La marxa del silenci

Els fills dels segles (re)broten en cada (nova) rebel·lió. Soldats de fang, o filles de la lluna i de la pluja, però (sempre) de baix a baix; horitzontal(s). La dignitat rebel, pura, nua, tendra. L'espurna d'esperança i de memòria dels que són sense que els deixin ser. Dels oblidats, dels condemnats a l'oblit, a la negació, a la (des)humanització i la (des)memòria. Les filles de la terra, del bell món fet Nou Món, de la colonització i l'imperialisme salvatge. Acusats i condemnats a no ser, són. Són resistència, insubmissió, mort, renúncies i victòries col·lectives. Són terra. Són segles. Són dignitat. Són lluita.

Zapatistes d'arrel, veniu de lluny i aneu més lluny encara. Sense por(s), sense límit(s). Sou somnis i esperances. Xarxes de complicitats teixides a base de segles; com les formigues, treballeu i conspireu pacients, a l'ombra de l'ombra. En l'obscuritat absoluta vau decidir alçar-vos i alçar la veu, a través dels 11 punts de la Declaración de la Selva Lacandona: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. Els v(n)ostres pilars. L' 1 de gener de 1994 vau mostrar, de nou, la cara, alçant-vos contra la injustícia disfresada de Govern que imposava i acatava el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord.

La tempesta no sembla afluixar, i plou sobre mullat. El Capitalisme es (de)mostra més salvatge que mai. Però sou producte de 500 anys de lluita i heu tornat a dir prou. El desembre del 2012, en contra de totes les belles profecies, heu (re)nascut de nou, del vell. Aquest cop heu ocupat els carrers amb "La marxa del silenci". Com bé deia un tuitaire:  Perquè els vegin van tapats. perquè els escoltin van en silenci. Sou passat. Sou present. Sou futur. Sou l'herència de la dignitat i la diversitat, del món de mons que representeu i us representa. Sou la unió de l'ahir, l'avui i el demà. Sou tot sense ser res.

Nada para nosotros. Paraules fetes vida, vida feta lluita, lluita feta dignitat, dignitat feta paraules. Sou un cercle constant d'esperança. Sou la llavor en el desert. Sou el passat fet futur. Sou la veu dels sense veu. Els condemnats a ser descoberts; els explotats dels explotadors; la perifèria de les perifèries; la revolta constant contra la negació absoluta. Ocosingo, Las Margaritas, Palenque, Altamirano i San Cristóbal van ser les primeres, però no seran les últimes. La marxa del silenci és l'inici del final. El dia que va ser el dia, era nit. I nit serà el dia que serà el dia.

Cites XXXIV

"Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra.
Em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra."

Vicent Andrés Estellés (1924-1993).

Cites XXXIII

"Les canyes només es tornen llances si hom les empunya amb esperit de lluita."

"Convertirem els silencis en or i els mots en foc."

"Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia."

"Així i aquí, pel foc i 'esperança, que cap futur no pella sense angoixa i cap present no es construeix debades."

"No hi ha triomf més alt que el de saber-se convenient, però no imprescindible."

"Podem en cada gest guanyar nous àmbits i amb cada mot acréixer l'esperança. Serem allò que vulguem ser."

"Heu esbrinat que en un instant només pot estimar-se tant com en tota una vida."

"Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura contra el vent i la llum, contra els cataclismes, en fi, contra els fenòmens externs i les internes rutes angoixoses."

"I ara he obert de bat a bat les portes de casa perquè hi entrin de nou la gent i les paraules, perquè hi creixi la gent i les paraules serveixin per fixar l'esperança de la gent en la gent (només això, ben cert, només això) i ens puguem mirar als ulls sense vergonya."

"Perduts els símbols, ens queda el risc de creure més en nosaltres."

"Companys, alliberem les barques de tanta corda inútil. Hi ha grans rius que ens esperen."

"¿Quant de temps deixareu (deixarem, més ben dit) que caigui damunt nostre la solemne injustícia dels homes?"

"L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "si senyor" i "bones tardes"."

"També per tu que tens la norma de moure't sempre al grat del vent, tu que quan parles dels qui lluites en dius sovint la pobra gent."

"No ens parleu de somnis ni de meravelles, som massa novells i no us endendríem. Estalvieu els mots, qui sap si més tard es podran vendre."

"Jo no crec en els preceptes perquè crec en els homes. Hi ha qui diu que aquesta manera de fer ja és un precepte. Jo sé que no i penso que estimar sovint és molt més fàcil del que diuen."

"Res no serà mentre hi hagi un sol home que no se senti unit amb els qui lluiten, responsable de tots els qui sofreixen."

"Sapigueu, finalment, que l'aigua de la pluja sempre ha caigut de dalt a baix i que mullar-se no és cap privilegi."

Miquel Martí i Pol (1929-2003).

La sobirania té un preu...(?)

L'actual director de l'orquestra capitalista, l'exportador i explotador de la democràcia per excel·lència al segle XX, s'edificarà com a República fa 235 anys, el setembre de 1787. Aquesta, en un principi, agermanava a 13 excolònies de la Gran Bretanya, que s'autoproclamarien estats. Desmembrant-se a través d'un procés bèlic de la metròpoli, que esdevindrà un referent revolucionari comparable i equiparable, pels acadèmics liberals, amb la revolució francesa. Un far, exemple d'exemples, per a la resta de pobles per aconseguir i consolidar la seva sobirania, la seva llibertat, la seva autogestió quotidiana, sense submissions ni renúncies, autogovernant-se.

