estat independent fruit de la descolonització, otorgant-li la categoria de fill gran. Poc es podia imaginar que li usurparia la capacitat de ser i de decidir a la resta de germans, sempre vistos com a inferiors i estranys. Els Estats Units d'Amèrica, en plena borratxera capitalista, esdevindran, manu militari, amos i senyors del món mundial. Sovint en nom de la llibertat, la democràcia i el bon funcionament del sistema capitalista, encara que sempre amb puny de ferro.

És curiós que un dels Estats que més morts a generat i que en més guerres ha participat en la història contemporània només hagi patit una guerra a casa seva. Aquest fet, a més, vindrà pocs anys després del seu naixament, el 1812, quan una situació tensa amb la Gran Bretanya (la seva antiga metròpoli) desembocarà en una guerra. Aquesta guerra és anomenada, per la historiografia americana, com la "Segona guerra d'independència", com a conseqüència de la duresa del conflicte. No hem d'oblidar que Gran Bretanya seguia instal·lada al Canadà. En aquesta guerra els britànics arriben fins a Washington i cremen la Casa Blanca. Aquest serà el primer atac a l'interior dels Estats Units per part d'agents extrangers i l'única guerra a l'interior del seu territori envers enemics exteriors.

Des d'aquell moment i fins avui, és a dir, en aquests 235 anys d'història dels Estats Units, només patirà dos atacs a l'interior més: Pearl Harbor (1945) i el 11-S (2001), però mai una guerra.

Segons les estadístiques macroeconòmiques, elaborades des dels temples del liberalisme econòmic, en el 2006, les despeses militars dels Estats Units representaven més de 528.000 milions de dòlars, suposant el 46% de les despeses militars del món i eren superiors a la suma de les despeses dels catorze Estats següents. La despesa per capita és de 1.756 dòlars, deu vegades més que la mitjana global.

Fa uns dies que el cap de taula del sistema, autoanomenat director de l'orquestra capitalista mundial, estava apunt de declarar-se en suspensió de pagaments (li calia poder-se endeutar més). Aquest melodrama amb final feliç, al més pur estil Hollywood, ha donat ales als especuladors borsaris, ha ocupat primeres pàgines i minuts informatius i poca cosa més. Si el final serà certa la frase: si vols la pau, prepara la guerra.

La Conquista del Desierto (I)

Des dels inicis de la colonització del Nou Món les relacions entre la societat hispano-criolla i les societats indígenes eren intenses i diverses, especialment en l'anomenat món fronterer. A finals dels segle XVIII s'havia establert un sistema regular de comerç funcional, teixint xarxes basades amb la complementarietat econòmica entre els dos sistemes productius.

Un d'aquests espais era l'anomenada frontera sud que en època del govern confederal de Rosas (1835 – 1852) deixava fora de control estatal part de les províncies de Buenos Aires, la totalitat de l'acutal província de La Pampa i les meitats sud de les províncies de San Luis i Mendoza. Aquestes terres estaven habitades per pobles caçadors i recol·lectors. El seu tronc principal, des del segle XVI, eren els mapuchés (també anomenats araucanos) que seran considerats no aptes per a ser assimilats com a peons o jornalers. Els contactes comercials van anar acompanyats de transformacions socioculturals a l'interior de la societat indígena i, aquestes, s'acceleren amb la política d'ocupació de terres implementada des de l'Estat argentí cap a mitjans del segle XIX. Els grups d'indígenes pampeans experimentaran una creixent militarització (diferenciació social), una concentració de riqueses i un enfortiment de caps i cacis. Es genera una competència entre els dos mons pel control de les terres pampeanes. Serà en aquesta època on apareix per primer cop la formulació clara de la tesis de l' enemic interior per a justificar l'intervenció directa de les forces armades en el desenvolupament polític i econòmic del país. En la “Conquista del Desierto” és on s'origina la tradició que transforma l'oponent polític i social en un cos estrany a estripar d'una societat suposadament harmònica; en un enemic convencional amb el que legitimitzar el seu extermini, per afavorir el progrés nacional o defensar la integritat de l'ordre social.

Aquesta expansió territorial i extermini indígena té la seva màxima expressió en la campanya militar anomenada “Expedición al Desierto”. Aquesta va ser obra del ministre de Guerra, el general Roca i va gaudir del recolzament de tot el Parlament. La campanya es va desenvolupar de l'octubre de 1878 al juny de 1879. es va financiar amb la venta anticipada de part de les terres a ocupar, passant així 8.500.000 d'hectàries a mans de 381 persones.

