Socialisme(s) II

Molt abans que l'Olimp fós el far d'Occident, les deesses Raó, Demagògia, Imaginació i Comunicació van fer brotar les paraules i els mots de les boques d'arreu del món. Les paraules seran el ciment per edificar i justificar sentiments, fronteres, injustícies, valors i jerarquies. Però, tot i que les paraules tenen amos i solen estar al servei del poder, esdevindran armes de doble fil. Definir, conceptualitzar, parlar i escriure significa teixir, construir i edificar, a base de paraules i mots, idees, valors, pors i sentiments. Podem retenir les idees dins el cap, però no un cop s'han plasmat en mots. Es poden cremar llibres i matar persones, però, de moment, no es pot fer el mateix amb les idees.

El mot Socialisme és engendrat pel diari francès Le Globe, al 1832, per designar els que havien begut Saint-Simon. Aviat s'extendrà per Occident i s'aplicarà als reformistes socials anglesos, amb R. Owen com a referent. El concepte de Socialisme és conseqüència de la revolució industrial i és una derivada del propi sistema capitalista. És a dir, el mercat lliure, la propietat privada, l'individualisme filosòfic i la doctrina liberal (l'ABC del sistema Capitalista) generen desigualtats i desequilibris econòmics, socials, polítics, però, al mateix temps, vesteixen mots per la denúncia i l'esperança.

Així doncs, en un primer moment i en línies generals, el mot Socialisme apareix com a corrector (humanístic, ètic,...) dels aspectes més salvatges generats pel desenvolupament del Capitalisme i busca donar veu al conjunt social. Socialisme s'enten com a rectificació, correcció, de l'individualisme burgés (del liberalisme burgés / capitalista). Aquesta definició generarà diverses tendències, entre elles el Mutualisme, el Proudhonialisme, el Bakunisme,...

Però la paraula adquirirà un nou significat a partir de la dècada de 1860, complementari al primer i que té com a pilar fonamental, pal de paller i eix vertebrador de la pràctica i la retòrica posterior, la propietat social. Aquest canvi de visió es produeix a l'entorn de la Iª Internacional (AIT) on s'imposa un concepte “modern”, més precís, de Socialisme. Aquest nou concepte posa de manifest, implica, una propietat dels mitjans de producció social. No nega l'anterior concepte, però el matisa, el fa més precís. Aquesta tendència serà autoanomenada per Marx com a socialisme científic i és on situaríem la gran majoria d'apòstols del moviment obrer.
Per tant, el mot evoluciona i esdevé alternativa, en base a la propietat dels mitjans de producció, d'intercanvi i de distribució. El debat dins la AIT girarà a l'entorn de si la propietat ha de ser dels treballadors o bé propietat social. El Cooperativisme en serà el gran derrotat, després d'haver desenvolupat al segle XIX un socialisme identificat en la propietat dels mitjans dels propis treballadors.

Per contra seran majoria les tendències que defensaven la propietat social, és a dir, del conjunt de la societat. Tots els membres de la societat, doncs, han de poder decidir i, per tant, implica que s'han d'eleborar mecanismes per fer-ho. Cal diferenciar entre propietat i gestió de la propietat. És a dir, s'aposta perquè la propietat sigui social, però la gestió d'aquesta pot ser des de les institucions de l'Estat (Marxisme), a través de col·lectivitats, comunals (Bakunisme) o bé sindicats (Anarcosindicalistes).

Ergo, un cop finalitzada l'AIT, per societat socialista s'entendrà aquella on els mitjans de producció, d'intercanvi i de distribució són socials o dels treballadors. Això no implica la negació absoluta de la propietat privada ja que aquesta seguiria existint pels béns de consum.

El mostrari de definicions sobre el mot Socialisme a l'entrada anterior poden ajudar a entendre aquesta evolució, així com posar de manifest la força de les paraules com a eina per generar idees, valors i pors.
A l'Imperi del Sol, 2.500 anys abans que Occident generés el mot Socialisme, el Vell Mestre va escriure el següent:

“Producció sense possessió,

acció sense imposició,

evolució sense dominació”

Les paraules que no són d'Occident, sembla que se les emporta el vent.
Que els mots no ens facin presoners, les paraules no són cadenes ni àncores, sinó eines. Pot ser ens fa falta, però, callar una mica i escoltar els altres; escoltar el món.