El sistema capitalista s'edifica en base a l'expropiació dels mitjans de producció. La burgesia de finals del segle XIX, en el marc de la segona revolució industrial, no es conformarà amb això i realitzarà la segona expropiació: la del control del procés productiu.
Així, a inicis del segle XIX, l'empresari tenia el poder com a propietari (patró) dels mitjans (fàbrica, màquines,...), però no controlava el procés productiu. El seu control, doncs, només podia ser extern. Només podia incidir en la conducta externa del treball/ador: exigència de puntualitat, control de les entrades i les sortides de les fàbriques (registre, horaris,...), multes per parlar o fumar o per fer propaganda sindical,... No podia incidir en el procés productiu. Per tant, per molts treballadors, els rellotges passen a ser una eina de control capitalista, un enemic més. El rellotge és vist com un dictador. No és d'extranyar, doncs, que a les revolucions de 1848 els obrers armats, en els moments de màxima eufòria revolucionària, tot ocupant fàbriques i carrers, disparessin als rellotges.
Però a l'últim terç del segle XIX es produeix la segona expropiació que es tradueix en un canvi en les tècniques d'organització del treball en relació al desenvolupament del capitalisme i de la tensió (permanent) existent entre l'empresari i el treballador sobre qui controla i organitza el treball i el procés de producció. L'empresari treurà als obrers la capacitat de concebre i planificar el procés de producció, traslladant-la a la direcció. Aquesta serà la segona expropiació del sistema capitalista. En l'argot neoliberal que ha triomfat dins la historiografia acadèmica quedarà enregistrat com la organització científica del treball. Aquests canvis comportaran transformacions en els processos productius a través del sorgiment de propostes com el taylorisme o el fordisme.
F.W. Taylor considerava clau separar (conceptual i físicament) el procés de concepció i de disseny del procés de producció; per tal de fragmentar el procés productiu. També va proposar estudiar científicament els moviments per tal d'aconseguir descomposar-los i analitzar quins són més òptims per extreure la màxima rendibilitat productiva. S'obsessionarà en que cap moviment es desperdici, aïllant-lo i automatitzant-lo. Aquest canvi generarà un increment de la mà d'obra no qualificada, majoritàriament provinent de l'àmbit rural, castigat per la crisi agrícola paral·lela al desenvolupament de la segona revolució industrial. Els empresaris entregaran fulls explicatius on es detallaven tots els moviments concrets que havia de realitzar l'obrer. Una de les derivades més destacables del taylorisme serà la proposada per Charles Bedaux, encara més rigorosa i asfixiant.
A la dècada de 1920 els tentacles del taylorisme s'extendran, entre molts d'altres camps, en les tasques domèstiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada