“Tenen raó el que diuen que l'Estat és un mal gestor i un administrador deficient. Però s'hi ha d'afegir que aquests judicis fan referència a l'estat demoburgés, efectivament ineficaç i absurd, però no a les institucions emanades de la revolució nacional, no a un Poder polític legítim sorgit de les lluites que la Nació mateixa realitzi en pro de la seva alliberació i de la seva grandesa històrica. Aquest poder polític sí pot fer-ho, amb absoluta eficiència i amb absoluta honestatat. Realment només ha de projectar-se sobre els actuals sectors on es manifesta i radica la zona paralítica i inepta de la nostra economia: la gran indústria, els transports, la Banca i el comerç exterior. Si l'Estat nacional controlés d'una manera directa, nacionalitzant-ho, aquestes grans funcions, l'increment ràpid i prodigiós de l'economia espanyola, i per tant també de les economies privades i de la classe treballadora entera, seria una realitat inmediata” Ramiro Ledesma (extret del llibre Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español, de Ferran Gallego, p. 368)
Ramiro Ledesma Ramos (1905 – 1936) és el jove creador, ideòleg i teòric del feixisme espanyol. Una peça clau i fonamental per entendre el posterior projecte franquista.
El feixisme és un projecte que té com a objectiu construir una comunitat nacional i planteja la lluita contra la degeneració (sentit biològic) o la decadència (sentit cultural). Està basat en el mite (comunitat) i el seu braç executor és el factor d'adhesió/exclusió radical. El feixisme planteja una utopia que serà la base fonamental per atraure les masses populars. La gent ho veu com una resposta als problemes de l'època. Discurs de fraternitat, de comunitat. Proporciona seguretat davant la inseguretat. Plantegen la creació d'una societat pública/nacional, unitària; on les persones deixen de ser individus per formar part d'un organisme, d'un tot sense fissures.
Així doncs, presenta una nova concepció de comunitat nacional definitiva, tràgica, de destí. S'utilitza la metàfora biològica (assimilant-la a un organisme): com un organisme viu, amb cèl·lules (individus), on la vida de cada una només té sentit i fortificació dins la comunitat, dins l'organisme. Però s'han d'eliminar els factors no funcionals, infecciosos (ja siguin idees, persones o coses que provenen de fora) i tumorals (provocades pel propi cos, és a dir, fetes per una part de la població degenerada) que poden extendre's i ser responsables de l'enfonsament de la comunitat. Per tant, parlem d'un organisme sotmès a un procés de depuració. Compost per un element d'exclusió, però també d'integració. Integra, es tracta d'una crida a formar part de la comunitat.
Bona part de la historiografia acadèmica presenta el feixisme com un estrany, com un monstre. No s'ha de veure com una patologia social, sinó com un model de construcció d'una societat perfecta, utòpica. El feixisme és el fill no reconegut de la família cultural europea. La gent sap què és i perquè el vol. Els interessa acabar amb el liberalisme i frenar el socialisme. El projecte feixista critica a la burgesia (no pel fet de ser-ho, sinó perquè és liberal) i els valors establerts al 1789; diferenciant-se, al mateix temps, de l'atac comunista. És un projecte congruent amb les necessitats de l'època. Congruència amb parts importants de la societat europea. No es tracta d'un parèntesis en la història o en l'evolució cultural europea. L'eliminació d'obstacles no és un element aïllat de la consolidació històrica de la cultura europea (eliminació de minories ètniques, esclaus, colonització,...). Per què no n'hauria de formar-ne part?
Agafa una societat en crisi (exemplificada amb l'Alemanya de 1930), recentida, sense prestigi, amb persones que se senten desafavorides (atur, crisi dels professionals, universitaris,...), excloses de la societat. Es tracta d'un període on trobem moments de disgregació social. El feixisme convens, estem en un moment on ja hi ha exclusió. El feixisme és el resultat de la por, no la causa. Apareix allà on ja hi ha exclusió.
Ahir vam viure i veure la indignació global a través del 15O en un moment on la crisi del sistema se'ns mostra a flor de pell. Sota el lema de la indignació a l'acció sembla que el moviment que va néixer el 15M no només assenyala els culpables i els mals del sistema, sinó que, segueix, intentant construir alternatives. Ahir vam veure la cara de la moneda, esperem no haver de veure'n la creu.
De nou, enhorabona per l'article. L'exercici que planteges d'assimilació dels feixismes com a "fills no reconeguts" d'Europa em sembla molt important.
ResponEliminaAl final sembla que intueixes la possibilitat d'un ressorgiment del feixisme com a conseqüència de la crisi i encabeixes en la mateixa moneda revolució i contrarrevolució. Però el feixisme no es pot llegir tan sols en clau de contrarrevolució de masses (i no d'èlits) sinó també d'una revolució en sí. La percepció de decadència s'ha d'acompanyar d'un canvi, d'un punt d'inflexió. El contingut revolucionari integral del feixisme (¡Hitler és un pintor fracassat!)és clau també per entendre'l: una síntesi de tradició i modernitat. Sense la modernitat fracassaria com havien fracassat els exèrcit blancs a Rússia.
Així com disseccionés i sintetitzes el feixisme amb una precissió cirurgiana, caldria també fer esment de la sociologia del feixisme. I aqui faria dos matisos: l'impacte de la Gran Guerra i les crisis capitalistes. La socialització d'entreguerres manté els esquemes que s'aprenen durant la GG: fermes disciplines, jerarquia, militarització de la política... No tan sols els nazis tenen organitzacions armades, sinó que més de 150.000 socialistes també fan la guerra al carrer. Les complicitats que s'han teixit a la trinxera es mantenen i amb això, la relativa enyorança del moment. El feixisme incorpora tot això, amb una actitud integradora i paternalista.
I el segon matis, que crec que a més connecta amb el que insinues a l'últim paràgraf, no era més agònica la Rep. de Weimar al 1923? No hagués aparegut el feixisme als EUA al '29?
Crec que el feixisme, a part de la paternitat que li atribueixes, és també fill d'unes determinades condicions històriques (des de la paranoia contrarrevolucionària burgesa, a Weimar, l'URSS, la personalitat d'Stalin...) que són irrepetibles. Amb això no estic dient que es pugui caure en la relaxació, sinó que en cas de reaparèixer no seria una repetició calcada als camps d'extermini. Com bé alertava en Gallego, la gent que vota el NSDAP al 1933 no està votant Auschwitz, per tant no calia incloure'l com a experiència: un nou discurs feixista hauria d'integrar la Guerra Civil espanyola, els camps d'extermini, etc... en un context en que la democràcia liberal ja està consolidada.
Fins aviat! Salut!
Bloglitus