Lluny de relats romanticoides, a dia d'avui, els Estats Units d'Amèrica són una República que integra a 50 estats. El penúltim Estat en ser admès al club serà Alaska (1959). Malgrat això, però, la sobirania d'Alaska (amb persones, terres, bestiar, boscos i aigua inclosos) havia set comprada el 1867, pel secretari d'Estat nord-americà William H. Seward per 7.200.000 dòlars a l'Imperi Rus. La compra es fa fer efectiva el 18 d'octubre del 1867, avui recordat com el Dia d'Alaska. La compra va ser, inicialment, criticada per les elits americanes, que més enllà de la importància geoestratègica no hi observaven rendiments a curt termini. El descobriment de jaciments d'or a la dècada de 1890, però, farà canviar-ne l'opinió. I, els de sempre, ho robarant tot. La població passarà de poc més de 30.000 habitants al 1880 als 550.000 de 1990. En una (altra) colonització (enc)oberta.

Així doncs, un cop ampliada, via xec, la superfície i sobirania nord-americana, la dominació  es va fer afectiva a través de l'exèrcit, la marina i el servei de duanes que exercirant de facto el control de la regió. Amb l'arribada de colons el canvi del sistema administratiu ja no era un perill. Així, el 1884 s'anomenarà un Governador i el 1906 s'escollirà un representat al Congrés dels Estats Units, amb dret a veu, però no a vot. El 1912 es va declarar formalment Alaska com a Territori dels Estats Units, amb congrés i governs propi, establint la capital a Juneau (en detriment de Sitka, antiga capital russa). Les inversions en infraestructures estaran estretament lligades i vinculades a la II Guerra Mundial. Amb l'inici de la guerra freda s'acceptarà l'entrada d'Alaska a la Unió. Eisenhower, president dels Estats Units, signarà l'Alaska Statehood que obrirà el camí perquè el gener de 1959 Alaska es convertís en el 49è Estat de la unió.

Alaska no és un Estat Unit, ja que està separat de la resta dels 48 estats per Canadà (l'altre estat aïllat és Hawaii). Però aquest fet no impedirà l'annexió, subordinació i explotació d'aquest territori pel pater familia del Nou Món.
La descolonització generarà més colonització. Els canvis d'himnes, metropolis, banderes i fronteres seran la sortida més viable per consolidar i desenvolupar el sistema Capitalista. Canviaran els barrets, però no les cadires. Canviaran els actors i l'escenari, però no la trama de l'obra. Ho canviaran tot perquè tot seguís igual.
Imposant la lògica absurda que la sobirania (personal, col·lectiva o territorial) té un preu. Canviant llibertat per propietat i mercat, i aplicant certa dosi de maquillatge nacionalista, l'Imperialisme serà el garant del Capitalisme al nord del Nou Món.

HO VOLEM TOT

Hereus del no-res, ho volem tot: història i memòria,

Oblits, renúncies, (des)esperances i pors.

Volíem perdre la por a tenir por i, en fer-ho, ens hem descobert.

Odissea constant en la recerca de la utopia (im)possible.

Llavor de somnis, idees i complicitats;

Espurna d'esperança, de foc comú.

Mitjanit a totes hores; revolta constant, permanent;

Tanmateix, ja no ens alimenten molles

O belles renúncies, enganys ni pors.

Tot. Simple i plenament, ho volem tot.

In memoriam (II)

                    Incombust[i]ble com els teus ulls i

 novembrement prese[n]t. Mestre de mestres, etern.

Memòria i oblit, cada [m]ot significava quelcom.

                       Enlloc d[e] foc, mots. També

                   morim, tan[m]ateix, en cada paraula, però reneixem

          orfes del saber, [o] lliures del voler, i amnèsics de raó.

      Reseguim cada ve[r]s, amb veu alta i clara, per (només) reivindicar.

        Increïblement ree[i]xim en l'esflorç i

    alliberem mots, esp[a]is i esperança.

                             Movi[m]ent constant. No ets, som.    

Cites XXXII

"L'Estat no és la pàtria; és l'abstracció, la ficció metafísica, mística, política i jurídica de la pàtria. [...] El patriotisme del poble no és només una idea, és un fet; però el patriotisme polític, l'amor a l'Estat, no és l'expressió fidel d'aquest fet: és una expressió distorsionada per mitjà d'una falsa abstracció, sempre en benefici d'una minoria explotadora."

"Em sento sempre i sincerament el patriota de totes les pàtries oprimides. [...] Una pàtria representa el dret inqüestionable i sagrat de cada home, de cada grup humà, associació, comuna, regió i nació a viure, sentir, pensar, desitjar i actuar a la seva pròpia manera."

"La història real dels individus i els pobles no només procedeix pel desenvolupament positiu, sinó molt sovint per la negació del passat i per la rebel·lió contra ell."

"No hi ha res més absurd i al mateix temps més nociu i mortífer per al poble que erigir el principi fictici de la nacionalitat com a ideal de totes les aspiracions populars."

"Cada poble, com cada persona, és involuntàriament el que és, i per això té un dret a ser ell mateix. En això consisteixen els anomenats drets nacionals."

"La dignitat de tota nació, com la de tot individu, ha de consistir fonamentalment en què cadascun accepti la plena responsabilitat dels seus actes, sense tractar de desplaçar-la a uns altres."

"Hauríem de situar la justícia humana universal sobre tots els interessos nacionals. I abandonar d'una vegada per sempre el fals principi de la nacionalitat, inventat recentment pels dèspotes de França, Prússia i Rússia per aixafar el sobirà principi de la llibertat. La nacionalitat no és un principi; és un fet legitimat, com la individualitat."

"Tot aquell que desitgi sincerament la pau i la justícia internacional hauria de renunciar d'una vegada i per sempre al que es diu la glòria, el poder i la grandesa de la pàtria, a tots els interessos egoistes i vans del patriotisme."

"Els nens no són propietat de ningú: ni dels seus pares ni de la societat. Només pertanyen a la seva pròpia llibertat futura."

"La llibertat política sense la igualtat econòmica és una pretensió, un frau, una mentida; i els treballadors no desitgen mentides."

