Rellotges del 48 i la Segona Expropiació

El sistema capitalista s'edifica en base a l'expropiació dels mitjans de producció. La burgesia de finals del segle XIX, en el marc de la segona revolució industrial, no es conformarà amb això i realitzarà la segona expropiació: la del control del procés productiu.

Així, a inicis del segle XIX, l'empresari tenia el poder com a propietari (patró) dels mitjans (fàbrica, màquines,...), però no controlava el procés productiu. El seu control, doncs, només podia ser extern. Només podia incidir en la conducta externa del treball/ador: exigència de puntualitat, control de les entrades i les sortides de les fàbriques (registre, horaris,...), multes per parlar o fumar o per fer propaganda sindical,... No podia incidir en el procés productiu. Per tant, per molts treballadors, els rellotges passen a ser una eina de control capitalista, un enemic més. El rellotge és vist com un dictador. No és d'extranyar, doncs, que a les revolucions de 1848 els obrers armats, en els moments de màxima eufòria revolucionària, tot ocupant fàbriques i carrers, disparessin als rellotges.

Però a l'últim terç del segle XIX es produeix la segona expropiació que es tradueix en un canvi en les tècniques d'organització del treball en relació al desenvolupament del capitalisme i de la tensió (permanent) existent entre l'empresari i el treballador sobre qui controla i organitza el treball i el procés de producció. L'empresari treurà als obrers la capacitat de concebre i planificar el procés de producció, traslladant-la a la direcció. Aquesta serà la segona expropiació del sistema capitalista. En l'argot neoliberal que ha triomfat dins la historiografia acadèmica quedarà enregistrat com la organització científica del treball. Aquests canvis comportaran transformacions en els processos productius a través del sorgiment de propostes com el taylorisme o el fordisme. 

F.W. Taylor considerava clau separar (conceptual i físicament) el procés de concepció i de disseny del procés de producció; per tal de fragmentar el procés productiu. També va proposar estudiar científicament els moviments per tal d'aconseguir descomposar-los i analitzar quins són més òptims per extreure la màxima rendibilitat productiva. S'obsessionarà en que cap moviment es desperdici, aïllant-lo i automatitzant-lo. Aquest canvi generarà un increment de la mà d'obra no qualificada, majoritàriament provinent de l'àmbit rural, castigat per la crisi agrícola paral·lela al desenvolupament de la segona revolució industrial. Els empresaris entregaran fulls explicatius on es detallaven tots els moviments concrets que havia de realitzar l'obrer. Una de les derivades més destacables del taylorisme serà la proposada per Charles Bedaux, encara més rigorosa i asfixiant.

A la dècada de 1920 els tentacles del taylorisme s'extendran, entre molts d'altres camps, en les tasques domèstiques.

Centaures (o una reflexió mitològica sobre el 15-J)

Els avantpassats de Genguis Khan muntaven a cavall fa 5.000 anys. La domesticació d'aquest animal aporta múltiples avantatges, entre elles com a eina de lluita, de treball i transport. Les desconegudes tribus nòmades que habitaven les regions de l'Àsia Oriental i l'Àsia Central es donaran a conèixer dins la història universal gràcies a aquest fet. Aquestes tribus s'agrupaven en confederacions davant les amenaces externes o per expandir les seves àrees d'influència. Aquestes relacions facilitaven l'intercanvi (econòmic, cultural,...) entre les diferents tribus i acceleraven el procés d'aprenentatge de mecanismes com la domesticació d'animals. La superioritat bèlica, logística i comunicativa proporcionada per la doma dels cavalls va ser canalitzada i aplicada en guerres expansives i saquejos protagonitzades exclusivament pels millors genets, els millors guerrers.

Hi han diverses teories que apunten que l'origen mitològic dels centaures tindria relació amb aquests fets. És a dir, la figura dels centaures apareixeria davant l'impacte causat per aquests genets en altres tribus o pobles que desconeixien la domesticació del cavall. Per aquestes tribus era un animal salvatge i incontrolable i al arribar els guerrers mongols els veien com a persones diabòliques, com a éssers extraordinàris ja que home i cavall actuaven com un sol. A partir d'aqui, el boca a boca i la rumorologia, la tan marginada cultura i tradició oral, i el pas dels segles configurarien dins l'imaginari col·lectiu de mig món la figura del centaure.

