Cites XVIII

"Qui no es mou, no sent les cadenes." Rosa Luxemburg (1871 - 1919).

Cites XVII

"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense." Ovidi Montllor i Mengual (1942 - 1995).

Cites XVI

"Podran tallar totes les flors, però no podran aturar la primavera." Pablo Neruda (1904 - 1973).

Cites XV

"Ningú és més esclau que el que es té per lliure sense ser-ho." Johann Wolfgang von Goethe (1749 - 1832).

Atur: problema o solució? L'exèrcit industrial de reserva

“El treball, com totes les altres coses que es compren i es venen, i que hom pot augmentar o disminuir en quantitat, té el seu preu natural i el seu preu de mercat. El preu natural del treball és el que permet als treballadors de subsistir i de perpetuar-se sense augment ni disminució.

La capacitat del treballador per mantenir-se a si mateix i a la família que pugui ser necessària per conservar el nombre adient de treballadors no depèn de la quantitat de diners que pot rebre en concepte de salari, sinó de la quantitat d'aliments, de productes de primera necessitat i de conveniència que l'hàbit li hagi tornat essencials, que pugui comprar amb aquests diners. Per tant, el preu natural del treball depèn del preu del menjar, productes de primera necessitat i de conveniència que calguin per al sosteniment del treballador i de la seva família. El preu natural del treball s'apujarà si s'apugen els aliments i els productes de primera necessitat, i s'abaixarà si s'abaixen. [...]

El preu de mercat del treball és el que hom en paga realment, per raó del funcionament natural de la llei de l'oferta i de la demanda; el treball és car quan és escàs, i barat quan és abundant. Per molt que el preu de mercat del treball es pugui desviar del natural, té una tendència, com les mercaderies, a ajustar-s'hi.

És quan el preu de mercat del treball ultrapassa el seu nivell natural quan la condició de l'obrer és florent i feliç, quan té capacitat per adquirir més productes de primera necessitat i més plaers de la vida, i, per tant, de pujar una família més saludables i nombrosa. Això no obstant, quan, a causa de l'estímul que els elevats salaris donen a l'increment de la població augmenta el nombre d'obrers, els salaris baixen de bell nou a llur preu natural i, com a reacció, de vegades certament hi cauen per dessota.

Quan el preu de mercat del treball està per dessota del seu nivell natural, la condició dels obrers és més desgraciada: aleshores, la pobresa els priva del confort que el costum fa absolutament necessaris. És tan sols quan les privacions n'han reduït el nombre, o quan ha augmentat la demanda de feina, que el preu de mercat del treball pujarà fins al seu preu natural, i que l'obrer tindrà les comoditats moderades que comportarà la taxa natural dels salaris.

Malgrat la tendència dels salaris a ajustar-se a llur taxa natural, en una societat pròspera la taxa de mercat pot estar-hi constantment per damunt durant un període indefinit; perquè tot just acabi d'actuar l'impuls que un augment de capital dóna a una nova demanda de treball, un altre augment de capital produirà el mateix efecte; i així, si l'increment de capital és gradual i constant, la demanda de treball pot donar un estímul continuat a un augment de la població.” David Ricardo (1772 - 1823) Principles of Political Economy, and Taxation (1817), al capítol V "Dels salaris".

L'atur en el Capitalisme és crònic i intencionat. Se'ns presenta com a problema quan forma part de la solució, la seva solució: l'explotació. 

La llei de ferro dels salaris formulada per D. Ricardo serà adaptada per Ferdinand Lassalle i convertida en llei de bronze dels salaris on afirmarà que el funcionament lliure del mercat sotmet als salaris impedint que augmentin més enllà del límit de la subsistència. Aquestes teories d'origen liberal seran la base sobre la qual Marx establirà el concepte d'exèrcit industrial de reserva, que, més endavant, serà considerat un factor clau per l'acompliment de la llei d'acumulació capitalista.

L'exèrcit industrial de reserva és el volum de mà d'obra que el procés de producció manté en desocupació per evitar la puja de salaris per sobre del nivell de subsistència. Així, part de la classe obrera queda aturada, a l'espera de treball, generant una doble conseqüència: perpetua una massa de pobres i indigents i impossibilita que el salari augmenti ràpidament degut a l'excedent d'oferta de força de treball.

Fa uns dies l'INE va fer pública l'Enquesta de població activa (EPA), que conte les dades de l'atur a l'Estat espanyol del primer trimestre del 2012: 5.639.500 persones aturades (taxa del 24,44%). A Catalunya, la taxa es situa al 22,16% amb un total de 836.900 aturades de les quals 240.000 se les hi ha esgotat la prestació d'atur. Un total de 243.900 famílies tenen tots els seus membres a l'atur. A més, l'atur juvenil, que engloba el col·lectiu de 16 a 24 anys, se situa al 50,12%.

És la segona taxa d'atur en la història dels registres de dades més elevada de l'Estat i la seva evolució des de l'inici de la crisi econòmica ha set vertiginosa passant d'una taxa del 6,63% al 2007, 17,01% al 2009 i l'actual 22,16%.  

Darrera cada número hi ha una persona; amb nom, cognoms, vida, sentiments, pors i esperances. Aquest és l'exèrcit industrial de reserva. Aquesta és l'eina del sistema per introduir reformes laborals i per sotmetre'ns, dia rere dia, a l'explotació permanent. L'atur, doncs, és el nostre problema i la seva solució.

Cites XIV

"La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar." Joan Salvat-Papasseit (1894 - 1924).