Totes les guerres són civils. Sempre moren persones. Solen codificar-nos els grans genocidis humans en xifres i números, per fer-los menys dolorosos i més efímers. Des de l'historiografia estadística els últims balanços sobre la Guerra Civil són els següents: víctimes per accions bèl·liques 135.000 (dels quals 120.000 eren soldats i 15.000 civils, la majoria morts en els bombardejos); víctimes de la violència política 200.000 (50.000 a la zona republicana i 100.000 a la zona franquista (fins 1939) i 50.000 de 1939 a 1943); sobremortalitat natural 325.000 (morts per malalties, fam,...). Sumatori: 660.000 víctimes mortals. Escriure (només) els seus noms ocuparia, aproximadament, 2.400 entrades com aquesta.
L'estiu de 1936 marcarà l'imaginari històric col·lectiu i serà utilitzat per justificar la repressió de 1939. La historiografia franquista desenvoluparà la tesis del Discurs de l'Equiparació, que s'ha mantingut fins avui en dia, equiparant les dues violències, presentant-les com a iguals.
La violència a la zona franquista està institucionalitzada. És una part de la columna vertebral del sistema, un pilar fonamental i necessari pel seu desenvolupament. S'utilitza contra tota forma, col·lectiu o element contrari al règim franquista. Aquest és un projecte amb una dimensió destructiva (de l'ordre polític existent). El marc normatiu serà substituït per una nova forma autoritària. La presa del poder implica la destrucció de (totes) les estructures existents.
Així doncs, al 1939 trobem procediments formals pel desenvolupament de la violència repressiva. El franquisme edificarà un Corpus jurídic per desenvolupar-la. Des del 28 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Nacional havia aprovat un edicte, però serà a partir de 1939 quan prendrà cos a través de la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939), el Tribunal de R.P. obrirà uns 500.000 expedients. La Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940). Llei de Revelió Militar (1943) que converteix en llei l'edicte de 1936. Per tant es crea un marc normatiu que permeti la repressió més extensa possible i (en)coberta per l'àmbit jurídic.
Per altra banda, la violència a la zona republicana està directament vinculada a dos fets claus: la crisi de les institucions (estatals, autonòmiques o locals) sumat a un (intent de) procés revolucionari. Aquest últim fet implica la destrucció del vell ordre i la construcció d'una nova societat (amb unes bases socials diferents). Però la revolució no podrà edificar un nou ordre (ho farà, en part, la Generalitat). Per tant, una part de la violència en la zona republicana és de classes. Es té com a objectiu l'eliminació de la classe identificada amb el vell ordre social i el vell poder. A aquesta violència s'hi ha de sumar una (present en els dos bàndols) deguda a factors estríctament personals i venjatius. No s'ha de menysprear la força de les costums, les tradicions (per exemple el canvi de calendari, que generarà un daltabaix notable). Causarà un xoc. En la zona republicana, desapareix la vida religiosa de l'àmbit públic.
La imatge viscuda, generada i edificada a posteriori pel franquisme, de l'estiu de 1936 serà la d'un capgirament del país extramadament violent. La força del rumor crearà lligams de por. No totes les víctimes o familiars eren del bloc feixista. Una part era la base de suport de la República, eren les que havien fet possible i havien atorgat l'hegemonia d'ERC a les eleccions. Molts eren moderats o catòlics, víctimes del procés revolucionari.
Per què hi han morts amb nom, plaques, flors i llàgrimes i altres condemnats a ser oblidats? Per què la injustícia se'ns presenta disfressada de Justícia una i altra vegada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada