Cites XLII

"No n'hi ha prou amb saber, també s'ha d'aplicar. No és suficient voler, també s'ha de fer."

"La llei és poderosa, però més poderosa és la necessitat."

"Quin és el millor govern? El que ens ensenya a governar-nos a nosaltres mateixos."

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

Cites XLI

"Preguntes per un mètode? Li preguntes a la primavera el seu mètode? Què és més necessari el sol o la pluja? Són contradictoris sí, però d'aquesta destrucció sorgeixen les flors. Cadascú que busqui el mètode que expressi millor el seu fur intern, sense condemnar a l'altre perquè s'expressa de diferent manera."

Voltairine De Cleyre (1866 - 1912).

La debilitat de l'autoritat

El franquisme mudarà de pell diverses vegades, però sempre mantindrà l'essència. Un dels canvis estètics més significatius serà al 1945 quan la conjuntura internacional l'obligarà a aplicar-se dosis d'amnèsia en forma de sever maquillatge. Sempre, però, sota la consigna anunciada per Carrero Blanco: "Ordre, unitat i aguantar". El règim franquista es mourà, de 1945 cap endavant, en terreny hostil. A partir de 1960 els condicionants derivats dels canvis econòmics, socials i culturals impacten sobre el sistema polític que es veu i es mostra incapaç(itat) d'assegurar l'ordre, de garantir la pau social.

Les "presions" exteriors mai acabaran determinant la política interior. Especialment als anys finals de la dictadura serà la situació sociopolítica interior la causant, a través de les (diferents) respostes dels principals agents: moviment obrer; moviment veïnal, moviment estudiantil / universitari, moviment civicocultural, moviment eclesiàstic, àmbit polític... Cap règim polític cau si no és inestable. Mentre és estable no canvia, es manté.

L'escàndol de Matesa, a l'octubre de 1969, propiciarà un canvi de govern, paradoxalment inclinat a les posicions tecnòcrates (amb tres pilars fonamentals: autoritarisme polític, liberalisme econòmic i integrisme catòlic) que t(r)ancarà l'equilibri existent des de 1938. Els mitjans de (des)informació de l'època parlaran d'un "govern monocolor". El nou govern, encapçalat per Carrero Blanco, plantejarà dos objectius essencials: assolir la màxima cohesió interna i restaurar l'autoritat franquista.  Des de l'òrbita franquista es detecta un gran problema intern de cohesió al mateix temps que es percep que l'autoritat franquista està en crisi. La cadena de declaracions d'Estats d'excepció n'és un indicador clar, reconeixen una situació que no controlen, que se'ls hi escapa (i això és un gran problema per una dictadura amb naturalesa de control social).

Aquest govern actuarà fins a l'estiu de 1973, evidenciant que no és possible assolir cap dels dos objectius. En referència al primer s'assoleix tot el contrari. La composició inclinada als tecnòcrates i la sortida de peces clau pel falangisme com Fraga o Solís obrirà les tensions que, sumades als problemes externs (conflictes socials, augent de l'oposició política, discrepàncies amb el món catòlic,...) impliquen un augment de les divergències internes generant actituts diferenciades i cada cop més fragmentades que comporten l'impossibilitat de cohesió. 

Respecte al segon objectiu, restaurar l'autoritat, al desembre de 1970 s'iniciarà el consell de guerra conegut com el Procés de Burgos contra 16 persones acusades de ser membres d'ETA i de 3 assassinats. A 6 dels acusats se'ls hi reclamen 9 penes de mort, exemplificant la voluntat de restaurar l'ordre a través de penes (des)mesurades. El procés, però, generarà un moviment (inter)nacional antifranquista mai vist fins el moment. Comportarà la declaració de l'Estat d'excepció a tot l'Estat espanyol tot just començar el consell. Però un cop dictades les sentències s'indultarà a tots els condemnats. Aquest fet es presentarà com un acte de fortalesa i de generositat; en el fons, d'autoritat. El franquisme (encara) se sent fort.

Des d'aquell moment i cap endavant, però, s'incrementen les actuacions policials violentes en manifestacions i vagues obreres. De 1971 a 1975 es produeix una crisi profunda del sistema polític franquista sumat a la mort de Carrero Blanco i de Franco. Al 1974 s'assoleix un màxim històric de número de vagues.

Així doncs, al 1973, els dos grans i principals objectius no s'han assolit, sinó tot el contrari. Això, i la mort de Carrero, suposaran un canvi de rumb que es sintetitzarà en el programa (auto)anoemant "El espiritu del 12 de febrero" que es presentarà al 1974 amb una retòrica pseudoreformista que evidenciarà les contradiccions entre el discurs i l'acció del règim franquista, especialment als últims anys de la dictadura. Als primers de març del mateix any es produeix l'execució, l'assassinat, de Salvador Puig Antich que es mostrarà com un acte d'autoritat. Mostra de contradicció amb el discurs (que serà la característica del govern durant els dos anys d'actuació).

El caràcter repressiu, columna vertebral del règim franquista, s'incrementa i es reforça jurídicament. Així, a l'agost de 1975, s'aprova un decret de mesures contra el terrorisme. I al 27 de setembre de 1975 es produeixen 5 execucions (3 del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i 2 d'ETA, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui), les últimes sentències de mort oficials de la dictadura franquista.
De res va servir que el papa enviés un missatge sol·licitant clemència o que el president mexicà demanarà l'expulsió de l'Estat espanyol de les Nacions Unides. De res va servir que 12 països occidentals retiressin els seus embaixadors de Madrid. De res va servir que les embaixades i consulats espanyols de diferents ciutats  fossin atacades per manifestants (cremant la de Lisboa).

Així va morir el dictador, i així va (a)cabar la dictadura. L'escenari de crisi era total i el teló s'alçava en un futur (in)cert, lluny de la transacció que ens acabaran impossant. Les 5 últimes execucions, a pocs mesos de la mort de Franco, són una prova de debilitat (en relació als indults de 1970). Ara es volia (de)mostrar com un acte de força, però on s'evidencia la debilitat de l'autoritat, que, en veure's amenaçada, reprimeix amb més duresa que mai. El franquisme era conscient que la conflictivitat social i política creixent era capaç de condicionar la situació.

Avui veiem com, de nou, la repressió ens colpeja i ens condemna, ens asfixia i ens tortura. Però avui també, de nou, veiem com s'enfonsa aquest sistema. Així doncs, cal teixir i enfortir més que mai les xarxes de solidaritat arreu del territori, prendre consciència que si ens toquen a una, ens toquen a totes ja que la repressió sistèmica i sistemàtica s'incrementarà en aquest inici de segle, i (esperem) final de cicle. Les 106 encausades de la vaga general del 29M, 5 d'elles ja absoltes, poden ser la punta de l'iceberg de la repressió que ens espera. Deixem de ser reacció i articulem una acció capaç d'acabar, d'arrel, amb aquest sistema que fa masses segles que ens oprimeix i ens explota.

Cites XL

"La nostra terra, en el senti nacional, no són les "cuatro provincias" amb que ens obsequiaren els colonitzadors; és la totalitat d'un territori que té la mateixa cultura, la mateixa llengua, i qualsevol cosa que es faci contra aquesta cultura, aquesta llengua, i sigui on sigui d'aquestes contrades que es faci, se'ns fa."

"Província és el territori administrat per un altre, la metropòlis, i formes de vida provinciana són les que se'n deriven de l'ocupació. En aquest sentit, el nostre país ha estat, és encara provincià en la mesura que acceptem la colonització sense denunciar-la."

"Exactament com viuen moren aquells que ara ens refusen allò que es concedeixen oblidant voluntàriament que els drets humans emparen, amb les persones, els pobles."

"Cap Estat colonial no és verament democràtic mentre conserva les seves colònies, puix només pot conservar-les per procediments antidemocràtics que fan excepcions a les llibertats dels altres."

"I no oblidem mai que l'alliberament de l'home passa per l'alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l'encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura."

"La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres. La societat "premia" els autors que més bé la representen. Si la societat és submisa, com la nostra, enlairarà els escriptros que més bel·liciosament defensin aquesta submissió."

"Un home, i un poble, només pot pensar en la seva llengua, i si per dissort un dia arriba a pensar en la del veí, ja no és ell, sinó un altre, i de vegades ni això, car en el procés ho ha perdut tot, a començar per les arrels, sense les quals no hi pot haver brancam."