"Cap país, no importa quant ric, poderós, i ben servit sigui, pot emprendre -sense arruïnar-se i rendir als seus habitants a la misèria- una alteració fonamental en les relacions entre el capital i el treball, si aquesta alteració no és aconsegudia, al mateix temps, almenys, en la major part dels països industrials del món. Per tant, la pregunta de l'emancipació del treballador del jou del capital i els seus representants, els capitalistes burgesos és, abans de res, una pregunta Internacional."

"El polític burgès -no importa quan roig i revolucionari hagi pogut semblar- gens ha servit per a l'emancipació dels treballadors, sinó, més bé, ha endurit la seva esclavitud."

"Fermament organitzades les seves divisions en una solidaritat comuna de moviment, cap revolució, en el sentit d'insurrecció violenta, serà necessària. Així es veurà que els anarquistes no recolzen la violència abortiva que els seus enemics els atribueixen."

"Sense violència, la justícia triomfarà. L'opressió serà liquidada pel poder directe dels treballadors per mitjà de l'associació. I si aquell dia hi ha impacient súplica, i algun sofriment, això serà culpa de la burgesia que rebutja reconèixer l'ocorregut amb la seva maquinació. Per al triomf de la revolució social en si mateixa, la violència serà innecessària."

"El socialisme és la justícia."

"L'única cosa que, en la nostra opinió, l'Estat pot i hauria de fer és modificar a poc a poc la llei d'herència per arribar el més aviat possible a la seva completa abolició."

"Convençuts que llibertat sense Socialisme és privilegi i injustícia i que Socialisme sense llibertat és esclavitud i brutalitat."

Mikhaïl Aleksàndrovitx Bakunin (1814 - 1876).

[Extret del llibre "Bakunin. Recull d'escrits breus", 2012, editat i produït per Col·lectiu Llibertari "Negres Tempestes", Biblioteca Social d'Olot (CNT Olot), Logofobia, Aldarull Edicions, El grillo libertario i traduït al català per la Biblioteca Social d'Olot]

"El mismo fraile en diversa mula"

Les turbulències d'inci del segle XIX propicien la creació d'Estats al Nou Món. Aquests, però, i en línies generals, consolidaran el model socioeconòmic, amb nombroses continuïtats i excepcionals ruptures.

En l'àmbit social, complementant la implantació del sistema, les estructures socials i de propietat es forjaran en base l'interès de la burgesia criolla, (auto)erigida a posteriori, a base de cops d'Estat i de manuals elaborats per la historiografia nacionalista, com a far, referència, bandera i lideratge d'un procés de construcció nacional, desvinculant-se i extirpant tota dosi de component (de lluita) social.

Els mitjans de producció i la terra (continuaran) estan en mans de les elits criolles. En mans dels de sempre. I no es mouran. La impermeabilitat social només permetrà, i en compta gotes, incorporar a gent ascendida socialment a/en les guerres; per incorporar-se a l'elit burgesa. L'icona seria, per molts coneguts, el de Páez, que arribarà a ser president de Veneçuela.

Així, el tauler d'escacs continuarà immòbil, canviant només de color:
Dins les altes esferes de la burgesia es produiran alguns canvis. D'aquesta manera l'explotació i la propietat de la terra, en forma d'haciendas, estancias i/o plantacions dedicades a l'exportació agrícola i/o ramadera, esdevindran la nova forma de poder, de control. Així, el poder polític real passarà a ser, de facto, dels hacendados (elit criolla) mentre que durant l'etapa colonial el poder residia en un nucli dur format per comerciants, funcionaris i eclesiàstics. Així doncs, tret de canvis intraburgesos, la mobilitat social serà mínima.

En algunes zones, però, va ser necessari aplicar grans dosis de maquillatge per silenciar a les classes populars. D'aquesta manera, la qüestió del repartiment de la terra, tema tabú en la majoria d'Estats, va ser utilitzat com a mera propaganda electoral(ista), especialment en èpoques de conflicte bèl·lic, per subornar la imaginació de les classes populars. Páez, per exemple, repartirà bonos que es podien intercanviar per terres. Però passarà el temps i les terres no arribaven. Les classes populars, ofegades de nou, es vendran els bonos davant l'impossibilitat de bescanviar-los a generals com el propi Páez, terratinents, advocats,... Un cop la majoria de bons (re)tornin a mans dels de sempre, llavors es realitzarà el repartiment del botí.

El liberalisme polític, tant influenciat per la il·lustració com per l'aristocràcia, estableix la igualtat davant la llei com a principi (in)amovible. Així, els règims constitucionals s'edifiquen en torn el principi d'igualtat legal, no igualtat social. A la pràctica, doncs, ja no s'inscriu a la gent en funció del grup ètnic (no hi ha un sistema de castes), però segueix existint a nivell teoricopràctic. És a dir, al dia a dia, tot i no estar registrats, (segueixen) existint les mateixes diferenciacions. Paral·lelament s'edificarà i es consolidarà la societat de classes.

Els indígenes, amb la independència, patiran el major espoli i la regulació sistemàtica de la seva explotació. A partir de mitjans del segle XIX la dinàmica econòmica genera l'assalt sobre les terres de les comunitats indígenes. En la majoria de nous Estats aquestes zones suposaven entre el 70 i el 80% de la superfície (teòrica) oficial. L'interès de la burgesia, emparat i camuflat sota un suposat interès nacional, generaran conflictes bèl·lics entre els diferents Estats per robar el major terreny possible, a poder ser, amb sortida al mar. Aquest espoli legal i sistemàtic, impulsat i avalat per la nova maquinària estatal, convertirà els indígenes en comunitats aïllades, asfixiades, explotades. La conquista del desierto n'és un clar exemple.
Des d'una òptica liberal, (auto)qualificada pels especialistes d'integradora, l'elit blanca considerarà als indígenes com a part de la nació i, per tant, no podien tenir una legislació específica (així, s'anul·larà el Tributo, però, també, els seus drets sobre la propietat de la terra). Aquesta visió xocarà frontalment amb la formulada pels sectors més conservadors, que començaran a edificar el concepte d'enemic interior. Des de la seva òptica un Estat modern no podia funcionar només aplicant la norma al 20% de la població, s'havia d'integrar l'indígena en el marc legislatiu. Així doncs, el gran espoli el faran els nous Estats independents, més que en època colonial.

