La paràbola de Saint-Simon

Henry-Claude de Rouvroy va néixer comte de Saint-Simon a París el 1760. Militar per tradició familiar, al 1792 renunciarà al seu títol nobiliari i s'enregistra com a Henry-Claude Bonhomme. Un matí qualsevol del 1819 en el diari “L'Organisateur” va publicar un article que deia més o menys:

“Suposem que França perd, en un moment donat, els cinquanta millors físics, químics, matemàtics, poetes, pintors, músics, mecànics, enginyers, arquitectes, metges, cirurgians, mariners, banquers, mestres de taller, fabricants d'armes, miners, fabricants de cotó, de seda, de porcellana, de vidre, tipògrafs, gravadors, treballadors del ferro, paletes, fusters, forjadors, els seus dos cents primers negociants, els sis cents millors cultivadors,... i altres centenars de persones de diverses i no especificades condicions, fins a acumular els tres mil primers savis, artistes i artesans de França. Aquests homes són els productors més necessaris per França. Ells són veritablament la flor i nata de la societat francesa; són els francesos més útils del país. Si la nació perdes aquests homes quedaria convertida en un cos sense ànima; cauria, ipso facto, en un estat de inferioritat. França tindria la necessitat de tota una generació per a posar-hi remei.

Suposem que França té la desgràcia de perdre, al mateix dia, el rei, el duc d'Angulema, el d'Orleáns, el de Barbón, la duquessa de Berry, la de Borbó. Que al mateix dia perdi els alts càrrecs de la corona, a tots els ministres, als consellers d'Estat, a tots els seus mariscals, a tots els seus cardenals, arquebisbes, bisbes i vicaris generals, a tots els jutges i als deu mil propietaris més rics. Aquest fet entristiria els francesos ja que són bona gent, però aquesta pèrdua de trenta mil individus, els més importants de l'Estat, només causaria dolor sentimental, ja que no suposaria cap detriment polític. Resultaria bastant fàcil ocupar els càrrecs vacants: existeix un gran número de francesos capaços d'exercir les funcions del rei; molts d'ells estan suficientment dotats com per ocupar els càrrecs de príncep, tan dignament com el duc d'Angulema o el d'Orleáns; moltes franceses farien tan bé de princeses com la duquessa d'Angulema o la de Berry o les senyores d'Orleáns, de Barbó i de Condé. L'exèrcit disposa d'una gran quantitat de militars, tan bons capitans com els nostres mariscals actuals. Quants servents domèstics hi ha al nostre país que valen tant com els nostres ministres?! Quants advocats són tan bons juristes com els nostres jutges?! Quants capellans són tan capaços com els nostres cardenals!?

La prosperitat de França no pot ser determinada més que per efecte i com a conseqüència del progrés de les ciències, de les belles arts i de les professions i oficis. Ara bé, els prínceps, els grans oficials de la corona, els bisbes, els mariscals de França, els prefectes i els propietaris ociosos no treballen en absolut pel progrés de les ciències; no contribueixen al progrés, sinó que el frenen, ja que s'estan esforçant en prolongar el predomini que fins ara han vingut exercint. Són perjudicials perquè, anualment, dels impostos pagats per la nació, retiren tres cents o quatre cents milions a títol de pensions, de gratificacions, d'indemnitzacions,... o com a pagament dels seus serveis que, per altra banda, resulten absolutament inútils. 
Aquests arguments demostren que la societat actual representa veritablament la ruïna i la perdició del món; ja que les nacions han adoptat com a principi bàsic que els pobres han de ser generosos amb els rics i que, en conseqüència, els menys acomodats han de privar-se quotidianament d'una part del que els és necessari amb la finalitat d'incrementar el botí del que disfruten els grans propietaris; perquè els màxims culpables, els lladres generals, els que dessagnen a la totalitat dels ciutadans, tenen la missió de castigar els petits delictes contra la societat; perquè la ignorància, la superstició, la vagueria i el gust pels plaers cars constitueixen l'atribut dels caps suprems de la societat, mentre que les persones capaces, econòmiques i treballadores només se les utilitza en qualitat de dependents o d'instruments; perquè, en una paraula, en tots els tipus d'activitat, els homes incapaços tenen per missió dirigir a les persones capaces.”

Aquest article serà llegit a les primeres dècades del segle XX per Josep Prat, fill d'un conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, tipògraf i publicista, gran teòric anarcosindicalista.

Aquest article servirà a Arturo Labriola, un petit burgès de Milà, militant del PSI, per impulsar des del diari “Avanguarda socialista” la teorització del sindicalisme revolucionari entorn al debat sobre la Vaga General.

La paràbola de Saint-Simon els dotava de contingut: el règim econòmic i la societat es fonamenta en els treballadors/productors. Dota de consciència i acaba amb el determinisme històric: si els treballadors volen aturen la producció i, per tant, enderroquen el capitalisme negant-se a treballar (idea/concepte de Vaga General). Posa de manifest que el que dóna valor al producte és el treball i no el capital.

És una crida als treballadors perquè siguin conscients de la seva força i també perquè intervinguïn i actuïn activament (una fórmula per trencar les afirmacions determiniestes). El treballador ha de voler-ho fer, ho pot fer i ho ha de fer. La revolució ve perquè els treballadors volen que vingui.