De Arthur Young a Artur Mas

Arthur Young va nèixer un 11 de setembre de 1741 a Suffolk, Anglaterra. Criat en un ambient espiritualment carregat, abandonarà prematurament el comtat per veure món, per conèixer món i per descriure'l. En una època on el 80% de la gent vivia en una lluita constant per sobreviure, Arthur Young tindrà el privilegi de poder viatjar, de sentir-se aventurer. Recorrerà Anglaterra, Irlanda, França, Espanya,... de les seves mans sortirà el llibret “Viatge a Catalunya” (1787) que tantes simpaties despertarà dins un sector de la historiografia nacionalista catalana (sumat a la casual data de naixement). Professional liberal, es dedicarà a recopilar estadístiques agrícoles, sent-ne un dels pioners i un dels mes influents a Anglaterra els segles XVIII i XIX. A més, els seus anàlisis s'agafaran com a sentències i de les seves estadístiques se'n extreuran observacions socials i polítiques que facinaran a les posteriors glòries acadèmiques.

A la dècada de 1980 dos historiadors toparan casualment amb els seus informes fet que els portarà a reinterpretar i revisionar la interpretació convencional sobre el desenvolupament agrícola a Anglaterra, demostrant que la realitat no s'ajustava als fets descrits. R.C. Allen era professor d'història econòmica a Oxford i s'havia donat a conèixer a través d'una revisió del paper de les col·lectivitzacions agràries a la URSS i C. O'Grada era professor d'història econòmica a Dublín i un dels irlandesos que ha estudiat més sobre la fam de 1845 i les seves conseqüències demogràfiques.

Els dos autors, en aquest estudi conjunt que veurà la llum el 1988, realitzen un anàlisi rigorós de les fonts. Fet que els porta a qüestionar-se les interpretacions de Young fins el punt de preguntar-se: per què Young va interpretar erròniament les dades? Per què els historiadors van acceptar les conclusions de Young? Per què les seves opinions van ser tant populars a l'època?

Arthur Young argumenta que els tancaments (Enclosure Acts) són els impulsors de les innovacions agràries i, per tant, expliquen el creixement dels rendiments agraris de l'últim terç del segle XVIII. 

Allen i Grada es qüestionen que els tancaments siguin els veritables impulsors de les innovacions i dels increments en els rendiments agraris. Cal recordar els múltiples debats que van fluir per amplis espais de sociabilitat a l'entorn de la revolució agrícola anglesa. La classe terratinent es va beneficiar, novament, dels tancaments i del posterior (i obligat) procés de fusió. En un moment on els treballadors agrícoles i els consumidors en sofrien les conseqüències a través de la disminució del treball i la pujada dels preus dels productes bàsics. Precisament per això van triomfar les opinions de Young: es van fer populars entre les classes propietàries perquè proporcionaven raons per aquest desenvolupament desigual. Contràriament als crítics, que ressaltaven les penalitats que causaven a les classes populars, Young va argumentar que els tancaments eren d'interès públic perquè modernitzaven l'agricultura. Per tant, per ell, era important mostrar (i demostrar) que els grangers dels tancaments adoptaven els nous cultius, mentre que els grangers de les zones de camps oberts i els estrangers no ho feien. Young va ajudar a propagar el mite de que la difusió del cultiu de trèvol i naps depenia de la classe terratinent i, per tant, aquests mereixien les rentes més elevades (plusvàlua) que obtenien.

Si s'hagués sabut que gran part de l'adopció de nous cultius i de l'increment dels rendiments van ser obtinguts pels petits camperols a Irlanda o especialment pels camperols de zones de camps oberts a França, llavors l'oposició als tancaments hauria estat, de ben segur, molt més forta i contundent.

Han plogut moltes estadístiques i xifres des de que el president de le France va dir allò tant irònic de refundarem el capitalisme. Fa un parell de dies, a casa nostra, el capità de la nau catalana, el molt honorable Artur Mas, va presentar-nos un segon paquet de retallades. Única i veritable solució. Dígits i xifres infinites, presentades a l'escenari en forma de percentatges, tangents i paràboles de colors, anuncien noves tempestes per les classes populars (prepareu el paraigua).

La classe política europea, al servei de la gran banca internacional, ens presenta unes mesures en forma de solucions per tal de preservar els seus interessos, per tal de mantenir l'actual sistema. Malauradament per ells no hauran de passar 200 anys per (re)escriure la història; per denunciar la mentida en forma de veritat i per poder afirmar, una vegada més, que la Justícia, la Democràcia, la Llei i la Propietat, fills il·legítims de l'actual sistema capitalista, no són res més que pervercions del llenguatge al servei del poder.