Els condemnats a condemnar-se, els que no són ni els deixen ser, els no-persona, els deshumanitzats, la mà d'obra, els no assalariats. La classe explotada, humiliada, esclavitzada. L'esclavitud, la formula d'explotació i expansió preferida per l'imperialisme, serà abolida per algun Estat? Mèxic. Però, serà abolida per algun Estat on els esclaus eren importants pel seu sistema productiu? No. Colòmbia, Veneçuela, Perú, Argentina... (re)tardarant 30 anys l'abolició. A Brasil, Cuba,... no serà fins a la dècada de 1880, degut al gran pes dins el seu sistema productiu.

Malgrat la persistència i insistència dels Estats en exprimir fins el final aquesta vergonya humanitària que suposa l'esclavitud, aquesta es veurà debilitada per diversos motius: fuga de molts esclaus aprofitant les guerres, potenciació per part de molts Patriotes, especialment durant les guerres, de les Leyes de vientres libres (que implicaven que els fills dels esclaus naixien lliures). Sota aquest paradigma, ningú naixia esclau a les noves repúbliques. Aquesta abolició diferida de l'esclavitud, però, suposarà a la pràctica l'obligatorietat de pagaments per part dels fills als amos de la seva mare per l'educació i el manteniment durant la infantesa, aconseguint, a la pràctica, una nova subordinació. A més, i sobre els papers en forma de lleis, mare i filla passen a considerar la trata negrera delicte internacional i actuaran sobre vaixells. La persecució, o millor dit el control, del tràfic per part de Gran Bretanya i Estats Units no implica, òbviament, la fi d'aquest, però, si més no, n'encareix el preu.
Així doncs, la independència no va canviar l'estructura social, sinó que va limitar-se en substituir la classe dominant colonial per a l'elit criolla. La independència va generar (més) dependència d'aquesta classe burgesa. Els camperols mexicans entonen sovint com a refrany una síntesis d'aquesta situació al parlar-nos d' "el mismo fraile en diversa mula". La burgesia només tenia una única i veritable preocupació: com canviar-ho tot perquè tot seguís igual.
Per tant, hem d'entendre aquests processos revolucionaris en termes estrictament polítics; és a dir, la independència neix a través d'un canvi radical, brusc, de les estructures polítiques; però no de les estructures de caràcter social o econòmic. 

Els rics canviaran de bandera. Els pobres seran oficialment pobres. I els invisibles van (seguir) sent (in)visibles.

Cites XXXI

"La majoria dels historiadors [...] saben que en investigar el passat, fins i tot el més remot dels passats, pensen i expressen també opinions que concerneixen el present i els seus interessos."

"No sabem on anem, només que la història ens ha portat fins a aquest punt i [...] per què. No obstant, una cosa està clara: si la humanitat ha de tenir un futur, no serà prolongant el passat o el present. Si intentem construir el tercer mil·leni sobre aquestes bases, fracassarem. I el preu del fracàs, això és, l'alternativa a una societat transformadora, és l'obscuritat."

"No abandonem mai les armes, ni en els moments més difícils. S'ha de seguir denuncinat i combatent la injustícia social. El món no millorarà tot sol."

Eric John Ernest Hobsbawm (1917-2012).

Converses de café (amb llet): No ens serveix...

No ens fareu se(nti)r culpables per no defensar projectes antagònics als nostres interessos; no ens fareu ser, de nou, còmplices del vostre sistema, de la nostra condemna.

Val més deixar-ho clar: la vostra transversalitat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre Estat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra bandera no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres Lleis no ens serveixen ja que només responen als vostres interessos. La vostra Justícia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Història no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra política no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra educació no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre llenguatge no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Democràcia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra cultura no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres alternatives no ens serveixen ja que només respon als vostres interessos. El vostre Sistema no ens serveix, ja que només respon als vostres interessos. No hem lluitat mai per això, ni ho farem. No volem cavar-nos la nostra pròpia tomba.

La història sembla més viva que mai i, malgrat la olor a 36, ningú és capaç d'assegurar-nos què ens espera en un futur. En bona mesura depèn de nosaltres, i de vosaltres. De les prioritats de cadascú.

Tres segles d'opressió i explotació en el marc nacional, sumat a una lluita mil·lenària constant per a la dignitat humana, per a la justícia social. L'alliberament nacional i l'emancipació social, doncs, van ser condemnats a formar part d'un mateix i únic projecte pel poble català, per la classe treballadora catalana. Sentiment i condició.

A Occident els Estats han estat l'eina més utilitzada per subordinar, camuflar i (con)fondre l'interès nacional a(mb) l'interès de la classe dominant. La burgesia, artífex d'aquesta maquinària bèlicaburocràtica, va jugar bé les seves cartes en la caiguda de l'Ancien Régime i, des d'ençà, l'Estat ha esdevingut una peça clau per a la defensa i la imposició dels seus interessos, per la supervivència del sistema capitalista.

L'emancipació nacional, a dia d'avui, està estretament vinculada a l'aparició d'un nou Estat que té com a marc referencial a la nació independent. Així, durant el segle XX, més de la meitat de nacions europees es dotaran d'Estats, sovint desmembrant els grans Estats edificats en època medieval sota l'empara les grans corones europees. Irònicament, forjats sota el control del rei i de Déu, esdevindran, amb el pas del segles i les doctrines liberals, en els defensors, exportadors i explotadors de la democràcia. 

