En les paraules que usem
s'acumula el pes de la història i, bona part d'aquesta Història, a marginat
l'àmbit rural, la pagesia i el camperolat contraposant-lo a l'àmbit urbà, a la civilització i al ciutadà.
És important destacar que l'arrel lingüística de civilització,
per exemple, és civitas (ciutat) vinculant i fusionant el paper de les ciutats en l'avenç de la humanitat en l'ordre intel·lectual, social, moral,... i no emfatitzant en el paper del desenvolupament humà i social, del conjunt de persones que conformen la col·lectivitat i l'avenç o retrocés d'aquesta.
Malgrat la
mil·lenària evidència de relació, vinculació i explotació de la terra per
part de la humanitat, les primeres aproximacions a la paraula
camperol posen de manifest, com destaca Josep Fontana, que aquesta és artificial, nova i sense
arrels. Prova d'això és que no existeixi com a tal al diccionari castellà de
Covarrubias (del segle XVII) i que en el diccionari de la Real Academia Española de
1791 no apareixi com a substantiu, sinó que només incorpora una
accepció adjectiva: “lo que toca y pertenece al campo y la persona
que anda siempre en él”. Aquest mateix diccionari de finals del segle XVIII ens indica que el mot equival al llatí
campestris, però sense cap descripció específica.
El diccionari de la RAE, de 1791, també incorpora la definició de la paraula llaurador a través de tres excepcions que
caracteritzen un mateix concepte: el que treballa la terra; el que té
terres encara que no les treballi i tot home o dona que visqui en un
lloc petit o poble, encara que no s'ocupi en el ministeri del camp.
Per tant, i fonamentalment, la paraula llaurador s'articula com a
contrafigura de l'úrbà, incorporant el treball de la terra,
però absorbint continguts despectius a través dels sinònims impossats com rústec, groller, ordinari, tosc, bast, grosser, rude, impolit, barroer i inculte.
El despreci pel camperolat o la pagesia està estretament vinculat a la por que genera la seva rebel·lia. Aquest temor data, mínim, del segle XVI i l'absorveix, i el marginifica, la llum racional de la Il·lustració durant el segle XVIII. Trobem dos explícits exemples en dos dels seus referents francesos: Voltaire i Diderot.
Voltaire, en alguna de
les seves cartes, ens parla dels salvatges rurals europeus, als quals
defineix com a “rústecs que viuen a les seves cabanes amb les
seves femelles i altres animals diversos [...], que parlen una
xerrameca que no s'entén a les ciutats, ja que tenen poques idees, i
en conseqüència, poques expressions. Hi ha salvatges d'aquests per
tot Europa i cal reconèixer que els indis del Canadà i els cafres
africans que acostumem a qualificar de salvatges són infinitament
superior als nostres”. La xerremeca que no entenien a les ciutats, com molt bé ha apuntat Fontana, no era res més que occità, català,
bretó, basc,...
Diderot, per altra
banda, en la seva aportació al pòsit comú de sabiesa d'occident, la glamurosa i racional Encyclopédie, s'oblida de la
paraula camperol. Cercant les paraules que comencen amb pai- trobarem
que a pais, paisagiste i paisan, se'ns remet, correctament, a les
entrades corresponents escrites amb y (pays, paysagiste i paysan) on
hi trobem extensos i interessants artícles sobre paysage i pays,
però, a l'entrada de paysan (pagés) està buida. Així doncs, en la major síntesis de la cultura occidental del segle XVIII s'oblida la major part de la població que la conforma.
En aquells moments la macroestadística ens confirma que a Europa 8 de cada 10 habitants eren camperols o llauradors, o, com diria Voltaire, Europa estava composta d'una cinquena part de civilitzats i quatre cinquenes parts de salvatges primitius.
A partir del segle XVII la majoria de la mínoria d'àmbits intel·lectuals acorden difondre una explicació meitat científica, meitat històrica i meitat mentida. Bàsicament articulen un seguit de teories per a justificar el caràcter salvatge del camperolat, convertint-los en descendents de races inferiors i culturalment pasives, en contraposició als civilitzats (descendents dels pobles senyors que els havien conquistat). Malgrat tots els esforços, doncs, aquesta divisió de la població europea entre
camperols i civilitzats era massa simplista.
En aquells moments la macroestadística ens confirma que a Europa 8 de cada 10 habitants eren camperols o llauradors, o, com diria Voltaire, Europa estava composta d'una cinquena part de civilitzats i quatre cinquenes parts de salvatges primitius.
A la pràctica quotidiana de l'Europa occidental, des del
segle XVI, existien grans diferències entre els propis camperols amb
graus molt diferents de llibertat personal i d'accés a la terra. Aquest procés de diferenciació conduirà a una estratificació en la qual els propietaris i artesans enriquits es desvincularan cada cop més dels camperols i llauradors pobres. El procés tindrà conseqüències econòmiques, però (també) de caràcter social i cultural, com pot ser l'aproximació del sector més acomodat del món camperol a les clases dirigents urbanes, que compartien propietats i pors envers els pobres que, alhora, incrementaven. Conformant una primera confluència que més endavant experimentarà una metamorfosi per esdevenir classe: la burgesia. Així, part de la pagesia serà convertida en còmplice del procés de reconquesta moral des del segle XVI i de la destrucció posterior de l'economia, dels llaços de comunitat i de la cultura del camperolat més humil que conformarà l'embrió de la futura classe treballadora.
A finals del segle XX, en
el Diccionari de la Llengua Catalana (1993) encara trobem a la
definició de camperol-a paraules com “dit d'un home rústic, de
maneres poc corteses” o bé, a la definició de rústec: "manca de cultura, sense finor espiritual" i no va ser fins el 2008 que la RAE va
decidir eliminar l'exepció de “tosco” a l'entrada
corresponent a “rural” instaurada el 1925 i on es podia llegir,
en la segona excepció del DRAE: “inculto, tosco, apegado a cosas
lugareñas”.
De nou, però, la realitat esquerda i desmunta els dogmatismes imposats des de les poltrones de les més altes esferes acadèmiques per demostrar-nos, en ple segle XXI, la capacitat de mobilització, compromís i consciència de l'àmbit rural del nostre territori. Des del poble de Riudaura són moltes les veus i braços que s'alcen i ens alerten del perill (imminent) del fracking. Són molts els pobles que s'estan articulant per fer front a la barbàrie neoliberal apostant per cercar alternatives per assolir la plena sobirania energètica i una integració i respecte amb la terra. Fills de la terra, no fan res més que defensar-la avui, per un demà millor.
