(Contra)Foc

Admiració i respecte. Sentiments, pors, dolors. Són mil les sensacions que ens transmet el foc. Quin gran regal va fer(-nos) la mare naturalesa al obsequiar-nos amb creure'ns amb el poder de poder-lo controlar. D'inventar-lo. De fer-nos sentir que era nostre. Que ens controlàvem; que el controlàvem.

El foc serà considerat el darrer i l'últim dels quatre germans. El germà petit, doncs, va néixer fa 470 milions d'anys i serà adorat per la majoria de cultures humanes. La Terra, l'Aigua i l'Aire, la resta de germans, conviuran, a vegades enfrontats, dins l'imaginari col·lectiu d'infinits pobles. Serà (re)conegut i adorat sota diversos mots que l'encarnaran i/o el divinitzaran: Hestia, Hefest, Vesta, Brigit, Belenos, Agnídev, Kukulkán, Quetzacóatl,... A més serà un protagonista central en molts mites, encara que el salt a la f(l)ama el farà a través de Prometeu (conegut internacionalment sota pseudònims diversos: Maui, Ture, Nambalisita, Botoque...), que va robar-lo als déus per donar-lo als homes. Els quatre germans conformarien el que en Occident es batejaria com els quatre elements clàssics.

Ell ens ha fascinat durant segles, al voltant seu i gràcies a la seva (es)cal(f)or han (sobre)viscut centenars de generacions. L'hem après a u(tilit)sar per modelar materials així com per produir energia. Malgrat trobar restes d'aliments cuinats des de fa gairebé 2 milions d'anys tot apunta que la domesticació del foc no serà fins fa uns 400.000 anys, amb una generalització evident fa tot just 50.000 anys. El control del foc propicià una revolució en els hàbits dels humans. Calor, llum, cocció. Incrementant la varietat i disponibilitat de nutrients així com allargant les hores productives.

Però serà el far d'Occident, en època clàssica, qui cuinarà la teoria dels quatre elements, d'arrel presocràtica, però amb influències universals (hinduisme, budisme,...). Així, perdurarà durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, influenciant profundament pensaments i cultures. El concepte dels elements clàssics perdurarà vigent a Europa durant l'Edat Mitjana, gràcies a l'aprofitament teòric per part de l'Església catòlica a través de la vinculació amb el cinquè element, l'èter.

No serà fins els segles XVI-XVII que s'abandonarà l'ús dels quatre elements en la ciència; ja que els nous descobriments sobre els estats de la matèria van superar la concepció clàssica.

El primer registre fòssil d'un incendi s'ha datat al Silurià tarda (restes de carbó vegetal) farà uns 420 milions d'anys. Els incendis s'expandiran a mesura que la vegetació conquereixi la terra, fent de les plantes un element dominant de molts ecosistemes, fa entre 7 i 6 milions d'anys. 

Així doncs, els incendis no són una fet nou: portem més de 6 milions d'anys coexistint amb ells i des de la seva domesticació (fa 50.000 anys) convivim diàriament arreu del planeta. No obstant, a inicis del segle XXI, l'hereu indiscutible del progrés, la ciència i la tecnologia sense límits, aquests fets continuen revifant de nou. Crema València i crema l'Empordà, crema el país, any rere any, crema la terra, crema el planeta. Avui aquí, demà allà. La castigada, la de sempre; l'oblidada, la condemnada a tenir propietat, a ser propietat. La Terra, la nostra terra.

El sistema capitalista, artífex indiscutible de la perversió/destrucció del món rural, reduint-lo al pur folklorisme, expropiant terres comunals i instaurant i dictant monocultius faraònics, ha jugat bé les seves cartes. El bosc, el camp, la Terra, també han set víctimes de l'especulació. No s'ha especulat només amb cases, també amb terres i amb persones. I el Foc ha set un bon aliat per realitzar la feina bruta: ha cremat bruixes, naus i roures. Ha legitimat conquestes i reconvertit terrenys, tot amb el vistiplau del sistema.