Les llegendes clàssiques els van occidentalitzar, com no, tot situant-los com habitants dels boscos i les muntanyes de les regions d'Arcàdia, Tessàlia i l'Èlilde. Segons aquestes llegendes s'alimentaven de carn crua i practicaven costums primitives. L'origen de la paraula era confús, però li atribuien a un gentilici aplicat a un poble primitiu (comparat amb els grecs) que vivia a les muntanyes. Un fet que corrobora aquesta visió és que en gairebé totes les seves aparicions en la mitologia són descrits com un poble (per exemple quan lluiten amb Hèracles o quan són derrotats pels Làpites). La descripció habitual dels centaures és que eren meitat home i no dona ja que normalment només apareixen centaures mascle en la mitologia. Una prova més de que el monopoli de la violència tribal és de de temps ancestrals capitalitzat pel gènere masculí.

Ahir es va viure a Barcelona el setge al Parlament (segons la majoria de mitjans audiovisuals) o el 15-J fet que ha despertat múltiples interpretacions, anàlisis, prediccions i predicacions. No col·laborem a la creació de més mitologia, en aquest cas capitalista. Cal saber distingir el cavall del genet. Cal saber distingir el moviment, el sentiment d'indignació i els continguts, de les accions, els actes i els agents.

Óssos Encadenats

Al 1814 s'esfumen els somnis imperialistes de Napoleó. Els antics imperis imposaran el Tractat de Viena amb l'objectiu d'enterrar el projecte revolucionari, reconstruir el vell mapa i reinstaurar l'ordre. Però l'huracà napoleònic i el posterior terratrèmol reaccionari occidental tindran conseqüències mundials. Els imperis europeus, inventors de l'empresa colonial, havien iniciat una cursa per reconquerir el món, per poder-lo explotar en nom d'Estats. Eren els caps de taula de l'imperialisme: compartien experiències, complicitats, interessos i prejudicis. Les colònies seran les cartes de la baralla imperial, i les partides, una constant.

Al 1814 reapareix Holanda després de dinou anys de domini napoleònic, i reivindicarà les seves antigues colònies (anteriorment no eren de l'Estat holandès, sinó d'una companyia privada holandesa anomenada VOC) a l'Imperi britànic, que ja havia apadrinat la joia de la corona, l'illa de Java, al 1800. Finalment es signarà el Tractat de Londres, Devolution, (1824) on Gran Bretanya li dóna les possessions de les Indies Orientals a l'Estat holandès excepte l'illa de Sailan i la península de Malaca (on al 1819 un pirata britànic, Sir. Thomas Stamford Raffles, hi havia fundat Singapur).

Johannes Van den Bosch serà el governador general designat per l'Estat holandès a les Índies Orientals amb la missió de crear les bases de la nova societat i del nou domini colonial. Realitzarà una reorganització territorial; potenciarà centres científics de plantes (introduirà el te al 1826, al tabac al 1863, l'hevea (cautxú) al 1876,...). L'Estat li reclama el control directe del territori i es veurà immers en guerres continuades per tal d'imposar el nou model d'explotació. Trobarem revoltes i guerres intermitents fins 1908.

Al 1830, Van den Bosch, crearà un exèrcit: Oost – Indisch Leger (Exèrcit de les Índies Orientals, OIL) que el 1930 canviarà de nom (KNIL), però no de forma. Aquest exèrcit estava organitzat en tres cossos: El primer era el de les tropes regulars, estava format per quintos de remplàs (provinents d'Holanda per sorteig) o tots els totoks; per tant, reservat als blancs. El segon eren tropes auxiliars i irregulars, aquest es subdividia en dos grups: un cos de mercenaris, format per gent de tribus dures, generalment se'ls utilitza com a guies, i un grup d'irregulars formats per minories ètniques i religioses per incrementar la repressió i fonamentar l'odi tribal. El tercer cos eren els Kettingberen (els óssos encadenats): aquest cos estava format per condemnats, per presos forçats. Era una unitat per redimir els presos. La particularitat d'aquesta unitat és que entraven en combat lligats de dos en dos, encadenats entre ells. Les possibilitats de sobreviure eren mínimes i les condicions infrahumanes.

Segons diverses fonts, a tall d'estadística aproximativa, per cada soldat mort en combat de l'exèrcit colonial de les tropes regulars morien 15 óssos encadenats i 180 auxiliars o irregulars. L'estructura de l'exèrcit durarà fins la fi del domini colonial holandès. Això si, Holanda serà dels primers Estats en abolir la pena de mort, espero haver explicat un possible perquè.