Passat l'Onze, la burgesia catalana sembla apostar, definitivament, per dotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç de substituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional suposava un obstacle  per a l'alliberament social.

L'emancipació social, però, mai l'he pogut concebre sense l'alliberament nacional. És a dir, si hi ha justícia i igualtat entre persones, també i ha de ser-hi entre grups d'aquestes; entre col·lectius, entre societats, entre cultures, entre pobles. Aquesta condició d'igualtat sembla innegable i inqüestionable. No són motius econòmics, són motius humans, de respecte, de tolerància i organització mútua, lliure, desvinculada de qualsevol forma de possessió, imposició o dominació. Tenim l'obligació d'acabar amb l'explotació a qualsevol nivell i a qualsevol indret.

Així doncs, lluny de creure'ns la desvinculació i enfrontament entre moviments socials com són el 15M i l'11S, que, amb la fragmentada, distorsionada i dosificada propaganda mediàtica, han volgut vendre'ns com a una bicefàlia enfrontada eternament, hem de ser capaces d'analitzar-ho, entendre-ho i implicar-nos-hi com a dues cares de la mateixa moneda, del mateix problema; com a dues parts de la mateixa solució: la única solució.

No ens podem conformar. No ens podem condemnar. Hem de ser capaços de no renunciar a res per transformar-ho tot.

Cites XXX

"Àfrica és la presó del món, un Holocaust continental."
"El neoliberalisme és el capitalisme transnacional portat a l'extrem. El món convertit en mercat al servei del capital fet Déu i raó de ser."
"El neoliberalisme és la idolatria de la mort."
"No acceptem la fatalitat d'aquest sistema, el capitalisme neoliberal que ens imposen: feta mercat la vida, enquadrant els caps en un pensament únic, sota un macroimperialisme polític, econòmic, militar, cultural."
"Assetjada i acusada, la revolució ha de seguir fent-se, però total."
"No es tracta d'ignorar la realitat. Més encara: s'ha d'assumir i transformar-la, radicalment."
"Lula i la seva successora tenen gestos solidaris, acció social, però al cap i a la fi fan política capitalista, neoliberal."
"La història del que ha passat aquí no és una epopeia, és un drama humà. Ni èpica, ni epopeia, ni tragèdia."
"La veu del poble és més difícil de tergiversar que la veu de Déu."
"Conservar la memòria és conservar la vida, i al capdavall el futur dependrà en gran part del que hagi estat el nostre passat."
"No hi haurà pau mentre no se socialitzi la riquesa. La terra, l'eduació, la salut..."

Pere Casaldàliga i Pla (1928).

Cites XXIX

"El vell món es mort. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur surgeixen els monstres."

"Instruïu-vos, perquè tindrem necessitat de tota la vostra intel·ligència. Agiteu-vos, perquè tindrem necessitat de tot el vostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè tindrem necessitat de tota la vostra força."

"La il·lusió és la malesa més tenaç de la consciència col·lectiva: la història ensenya, però no té alumnes."

"Tot moviment revolucionari és romàntic, per definició."

"Ja que hem de construir el país, construïm directoris, enciclopèdies, diccionaris."

Antonio Gramsci (1891-1937).

(Contra)Foc

Admiració i respecte. Sentiments, pors, dolors. Són mil les sensacions que ens transmet el foc. Quin gran regal va fer(-nos) la mare naturalesa al obsequiar-nos amb creure'ns amb el poder de poder-lo controlar. D'inventar-lo. De fer-nos sentir que era nostre. Que ens controlàvem; que el controlàvem.

El foc serà considerat el darrer i l'últim dels quatre germans. El germà petit, doncs, va néixer fa 470 milions d'anys i serà adorat per la majoria de cultures humanes. La Terra, l'Aigua i l'Aire, la resta de germans, conviuran, a vegades enfrontats, dins l'imaginari col·lectiu d'infinits pobles. Serà (re)conegut i adorat sota diversos mots que l'encarnaran i/o el divinitzaran: Hestia, Hefest, Vesta, Brigit, Belenos, Agnídev, Kukulkán, Quetzacóatl,... A més serà un protagonista central en molts mites, encara que el salt a la f(l)ama el farà a través de Prometeu (conegut internacionalment sota pseudònims diversos: Maui, Ture, Nambalisita, Botoque...), que va robar-lo als déus per donar-lo als homes. Els quatre germans conformarien el que en Occident es batejaria com els quatre elements clàssics.

Ell ens ha fascinat durant segles, al voltant seu i gràcies a la seva (es)cal(f)or han (sobre)viscut centenars de generacions. L'hem après a u(tilit)sar per modelar materials així com per produir energia. Malgrat trobar restes d'aliments cuinats des de fa gairebé 2 milions d'anys tot apunta que la domesticació del foc no serà fins fa uns 400.000 anys, amb una generalització evident fa tot just 50.000 anys. El control del foc propicià una revolució en els hàbits dels humans. Calor, llum, cocció. Incrementant la varietat i disponibilitat de nutrients així com allargant les hores productives.

Però serà el far d'Occident, en època clàssica, qui cuinarà la teoria dels quatre elements, d'arrel presocràtica, però amb influències universals (hinduisme, budisme,...). Així, perdurarà durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, influenciant profundament pensaments i cultures. El concepte dels elements clàssics perdurarà vigent a Europa durant l'Edat Mitjana, gràcies a l'aprofitament teòric per part de l'Església catòlica a través de la vinculació amb el cinquè element, l'èter.

No serà fins els segles XVI-XVII que s'abandonarà l'ús dels quatre elements en la ciència; ja que els nous descobriments sobre els estats de la matèria van superar la concepció clàssica.

