IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN

dimarts, 30 d’agost del 2011

L'ateisme colonial, el liberalisme i l'intervencionisme miliar

Les terres del Nou Món van canviar de bandera i de nom, però no van canviar de model econòmic ni d'amos. Els principis establerts per la deessa Metròpoli en l'etapa colonial continuaran, sent la Gran Bretanya l'encarregada d'agafar el relleu a mig dictat en aquesta nova era d'ateisme colonial.
L'economia d'època colonial es basava en la producció de matèries primeres (provinents de l'agricultura, la ramaderia i/o la mineria) amb la finalitat d'exportar-les (cap a la metròpoli), al mateix temps que s'importaven manufactures (que s'introduïen al mercat colonial). Així doncs, amb la independència sota el braç, canviaran els himnes i la història, però no les bases del joc. Trobem la mateixa estructura/model d'exportacions i importacions. Ara, però, es desenvolupa en un marc de comerç lliure, sota les ordres del liberalisme econòmic, amb Gran Bretanya jugant-hi un paper hegemònic i asfixiant.
A més, els nous Estats, hauran de fer front a diversos problemes financers. Per una banda, van assumir obedientment el retorn de préstecs (la gran majoria provinents del continent europeu) per poder fomentar i aconseguir la independència. Per altra banda, s'ha de valorar el pes i el cost dels exèrcits. Aquests nous Estats es troben amb grans exèrcits per l'època, sobredimensionats un cop finalitzada la guerra. Però desmobilitzar-los no és fàcil. Molts Estats opten per mantenir-los per sobre les seves possibilitats econòmiques. Durant les primeres dècades de l'independència es dedicava entre el 60 i el 75% dels pressupostos estatals per mantenir-los.
Edificar els nous Estats no serà barat, evidentment, tot té un preu. La construcció implica uns costos econòmics que hauran de compaginar amb tres problemes principals: el primer, la poca cohesió interna. L'existència de diferències de caràcter ètnic, social, cultural, lingüístic,... No hi ha una consciència nacional definida. La nació serà la construcció de l'Estat. El segon, els problemes relacionat amb les fronteres. I, finalment, el tercer serà l'exèrcit. Els militars no es deixen desmobilitzar.  Els llops amb rang de Generals, Comandants i Coronels pressionen. Ni l'alta oficiliatat ni l'Estat no saben què fer-ne dels soldats. La gran majoria porten 5 o 6 anys lluitant i s'han convertit en màquines de fer la guerra. -A què es dedicaran si no els hi hem donat ni terres ni feina?- Es pregunta, un ingenu.
Però molts llops tenen ambicions de poder i tropes assedegades per assolir-l'ho. Aquest fet generarà l'inici, en la gran majoria de nous Estats, d'una etapa militarista i d'intervencionisme (pronunciamientos, cops d'Estat, revoltes,...). Només dos exemples: a Mèxic, durant els primers 30 anys d'independència, només hi ha un president que pugui acabar el seu mandat. A Bolívia, en 7 anys, es produeixen més de 60 cops d'Estat, revoltes, incidents militars,...

diumenge, 28 d’agost del 2011

"Tanto monta... monta tanto, Isabel como Fernando"