Dones: guerra a la Guerra!

La vella Europa tenia set de sang. Gavrilo Princip, jove estudiant serbi, membre del grup Mlada Bosna, encendrà un llumí al mig de l'inflamant paller imperial. Segur que no es podia imaginar, aquell 14 de juny de 1914, que l'assassinat d'un delfí imperial donaria pas a la Gran Guerra (1914 – 1918). Princip seria la primera peça a caure del dòmino bèlic que acabaria implicant a 32 països, que assassinaria vuit milions de persones, que desintegrarà imperis i inventarà Estats.

Les majories del moviment obrer, amb matisos, s'implicaran a la Gran Guerra a través de les anomenades Unions Sagrades. Les postures oposades a la guerra són minoritàries. Inclús al 1918 continuen sent una minoria. Malgrat tot, aconseguiran unir-se i organitzar-se. Les primeres reunions les faran els partits socialistes dels països neutrals (no implicats; amb una posició més còmode per condemnar-la) i es celebraran a Lugano (Suïssa) al setembre del 1914 o al gener de 1915 a Copenhaguen (Dinamarca).

Però en trobem una que esdevindrà un referent posterior i que es diferencia de les anteriors: la Conferència Internacional de DONES Socialistes. Desenvolupada a Berna (Suïssa) al març de 1915. Aquesta reunió la promou Clara Zetkin amb la col·laboració, d'entre d'altres, de Nadezhda Krúpskaya. Aquesta reunió té dos fets remarcables: per una banda, les dones són les protagonistes. Tenen la percepció que la dona, com a sector social, és la que pateix més els afectes socials de la guerra. Com a mare o esposa sumat als afectes propis de la guerra (treball a fàbriques, noves feines,...). Per altra banda, és la primera reunió amb representacions regulars de seccions concretes de dones socialistes. És a dir, són representans i delegades formals. Abans, a totes les reunions anteriors, els membres i participen a títol personal, no com a representans. Per tant, és el primer cop que es reuneixen representacions socialistes i obreres de banda i banda dels països bel·ligerants a més dels països neutrals. Hi participaran 25 delegades (provinents d'Anglaterra, Alemanya, Holanda, França, Rússia, Polònia,...). 

La reunió finalitza amb una proposta de camí per intentar frenar la guerra: mobilització de les dones (s'arribarà a plantejar la possibilitat d'iniciar una vaga de ventres) i la denúncia de la guerra (des dels grups o seccions femenines). Per tant, s'aposta i s'inicia una estratègia bel·ligerant i militant contra la Gran Guerra. S'inicia la guerra a la Guerra. No és gens fàcil oposar-se a la guerra quan hi ha guerra; implica nedar a contracorrent, és actuar contra una dinàmica molt forta. Aquesta conferència facilitarà i farà de referent a la segona reunió general de socialistes oposats a la guerra que es celebrarà a Zimmerwald el setembre de 1915 i que dividirà el moviment obrer en dos posicionaments clars davant la guerra. 

El preu d'una Champions

Indonèsia s'impacientava a la sala de registres de nous Estats. Japó actuava de germà gran i conseller fiable: -espere't una mica. A les nits es convertia en el pitjor malson l'holandesos, britànics i americans. Durant el dia teixia (social i pacientment) valors, guerrilles, somnis i conspiracions. I, nit i dia, submergia i ofegava Indonèsia a l'esfera de (co)prosperitat econòmica.

Al 1945 Indonèsia va respirar i, al cap 48 hores, va declarar-se independent de la mare que l'havia explotat fins el moment: Holanda. La pobre, que no podia entendre el rebuig de la seva filla després de quatre segles d'adoctrinament expoliatiu, va iniciar un parricidi de quatre anys. La impotència d'Holanda es va traduir amb sang, odi i més sang. Finalment Indonèsia era batejada traumàticament per la “comunitat internacional” com a Republik Indonesia al 1949.

Les naus que havien arribat a aquelles illes a inici del segle XVI van haver de retornar, deixant-hi l'odi respectiu als quatre segles d'explotació colonialista (a l'actual Constitució d'Indonèsia es prohibeix ensenyar l'holandès). Des de 1945 es produeixen diverses onades migratòries cap a Holanda: blancs, mestissos, soldats del KNIL, indoo's no reconeguts,... Un degoteig socialment heterogeni, un formigueig de traïdors.

