Ella

Ella va a la moda, ella és la moda. Pel que es veu té molts amants, entre d'altres el Neoliberalisme i el Neoconservadorisme, que han despertat en ella un amor fraternal, en aquesta complicada relació a tres bandes. Tots comparteixen un odi comú envers el vell terrorista intel·lectual que remou fantasmes des del passat.

Diuen les males llengües que és filla de tres pares i cap mare: Jean-François Lyotard (1924 – 1998), membre de la Universitat de Paris, en serà el gran popularitzador al Vell Món; Richard Rorty (1931 – 2007), és la derivació anglosaxona, ho introduirà als Estats Units i Niklas Luhmann (1927 – 1998), alemany, és el més implicat amb la comunicació social. Als quals també se'ls i exigeixen proves de paternitat per les fortes influències en el neoliberalisme americà. Tot i això, qui en recollirà la fama serà Gianni Vattimo (1936) a través de l'eleboració del concepte d'èxit: pensament feble. Té molta influència, per exemple amb Zapatero.

Ella és producte de laboratori humà. Els seus creadors es basaran en diverses fórmules, encara que evolucionarà per si mateixa generant nombrosos tentacles intel·lectuals. Es vertebrarà a través d'un anàlisi crític de l'antiga enemiga: la Modernitat. És fonamenta en la negació de l'existència d'unes normes ètiques universals aplicables i vàlides per tota la comunitat humana. La seva poció màgica és el pragmatisme, buscant sempre el millor esdevenir possible (no el millor abstracte).

Ha estat molts d'anys obsessionada analitzant l'enemic, el mal de tots els mals. Segons ella, la Modernitat es conjura al segle XVII – XVIII i té com a elements bàsics: l'universialisme racionalista; la fe en la ciència i la tècnica i la capacitat de domini i explotació de la naturalesa. Al mateix temps considera que el context d'humanisme progressita (que veu la Humanitat cridada a ser la gestora de la pròpia evolució) i de pensaments utòpics la influencien i debiliten.

Per contra, ella tendeix al culturalisme, accentuant el pes de la tradició concreta i acumulada i la Història singular dels pobles. Per aquest fet tendeix a ser eclèctica i sol considerar que no hi ha un pensament regularitzat, sinó que és una qüestió d'actitut. A més rebutja la jerarquia del pensament, tot considerant que totes les cultures, històries, mites, tenen un valor propi i específic, i, per tant, no es poden universialitzar. Els diversos pensaments no poden ser objectivament millors. No es pot imposar cap pensament per davant dels altres (només el seu). Ella es presenta disfressada de tolerància, però en el fons és una relativista asèptica; intentant no ser ni dogmàtica ni fanàtica davant la realitat social. Abandona els grans relats, no creu i nega les narracions capaces d'explicar tota la realitat. És especialment crítica amb la tradició judeocristiana, la idea de progrés de la Il·lustració, l'evlucionisme, el marxisme,... Serà l'autoencarregada d'enterrar les grans ideologies de la Història.

Proposa apostar per un pensament analògic/plural/flexible/feble/líquid/mòbil que es basi en la comparació. No creu que tingui sentit buscar la veritat en si; però si aproximar-te a elements a través de la comparació. És a dir, no creu poder caracteritzar el Capitalisme, però si mirar què fa un Estat i què fa un altre. Ens convida a descobrir qui són les titelles, però en nega els fils i ens obliga a aplaudir. Ens repeteix, any si any també, que els reis són els pares. I és ella qui ens obliga a despertar-nos il·lusionats.

S'apunta a la democràcia, el cosmopolitisme i a l'economia de l'abundància. Meravellada amb el consumisme d'Estats Units, la catalogarà com una economia desenvolupada. El seu eslògan: “La productivitat administrada amb pragmatisme i seny”. Té un sentit de contingència universal, adequant-se al localisme dels territoris, de les situacions, a les fórmules historicoculturals específiques.

Malgrat tot, la gran família que ha conreat també té ovelles negres. Alguns fills pròdigs (G. Lipovelsky, J. Vidal, F. Fukuyama) han (re)caigut en la borratxera de la Modernitat, espantats pel relativisme venalista, presentat com la nova penicil·lina que res cura, però tot ho arregla.