Ferran II d'Aragó, més conegut com el catòlic, va néixer el 1452 i morí el 1516. Encara en vida, les plomes a sou dels Reis Catòlics van començar a fabricar els mites de la unitat nacional, de la hispanitat i  de la unitat religiosa. Cronistes, obres teatrals, cançons, literatura, pintures, edificis,... El ventall d'elements propagandístics era ample i oferia una gama variada que fluïa pels cercles reduïts de les corts europees. 
Al segle XVI Ferran serà considerat per Occident com el príncep modern. Maquievel el posarà d'exemple. Esdevindrà el personatge de referència dels segles XVI-XVII (com un Obama del segle XXI pels liberals). No només en l'àmbit polític, sinó també com el monarca que posa les bases de l'expenció posterior. 
Als selge XVIII i inicis del XIX els aires d'Il·lustració i de Romanticisme provoquen l'emergència de la figura d'Isabel vinculada a l'idea/imatge de que durant la monarquia catòlica hi havia unitat nacional i de que era una monarquia defensora del poble envers la noblesa; simbolitzant la transició de l'Antic Règim al Nou Règim. Esdevé un referent de la nació; institució monàrquica que té continuïtat. Des de la historiografia conservadora de la Restauració o ja més endavant amb la historiografia franquista aquesta idea es consolidarà. Des de la historiografia franquista serà agafada com a referent, com a mirall. Agafen la simbologia (jou i escuts,...). El període dels Reis Catòlics era útil per fer una comparació entre el segle XX i el selge XV. Se'l apropien històricament degut a dos paralal·lismes: comença l'etapa de la creació d'un Estat nou i es separa de la trajectòria europea. Aquest segon argument agafarà força a partir de la dècada de 1940 - 1950. Sorgeix el concepte del desviacionisme espanyol respecte Europa. Segons aquesta teòria, al segle XV - XVI també passa el mateix: s'opta pel camí de la tradició, la religió catòlica,.. en contraposició a l'Europa protestant, dels mercaders i, malgrat tot, s'aconsegueix crear un gran Imperi. 
Per tant, ens trobem davant d'un procés històric que encunya, a base de segles d'historiografia al servei del poder, una imatge molt positiva. Una imatge daurada que no es correspon a la realitat.
El "tanto monta" és el lema d'armes de Ferran. Es tracta d'un lema Renaixentista expropiat dels models clàssics. Aquest lema està inspirat, fa referència, a la llegenda hel·lènica que parla de l'episodi d'Alexandre el Gran quan arriba a Gordio i allà es troba amb un nus extraordinari. La llegenda diu que qui aconsegueixi desfer-lo conquerirà tota l'Àsia i ell, en lloc de desfer-lo, el talla amb l'espasa. D'aqui el "tanto monta", és a dir, tant li fa tallar-lo o desfer-lo; l'important, el que té valor, és aconseguir-ho.
El mite del "tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando" és una (de les moltes) invenció historiogràfica del segle XIX, que preten remarcar una idea falsa: tant important i decisiu era Aragó com Castella; Isabel i Ferran eren el mateix. S'agafa com a referent per remarcar la (falsa) unitat espanyola.

dijous, 11 d’agost del 2011

Esquerdes

"Obrers i obreres,
Escolteu-me: des de fa vint-i-cinc anys, els homes més intel·ligents i més abnegats han consagrat la seva vida a la defensa de la nostra causa; ells, amb els seus escrits, discursos, informes, memòries, enquestes, estadístiques, han assenyalat, han constatat, han demostrat al Govern i als rics que la classe obrera, en l'actual estat de coses, es troba materialment i moral en una situació intolerable de misèria i de dolor, han demostrat que la majoria dels obrers, amargats per la desgràcia, embrutits per la ignorància i per un treball que excedeix les seves forces, es convertien en éssers perillosos per a la societat; han demostrat al Govern i als rics que no sols la justícia i la humanitat imposaven el deure d'acudir en socors de les classes obreres mitjançant una llei sobre l'organització del treball, sinó que àdhuc l'interès i la seguretat general reclamaven imperiosament aquesta mesura. Doncs, bé! Des de fa vint-i-cinc anys, tantes veus eloqüents no han aconseguit despertar la sol·licitud del Govern entorn dels perills als quals està exposada la societat enfront de 7 o 8 milions d'obrers exasperats pel patiment i la desesperació, un gran nombre dels quals es veu empès al suïcidi... o al robatori!
Obrers, què es pot dir ara en defensa de la vostra causa? Tal vegada no ha estat tot dit i redit, des de fa vint-i-cinc anys, de totes les formes possibles i fins a la sacietat? No hi ha res més a dir, res més a escriure, perquè la vostra desgraciada situació és ben coneguda per tots. No resta sinó una altra cosa per fer: actuar conforme als drets escrits a la Carta.
Ha arribat el dia en el qual es fa necessari actuar, i a vosaltres, a vosaltres sols, us correspon actuar en interès de la vostra pròpia causa. Us hi va la vida... o la mort! Aquesta mort horrible que mata a cada instant: la misèria i la fam!
Obrers, deixeu d'esperar la intervenció que es demana en el vostre favor des de fa vint-i-cinc anys. L'experiència i els fets us diuen suficientment que el Govern no pot o no vol ocupar-se de la vostra sort quan es tracta de millorar-la. De vosaltres sols depèn, si ho desitgeu fermament, sortir del laberint de misèries, dolors i degradació en el qual us consumiu. Voleu assegurar als vostres fills el benefici de la bona educació industrial, i a vosaltres mateixos la certesa dels descans en la vostra vellesa? Podeu fer-ho.
La vostra forma d'acció no és la revolta a mà armada, ni el motí a la plaça pública, ni l'incendi ni el saqueig. No, perquè la destrucció, en lloc de posar remei als vostres mals, no faria sinó empitjorar-los. Els motins de Lió i de París en donen testimoniatge. Només teniu una possibilitat d'acció, legal, legítima, confessable enfront de Déu i els homes: la unió universal dels obrers i de les obreres". Flora Tristan, Unió Obrera, 1843.
Flora Tristan (1803 - 1844) és filla de dos mons, reconeguda per un i compresa per cap. Resultat dels sentiments i les necessitats del colonialisme imperial. Forçada a conèixer món, es nodreix d'experiències, discurs, coherència i infeccions. Des del 1840 les seves paraules teixeixen el discurs de L'Union Ouvrière. El tifus posarà punt i final a la seva vida.
Tristan, en el seu article, al 1843, ja ens parla de les esquerdes de la nau capitalista. Els motins i els avalots impacten violentament, fent trontollar-la. Aquestes onades alerten el sistema, produeixen un pànic momentani i solen finalitzar gràcies a algun enginy o alguna concessió simbòlica. Aquests dies sembla que el vaixell s'esquerda a Tottenham, amb ramificacions a les barriades del gran Londres. Però l'important no és enfonsar el vaixell, sinó tenir-ne preparat un de millor.
Flora Tristan, 5 anys abans que els gurus publiquessin la Bíblia obrera, ja assenyalava el camí: unir-nos. 

