IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN

dijous, 21 de juliol del 2011

La Conquista del Desierto (I)

Des dels inicis de la colonització del Nou Món les relacions entre la societat hispano-criolla i les societats indígenes eren intenses i diverses, especialment en l'anomenat món fronterer. A finals dels segle XVIII s'havia establert un sistema regular de comerç funcional, teixint xarxes basades amb la complementarietat econòmica entre els dos sistemes productius.
Un d'aquests espais era l'anomenada frontera sud que en època del govern confederal de Rosas (1835 – 1852) deixava fora de control estatal part de les províncies de Buenos Aires, la totalitat de l'acutal província de La Pampa i les meitats sud de les províncies de San Luis i Mendoza. Aquestes terres estaven habitades per pobles caçadors i recol·lectors. El seu tronc principal, des del segle XVI, eren els mapuchés (també anomenats araucanos) que seran considerats no aptes per a ser assimilats com a peons o jornalers. Els contactes comercials van anar acompanyats de transformacions socioculturals a l'interior de la societat indígena i, aquestes, s'acceleren amb la política d'ocupació de terres implementada des de l'Estat argentí cap a mitjans del segle XIX. Els grups d'indígenes pampeans experimentaran una creixent militarització (diferenciació social), una concentració de riqueses i un enfortiment de caps i cacis. Es genera una competència entre els dos mons pel control de les terres pampeanes. Serà en aquesta època on apareix per primer cop la formulació clara de la tesis de l' enemic interior per a justificar l'intervenció directa de les forces armades en el desenvolupament polític i econòmic del país. En la “Conquista del Desierto” és on s'origina la tradició que transforma l'oponent polític i social en un cos estrany a estripar d'una societat suposadament harmònica; en un enemic convencional amb el que legitimitzar el seu extermini, per afavorir el progrés nacional o defensar la integritat de l'ordre social.
Aquesta expansió territorial i extermini indígena té la seva màxima expressió en la campanya militar anomenada “Expedición al Desierto”. Aquesta va ser obra del ministre de Guerra, el general Roca i va gaudir del recolzament de tot el Parlament. La campanya es va desenvolupar de l'octubre de 1878 al juny de 1879. es va financiar amb la venta anticipada de part de les terres a ocupar, passant així 8.500.000 d'hectàries a mans de 381 persones.

dilluns, 18 de juliol del 2011

Pierre Vidal: Pensar històricament

"És necessari reconèixer que, en matèria de ciències humanes, i sobretot en matèria de ciències polítiques, ens trobem en un estat semblant al de la medicina en temps de Molière. En aquell moment coexistien tot tipus de metges. N'hi havia que eren molt bons observadors, i alguns curaven bastant bé; les seves pràctiques podien ser més o menys honestes, però tots ignoraven l'existència de microbis i els principis de la genètica. Hem de desesperar-nos davant aquest retràs de les capacitats de l'home per a coneixes a si mateix i per a saber organitzar-se en societat? Trobo cert consol en un terreny científic (que en certa manera també és històric) en el que aprecio, malgrat trobar-me informat de forma molt incompleta, certa convergència en aquest sentit. Les ciències que estudien el passat més llunyà, ciències naturals més que ciències humanes, ens diuen que la vida va aparèixer a la Terra fa més de tres mil milions d'anys, i que els primers indicis d'intel·ligència humana daten d'entre dos i quatre milions d'anys. L'home neolític es converteix quasi en el nostre contemporani. El cristianisme té dos mil anys, la Revolució francesa en té dos cents, i jo sóc més vell que la Revolució russa. No resisteixo la tentació de concloure a la manera de Jules Romains: l'home, sentint-se el final d'un procés evolutiu, i ja no fill primogènit d'un déu, no deixa per això d'elogiar-se menys". Pierre Vilar, Pensar históricamente, 1997.
El 1906 una família de mestres de Frontinhan donava la benvinguda a Pierre Vidal. Aquest noiet estudiaria a l'École Normale Supérieure, compartint aula, bromes, pois, amors i baralles amb Jean-Paul Sartre, Paul-Yves Nizan, Raymond Aron, Simone Weil,... A la tardor de 1927 viatjarà per primer cop a Barcelona. Tres anys després, graduat en Geografia, rebrà una beca per anar a formar-se a la Casa de Velázquez. Viurà la proclamació de la II República a Barcelona on s'instal·larà per treballar-hi de professor de francès per la Generalitat. La guerra civil (que s'inicià per culpa d'un cop d'Estat fracassat, un 18 de juliol com avui, d'ara fa 75 anys) allunyà Vilar de Catalunya. El mateix agost de 1939 és mobilitzat per l'exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el juny de 1940. Restarà en captivitat en diferents camps d'oficials presoners a Alemanya, Polònia i Àustria. El 1946 retornar a l'Institut Francès de Barcelona. A la dècada de 1950 es guanya la direcció d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études. També col·laborarà a les revistes Annales ESC, Revue Historique, Past and Present,... El 1965 és anomenat catedràtic de la Sorbonne i el 1979 serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. L'últim reconeixament oficial que rebrà serà el 2000, quan la Generalitat li concedeix la Medalla d'Or. Pierre Vilar va morir el 2003, però les seves paraules segueixen vives. Mestre de mestres.