"Cal protestar fins i tot quan no serveix de res."

Manuel de Pedrolo Molina (1918 - 1990).

Cites XXXIX

"Quan a Juan de Mairena se li va preguntar si el poeta i, en general, l'escriptor havia d'escriure per a les masses, va contestar: Alerta, amics meus [...]. L'home massa no existeix; les masses humanes són una invenció de la burgesia, una degradació de les multituds d'homes, basada en una desqualificació de l'home que pretén deixar-lo reduït a allò que l'home té de comú amb els objectes del món físic: la propietat de poder ser mesurat en relació a la unitat de volum. Desconfieu del tòpic masses humanes [...] a les masses no les salva ningú; en canvi sempre es podrà disparar sobre elles."

Antonio Machado Ruiz (1875 - 1939).

Cites XXXVIII

"Els començaments insurreccionals solen ser casi sempre una aventura, sent molt possible confondre's o sortir derrotat de l'intent. L'avantatge d'aquesta classe de derrotes és que mai poden ser definitives, perquè es constitueixen a si mateixes en capítols alliçonadors que passen a integrar la història de la lluita proletària."

José Buenaventura Durruti Dumange (1896 - 1936). 

El (primer) Primer de Maig a Olot

Eren les tres de la tarda, de l'1 de maig de 1890, i els claustres de l'Hospici quedaven petits. Una multitud de treballadors s'aplegava sota un objectiu comú. La unió és fruit de la condició, però, sovint, s'articula a través de la consciència. A finals del segle XIX, la Garrotxa era una zona d'àmbit rural però amb importants nuclis industrials, com Sant Joan les Fonts o Olot, la capital, que comptava amb 8.500 habitants aproximadament.

El moviment obrer (sobre)passa les fronteres. Així, els acords assumits un any abans al I Congrés de la II Internacional, el juliol de 1889, a París, amb més de 400 delegats, van calar amb força a Olot, articulant (bona) part de la classe obrera a través de la conquesta de reivindicacions concretes, establint la jornada de vuit hores com a pal de paller i l'1 de maig com a diada reivindicativa mundial, en record als 5 anarquistes assassinats de Chicago de 1886.

La crida a la convocatòria d'Olot tingué una gran resposta per part de treballadors de la pròpia ciutat així com de Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Abadesses i Castellfollit que es van desplaçar fins a la capital. Un cop reunits a l'Hospici, s'inicià una manifestació amb entre 2.000 i 2.500 treballadors pels carrers d'Olot. Els treballadors que encapçalaven la marxa portaven un pendó vermell amb el lema “Jornada de vuit hores”. En el transcurs de la manifestació es van sentir crits de “Visca la unió obrera!”. El recorregut va acabar, de nou, a l'Hospici on s'inicià un debat i diferents obrers van pendre la paraula “essent de notar un d'ells que parla del travall de las donas y dels nens”. Finalitzada la reunió, una comissió, composta per part del Consell local d'Olot i de comissionats dels diferents pobles, es va desplaçar fins a la Casa de la Vila a entregar en mà les seves reivindicacions a l'alcalde.

D'aquesta manera s'establí el Primer de Maig a Olot, que es va continuar celebrant estretament vinculat a l'assoliment de la jornada laboral de vuit hores. Aquesta diada reivindicativa s'articularà a través de manifestacions, mítings o concentracions, amb la prèvia notificació als patrons exigint festa o abandonant directament els seus llocs de treball, per finalitzar amb l'entrega de demandes a l'alcalde. Així, el 1893 trobem que s'ha normalitzat el fet de que els treballadors fessin festa aquell dia “las associacions obreras passaren als amos de las fábricas y tallers un atent escrit suplicántloshi se paressen los trevalls en celebració de la festa de la pau a lo qual accediren (creyem que tots) com en los anys anteriors.” I un any després, al mateix diari, podem trobar-hi: “lo propi dia primer de Maig, que anys enrera posava pell de gallina no més de pensar ab los desordres que 's temian ab motiu de la titolada festa del trevall, ha passat desapercebut y ab una tranquilitat complerta. Ni sisquera los fabricants han rebut, com fins l'any passat, una papeleta del concell de las societats obreras.”