És especialment significativa la fugida de membres de l'exèrcit colonial (KNIL) ja que des de 1830 estava composat per minories ètniques i religioses, amb la voluntat de fomentar (encara més) l'odi entre les tribus locals. Molts eren indoo's o moluquenys. Però al arribar a la mare pàtria militar no seran reconeguts ni com a indonesis ni com a holandesos. Fills de borratxeres colonitzadores i prejudicis ètnics, rebutjats als dos mons. No tenen nacionalitat, no poden treballar. (Mal)viuen marginalment, amb barracons a les perifèries urbanes. No són ningú ja que ningú els deixa ser. A la dècada de 1970 organitzaran una guerrilla a l'interior d'Holanda: atacaran escoles, alcaldes, governadors provincials,... reclamant el dret a ser, a formar part d'aquest món.

Un d'aquests ex soldats moluquenys va tenir millor sort, una dona i un fill: Frank Rijkaard.

Vàlvules d'escapament: de rei de Carnaval a president dels E.U.A.

El Nou Món va ser rebatejat prematurament pel cartògraf M. Waldseemüller al 1507 en "honor" a un navegant italià: Amerigo Vespucci. La maquinària colonial castellana i portuguesa va imposar-li un nou sistema econòmic, social, polític, moral,...

També van exportar-hi el Carnaval. Aquest és, per molts antropòlegs i historiadors, “la festa privilegiada del ritual d'inversió social”. Al Vell Món, durant l'Ancien Régime, es caracteritzava per l'abundància de menjar i beure (fet totalment insòlit i anormal per la majoria de la població) i tenia com element central les disfresses que permetien el canvi de sexe i de condició social (dues formes que estructuren les relacions de dominació i dependència).

Un bon exemple de l'intercanvi dels rols socials el trobem a l'Amèrica colonial amb la participació activa dels pretos, els afroamericans. Durant el Carnaval s'agrupaven segons les seves nacions o poblats d'orígen o bé a través de lligams espirituals al voltant de les diverses confraries. Cada un d'aquests grups, en aquesta diada, escollia el seu rei i la seva reina. Amb el pas dels anys i les llunes plenes, en un marc d'una societat pigmentocràtica i malgrat la seva condició d'esclaus i d'ètnia infravalorada i marginada, van acabar per transformar-se amb els reis del carnaval tan a Brasil com a les Azores.

Inaugurat el segle XXI, i dins l'esfera de les poltrones acadèmiques, encara fumeja un debat sobre les anomenades festes d'inversió. Aquest gira a l'entorn de fins a quin punt aquestes festes ajuden al control social o, pel contrari, preparen la protesta social. La majoria d'"especialistes" es decanten per veure el Carnaval com una “vàlvula d'escapament”, una inversió (puntual i controlada) que en el fons reforça la jerarquia dominant. Sembla clar que el judici, l'execució i el funeral del “Carnaval” podem interpretar-los com una demostració pública de retorn a l'ordre establert.

El Nou Món, transformat en el tiburó capitalista per excel·lència, observava com Barack Hussein Obama era el primer afroamericà a ocupar el càrrec de president dels Estats Units al 2009. A l'Estat espanyol, des del 1977, la gent diposita les seves il·lusions a unes urnes cada quatre anys. Qui sap si d'aqui uns segles també s'analitzaran fets com aquests com a vàlvules d'escapament del sistema.

La paràbola de Saint-Simon

Henry-Claude de Rouvroy va néixer comte de Saint-Simon a París el 1760. Militar per tradició familiar, al 1792 renunciarà al seu títol nobiliari i s'enregistra com a Henry-Claude Bonhomme. Un matí qualsevol del 1819 en el diari “L'Organisateur” va publicar un article que deia més o menys:

“Suposem que França perd, en un moment donat, els cinquanta millors físics, químics, matemàtics, poetes, pintors, músics, mecànics, enginyers, arquitectes, metges, cirurgians, mariners, banquers, mestres de taller, fabricants d'armes, miners, fabricants de cotó, de seda, de porcellana, de vidre, tipògrafs, gravadors, treballadors del ferro, paletes, fusters, forjadors, els seus dos cents primers negociants, els sis cents millors cultivadors,... i altres centenars de persones de diverses i no especificades condicions, fins a acumular els tres mil primers savis, artistes i artesans de França. Aquests homes són els productors més necessaris per França. Ells són veritablament la flor i nata de la societat francesa; són els francesos més útils del país. Si la nació perdes aquests homes quedaria convertida en un cos sense ànima; cauria, ipso facto, en un estat de inferioritat. França tindria la necessitat de tota una generació per a posar-hi remei.