dijous, 14 de juliol del 2011

Gracchus Babeuf: Revolucionar és qüestionar

Revolucionar hem dit moltes vegades el que és. És conspirar contra un estat de coses que no és convenient; és tendir a desorganitzar i posar en el seu lloc quelcom que sigui millor. Tot i així, en tant que tot el que no val no ha estat destruït i el que seria bo no està estabilitzat, jo no crec que s'hagi solucionat el suficient per al poble.
Entenc que els homes que tot ho acaparen per a ells diguin que s'ha revolucionat prou, quan la revolució els ha conduït a aquest punt de meravella on ara es troben, a aquest punt en el qual, individualment, no podrien demanar més. En aquest cas, sens dubte, la revolució està feta, però per a ells. [...] Però continuo sostenint que la revolució no està acabada per al poble.
Malgrat tot, és per a ell (el poble) per a qui es va dir que es faria; ell mateix va jurar que l'acabaria o moririra. No està acabada, perquè no s'ha fet res per a la felicitat del poble i s'ha fet tot, per al contrari, per cansar-lo, per omplir eternament amb la seva suor i la seva sang els gots d'or d'un grup de rics ociosos. Així doncs, és necessari continuar aquesta revolució fins que s'hagi convertit en la revolució del poble. És a dir, aquests que es lamenten dels “homes que volen revolucionar constantment”, han de ser considerats enemics del poble.
Els potentats d'avui en dia entenen perfectament la paraula revolució, quan pretenen que la revolució ja està feta. Que diguin millor la contrarevolució! La revolució, cal assenyalar-ho una vegada més, és la felicitat de tots; això és el que tenim: la revolució no està feta? La contrarevolució és la desgràcia de la majoria; això és el que tenim. És, doncs, la contrarevolució el que s'ha fet?" G. BABEUF. “La revolució és l'ordre”. Le Tribun du Peuple, 36 (1795).
Aquest artícle és de Gracchus Babeuf, que serà el pseudònim de François-Noel Babeuf (1760 – 1797), teòric i revolucionari francès. Al 1794 fundarà el diari Le Tribun du Peuple a París des d'on combaté Robespierre. Teoritzà sobre la necessitat de suprimir la propietat individual i de col·lectivitzar la terra. També serà un dels fundadors  del Club des Égaux (Club dels Iguals), tancat pel Directori el 1795. A inicis del 1796 crearà una organització secreta per tal d'enderrocar el Directori amb la participació d'antics jacobins i terroristes, que tindrà ramificacions dins la policia i l'exèrcit. La conspiració dels Iguals fou denunciada per un infiltrat al maig del mateix anys a Carnot; sent Babeuf i d'altres conjurats detinguts. L'any següent Babeuf fou condemnat a mort i executat a Vendôme.