Malgrat la poca cobertura per part de la premsa de l'època, més preocupada pels desordres que per les causes que els provoquen, la historiografia local coincideix en destacar que el Primer de Maig fou un acte de gran relleu.

Avui, a inicis del segle XXI, es recupera aquesta diada a la ciutat d'Olot amb una diferència fonamental: si bé a finals del segle XIX la lluita de la classe obrera estava estretament vinculada a la conquesta de drets, a hores d'ara, bona part dels esforços de la classe obrera, sota el miratge de la classe mitjana, passa per mantenir i/o no perdre els drets conquerits. Cal, doncs, recuperar la valentia i la consciència. Cal, de nou, avançar decididament cap a una situació de justícia social. Cal, doncs, (tornar a) passar a l'ofensiva. Només depèn de nosaltres: “nosaltres produïm, nosaltres decidim”.




Article publicat al diari editat per la CNT d'Olot en motiu de la celebració de l'1 de maig a la comarca de la Garrotxa després de dècades de no fer-se. L'enllaç de l'edició virtual: http://issuu.com/vallgurnera/docs/1maig-garrotxa.

Cites XXXVII

"Qui es para a plorar, qui es lamenta contra la pedra hostil del desànim, qui es posa a altra cosa que no sigui el combat, no serà un vencedor, serà un vençut lent."

"Afamadament lluito jo, amb totes les meves esquerdes, cicatrius i ferides, senyals i records de la fam, contra tantes panxes satisfetes: porcs amb un origen pitjor que el dels porcs."

"Malgrat que la tardor de la història cobreixi les vostres tombes amb l'aparent pols de l'oblit, mai renunciarem ni al més vell dels nostres somnis."

Miguel Hernández Gilabert (1910 - 1942).

Cites XXXVI

"Jo sóc un entre tants."

"Parle del vi dels pobres, begut solemnement, l'aliment de la còlera."

"Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot."

"No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa, no podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu."

"Procure acomplir el meu deure escrivint per aquells que no escriuen, parlant pels qui no parlen encara."

Vicent Andrés Estellés (1924 - 1993).

Cites XXXV

"Tirar una pedra és una acció punible. Tirar mil pedres és una acció política. Incendiar un cotxe és una acció punible, incendiar cent cotxes és una acció política. Protestar és denunciar que això o allò no és just. Resistir és garantitzar que allò amb el que no estic conforme no es torni a produir."

"Si dic que quelcom no m'agrada estic protestant. Si em preocupo, a més, perquè allò que no m'agrada no es repeteixi, estic resistint. Protesto al dir que no segueixo col·laborant. Resisteixo quan m'ocupo que la resta tampoc col·laborin."

Ulrike Marie Meinhof (1934 - 1976).

Memòria col·lectiva

La cullera cercava l'infinit al mig del te amb mel. La litúrgia quotidiana l'empenyia a recolzar-la al costat, escalfant les mans amb la tasa. Encreuant els dits i abraçant-la lentament, l'escalfor la transportarva, de nou, en el bell. Només necessitava tancar els ulls per recòrrer entremig dels segles. Memòria col·lectiva -ni deia- assegurant que totes la tenim dins. Com gotes d'aigua, formem part de la mateixa bassa.

Sur

Participació al I Concurs de Microrelats 8 de març.

Una (altra) de banderes

"Decreto número 77

El movimiento salvador de España, iniciado por el Ejército y secundado entusiásticamente por el pueblo, fundidos en el fervoroso anhelo de reanudar su gloriosa historia, ha sido presidido espontánea y unánimemente por el restablecimiento de la tradicional bandera bicolor: ROJA Y GUALDA.

Sólo bastardos cuando no criminales propósitos de destruir el sentimiento patriótico en su raíz, pueden convertir en materia de partidismo político lo que por ser símbolo egregio de la Nación, está por encima de parcialidades y accidentes. 

Esa gloriosa enseña ha presidido las gestas inmortales de nuestra España; ha recibido el juramento de fidelidad de las sucesivas generaciones; ha ondeado los días de ventura y adversidad patrias, y es la que ha servido de sudario a los restos de patriotas insignes que, por los servicios prestados a su país, merecieron tal honor.