El primer registre fòssil d'un incendi s'ha datat al Silurià tarda (restes de carbó vegetal) farà uns 420 milions d'anys. Els incendis s'expandiran a mesura que la vegetació conquereixi la terra, fent de les plantes un element dominant de molts ecosistemes, fa entre 7 i 6 milions d'anys. 

Així doncs, els incendis no són una fet nou: portem més de 6 milions d'anys coexistint amb ells i des de la seva domesticació (fa 50.000 anys) convivim diàriament arreu del planeta. No obstant, a inicis del segle XXI, l'hereu indiscutible del progrés, la ciència i la tecnologia sense límits, aquests fets continuen revifant de nou. Crema València i crema l'Empordà, crema el país, any rere any, crema la terra, crema el planeta. Avui aquí, demà allà. La castigada, la de sempre; l'oblidada, la condemnada a tenir propietat, a ser propietat. La Terra, la nostra terra.

El sistema capitalista, artífex indiscutible de la perversió/destrucció del món rural, reduint-lo al pur folklorisme, expropiant terres comunals i instaurant i dictant monocultius faraònics, ha jugat bé les seves cartes. El bosc, el camp, la Terra, també han set víctimes de l'especulació. No s'ha especulat només amb cases, també amb terres i amb persones. I el Foc ha set un bon aliat per realitzar la feina bruta: ha cremat bruixes, naus i roures. Ha legitimat conquestes i reconvertit terrenys, tot amb el vistiplau del sistema.

El sistema capitalista tenia un paper reservat pel Foc. Segurament influenciat pel menyspreu il·lustrat envers el món rural, considerats com a salvatges i inferiors, va decidir pervertir-lo concedint-li la figura de mercenari al servei de l'especulació. Fins el moment, en moltes comunitats rurals, el foc i els incendis havien set utilitzats i controlats a través d'una bona gestió forestal, ja fos a través de l'agricultura o de la ramaderia. Les terres comunals en facilitaven la tasca al implicar i beneficiar a tota la col·lectivitat. 

A dia d'avui, el Foc segueix al servei del poder.

Només és un conte... (però acaba al Parlament)

Aquell onze havia de ser especial. Així ho havien repetit la majoria d'altaveus mediàtics.

Les llavors sembrades en menys de mig any semblaven brotar màgicament, i és que en aquesta terra fèrtil és fàcil arrelar. L'adob de les consultes havien fet el seu afecte i, possiblement, la pesticida en forma de publicitat, finançament i tutelatge, també van ajudar-hi.

La manifestació feia un mes que era un (ciber)èxit absolut. A l'hora de la veritat, al carrer, hi havien els de sempre. A l'espectacle: tots. Els savis entesos en meteorologia nacionalista anunciaven que la transició nacional era imminent, un punt de no retorn. S'acostava tempesta, o, si més no, feia més d'un any que ens venien paraigües. Després de 298 anys exactes havia arribat l'hora, ens havia arribat l'hora. L'hora de desfer la nació i edificar Catalunya com un nou estat d'Europa.

La burgesia, que havia fet acta de presència, més acostumada a anar a missa que a manis, va decidir retirar aviat i, la manifestació, que havia començat amb retard, va acabar quan milers de persones encara havien de començar. La manifestació va acabar a l'entrada de la ciutadella, a les portes del Parlament. Allà s'havia orquestrat una improvisada lectura de manifestos, algun concert, ofrenes florals i, fins i tot, un alçament de globus.

Mentrestant, la gent seguia esperant, desfilant, suant, comentant entre si, entre crits i lemes més plens d'il·lusió que de continguts. Els comentaris eren múltiples i diversos:

-Porto molts d'anys sortint al carrer, lluitant al carrer, no crec que en un sol dia podem canviar tantes coses, però bé... algun dia ha de ser el dia no?

-Jo, què vol que li digui... - tot arrufant el nas- ni Catalunya, ni Estat, ni Europa... Independència, socialisme i països catalans!

-Han dit que seria únic, especial - exclamava nerviosa, mig somrient- per això tocava ser-hi.

-La feina de veritat vindrà l'endemà de la independència. No és la fi, és l'inici, i l'hem de construir entre totes.

I així, el poble, els que parlen, però no tenen veu; els que estan al carrer, però no tenen rostre; els condemnats a l'òblit, havien decidit fer d'aquella farsa un moment històric. Farts de paraules, però amb gana a l'estòmac, van decidir actuar. No conformar-se amb les molles. I aquell formigueig que pacientment havia esperat hores i hores per fer el primer pas per avançar ara semblava imparable. Entremig de la multitud, un avi recordava a Companys: “Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat”. Els crits i l'eufòria anaven a més.

Els titelles, sobre un humil escenari, només podien contemplar, paralitzats, a la massa de gent que els rodejava. Acta seguit es van sentir els primers crits:

-President! Entri al Parlament!

L'ambient semblava escalfar-se i la història semblava més viva que mai, més digne que mai.

-President! Entregui les claus! Dimiteixi! Ja sortirem nosaltres al balcó!

I, llavors, van caure les màscares: un helicòpter va entrar en escena per rescatar el president i els membres del govern que, a títol personal, havien acudit a l'espectacle. Al obrir-se les portes del Parlament es van tancar les esperances, ens van trencar les esperances. Unitats policials i militars entraven en escena, sortint de les furgonetes que dormien en els pàrquings propers. Sirenes, fum, trets, sang, morts. Desfeta la il·lusió, només quedava la lluita. La dignitat, la memòria, la victòria. Com la ventafocs tot s'havia esfumat. Tot? Tot menys el poble, que seguia allà, que segueix allà.

I aquesta és la història que mai serà història. Aquest és el conte que mai serà explicat.

Cites XXVIII

"Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts."
"Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aqui, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna [...] I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema."
"Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers."

Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932 - 2007).