El sistema capitalista tenia un paper reservat pel Foc. Segurament influenciat pel menyspreu il·lustrat envers el món rural, considerats com a salvatges i inferiors, va decidir pervertir-lo concedint-li la figura de mercenari al servei de l'especulació. Fins el moment, en moltes comunitats rurals, el foc i els incendis havien set utilitzats i controlats a través d'una bona gestió forestal, ja fos a través de l'agricultura o de la ramaderia. Les terres comunals en facilitaven la tasca al implicar i beneficiar a tota la col·lectivitat. 

A dia d'avui, el Foc segueix al servei del poder.

Només és un conte... (però acaba al Parlament)

Aquell onze havia de ser especial. Així ho havien repetit la majoria d'altaveus mediàtics.

Les llavors sembrades en menys de mig any semblaven brotar màgicament, i és que en aquesta terra fèrtil és fàcil arrelar. L'adob de les consultes havien fet el seu afecte i, possiblement, la pesticida en forma de publicitat, finançament i tutelatge, també van ajudar-hi.

La manifestació feia un mes que era un (ciber)èxit absolut. A l'hora de la veritat, al carrer, hi havien els de sempre. A l'espectacle: tots. Els savis entesos en meteorologia nacionalista anunciaven que la transició nacional era imminent, un punt de no retorn. S'acostava tempesta, o, si més no, feia més d'un any que ens venien paraigües. Després de 298 anys exactes havia arribat l'hora, ens havia arribat l'hora. L'hora de desfer la nació i edificar Catalunya com un nou estat d'Europa.

La burgesia, que havia fet acta de presència, més acostumada a anar a missa que a manis, va decidir retirar aviat i, la manifestació, que havia començat amb retard, va acabar quan milers de persones encara havien de començar. La manifestació va acabar a l'entrada de la ciutadella, a les portes del Parlament. Allà s'havia orquestrat una improvisada lectura de manifestos, algun concert, ofrenes florals i, fins i tot, un alçament de globus.

Mentrestant, la gent seguia esperant, desfilant, suant, comentant entre si, entre crits i lemes més plens d'il·lusió que de continguts. Els comentaris eren múltiples i diversos:

-Porto molts d'anys sortint al carrer, lluitant al carrer, no crec que en un sol dia podem canviar tantes coses, però bé... algun dia ha de ser el dia no?

-Jo, què vol que li digui... - tot arrufant el nas- ni Catalunya, ni Estat, ni Europa... Independència, socialisme i països catalans!

-Han dit que seria únic, especial - exclamava nerviosa, mig somrient- per això tocava ser-hi.

-La feina de veritat vindrà l'endemà de la independència. No és la fi, és l'inici, i l'hem de construir entre totes.

I així, el poble, els que parlen, però no tenen veu; els que estan al carrer, però no tenen rostre; els condemnats a l'òblit, havien decidit fer d'aquella farsa un moment històric. Farts de paraules, però amb gana a l'estòmac, van decidir actuar. No conformar-se amb les molles. I aquell formigueig que pacientment havia esperat hores i hores per fer el primer pas per avançar ara semblava imparable. Entremig de la multitud, un avi recordava a Companys: “Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat”. Els crits i l'eufòria anaven a més.

Els titelles, sobre un humil escenari, només podien contemplar, paralitzats, a la massa de gent que els rodejava. Acta seguit es van sentir els primers crits:

-President! Entri al Parlament!

L'ambient semblava escalfar-se i la història semblava més viva que mai, més digne que mai.

-President! Entregui les claus! Dimiteixi! Ja sortirem nosaltres al balcó!

I, llavors, van caure les màscares: un helicòpter va entrar en escena per rescatar el president i els membres del govern que, a títol personal, havien acudit a l'espectacle. Al obrir-se les portes del Parlament es van tancar les esperances, ens van trencar les esperances. Unitats policials i militars entraven en escena, sortint de les furgonetes que dormien en els pàrquings propers. Sirenes, fum, trets, sang, morts. Desfeta la il·lusió, només quedava la lluita. La dignitat, la memòria, la victòria. Com la ventafocs tot s'havia esfumat. Tot? Tot menys el poble, que seguia allà, que segueix allà.

I aquesta és la història que mai serà història. Aquest és el conte que mai serà explicat.

Cites XXVIII

"Lluitarem contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts."
"Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aqui, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna [...] I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema."
"Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers."

Lluís Maria Xirinacs i Damians (1932 - 2007).