Bajo sus pliegues gloriosos se ha producido, ahora, esta vibración patriótica jamás superada, y al recoger este clamoroso anhelo popular y restablecer oficialmente la bandera bicolor como pabellón de España, la Junta de Defensa Nacional no hace sino dar estado oficial a lo que de hecho existe ya en todo el territorio liberado. 

Por cuando antecede, como Presidente de la Junta de Defensa Nacional y de acuerdo con ella, vengo en decretar lo siguiente: 

Artículo único.- Se restablece la BANDERA BICOLOR ROJA Y GUALDA como bandera de España.

Dado en Burgos a veintinueve de Agosto de mil novecientos treinta y seis.

Miguel Cabanellas."

Avui, 77 anys després, la delegació del Govern Central a Catalunya ha enviat un requeriment a l'Ajuntament d'Olot per saber quines banderes onegen a l'edifici, davant la sospita de que no hi hagués la bandera espanyola. Sembla ser que un particular seria el que hauria fet la denúncia, tot just unes setmanes després que es retiressin els símbols franquistes (que encara hi havien) a la ciutat.

El franquisme, el germà petit dels feixismes, va edificar un règim jurídic, repressiu, polític i simbòlic que perdurarà més enllà de la mort de Franco i la (falsa) Transició(n). La seva herència serà la nostra condemna.

El jurament a la bandera

La Transició serà la filla (no) volguda del règim franquista. Aplicada la dosi de maquillatge i amnèsia internacional de 1945 tocava, de nou, canviar-ho tot perquè tot seguís igual. Així, les Forces Armades i la Defensa Nacional s'erigirant com un dels pilars fonamentals de l'edificació del nou Estat que s'articularà a l'entorn de la Constitució. D'aquesta manera, a l'article 8, aquesta encomana a les Forces Armades la missió de "garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial i el ordenamiento constitucional" entroncant i vinculant de forma irreversible exèrcit, territori, Constitució i Estat. Tanmateix, la Defensa Nacional no afecta només a les Forces Armades i a l'organització miliar. A l'article 30, la Constitució diu que (tots) "los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España". La Llei Orgànica de la Defensa Nacional 5/2005, de 17 de novembre, a l'article 31, afirma: "El Ministerio de Defensa promoverá el desarrollo de la cultura de defensa con la finalidad de que la sociedad española conozca, valore y se identifique con su historia y con el esfuerzo solidario y efectivo mediante el que las Fuerzas Armadas salvaguardan los intereses nacionales.". 
A continuació trobareu dos Lleis que estableixen el jurament a la bandera, una de 1936 i l'altra de 1980. Ni el fons, ni la forma, van canviar. Els fills del règim franquista seran els pares de la Constitució, imposant(-nos) la por, el silenci i la desmemòria, condemnant-nos a ser còmplices de la continuïtat absoluta en forma d'aparent ruptura.  

"Restablecida por Decreto número 77 la bandera bicolor, rojo y gualda, como Bandera de España, y considerando necesario dictar normas, que de una parte fijen las características de su confección, y de otra renueven las fórmulas reglamentarias de recepción y prestación de juramento ante ella, completando así el sentido unánime y espíritu que informa este movimiento salvador de España, la Junta de Defensa Nacional acuerda: 

[...] Tercero. El Juramento de fidelidad a la Bandera, acto que será público, se realitzará situándose los reculutas, en una formación concentrada, dando frente a aquélla, cuya asta mantendrá el abanderado vertical, con el regatón metido en la cuja, y el Jefe encargado de recibir el juramento dirigiéndose a los nuevos soldados dirá: “Soldados: ¿Juráis a Dios y prometéis a España, besando con unción su Bandera, respetar y obedecer siempre a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa del honor e independencia de la Patria, y del orden dentro de ella, hasta la última gota de vuestra sangre?” Los reclutas contestarán: “Sí lo juramos”. Luego dicho Jefe añadirá: “Si así lo hacéis, la Patria os lo agradecerá y premiará y, sino, mereceréis su desprecio y su castigo como indignos hijos de ella. Soldados ¡Viva España!” Después los reclutas besarán, uno por uno, la bandera, descubriéndose y cogiendo con la mano derecha, el paño para acercarlo a los labios. Finalmente, y como señal de que la Patria acepta su promesa y los acoge cariñosamente, desfilarán por debajo de la bandera, haciéndolo de la misma manera que antes se hacía, es decir, inclinando para ello el abanderado el asta y alzando el Jefe que haya tomado el Juramento el paño con el sable.