Cites XXVII

"Ser internacionalista és saldar el nostre propi deute amb la humanitat. Qui no sigui capaç de lluitar per uns altres, no serà mai suficientment capaç de lluitar per si mateix."
"Revolució és sentit del moment històric; és canviar tot el que ha de ser canviat; és igualtat i llibertat plenes; és ser tractat i tractar als altres com éssers humans; és emancipar-nos per nosaltres mateixos i amb els nostres propis esforços; és desafiar poderoses forces dominants dintre i fora de l'àmbit social i nacional; és defensar valors en els quals es creu al preu de qualsevol sacrifici; és modestia, desinterès, solidaritat i heroïsme; és lluitar amb audàcia, intel·ligència i realisme; és no mentir mai ni violar principis ètics; és convicció profunda que no existeix força en el món capaç d'aixafar la força de la veritat i les idees."
"La història m'absoldrà."
"No solament sabrem resistir qualsevol agressió sinó que sabrem vèncer a qualsevol agressió."
"Les idees no necessiten ni de les armes, en la mesura en què siguin capaces de conquistar a les grans masses."


Fidel Alejandro Castro Ruz (1926).

Cites XXVI

"La història és nostra i la fan els pobles."

"Ser jove i no ser revolucionari, és una contradicció fins i tot biològica."

"La revolució no pasa per la universitat, i això s'ha d'entendre; la revolució passa per les grans masses, la revolució la fan els pobles, la revolució la fan, essencialment, els treballadors."


Salvador Guillermo Allende Gossens (1908 - 1973). 

Cites XXV

"Les paraules tenen el significat que ells volen, perquè ells també han volgut ser els amos de les paraules."

"Escriure en català és una afirmació de supervivència, són ganes d'existir privadament i col·lectivament."

"Aquestes idees et vénen al cap quan vius en un món on sempre reben els mateixos."

"Quan vaig a Castelló o a les Illes, em trobo a casa."

"Diuen que tot això és ser roja i separatista i jo només sóc una noia ben educada."

Montserrat Roig (1946 - 1991).

La història d'un nom

El final del segle XVII en serà l'inici, i a l'inici del segle XVIII es consolidarà:
L'oratge es girava, per primer cop o per darrer, en mal nostra; i la terra aspra reclamava vent.

Com passa el temps: 1704, 1705, 1707, 1714, [...] 1987, 1988, 1989, 1992, 1995, 1998, 2006, 2007, 2008, 2012,...
O que relatiu que és tot plegat. La lluita i l'enemic, dues constants.
Mawla prové de l'àrab i significa "serf", esclau; i en serà la seva llavor lingüística.

Baptista Basset, Guillem Agulló,... en seran els seus fruits que
Alimentaran de justícia social i compromís com
Tants i tantes més, anònimes, còmplices de la revolta, de la revolució.

Moments, detalls, experiències, sensacions; corregudes, murals, assemblees, casals; encerts i errors,
Allau de coneixement, font d'esperit crític, pòsit històric digne i combatiu, molt més que un nom.
Unitat, organització i lluita.
La presència al carrer, al dia a dia, i el ressò mediàtic, positiu o negatiu. Tot se'n va, tot es queda.
Els objectius, clars, sempre clars i presents, sempre presents: independència i socialisme pels Països Catalans.
Tendint i entenen la lluita com a global, com a peça internacional per acabar amb el sistema.

Contra un sistema capitalista que ens explota i
Oprimeix en tots els àmbits, que ens ha obligat a ser resistència, acció i lluita.
Nascuts de la terra, fills de la terra.
Terra som i la terra defensem. Humilment, però sense por.
Incombustibles,
No ens negareu que tres segles donen per forjar el pitjor dels vostres malsons
Un dia arribarà, on la lògica i la raó s'imposaran a la por i a l'explotació:
Arran ha nascut per vèncer. Doncs vencerem.

Cites XXIV

"La història és l'únic mestre infal·lible, i la revolució la millor escola per al proletariat."


"Enmig de la lluita, aprenem com hem de lluitar."


Rosa Luxemburg (1871 - 1919).

Cites XXIII

"A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat." Salvador Espriu (1913 - 1985).

La força de les paraules

                                                      -El capitalisme no és ètic.

-Cal recuperar amb tota la seva importància filosòfica i antropològica la crítica marxista a la plusvàlua.
-Fem pressió social com perquè un govern que menteixi no pugui continuar governant, això és l'exercici de la democràcia que ens toca fer, és prendre responsabilitats.
-És la meva responsabilitat bàsica saber que una societat justa és possible.
-No és democràcia, és dictadura financera, diem les coses pel seu nom.

-És possible per a nosaltres, com a col·lectivitat, organitzar-nos d'una forma més agradable, més justa, més solidària, més beneficiosa per al conjunt de la població.

-Com a societat podem imaginar una alternativa, no cosmètica sinó radical, al sistema econòmic que coneixem i que [...] des del seu inici ha tingut uns costos, o uns danys col·laterals, o el nom que li vulguin donar eufemístic, que són des d'un punt de vista ètic escandalosos.

-Jo de baix a dalt; de dalt a baix no he vist mai que canviés res.

-Per mi la justícia social és moral, i moralíssima. El que no pot ser és que reduïm els temes de moral a dues qüestions que són l'avortament i el matrimoni homosexual.

-Qui escull els altres? I davant de qui responen? Si no respon davant del govern, que és l'únic que respon davant del poble, davant de qui responen?

-No volem crear unes societats on el màxim benefici sigui l'últim marc de preses de decisions. Per què? Perquè això ens crea unes societats no igualitàries, unes societats intrínsecament violentes; això no és un marc per a la prosperitat ni econòmica ni humana sinó que fa que cada vegada hi hagi més diferències entre rics i pobres.

-Les 500 empreses o organitzacions més importants en facturació del planeta [...] tenen un conjunt de guanys que equival al 51% del producte global mundial brut; o sigui que mouen el 51% de la riquesa del planeta només 500 companyies.

