IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN

dilluns, 26 de desembre del 2011

La veu dels sense veu

“Si tapo la meva cara amb un drap no és per por, és per vergonya. I no a la meva pedra, sinó a la teva amenaça. Aquesta que evita el diàleg, a aquest ultimàtum que sense voler ens vas donar: “S'ha acabat el temps de les marxes”. Sota quina autoritat atures el temps de la història? És cert, no sóc estudiant. Sóc un infiltrat en aquesta marxa, no pertanyo als seus distingits planters. Sóc el rebuig d'aquest “ordre”, sóc flaite i dels durs (literalment). No intentis explicar-me. A cops em van educar i a cops pretenc ensenyar-te. No conec una altra via.
No fumo cogollo, no m'arriba. Fumo paragua.
La creativitat en les seves manifestacions pacífiques m'altera. I no creguin que pertanyo a grups organitzats com el cordón, el colectivo, el grupo autónomo o ves a saber quina altra sigla han inventat per  intentar de fer-se passar per exclosos. Ells són els veritables infiltrats. Ni tant sols conec la paraula ideologia, no m'interessa ser l'objecte d'anàlisi dels sociòlegs. Sóc flaite i punt.
Vostès podran esperar, “perdre l'any” en diuen, però jo... Jo vaig perdre una vida sencera sense saber per què.
Per a vostès, la toma és una anècdota. Per a la meva família va ser la forma de guanyar-se un terreny.
A vostès els dissolen amb lacrimògens, a nosaltres amb bales. No en el centre, és clar, sinó a la perifèria, en aquest punt de la ciutat on les estadístiques no arriben.
El cartró amb el que vau imitar un guanac hagués folrat la paret de la meva casa. D'això parlo. Mai ens entendrem perquè habitem mons extrems.
Així que no intentis controlar-me, ni per la raó ni per la força. Sóc l'anti lema. Sóc el Frankestein del que cap científic social vol fer-se'n responsable... Sóc la cara oculta, la caputxa.
Lluito pedra a pedra, no com aquests nenets que juguen a posar bombes. Cos a cos... no tinc res a perdre.
La vida diran alguns.
Ni tant sols em coneixen, la meva vida no val res." Autor i datació anònima.
Aquest escrit naufrega anònimament per la xarxa. Segurament mai en podrem saber l'autor ni la procedència, i, qui sap, si és de qui diu ser. Pel vocabulari utilitzat (fraite, paragua,...) i per algunes referències contextuals (organitzacions d'estudiants com El Cordón, El Colectivo,...) és fàcilment situable a la Xile postPinochet, en el marc de l'afluència de contradiccions socials, concretament en l'àmbit dels moviments revolucionaris estudiantils, que des del nombrament de Piñera tornen a estar a flor de pell malgrat no ocupar gairebé portades ni minuts televisius.
Aquest escrit dóna veu als sense veu. És la veu dels que no arriben a pobres. Dels que somien ser pobres. La veu dels que no coneixen les paraules estat del benestar, rendiment, taxes universitàries, benefici, drets nacionals i drets socials, recessió, ciutadà, inflació, decreixement, productivitat, plusvàlua,... ja que l'impossició dels mots (transformats en la realitat més cruel) misèria, fam i injusticia els hi negen la capacitat i el dret a ser persones, a ser.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Del Montseny als Urales

Federica Montseny és resultat de l'amor lliure. Neix roja malgrat la seva pell blanca i prematurament esdevé anarquista. Absorbirà l'ideari degut a la influència dels seus pares, a l'educació de la seva mare i a la seva voluntat autodidacta sense límits. Era una nena peculiar ja que a falta d'àpats calents, s'alimentava de llibres i bevia coneixement. Així, amb 18 anys, es donarà a conèixer a l'opinió pública a través de Solideridad Obrera. També desenvoluparà la capacitat de descriure la realitat social, publicant diverses reflexions camuflades en forma de novel·les sota la llarga nit instaurada per Primo de Rivera. Federica no va ser ben vista, però si molt criticada, per la majoria de feministes de l'època. Ella odiava les faldilles i tots els estereotips femenins i vestia, actuava, treballava i reia com un home, dia a dia, com a forma de reivindicar-ne la igualtat més absoluta en tots els àmbits possibles.
Serà la primera dona ministra de l'Europa Occidental, assumint el Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern de Largo Caballero. Malgrat el breu mandat, finalitzat dràsticament arran dels fets de maig, tindrà temps d'elaborar el primer projecte de llei d'avortament. Aquest rebrà l'oposició d'altres ministres del govern i quedarà enterrat en l'oblit. El dret a l'avortament no seria reconegut a l'Estat espanyol fins 50 anys després.
En plena gimnàstica revolucionària de la Guerra Civil assumirà diverses responsabilitats i càrrecs, fet que la conduirà a l'inevitable exili, tot creuant els Pirineus, des d'on continuarà la seva tasca sindical vinculada a la CNT. Després de 38 anys va retornar a casa, al barri, seguint amb la mateixa efervescència que el primer dia, malgrat els seus problemes visuals. Va morir el 1994 a Tolosa.
Federica Montseny, doncs, passarà a la història i serà coneguda i recordada com a tal. Però no podem dir el mateix dels seus pares. Federica era filla de dos persones desconegudes (Joan Montseny i Carret i Teresa Mañé i Miravet) i de dos pseudònims amb fama internacional: Federico Urales i Soledad Gustavo. Dubto que puguem saber quins van ser els veritables motius que van induir a Joan Montseny a adoptar el cognom d'Ural(e)s, qui sap si va pensar que el Montseny se li feia petit, que no era una muntanya amb tant renom. Per sort no passem a la història pels cognoms: o si?