Por la Junta de Defensa Nacional, Federico Montaner, 13 de Septiembre de 1936. "

"Articulo unico:

Para jurar la bandera de España se empleara la formula siguiente: “¡Soldados! ¿Jurais por Dios o por vuestro honor y prometeis a España, besando con uncion su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberania e independencia de la Patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?” Los soldados contestaran: “¡Si, lo juramos!” El que tomo el juramento, replicara: “Si asi lo haceis, la Patria os lo agradecerá y premiará, i si no, mereceis su desprecio y su catigo, como indignos hijos de ella” y añadirá: “¡Soldados! ¡Viva España! Y ¡Viva el Rey!” que seran contestados con los correspondientes “¡Viva!”.

Llei 79/1980, de 24 de desembre, sobre la fórmula para jurar la bandera de España. Don Juan Carlos I, Rey de España."

Els fills de la Terra

En les paraules que usem s'acumula el pes de la història i, bona part d'aquesta Història, a marginat l'àmbit rural, la pagesia i el camperolat contraposant-lo a l'àmbit urbà, a la civilització i al ciutadà. És important destacar que l'arrel lingüística de civilització, per exemple, és civitas (ciutat) vinculant i fusionant el paper de les ciutats en l'avenç de la humanitat en l'ordre intel·lectual, social, moral,... i no emfatitzant en el paper del desenvolupament humà i social, del conjunt de persones que conformen la col·lectivitat i l'avenç o retrocés d'aquesta.

Malgrat la mil·lenària evidència de relació, vinculació i explotació de la terra per part de la humanitat, les primeres aproximacions a la paraula camperol posen de manifest, com destaca Josep Fontana, que aquesta és artificial, nova i sense arrels. Prova d'això és que no existeixi com a tal al diccionari castellà de Covarrubias (del segle XVII) i que en el diccionari de la Real Academia Española de 1791 no apareixi com a substantiu, sinó que només incorpora una accepció adjectiva: “lo que toca y pertenece al campo y la persona que anda siempre en él”. Aquest mateix diccionari de finals del segle XVIII ens indica que el mot equival al llatí campestris, però sense cap descripció específica.

En el domini romànic (i en anglès) les paraules reals i vives que designen el que entenem avui en dia per a camperol deriven de dos veus llatines: pagensis, el que viu en el pagus o camp i laborator, el que el treballa. De la primera procedeixen el francés paysan, l'anglès peasant o el català pagès. De la segona se'n deriven, a la península ibèrica, les paraules labrador, llaurador o labrego. Només a tall d'apunt, destacar que el mot agricultor és un cultisme incorporat a posteriori.

El diccionari de la RAE, de 1791, també incorpora la definició de la paraula llaurador a través de tres excepcions que caracteritzen un mateix concepte: el que treballa la terra; el que té terres encara que no les treballi i tot home o dona que visqui en un lloc petit o poble, encara que no s'ocupi en el ministeri del camp. Per tant, i fonamentalment, la paraula llaurador s'articula com a contrafigura de l'úrbà, incorporant el treball de la terra, però absorbint continguts despectius a través dels sinònims impossats com rústec, groller, ordinari, tosc, bast, grosser, rude, impolit, barroer i inculte.

El despreci pel camperolat o la pagesia està estretament vinculat a la por que genera la seva rebel·lia. Aquest temor data, mínim, del segle XVI i l'absorveix, i el marginifica, la llum racional de la Il·lustració durant el segle XVIII. Trobem dos explícits exemples en dos dels seus referents francesos: Voltaire i Diderot.

Voltaire, en alguna de les seves cartes, ens parla dels salvatges rurals europeus, als quals defineix com a “rústecs que viuen a les seves cabanes amb les seves femelles i altres animals diversos [...], que parlen una xerrameca que no s'entén a les ciutats, ja que tenen poques idees, i en conseqüència, poques expressions. Hi ha salvatges d'aquests per tot Europa i cal reconèixer que els indis del Canadà i els cafres africans que acostumem a qualificar de salvatges són infinitament superior als nostres”. La xerremeca que no entenien a les ciutats, com molt bé ha apuntat Fontana, no era res més que occità, català, bretó, basc,...