-Ara tenim un feixisme social [...] pressuposa que el millor sistema és un sistema que tracta diferentment a les persones segons a les classes socials a les quals pertanyen.

-El marc capitalista no exclou la caritat; el marc capitalista pot ser se'n riu de la caritat, però de fet viu i ha sobreviscut tots aquests anys perquè hi han hagut persones i institucions fent aquesta tasca supletòria.

-Privatitzem els beneficis i socialitzem les pèrdues [...] Com pot ser que els bancs que hem rescatat tinguin beneficis? [...] Això és directament una estafa.

-Ens hem de poder atrevir a qüestionar aquest sistema, que sembla que ha arribat al final de les seves possibilitats.

-Una societat amb incapacitat d'imaginar una alternativa, això en si és un signe d'alarma [...] un signe d'alienació mental [...] a nivell social no és gens estrany, així és com funciona el bloqueig de la renovació social, també a nivell individual [...] és l'arma més important per impedir l'avenç social.

-De diners n'hi ha, de producció de diners n'hi ha i d'aliments també; el que passa és que estan incrementadament mal repartits.

Totes aquestes paraules i idees les podien haver pronunciat Fidel Castro, Hugo Chavez,  o Evo Morales, però, en aquest cas, no han set expressades per ells sinó per la Teresa Forcades i Vila.
La Teresa Forcades és un esperit lliure, catòlica compromesa des dels 15 anys. És una dona molt especial i molt normal; parla clar i es fa escoltar. Té el do del rigor i la virtut de l'esforç per desenvolupar, de forma planera, discursos desbordants de raó i coherència. 
La Teresa va néixer al poble de Gràcia, a Barcelona, el 1966 en el si d'una família no practicant (actualment els seus pares estan divorciats) amb arrels tarragonines i solsonines. Es llicenciarà en Medicina a Barcelona especialitzant-se en medicina interna a Nova York, a la Universitat de Buffalo. Poc després, encara en el Nou Món, es llicenciarà en Teologia a la Universitat de Harvard, per retornar de nou al Principat on es doctorarà en Salut Pública a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre medicines alternatives. El setembre de 1997 s'incorporarà com a monja benedictina al monestir de Sant Benet de Montserrat. Així mateix escriurà i publicarà diversos llibres i articles, entre els quals destaca l'escrit el 2006, "Els crims de les grans companyies farmacèutiques".  
Una entrevista que circularà per la xarxa la donarà a conèixer al món, esdevenint una figura mediàtica (amb més de 200.000 visites i múltiples traduccions, crítiques, aplaudiments i silencis). Defuig dels tòpics i trenca estereotips mostrant-se i posicionant-se davant l'opinió pública de forma contundent, sense por i sense dogmes i amb l'única bandera de la veritat i la justícia. No necessita alçar (massa) la veu ni recórrer a demagògies, simplement explica les coses com són, com les veu; com a persona crítica, preocupada, conscient. Sense por a equivocar-se és sempre partidària de prendre partit, de posicionar-se, de despertar l'esperit crític que ens fa més dignes i més plens com a persones.
Sempre he cregut en la importància i el pes de les paraules, aquestes armes de doble fil, sovint controlades i monopolitzades per les altes esferes acadèmiques o pels grans gurus especialistes de torn, que simplement busquen fórmules d'esterilitzar-les i aïllar-les en petits potets conceptuals, desnaturalitzades entre si i alienes al món real. Les paraules, les idees, tenen una força innegable; però una altra qüestió és la importància de qui pronuncia les paraules. En l'àmbit nacional, al Principat i mal que ens pesi, és innegable la tasca que ha fet Jordi Pujol en declarar-se (després de 23 anys ininterromputs de presidència i silencis) independentista. Així mateix, doncs, m'agradaria destacar-ne el paper, en l'àmbit social, de les declaracions de la Teresa. És important ser conscients de la importància del llenguatge i, també en aquest àmbit, no renunciar a res i ser prou valents, o prou humils, per dir (a) les coses pel seu nom.
Aquestes paraules s'han vist plasmades en múltiples intervencions i reflexions, que novament circulen per la xarxa i que han pres, fa poc, forma de llibre. Ha set precisament una d'aquestes entrevistes la que m'ha permès extreure la majoria de cites. La Teresa parla clar i no dubte d'utilitzar conceptes com capitalisme, consciència social, moviments indignats, esperit crític, dictadura financera, democràcia, feixisme social, assassinats programats, anàlisi marxista, abús, influència i crims de les indústries farmacèutiques, filtre crític, nacionalització de bancs, socialisme real, socialisme soviètic, socialisme bolivià, compromís social, justícia social, dignitat humana, anticapitalista, moviments antisistema, democràcia real, reacció social, contracte social, ofensiva neoliberal, alienació mental,... per parlar-nos, descriure'ns i analitzar la realitat estructural actual. La Teresa no segueix la corrent, (per)segueix la veritat; ja que, com van escriure fa gairebé 2.000 anys, la veritat ens farà lliures.
L'Església, com a institució, com a maquinària, mecanisme i supraestructura de representació terrenal de Déu, és la que més ha perdurat en aquest món. L'avalen més de 2.000 anys d'insistència i persistència. Sempre igual: (in)mòbil; la seva capacitat d'adaptabilitat és extraordinària i les seves cotes de poder i influència són notables i prolongades, així com les seves responsabilitats en les diferents relacions socioeconòmiques desenvolupades al llarg de la història. Sempre al costat dels guanyadors, sempre guanyadora. 
Malgrat tot, però, un dels trets característics és la seva capacitat d'adaptabilitat que l'ha permés (sobre)viure sistemàticament a diferents sistemes i que passa, des del meu punt de vista, per donar-hi cabuda a gent com el pare Manel, el bisbe Casaldàliga o la Teresa Forcades.