“Si tapo la meva cara amb un drap no és per por, és per vergonya. I no a la meva pedra, sinó a la teva amenaça. Aquesta que evita el diàleg, a aquest ultimàtum que sense voler ens vas donar: “S'ha acabat el temps de les marxes”. Sota quina autoritat atures el temps de la història? És cert, no sóc estudiant. Sóc un infiltrat en aquesta marxa, no pertanyo als seus distingits planters. Sóc el rebuig d'aquest “ordre”, sóc flaite i dels durs (literalment). No intentis explicar-me. A cops em van educar i a cops pretenc ensenyar-te. No conec una altra via.
No fumo cogollo, no m'arriba. Fumo paragua.
La creativitat en les seves manifestacions pacífiques m'altera. I no creguin que pertanyo a grups organitzats com el cordón, el colectivo, el grupo autónomo o ves a saber quina altra sigla han inventat per intentar de fer-se passar per exclosos. Ells són els veritables infiltrats. Ni tant sols conec la paraula ideologia, no m'interessa ser l'objecte d'anàlisi dels sociòlegs. Sóc flaite i punt.
Vostès podran esperar, “perdre l'any” en diuen, però jo... Jo vaig perdre una vida sencera sense saber per què.
Per a vostès, la toma és una anècdota. Per a la meva família va ser la forma de guanyar-se un terreny.
A vostès els dissolen amb lacrimògens, a nosaltres amb bales. No en el centre, és clar, sinó a la perifèria, en aquest punt de la ciutat on les estadístiques no arriben.
El cartró amb el que vau imitar un guanac hagués folrat la paret de la meva casa. D'això parlo. Mai ens entendrem perquè habitem mons extrems.
Així que no intentis controlar-me, ni per la raó ni per la força. Sóc l'anti lema. Sóc el Frankestein del que cap científic social vol fer-se'n responsable... Sóc la cara oculta, la caputxa.
Lluito pedra a pedra, no com aquests nenets que juguen a posar bombes. Cos a cos... no tinc res a perdre.
La vida diran alguns.
Ni tant sols em coneixen, la meva vida no val res." Autor i datació anònima.
Aquest escrit naufrega anònimament per la xarxa. Segurament mai en podrem saber l'autor ni la procedència, i, qui sap, si és de qui diu ser. Pel vocabulari utilitzat (fraite, paragua,...) i per algunes referències contextuals (organitzacions d'estudiants com El Cordón, El Colectivo,...) és fàcilment situable a la Xile postPinochet, en el marc de l'afluència de contradiccions socials, concretament en l'àmbit dels moviments revolucionaris estudiantils, que des del nombrament de Piñera tornen a estar a flor de pell malgrat no ocupar gairebé portades ni minuts televisius.
Aquest escrit dóna veu als sense veu. És la veu dels que no arriben a pobres. Dels que somien ser pobres. La veu dels que no coneixen les paraules estat del benestar, rendiment, taxes universitàries, benefici, drets nacionals i drets socials, recessió, ciutadà, inflació, decreixement, productivitat, plusvàlua,... ja que l'impossició dels mots (transformats en la realitat més cruel) misèria, fam i injusticia els hi negen la capacitat i el dret a ser persones, a ser.
