Cites XIII

"Arriba los de la cuchara,

abajo los del tenedor,

que mueran todos los facistas,

Visca el braç treballador!" Versió popular de La Internacional.

El sistema repressiu franquista i el Govern dels millors

La columna vertebral del franquisme serà el sistema repressiu. No es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, sinó que esdevé una eina fonamental de control, submissió, adhesió, coacció i depuració. Així, el feixisme espanyol elaborarà jurídicament una terenyina complexa i àmplia. La repressió serà institucional, política, pública, d'Estat. Serà una eina bàsica per instuarar i desenvolupar el projecte franquista. Aquest ja serà latent al 1936, però serà amb la fi dels combats quan pendrà una dimensió més àmplia. Castigar l'enemic esdevindrà una prioritat per tal de fomentar i consolidar la (di)visió entre vencedors i vençuts. Càstig als enemics, derrotats i adversaris en el sentit més ampli dels termes. Aquest sistema repressiu serà edificat i desenvolupat per l'Estat franquista. No és violència espontània: des de setembre de 1936 queda perfilat el marc de referència (que s'anirà ampliant i complementant). Jurídicament s'edifica una xarxa que permet tancar, impermeabilitzar, el sistema davant els seus opositors.

El desplegament immediat del franquisme al territori permet visualitzar part del sistema repressiu. En primera instància, un cop les tropes franquistes han ocupat un territori, entren a actuar les Columnas d'Orden Púbico (unitat politicomilitar) que es fan càrrec del control de la població, en el que molts casos (pre)suposa 48 hores de barra lliure pels soldats franquistes. Aquestes seran les encarregades d'identificar, retenir i en alguns casos executar els elements subversius. Aquesta identificació es farà en base a llistes de denúncia (amb noms d'alcaldes, militars, sindicalistes,...) aportades per falangistes catalans o desertors que s'han sumat al bàndol franquista i esperen, així, la redempció. Convertint a part de la societat civil en delatora, en còmplice i col·laboradora d'aquest sistema feixista que s'estava consolidant. També es realitzaran, en aquestes primeres hores, venjances personals, més o menys preparades i consentides per les autoritats locals (com l'afusellament de retinguts per part de veïns). Aquestes són accions paral·leles al sistema repressiu.

Però el franquisme planteja un projecte feixista amb vocació de durabilitat i expansió. Per  això vertebrarà un extens sistema repressiu, el pal de paller del qual serà el Codi de Justícia Militar. Esdevindrà un element fonamental ja que “tots els delictes o accions contràries al desenvolupament o els interessos de la guerra franquista” passen a jurisdicció militar. Proporcionant-li una amplitud i una flexibilitat extraordinària. En base a aquesta elaboració jurídica s'aplica el delicte de rebel·lió militar a l'enemic. Idea que prové d'un comitè de juristes (entre els quals hi havia Josep Mª Trias) que havien justificat jurídicament que el règim il·legal i il·legítim era la II República. Per tant, en base a aquesta nova doctrina jurídica, el règim franquista estava, simplement, restablint l'ordre natural de les coses i la culpabilitat era retroactiva fins 1931.

Aquest fet va generar l'inici de centenar de Consells de Guerra, individuals o col·lectius, que seran processats en Tribunals Militars. Aquesta farsa, sense garanties jurídiques pels acusats, contemplava penes de presó, que anaven de 12 anys i 1 dia cap amunt (a partir de 1942 es redueixen a 3 anys i mig d'arrest domiciliari per alleugerir la sobresaturació del sistema penitenciari), també es creen batallons de treballadors forçats, presos que seran utilitzats com a mà d'obra semi-esclava (a Catalunya seran els encarregats de netejar i preparar el perímetre de les excavacions d'Empúries) i els afusellaments (pena de mort), que seran al Camp de la Bota per la població civil de Barcelona i a Montjuïc pels militars.

Tota activitat política contrària al règim passarà sempre per la jurisdicció militar fins el 1963, amb la creació del Tribunal de Orden Público (de jurisdicció civil) per raons de cosmètica davant d'Europa. Així, els Consells de Guerra esdevindran la part més visible de la repressió. Serà el mecanisme que més afectarà a la població. Generalment (i intencionadament) eren processos públics, per la qual cosa la repressió es feia visible per l'afectat, per l'entorn familiar i per la comunitat de veïns. Molts seran notícies a la premsa local o comarcal i passaran a formar part de la publicitat de la repressió. La repressió, per ser més efectiva, ha de ser visible ja que comporta un efecte devastador pel nucli familiar i per l'entorn pròxim.

Malgrat tot el franquisme anirà més enllà: organitzarà una xarxa solidària repressiva, amb una part pública, però amb una altre part invisible (però no menys afectiva). Així doncs, durant la primera dècada d'instauració del règim feixista, aquest s'armarà d'un seguit de lleis per complementar i fer extensibles els tentacles de la repressió en tots els àmbits.