Diderot, per altra banda, en la seva aportació al pòsit comú de sabiesa d'occident, la glamurosa i racional Encyclopédie, s'oblida de la paraula camperol. Cercant les paraules que comencen amb pai- trobarem que a pais, paisagiste i paisan, se'ns remet, correctament, a les entrades corresponents escrites amb y (pays, paysagiste i paysan) on hi trobem extensos i interessants artícles sobre paysage i pays, però, a l'entrada de paysan (pagés) està buida. Així doncs, en la major síntesis de la cultura occidental del segle XVIII s'oblida la major part de la població que la conforma.
En aquells moments la macroestadística ens confirma que a Europa 8 de cada 10 habitants eren camperols o llauradors, o, com diria Voltaire, Europa estava composta d'una cinquena part de civilitzats i quatre cinquenes parts de salvatges primitius.

A partir del segle XVII la majoria de la mínoria d'àmbits intel·lectuals acorden difondre una explicació meitat científica, meitat històrica i meitat mentida. Bàsicament articulen un seguit de teories per a justificar el caràcter salvatge del camperolat, convertint-los en descendents de races inferiors i culturalment pasives, en contraposició als civilitzats (descendents dels pobles senyors que els havien conquistat). Malgrat tots els esforços, doncs, aquesta divisió de la població europea entre camperols i civilitzats era massa simplista.

A la pràctica quotidiana de l'Europa occidental, des del segle XVI, existien grans diferències entre els propis camperols amb graus molt diferents de llibertat personal i d'accés a la terra. Aquest procés de diferenciació conduirà a una estratificació en la qual els propietaris i artesans enriquits es desvincularan cada cop més dels camperols i llauradors pobres. El procés tindrà conseqüències econòmiques, però (també) de caràcter social i cultural, com pot ser l'aproximació del sector més acomodat del món camperol a les clases dirigents urbanes, que compartien propietats i pors envers els pobres que, alhora, incrementaven. Conformant una primera confluència que més endavant experimentarà una metamorfosi per esdevenir classe: la burgesia. Així, part de la pagesia serà convertida en còmplice del procés de reconquesta moral des del segle XVI i de la destrucció posterior de l'economia, dels llaços de comunitat i de la cultura del camperolat més humil que conformarà l'embrió de la futura classe treballadora.

A finals del segle XX, en el Diccionari de la Llengua Catalana (1993) encara trobem a la definició de camperol-a paraules com “dit d'un home rústic, de maneres poc corteses” o bé, a la definició de rústec: "manca de cultura, sense finor espiritual" i no va ser fins el 2008 que la RAE va decidir eliminar l'exepció de “tosco” a l'entrada corresponent a “rural” instaurada el 1925 i on es podia llegir, en la segona excepció del DRAE: “inculto, tosco, apegado a cosas lugareñas”. 

De nou, però, la realitat esquerda i desmunta els dogmatismes imposats des de les poltrones de les més altes esferes acadèmiques per demostrar-nos, en ple segle XXI, la capacitat de mobilització, compromís i consciència de l'àmbit rural del nostre territori. Des del poble de Riudaura són moltes les veus i braços que s'alcen i ens alerten del perill (imminent) del fracking. Són molts els pobles que s'estan articulant per fer front a la barbàrie neoliberal apostant per cercar alternatives per assolir la plena sobirania energètica i una integració i respecte amb la terra. Fills de la terra, no fan res més que defensar-la avui, per un demà millor.

Espiral

Crec que la història no és lineal. Que la història no és lineal. La història no és lineal. No és lineal. És lineal. Lineal...

                                                                         Ni cíclica,
                                                               ni cíclica,     ni cíclica,
                                                          ni cíclica,                ni cíclica,
                                                     ni cíclica,                          ni cíclica,
                                               ni cíclica,                                      ni cíclica,
                                               ni cíclica,                                      ni cíclica,
                                                   ni cíclica,                              ni cíclica,
 Simplement,                                 ni cíclica,                     ni cíclica,
                 és una                                 ni cíclica,         ni cíclica,
                       escala                                       ni cíclica...
                                 de
                                    cargol.