Espanya = Castella (?)

Vells mestres com Pierre Vidal consideren que a la segona meitat del segle XIV la nació catalana ja està constituïda. Aquesta tesis neix fruit dels debats historiogràfics occidentals a l'entorn del nexe entre Estat i nació en els seus orígens medievals. A més desmenteix els arguments d'una línia d'historiadors nacionalistes castellans (com Ramon Menéndez Pidal o José Antonio Maravall) que defensaven que al segle XV ja existia un “sentimiento de comunidad de los españoles” a través de basar-se (només) en fonts provinents de l'historiografia medieval castellana. Si analitzem els casos d'Aragó, València, Catalunya, Castella i Portugal ens adonem que al segle XV trobaríem diverses formacions històriques peninsulars amb les corresponents estructures estatals modernes i amb identitats nacionals diferenciades. Desmentint la idea/mentida d'unitat existent a l'antiga Hispània (o durant el regnat dels reis catòlics) i posant de manifest que una part de la historiografia nacionalista castellana ha intentat d'apropiar-se el terme Espanya equiparant-lo a Castella en un llarg període històric de més de vuit segles.

Els cronistes (fossin aragonesos, valencians, catalans o castellans), durant el període medieval, utilitzaven el concepte Espanya per referir-se a la història peninsular (com a àmbit geogràfic). Però, ja al segle XIII, alguns cronistes i humanistes castellans (com R. Ximénez de Rada) iniciaran un “procés d'apropiació del concepte d'Espanya, tot assimilant-lo amb Castella”. A les Corts castellanes ja hi havia una idea imperial madura al segle XIII basada en la reconstrucció de la unitat gòtica i que atorgava a Castella el paper de centre/referent d'aquest projecte unificador. Serà a la primera meitat del segle XV quan s'edificarà el mite històric de Castella, a través de l'aportació de dos intel·lectuals humanistes: Pablo de Santamaria, que vincularà els orígens peninsulars amb Castella i no amb Hispània i Alfonso de Cartagena, que assimilarà Espanya a Castella i establirà que els reis de Castella són els únics i legítims descendents dels monarques gots.

Així doncs, durant el regnat dels reis catòlics no va sorgir un Estat espanyol ni una nació espanyola, malgrat que hi han plomes a sou i cortesans coetanis que s'il·lusionen en la construcció d'una nova unitat. Però aquesta utopia no qualla ni en l'àmbit teòric ni a la pràctica política. En l'àmbit de la teoria política trobem un enfrontament ideologicocultural dels cercles humanistes catalans amb els castellanocortesants a partir del segle XV sobre el concepte i la història d'Espanya. Si ja al segle XIII alguns cronistes i humanistes castellans havien començat a apropiar-se el concepte d'Espanya (assimilant-lo a Castella), durant el regnat dels reis catòlics s'accentuarà (a partir de gent com Luca Marineo o Diego de Valera). Fins que es generaran dues visions sobre el mateix concepte. Per una banda, la tradició historicocultural catalanoaragonesa considerarà Espanya com a concepte geogràfic mentre que la tradició historicocultural castellana intentarà assimilar el concepte Espanya a Castella. En referència a la pràctica política constatar una manca d'unitat jurídica, institucional, fiscal, monetària i lingüisticocultural. Per tant, ni a la pràctica ni a la teoria sembla poder-se complir aquest ideal somiat/proposat per alguns.

El pensament històric castellà del segle XVI es basa en dos punts: entendre Espanya com una comunitat històrica i en la reafirmació d'un ideal castellà supremacista i assimilista en l'àmbit peninsular. Pedro de Medina, n'és un bon exemple: entén Espanya com el conjunt de la península ibèrica, però no només li atorga una concepció geogràfica. Hi ha l'idea d'una unitat històrica i política espanyola vinculada a Castella (per exemple l'autor només segueix la línia dinàstica castellana).

La proliferació d'històries d'Espanya al segle XVI no és casual, cerca la legitimitat de les noves formacions polítiques així com busca i genera elements per l'educació patriòtica dels seus súbdits.