En un primer moment el sistema es complementarà amb la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939) i amb la creació del Tribunal de Repressió de la Maçonaria i el Comunisme (març 1940). Amb la Llei es complementava el Codi de Justícia Militar, ja que era més flexible i té una enorme capacitat d'arribar a amplis sectors de la població. Té un caràcter confiscatori (envers individus i organitzacions) per tal de fer pagar als vençuts els costos de la guerra. La seva aplicació pràctica ens ve donada a partir de tres línies: procediment automàtic (a partir de llistes de diputats, consellers, alts càrrecs,...) que generarà l'obertura d'un expedient; ser processat en un Consell de Guerra també generarà obligatòriament l'obertura d'un expedient i, finalment, a través de la denúncia per part de qualsevol ciutadà, sense necessitat d'aportar cap prova especial. Implicant, de nou, part de la societat civil en el procés repressiu. A més, les Caixes d'Estalvis, el Registre de la Propietat, els Bancs,... havien de comunicar els béns que l'inculpat posseïa, evidenciant la col·laboració i complicitat d'entitats públiques i privades amb el sistema repressiu. El 1942 s'havien obert 300.000 expedients a l'Estat espanyol. Esdevindrà una arma coactiva de notable eficàcia. Genera un ambient coactiu i evidencia que el consens franquista s'assolirà per la via coactiva, desactivant qualsevol intent de protesta o dissidència dins i fora del propi sistema franquista.

El sistema s'adaptarà amb una segona onada de lleis, amb tres de fonamentals per assegurar el sistema repressiu: Llei de Seguretat de l'Estat (març 1941), Llei de Rebel·lió Militar (1943) i Llei de Repressió del Terrorisme (abril 1947). Aquesta última equipararà el fenomen dels maquis amb el bandidatge.

Paral·lelament el sistema iniciarà un profund procés de depuració que afectarà tots els àmbits professionals (no estrictament públics), però que tindrà una especial incidència dins la pròpia Administració. Aquesta depuració es farà en base a informes oficials i plecs de descàrrecs dels propis funcionaris. Implicava contestar un interrogatori imprès i el plecs de descàrrecs i, a més, se'ls dóna la possibilitat de delatar a companys, a través de la denúncia patriòtica que serà premiada (considerada un mèrit) dins la pròpia administració. A l'estiu de 1939 arriben 700 mestres a Catalunya per cobrir vacants d'exiliats, depurats o morts. Els estudiants universitaris del primer curs dins el règim franquista hauran de passar els examenes patrióticos (filtre depurador) i hauran de conviure amb excombatents, fills de vídues,... així com amb litúrgies com la cadira del estudiante caido (situada, buida, a primera fila de les aules). Sumat a la depuració (física) de les Biblioteques on la gran majoria de llibres seran transformats en pasta de paper. A més, el sistema va estructurar el sindicat del SEU (dirigit a Barcelona per Pablo Porta, futur president de la Federación Española de Futbol fins 1984) que actuaven d'escamots falangistes dins les pròpies universitats (interrogatoris il·legals, pallisses,...).

Fa uns dies el Govern del millors, s'ha proposat (de)mostrar-nos, de nou, que la Transició va ser una farsa on simplement, després de 30 anys, hem canviat l'àliga per l'aligot. Des de la conselleria capitanejada per Felip Puig, s'ha iniciat una campanya via web on es "demana la col·laboració dels ciutadans/es per tal que aportin informació que permeti la identificació", "garanteix la plena confidencialitat de la identitat i de les dades facilitades pels ciutadans/es" i "els agraeix la seva implicació en la lluita per eradicar els episodis de violència urbana". Moltes són les opinions que ha generat la mesura, encara que ha estat silenciada en la majoria de mitjans convencionals. La Història, però, sovint ens serveix per establir comparacions, sense caure en anacronismes. En aquest cas, crec que els fets (i les intencions) parlen per si soles i, malgrat que els mitjans tècnics hagin canviat, els mecanismes i els objectius persisteixen: implicació de la societat civil, denúncies públiques, visibilitat del procés, por i repressió, de nou, com a eina de control, coacció i depuració. La dreta (s'en)mira(lla) de la dreta.

Però desenganyem-nos, la burgesia catalana no ha heretat aquesta manera de fer de l'espanyola, doncs el contrari, Cambó va ser-ne un dels primers ideòlegs, ja al 1909, al iniciar una campanya (sota el lema:"Delateu!") per tal de reprimir els participants de la (malanomenada) Setmana Tràgica. La burgesia fa anys que té clara quina és la lluita i qui és l'enemic i està disposada a utilitzar totes les armes per seguir perpetuant el sistema, regla de joc bàsica de la seva explotació. Cal, doncs, que adquirim nosaltres consciència ja que la lluita de classes és més latent que mai.