Suposem que França té la desgràcia de perdre, al mateix dia, el rei, el duc d'Angulema, el d'Orleáns, el de Barbón, la duquessa de Berry, la de Borbó. Que al mateix dia perdi els alts càrrecs de la corona, a tots els ministres, als consellers d'Estat, a tots els seus mariscals, a tots els seus cardenals, arquebisbes, bisbes i vicaris generals, a tots els jutges i als deu mil propietaris més rics. Aquest fet entristiria els francesos ja que són bona gent, però aquesta pèrdua de trenta mil individus, els més importants de l'Estat, només causaria dolor sentimental, ja que no suposaria cap detriment polític. Resultaria bastant fàcil ocupar els càrrecs vacants: existeix un gran número de francesos capaços d'exercir les funcions del rei; molts d'ells estan suficientment dotats com per ocupar els càrrecs de príncep, tan dignament com el duc d'Angulema o el d'Orleáns; moltes franceses farien tan bé de princeses com la duquessa d'Angulema o la de Berry o les senyores d'Orleáns, de Barbó i de Condé. L'exèrcit disposa d'una gran quantitat de militars, tan bons capitans com els nostres mariscals actuals. Quants servents domèstics hi ha al nostre país que valen tant com els nostres ministres?! Quants advocats són tan bons juristes com els nostres jutges?! Quants capellans són tan capaços com els nostres cardenals!?

La prosperitat de França no pot ser determinada més que per efecte i com a conseqüència del progrés de les ciències, de les belles arts i de les professions i oficis. Ara bé, els prínceps, els grans oficials de la corona, els bisbes, els mariscals de França, els prefectes i els propietaris ociosos no treballen en absolut pel progrés de les ciències; no contribueixen al progrés, sinó que el frenen, ja que s'estan esforçant en prolongar el predomini que fins ara han vingut exercint. Són perjudicials perquè, anualment, dels impostos pagats per la nació, retiren tres cents o quatre cents milions a títol de pensions, de gratificacions, d'indemnitzacions,... o com a pagament dels seus serveis que, per altra banda, resulten absolutament inútils. 
Aquests arguments demostren que la societat actual representa veritablament la ruïna i la perdició del món; ja que les nacions han adoptat com a principi bàsic que els pobres han de ser generosos amb els rics i que, en conseqüència, els menys acomodats han de privar-se quotidianament d'una part del que els és necessari amb la finalitat d'incrementar el botí del que disfruten els grans propietaris; perquè els màxims culpables, els lladres generals, els que dessagnen a la totalitat dels ciutadans, tenen la missió de castigar els petits delictes contra la societat; perquè la ignorància, la superstició, la vagueria i el gust pels plaers cars constitueixen l'atribut dels caps suprems de la societat, mentre que les persones capaces, econòmiques i treballadores només se les utilitza en qualitat de dependents o d'instruments; perquè, en una paraula, en tots els tipus d'activitat, els homes incapaços tenen per missió dirigir a les persones capaces.”

Aquest article serà llegit a les primeres dècades del segle XX per Josep Prat, fill d'un conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, tipògraf i publicista, gran teòric anarcosindicalista.

Aquest article servirà a Arturo Labriola, un petit burgès de Milà, militant del PSI, per impulsar des del diari “Avanguarda socialista” la teorització del sindicalisme revolucionari entorn al debat sobre la Vaga General.

La paràbola de Saint-Simon els dotava de contingut: el règim econòmic i la societat es fonamenta en els treballadors/productors. Dota de consciència i acaba amb el determinisme històric: si els treballadors volen aturen la producció i, per tant, enderroquen el capitalisme negant-se a treballar (idea/concepte de Vaga General). Posa de manifest que el que dóna valor al producte és el treball i no el capital.

És una crida als treballadors perquè siguin conscients de la seva força i també perquè intervinguïn i actuïn activament (una fórmula per trencar les afirmacions determiniestes). El treballador ha de voler-ho fer, ho pot fer i ho ha de fer. La revolució ve perquè els treballadors volen que vingui.