dilluns, 11 de juliol del 2011

El sistema de Norfolk i la primera revolució agrícola

Al segle XVI, en els comtats de Flandes, es va iniciar una transformació del sistema productiu agrari. Aquest procés culminaria a Anglaterra, al segle XVIII, amb l'adopció del sistema de Norfolk, precipitant sobre el continent europeu la primera revolució agrícola dels temps moderns.
L'ideòleg del sistema de Norfolk va ser Charles Townshend. Lord, ambaixador als Països Baixos, canceller i membre del Partit dels whigs, es retirarà de l'esfera pública per instal·lar-se a les seves propietats agrícoles de Norfolk on idearà i aplicarà el sistema a partir de la dècada de 1730.
El sistema de Norfolk és un sistema de producció agrari que consisteix en establir rotacions regulars amb un ritme quadriennal de les espècies cultivades de cereals (d'hivern i de primavera), llegums, tubercles i farratge. Es basa en aplicar cada quatre anys una rotació de blat, naps, ordi (o civada) i trèvol amb el bestiar estabulat fora de les pastures. Comprèn, doncs, una rotació de quatre fulles que s'aplica a quarts. A cada quart s'hi desenvolupen successivament les etapes d'una mateixa rotació. D'aquesta manera el blat rep elements nutritius ja que es fa sempre en un terra que ha estat enriquida prèviament de nitrogen pel trèvol. Aquest fet és molt important ja que permet suprimir el guaret; que era reemplaçat per plantes farratgeres destinades a l'alimentació del bestiar, generant-ne un increment. Lord Townshend es va inspirar amb els mètodes que havia vist practicar als Països Baixos i va fer drenar el sòl; va abonar la terra amb fems (adobs naturals) i va iniciar els cultius que se succeïen en rotacions regulars. Per tant, aquest nou sistema assolia una major producció agrària i d'adobs naturals; permetia eradicar el guaret, augmentant-ne la productivitat i la rendibilitat. Per aquest motiu també és descrit pels economistes com a cultiu mixt, associant agricultura i ramaderia.
El nou sistema intensiu permetia una producció individualitzada que es podria emancipar del cultiu col·lectiu ja que era autosuficient i no necessitava les terres comunals. El contrari, aquest sistema obligava als que el practicaven a apartar-se'n i a tancar les terres (per evitar, per exemple, intrusió dels ramats dels veïns). Els que l'adoptaven procurarien destruir el vell sistema comunitari per fer-se amb part dels béns comunals. A Anglaterra, a través de les Enclosure Acts (autoritzacions parlamentàries d'expropiació de propietats agràries, rurals i comunals) van tancar totes les terres dels pobles; reagrupant-les i repartint, també, les comunals, amb la qual cosa aconseguien de crear explotacions viables per al nou sistema, però condemnaven els petits propietaris a abandonar l'activitat agrícola i a proletaritzar-se.
La primera revolució agrícola, doncs, es caracteritza per l'explotació individual; per la interrelació entre l'agricultura i la ramaderia i per l'augment dels rendiments per unitat de superfície. Però, al mateix temps, va destruir, primer a Anglaterra i llavors a la resta d'Europa, un sistema de producció agrícola col·lectiu (comunal), l'agricultura camperola familiar, i va polaritzar el món agrari entre els mitjans i grans propietaris, que podien seguir essent independents i s'aprofitarant de l'augment de productivitat, i els treballadors sense terra, bona part dels quals, com que ja no eren necessaris en el camps (especialment en introduir-s'hi la maquinària agrícola) van haver de marxar a les ciutats.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Sortida al mar

Tots els Estats llatinoamericans volien tenir casa, cotxe i piscina (és a dir: República, esclaus i sortida al mar). Els ideòlegs i arquitectes d'aquests nous projectes, membres de les elits i oligarquies regionals criolles, iniciaran una cursa per assolir la independència (1810 – 1825) i s'afanyaran a alçar els nous Estats i a inventar-se noves banderes, himnes, sentiments i fronteres. Es substituirà i s'esborrarà la vella terminologia imperial que parlava del Rio de la Plata, de Nueva España, de la Banda Oriental, del Alto Perú, de Nueva Granada, de la Presidencia de Quito,... i, per contra, a les escoles, cafès i tertúlies, es parlarà d'Argentina, Mèxic, Uruguai, Bolívia, Colòmbia, Equador,...
Però els nous Estats no tenien clar quin era el seu territori, fins on podien espoliar i explotar en nom seu. S'iniciarà un seguit de disputes per terres de les fronteres que, sovint, acabaran amb guerres. Les fronteres no estaven delimitades amb exactitud. Ningú sabia on començava i on acabava el territori de l'Imperi espanyol a les Índies. En aquestes disputes hi hauran dos Estats que perdran la seva sortida al mar, és a dir, el pal de paller, la base i fonament, de l'estructura comercial capitalista fins a l'expansió i consolidació del ferrocarril.
La prematura República de Paraguai, que ja al 1811 s'independitza de l'Imperi, perdrà la seva sortida al mar durant la Guerra de la Triple Aliança (1865 – 1870). Brasil s'annexionarà aquest territori. Durant aquests cinc anys de guerra morirà (mínim) el 50% de la població de Paraguai i, especial i significativament, homes. Així doncs, acabada la guerra, quedarà 1 home per cada 10 dones. El Cor d'Amèrica, doncs, quedarà sense sortida al mar i es veurà inmerç en una greu crisi demogràfica.
Bolívia, per la seva banda, s'implicarà en la Guerra del Pacífic (1879 – 1883) que, juntament amb Perú, la portarà a enfrontar-se contra Xile. La victòria de Xile no afectarà gaire al Perú, però si a Bolívia. Des d'aquell moment Bolívia i Paraguai queden per sempre més com els únics Estats sense sortida al mar.
Però, actualment, Bolívia té i manté el Ministeri de Marina. No té flota, no té ports, no té marina. Però no el suprimeix ja que seria el reconeixament simbòlic de la sobirania xilena.
Fa poc més de trenta anys, al 1980, Xile i Argentina quasi inicien una guerra per unes illes que teòricament havien format part de l'Imperi Espanyol a les Índies, però que mai s'havien colonitzat.