Pierre Vidal: Pensar històricament

"És necessari reconèixer que, en matèria de ciències humanes, i sobretot en matèria de ciències polítiques, ens trobem en un estat semblant al de la medicina en temps de Molière. En aquell moment coexistien tot tipus de metges. N'hi havia que eren molt bons observadors, i alguns curaven bastant bé; les seves pràctiques podien ser més o menys honestes, però tots ignoraven l'existència de microbis i els principis de la genètica. Hem de desesperar-nos davant aquest retràs de les capacitats de l'home per a coneixes a si mateix i per a saber organitzar-se en societat? Trobo cert consol en un terreny científic (que en certa manera també és històric) en el que aprecio, malgrat trobar-me informat de forma molt incompleta, certa convergència en aquest sentit. Les ciències que estudien el passat més llunyà, ciències naturals més que ciències humanes, ens diuen que la vida va aparèixer a la Terra fa més de tres mil milions d'anys, i que els primers indicis d'intel·ligència humana daten d'entre dos i quatre milions d'anys. L'home neolític es converteix quasi en el nostre contemporani. El cristianisme té dos mil anys, la Revolució francesa en té dos cents, i jo sóc més vell que la Revolució russa. No resisteixo la tentació de concloure a la manera de Jules Romains: l'home, sentint-se el final d'un procés evolutiu, i ja no fill primogènit d'un déu, no deixa per això d'elogiar-se menys". Pierre Vilar, Pensar históricamente, 1997.
El 1906 una família de mestres de Frontinhan donava la benvinguda a Pierre Vidal. Aquest noiet estudiaria a l'École Normale Supérieure, compartint aula, bromes, pois, amors i baralles amb Jean-Paul Sartre, Paul-Yves Nizan, Raymond Aron, Simone Weil,... A la tardor de 1927 viatjarà per primer cop a Barcelona. Tres anys després, graduat en Geografia, rebrà una beca per anar a formar-se a la Casa de Velázquez. Viurà la proclamació de la II República a Barcelona on s'instal·larà per treballar-hi de professor de francès per la Generalitat. La guerra civil (que s'inicià per culpa d'un cop d'Estat fracassat, un 18 de juliol com avui, d'ara fa 75 anys) allunyà Vilar de Catalunya. El mateix agost de 1939 és mobilitzat per l'exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el juny de 1940. Restarà en captivitat en diferents camps d'oficials presoners a Alemanya, Polònia i Àustria. El 1946 retornar a l'Institut Francès de Barcelona. A la dècada de 1950 es guanya la direcció d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études. També col·laborarà a les revistes Annales ESC, Revue Historique, Past and Present,... El 1965 és anomenat catedràtic de la Sorbonne i el 1979 serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. L'últim reconeixament oficial que rebrà serà el 2000, quan la Generalitat li concedeix la Medalla d'Or. Pierre Vilar va morir el 2003, però les seves paraules segueixen vives. Mestre de mestres.

Gracchus Babeuf: Revolucionar és qüestionar

“Revolucionar hem dit moltes vegades el que és. És conspirar contra un estat de coses que no és convenient; és tendir a desorganitzar i posar en el seu lloc quelcom que sigui millor. Tot i així, en tant que tot el que no val no ha estat destruït i el que seria bo no està estabilitzat, jo no crec que s'hagi solucionat el suficient per al poble.

Entenc que els homes que tot ho acaparen per a ells diguin que s'ha revolucionat prou, quan la revolució els ha conduït a aquest punt de meravella on ara es troben, a aquest punt en el qual, individualment, no podrien demanar més. En aquest cas, sens dubte, la revolució està feta, però per a ells. [...] Però continuo sostenint que la revolució no està acabada per al poble.

Malgrat tot, és per a ell (el poble) per a qui es va dir que es faria; ell mateix va jurar que l'acabaria o moririra. No està acabada, perquè no s'ha fet res per a la felicitat del poble i s'ha fet tot, per al contrari, per cansar-lo, per omplir eternament amb la seva suor i la seva sang els gots d'or d'un grup de rics ociosos. Així doncs, és necessari continuar aquesta revolució fins que s'hagi convertit en la revolució del poble. És a dir, aquests que es lamenten dels “homes que volen revolucionar constantment”, han de ser considerats enemics del poble.

Els potentats d'avui en dia entenen perfectament la paraula revolució, quan pretenen que la revolució ja està feta. Que diguin millor la contrarevolució! La revolució, cal assenyalar-ho una vegada més, és la felicitat de tots; això és el que tenim: la revolució no està feta? La contrarevolució és la desgràcia de la majoria; això és el que tenim. És, doncs, la contrarevolució el que s'ha fet?" G. BABEUF. “La revolució és l'ordre”. Le Tribun du Peuple, 36 (1795).

Aquest artícle és de Gracchus Babeuf, que serà el pseudònim de François-Noel Babeuf (1760 – 1797), teòric i revolucionari francès. Al 1794 fundarà el diari Le Tribun du Peuple a París des d'on combaté Robespierre. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. També serà un dels fundadors  del Club des Égaux (Club dels Iguals), tancat pel Directori el 1795. A inicis del 1796 crearà una organització secreta per tal d'enderrocar el Directori amb la participació d'antics jacobins i terroristes, que tindrà ramificacions dins la policia i l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada per un infiltrat al maig del mateix anys a Carnot; sent Babeuf i d'altres conjurats detinguts. L'any següent Babeuf fou condemnat a mort i executat a Vendôme.