La
columna vertebral del franquisme
serà el sistema repressiu.
No es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, sinó que esdevé
una eina fonamental de control, submissió, adhesió, coacció i
depuració. Així, el feixisme espanyol elaborarà jurídicament una
terenyina complexa i àmplia. La repressió serà institucional,
política, pública, d'Estat. Serà una eina bàsica per instuarar i
desenvolupar el projecte franquista. Aquest ja serà latent al 1936,
però serà amb la fi dels combats quan pendrà una dimensió més
àmplia. Castigar l'enemic
esdevindrà una prioritat per tal de fomentar i consolidar la
(di)visió entre vencedors i vençuts. Càstig als enemics,
derrotats i
adversaris
en el sentit més ampli dels termes. Aquest sistema repressiu serà
edificat i desenvolupat per l'Estat franquista. No és violència
espontània: des de setembre de 1936 queda perfilat el marc de
referència (que s'anirà ampliant i complementant). Jurídicament
s'edifica una xarxa que permet tancar, impermeabilitzar, el sistema
davant els seus opositors.
El
desplegament immediat del franquisme al territori permet visualitzar
part del sistema repressiu. En primera instància, un cop les tropes
franquistes han ocupat un territori, entren a actuar les Columnas
d'Orden Púbico
(unitat politicomilitar) que es fan càrrec del control de la
població, en el que molts casos (pre)suposa 48 hores de barra
lliure
pels soldats franquistes. Aquestes seran les encarregades
d'identificar, retenir i en alguns casos executar els elements
subversius. Aquesta identificació es farà en base a llistes
de denúncia
(amb noms d'alcaldes, militars, sindicalistes,...) aportades per
falangistes catalans o desertors que s'han sumat al bàndol
franquista i esperen, així, la redempció. Convertint a part de la
societat civil en delatora, en còmplice i col·laboradora d'aquest
sistema feixista que s'estava consolidant. També es realitzaran, en
aquestes primeres hores, venjances personals, més o menys preparades
i consentides per les autoritats locals (com l'afusellament de
retinguts per part de veïns). Aquestes són accions paral·leles al
sistema repressiu.
Però
el franquisme planteja un projecte feixista amb vocació de
durabilitat i expansió. Per això vertebrarà un extens
sistema repressiu, el pal de paller del qual serà el Codi
de Justícia Militar.
Esdevindrà un element fonamental ja que “tots
els delictes o accions contràries al desenvolupament o els
interessos de la guerra franquista”
passen a jurisdicció militar. Proporcionant-li una amplitud i una
flexibilitat extraordinària. En base a aquesta elaboració jurídica
s'aplica el delicte de rebel·lió militar a l'enemic.
Idea que prové d'un comitè de juristes (entre els quals hi havia
Josep Mª Trias) que havien justificat jurídicament que el règim
il·legal i il·legítim era la II República. Per tant, en base a
aquesta nova doctrina jurídica, el règim franquista estava,
simplement, restablint l'ordre natural de les coses i la culpabilitat
era retroactiva fins 1931.
Aquest
fet va generar l'inici de centenar de Consells
de Guerra,
individuals o col·lectius, que seran processats en Tribunals
Militars. Aquesta farsa, sense garanties jurídiques pels acusats,
contemplava penes de presó, que anaven de 12 anys i 1 dia cap amunt
(a partir de 1942 es redueixen a 3 anys i mig d'arrest domiciliari
per alleugerir la sobresaturació del sistema penitenciari), també
es creen batallons de treballadors forçats, presos que seran
utilitzats com a mà d'obra semi-esclava (a Catalunya seran els
encarregats de netejar i preparar el perímetre de les excavacions
d'Empúries) i els afusellaments (pena de mort), que seran al Camp de
la Bota per la població civil de Barcelona i a Montjuïc pels
militars.
Tota
activitat política contrària al règim passarà sempre per la
jurisdicció militar fins el 1963, amb la creació del Tribunal
de Orden Público
(de jurisdicció civil) per raons de cosmètica davant d'Europa.
Així, els Consells de Guerra esdevindran la part més visible
de la repressió. Serà el mecanisme que més afectarà a la
població. Generalment (i intencionadament) eren processos públics,
per la qual cosa la repressió es feia visible per l'afectat, per
l'entorn familiar i per la comunitat de veïns. Molts seran notícies
a la premsa local o comarcal i passaran a formar part de la
publicitat de la repressió.
La repressió, per ser més efectiva, ha de ser visible ja que
comporta un efecte devastador pel nucli familiar i per l'entorn
pròxim.
Malgrat
tot el franquisme anirà més enllà: organitzarà una xarxa
solidària
repressiva, amb una part pública, però amb una altre part invisible
(però no menys afectiva). Així doncs, durant la primera dècada
d'instauració del règim feixista, aquest s'armarà d'un seguit de
lleis per complementar i fer extensibles els tentacles de la
repressió en tots els àmbits.
