"És necessari reconèixer que, en matèria de ciències humanes, i sobretot en matèria de ciències polítiques, ens trobem en un estat semblant al de la medicina en temps de Molière. En aquell moment coexistien tot tipus de metges. N'hi havia que eren molt bons observadors, i alguns curaven bastant bé; les seves pràctiques podien ser més o menys honestes, però tots ignoraven l'existència de microbis i els principis de la genètica. Hem de desesperar-nos davant aquest retràs de les capacitats de l'home per a coneixes a si mateix i per a saber organitzar-se en societat? Trobo cert consol en un terreny científic (que en certa manera també és històric) en el que aprecio, malgrat trobar-me informat de forma molt incompleta, certa convergència en aquest sentit. Les ciències que estudien el passat més llunyà, ciències naturals més que ciències humanes, ens diuen que la vida va aparèixer a la Terra fa més de tres mil milions d'anys, i que els primers indicis d'intel·ligència humana daten d'entre dos i quatre milions d'anys. L'home neolític es converteix quasi en el nostre contemporani. El cristianisme té dos mil anys, la Revolució francesa en té dos cents, i jo sóc més vell que la Revolució russa. No resisteixo la tentació de concloure a la manera de Jules Romains: l'home, sentint-se el final d'un procés evolutiu, i ja no fill primogènit d'un déu, no deixa per això d'elogiar-se menys". Pierre Vilar, Pensar históricamente, 1997.
El 1906 una família de mestres de Frontinhan donava la benvinguda a Pierre Vidal. Aquest noiet estudiaria a l'École Normale Supérieure, compartint aula, bromes, pois, amors i baralles amb Jean-Paul Sartre, Paul-Yves Nizan, Raymond Aron, Simone Weil,... A la tardor de 1927 viatjarà per primer cop a Barcelona. Tres anys després, graduat en Geografia, rebrà una beca per anar a formar-se a la Casa de Velázquez. Viurà la proclamació de la II República a Barcelona on s'instal·larà per treballar-hi de professor de francès per la Generalitat. La guerra civil (que s'inicià per culpa d'un cop d'Estat fracassat, un 18 de juliol com avui, d'ara fa 75 anys) allunyà Vilar de Catalunya. El mateix agost de 1939 és mobilitzat per l'exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el juny de 1940. Restarà en captivitat en diferents camps d'oficials presoners a Alemanya, Polònia i Àustria. El 1946 retornar a l'Institut Francès de Barcelona. A la dècada de 1950 es guanya la direcció d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études. També col·laborarà a les revistes Annales ESC, Revue Historique, Past and Present,... El 1965 és anomenat catedràtic de la Sorbonne i el 1979 serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. L'últim reconeixament oficial que rebrà serà el 2000, quan la Generalitat li concedeix la Medalla d'Or. Pierre Vilar va morir el 2003, però les seves paraules segueixen vives. Mestre de mestres.
El 1906 una família de mestres de Frontinhan donava la benvinguda a Pierre Vidal. Aquest noiet estudiaria a l'École Normale Supérieure, compartint aula, bromes, pois, amors i baralles amb Jean-Paul Sartre, Paul-Yves Nizan, Raymond Aron, Simone Weil,... A la tardor de 1927 viatjarà per primer cop a Barcelona. Tres anys després, graduat en Geografia, rebrà una beca per anar a formar-se a la Casa de Velázquez. Viurà la proclamació de la II República a Barcelona on s'instal·larà per treballar-hi de professor de francès per la Generalitat. La guerra civil (que s'inicià per culpa d'un cop d'Estat fracassat, un 18 de juliol com avui, d'ara fa 75 anys) allunyà Vilar de Catalunya. El mateix agost de 1939 és mobilitzat per l'exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el juny de 1940. Restarà en captivitat en diferents camps d'oficials presoners a Alemanya, Polònia i Àustria. El 1946 retornar a l'Institut Francès de Barcelona. A la dècada de 1950 es guanya la direcció d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études. També col·laborarà a les revistes Annales ESC, Revue Historique, Past and Present,... El 1965 és anomenat catedràtic de la Sorbonne i el 1979 serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. L'últim reconeixament oficial que rebrà serà el 2000, quan la Generalitat li concedeix la Medalla d'Or. Pierre Vilar va morir el 2003, però les seves paraules segueixen vives. Mestre de mestres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada