(in)definició

“Un home caminava pels carrers foscos d'Irlanda del Nord, a la dècada de 1970, quan de cop apareixen dos soldats encaputxats apuntant-lo amb una pistola i preguntant-li: -Ets catòlic o protestant?- L'home, amb un fil de veu, va respondre: -Jueu...- I el segon encaputxat, tot nerviós, afegeix: -Si,si, jueu; però catòlic o protestant?-”

Finalitzat el temps reglamentari de la Segona Guerra Mundial, el públic occidental quedarà dividit en dos. Dos mons, dos maneres de veure'l, entendre'l i explotar-lo. La resta del(s) món(s), subordinat als seus dictats. Però alguns països temeraris, capitanejats per Indonèsia, l'Índia i Iugoslàvia, intenten buscar una tercera via, proposant una política comuna independent als dos blocs. Aquesta proposta es materialitza a l''abril de 1955, a la Conferència de Bandung.

Tots dos blocs arrufaran el nas davant d'aquest desafiament. La resposta del bloc Capitalista, timonejat pels Estats Units, arribarà una dècada més tard, el 1964, disfressada de Conferència Mundial de Producció i Comerç, celebrada a Ginebra. El director de l'orquestra repartirà la resta de tasques, condemnant països a ser explotats i concedint llicències a altres per ser explotadors. S'imposa qui i què produiran i qui i què consumiran. A Indonèsia, convidada a la força, se li ordena que substitueixi el gruix de la seva producció (que fins al moment, i com herència colonial, es basava en el sucre, el cafè, l'oli de palma i algunes espècies) i que es centri en el cautxú.

Per què aquest canvi? No era més lògic, més eficient i menys costós, des de la perspectiva liberal econòmica, buscar incrementar els rendiments i la producció dels productes que ja s'eleboraven? Però els pulmons (la indústria nacional) del pater familias capitalista, a la dècada de 1960, era la indústria de l'automòbil (juntament amb l'armamentística) que, òbviament, requereix cautxú. Però el principal productor mundial era el seu malson: el Vietnam. Estats Units destinarà molts fonts per la recerca i investigació per aconseguir un reaprofitament del cautxú (d'aqui en neixarà el cautxú artificial) a més de promoure plantacions a altres zones, el problema és que necessita un clima i un sòl molt determinat, i una de les àrees que complia les característiques era la jove Indonèsia.

La recomanació anunciada a la Conferència no serà tinguda en comte pel president d'Indonèsia, Sukarno, que decideix no acatar-la per continuar amb la política neutral i independent als dos blocs. La recomanació pren forma i, des de 1965, els Estats Units (a través de la CIA) col·laboren amb el general Suharto per fer un cop d'Estat (1966). Al 1967 Suharto serà anomenat president d'Indonèsia, amb l'aval dels Estats Units, amb un programa de repressió i extermini envers l'islamisme radical i el comunisme. Segons informes de la pròpia ONU, hi hauran més de 2 milions de persones mortes.

D'aquesta manera, amb Indonèsia sotmesa de nou i fent mèrits per recuperar les línies perdudes del dictat, al 1971, s'integra a l'ASEAN, una rèplica de la ONU al sud-est asiàtic.

Quan un país s'allibera no pot ser independent, ja des del segle XV existeixen xarxes internacionals de relació i subordinació entre els diferents països. La consolidació d'Estats ha regularitzat aquestes relacions, i a generat, propiciat i consolidat grans aliances estatals, on la (in)definició maquillada d'hipocresia obliga i dictamina quina peça del joc capitalista els hi ha tocat ser.