En
un primer moment el sistema es complementarà amb la Llei
de Responsabilitats Polítiques
(febrer 1939) i amb la creació del Tribunal
de Repressió de la Maçonaria i el Comunisme
(març 1940). Amb la Llei es complementava el Codi de Justícia
Militar, ja que era més flexible i té una enorme capacitat
d'arribar a amplis sectors de la població. Té un caràcter
confiscatori (envers individus i organitzacions) per tal de fer pagar
als vençuts els costos de la guerra. La seva aplicació pràctica
ens ve donada a partir de tres línies: procediment automàtic (a
partir de llistes de diputats, consellers, alts càrrecs,...) que
generarà l'obertura d'un expedient; ser processat en un Consell de
Guerra també generarà obligatòriament l'obertura d'un expedient i,
finalment, a través de la denúncia
per part de qualsevol ciutadà, sense necessitat d'aportar cap prova
especial. Implicant, de nou, part de la societat civil en el procés
repressiu. A més, les Caixes d'Estalvis, el Registre de la
Propietat, els Bancs,... havien de comunicar els béns que l'inculpat
posseïa, evidenciant la col·laboració
i complicitat d'entitats
públiques i privades
amb el sistema repressiu. El 1942 s'havien obert 300.000 expedients a
l'Estat espanyol. Esdevindrà una arma coactiva de notable eficàcia.
Genera un ambient coactiu i evidencia que el consens
franquista
s'assolirà per la via coactiva, desactivant qualsevol intent de
protesta o dissidència dins i fora del propi sistema franquista.
El
sistema s'adaptarà amb una segona onada de lleis, amb tres de
fonamentals per assegurar el sistema repressiu: Llei
de Seguretat de l'Estat
(març 1941), Llei
de Rebel·lió Militar (1943)
i Llei
de Repressió del Terrorisme
(abril 1947). Aquesta última equipararà el fenomen dels maquis amb
el bandidatge.
Paral·lelament
el sistema iniciarà un profund procés
de depuració
que afectarà tots els àmbits professionals (no estrictament
públics), però que tindrà una especial incidència dins la pròpia
Administració. Aquesta depuració es farà en base a informes
oficials i plecs de descàrrecs dels propis funcionaris. Implicava
contestar un interrogatori imprès i el plecs de descàrrecs i, a
més, se'ls dóna la possibilitat de delatar a companys, a través de
la denúncia
patriòtica
que serà premiada (considerada un mèrit) dins la pròpia
administració. A l'estiu de 1939 arriben 700 mestres a Catalunya per
cobrir vacants d'exiliats, depurats o morts. Els estudiants
universitaris del primer curs dins el règim franquista hauran de
passar els examenes
patrióticos
(filtre depurador) i hauran de conviure amb excombatents, fills de
vídues,... així com amb litúrgies com la cadira del estudiante
caido
(situada, buida, a primera fila de les aules). Sumat a la depuració
(física) de les Biblioteques on la gran majoria de llibres seran
transformats en pasta de paper. A més, el sistema va estructurar el
sindicat del SEU (dirigit a Barcelona per Pablo Porta, futur
president de la Federación Española de Futbol fins 1984) que
actuaven d'escamots falangistes dins les pròpies universitats
(interrogatoris il·legals, pallisses,...).
Fa
uns dies el Govern
del millors,
s'ha proposat (de)mostrar-nos, de nou, que la Transició va ser una
farsa on simplement, després de 30 anys, hem canviat l'àliga per
l'aligot. Des de la conselleria capitanejada per Felip
Puig,
s'ha iniciat una campanya via web
on es "demana
la col·laboració dels ciutadans/es per tal que aportin informació
que permeti la identificació", "garanteix la plena
confidencialitat de la identitat i de les dades facilitades pels
ciutadans/es" i
"els
agraeix la seva implicació en la lluita per eradicar els episodis de
violència urbana". Moltes
són les opinions que ha generat la mesura, encara que ha estat
silenciada en la majoria de mitjans convencionals. La Història,
però, sovint ens serveix per establir comparacions, sense caure en
anacronismes. En aquest cas, crec que els fets (i les intencions)
parlen per si soles i, malgrat que els mitjans tècnics hagin canviat, els mecanismes i els objectius persisteixen: implicació de la
societat civil, denúncies públiques, visibilitat del procés, por i
repressió, de nou, com a eina de control, coacció i depuració. La
dreta (s'en)mira(lla) de la dreta.
Però
desenganyem-nos, la burgesia
catalana
no ha heretat aquesta manera de fer de l'espanyola, doncs el
contrari, Cambó va ser-ne un dels primers ideòlegs, ja al 1909, al
iniciar una campanya (sota el lema:"Delateu!")
per tal de reprimir els participants de la (malanomenada) Setmana
Tràgica.
La burgesia fa anys que té clara quina és la lluita i qui és
l'enemic i està disposada a utilitzar totes les armes per seguir perpetuant el sistema, regla de joc bàsica de la seva explotació. Cal, doncs, que adquirim nosaltres consciència ja que la
lluita de classes és més latent que mai.