Cites XII

"Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres." Joan Fuster i Ortells (1922 - 1992).

Cites XI

"Si la misèria dels nostres pobres no és causada per les lleis de la naturalesa, sinó per les nostres institucions, com n'és de gran el nostre pecat." Charles Darwin (1809 - 1882).

Cites X

"L'art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per a transformar-la." Bertolt Brecht (1898 - 1956).

"La nostra millor arma: la solidaritat!"

Ahir per tu, avui per ell, demà per mi i, sempre, per nosaltres. Els fills de l'explotació se'n adonaran ràpidament que l'ajuda entre els condemnats a ser dèbils els fa ser més forts. El sistema consolidarà la classe i, aquesta, adoptarà la seva consciència i edificarà la seva cultura, els seus valors, la seva estratègia. La solidaritat, doncs, serà una de les peces bàsiques i un element intrínsec i característic del conjunt del moviment obrer. S'incorporarà com un valor primordial i sovint serà clau per assolir grans victòries i, alhora, per fer més digeribles les derrotes.

A França, des de finals del segle XVIII, trobem el fenomen del Compagnonnage. Aquesta és una extensa xarxa de contactes, afinitats i suports mutus, que es teixirà silenciosament fins inicis del segle XX. Es basa en la pràctica i consolidació d'un associacionisme generalment al·legal i/o secret dins el món de la classe treballadora. Estableix un codi per identificar-te i aconseguir suports a altres llocs del país. Genera un joc de referències per relacionar-se (símbols, vocabulari,...). S'ajudaven, s'aconseguien feines, establien itineraris d'aprenentatge,... Inclús es consolidarà una roda/ruta més o menys estable pel territori amb una especial incidència. Així, durant el primer terç del segle XIX trobem grans artèries que recorren França, en l'anomenat Tour de France, que formaria un cercle irregular en base a les principals ciutats d'acollida de compagnons: Paris, Auxerre, Lyon, Avignon, Marxeille, Narbonna, Toulouse, Bordeaux, Nantes, Orléans, Chartres i, de nou i per tancar el cercle, Paris. A més, un punt situat entre Marseille i Toulon s'establirà com a lloc de pelegrinatge tradicional dels compagnons du Devoir del Tour de France (on hi ha la suposada tomba de Maître Jacques). A més el Compagnonnage desenvolupa funcions de borsa de treball (col·locació de personal), tasques de preparació de vagues (de manera segura, és a dir, no pública), articulació de pressions en forma de boicot a determinats productes o patrons, evitar i combatre les lleis i la repressió,...

El mot té l'orígen, l'arrel, en la paraula company i esdevindrà un element d'identificació social. S'incorporarà a la tradició històrica i a la cultura(l) concreta, formant part de les pròpies tradicions de la cultura obrera i popular. Així, passarà a formar part i a ajudar a construir un vocabulari propi. Un altre exemple en seria l'expressió renart (guineu) per designar els esquirols.

Des del meu punt de vista el compagnonnage és un antecedent del que més endavant, superada l'època de les llums i instaurada la dictadura de la ciència i el progrés, la sociologia anomenarà Solidaritat. La definirà i tipificarà cirurgianament de la mà de E. Durkheim en la seva obra “De la division du travail social” (1893) on l'utilitzarà com a peça justificadora d'uns vincles entre individus que conformarien la unitat d'ordre superior que constitueix la societat. A dia d'avui, l'actual Enciclopèdia catalana, defineix la Solidaritat com: relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns.

No s'ha de confondre, però, amb la caritat cristiana, un dels grans invents divins de la cúpula eclesiàstica, sempre practicada de dalt a baix, en una relació jeràrquica i vertical, on no s'espera altra cosa que la submissió i el control. La solidaritat és horitzontal. Un mecanisme de supervivència i d'unió enfront l'explotació, una eina per defensar i assolir els interessos comuns. No ens ajudem per pena, ens ajudem per necessitat i per convicció. Necessitat de viure en un món més just i convicció de poder-lo construir entre totes. Som fruit de l'explotació i estem disposats a tot per acabar amb ella.

L'última vaga general ha tornat a evidenciar els mecanismes repressius del sistema i ha fet aflorar, de nou, crits, pancartes, manifestos, lemes i persones carregades d'odi, dolor i ràbia. Però, al carrer, al dia a dia, te'n adones que la solidaritat té noms i cognoms encara que, sovint i per sort, va més enllà d'aquests. Per això, en la mesura del possible, és important ser-hi ja que, com deia el poeta, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.

Cites IX

"Ens veiem a l'infern." Juan Ramón Rodríguez Fernández, Juan Ra.