dimecres, 3 d’agost del 2011

Si vis pacem para bellum (?)

El Nou Món donava la benvinguda al primer Estat independent fruit de la descolonització, otorgant-li la categoria de fill gran. Poc es podia imaginar que li usurparia la capacitat de ser i de decidir a la resta de germans, sempre vistos com a inferiors i estranys. Els Estats Units d'Amèrica, en plena borratxera capitalista, esdevindran, manu militari, amos i senyors del món mundial. Sovint en nom de la llibertat, la democràcia i el bon funcionament del sistema capitalista, encara que sempre amb puny de ferro.
És curiós que un dels Estats que més morts a generat i que en més guerres ha participat en la història contemporània només hagi patit una guerra a casa seva. Aquest fet, a més, vindrà pocs anys després del seu naixament, el 1812, quan una situació tensa amb la Gran Bretanya (la seva antiga metròpoli) desembocarà en una guerra. Aquesta guerra és anomenada, per la historiografia americana, com la "Segona guerra d'independència", com a conseqüència de la duresa del conflicte. No hem d'oblidar que Gran Bretanya seguia instal·lada al Canadà. En aquesta guerra els britànics arriben fins a Washington i cremen la Casa Blanca. Aquest serà el primer atac a l'interior dels Estats Units per part d'agents extrangers i l'única guerra a l'interior del seu territori envers enemics exteriors.
Des d'aquell moment i fins avui, és a dir, en aquests 235 anys d'història dels Estats Units, només patirà dos atacs a l'interior més: Pearl Harbor (1945) i el 11-S (2001), però mai una guerra.
Segons les estadístiques macroeconòmiques, elaborades des dels temples del liberalisme econòmic, en el 2006, les despeses militars dels Estats Units representaven més de 528.000 milions de dòlars, suposant el 46% de les despeses militars del món i eren superiors a la suma de les despeses dels catorze Estats següents. La despesa per capita és de 1.756 dòlars, deu vegades més que la mitjana global.
Fa uns dies que el cap de taula del sistema, autoanomenat director de l'orquestra capitalista mundial, estava apunt de declarar-se en suspensió de pagaments (li calia poder-se endeutar més). Aquest melodrama amb final feliç, al més pur estil Hollywood, ha donat ales als especuladors borsaris, ha ocupat primeres pàgines i minuts informatius i poca cosa més. Si el final serà certa la frase: si vols la pau, prepara la guerra.