"El mismo fraile en diversa mula"

Les turbulències d'inci del segle XIX propicien la creació d'Estats al Nou Món. Aquests, però, i en línies generals, consolidaran el model socioeconòmic, amb nombroses continuïtats i excepcionals ruptures.

En l'àmbit social, complementant la implantació del sistema, les estructures socials i de propietat es forjaran en base l'interès de la burgesia criolla, (auto)erigida a posteriori, a base de cops d'Estat i de manuals elaborats per la historiografia nacionalista, com a far, referència, bandera i lideratge d'un procés de construcció nacional, desvinculant-se i extirpant tota dosi de component (de lluita) social.

Els mitjans de producció i la terra (continuaran) estan en mans de les elits criolles. En mans dels de sempre. I no es mouran. La impermeabilitat social només permetrà, i en compta gotes, incorporar a gent ascendida socialment a/en les guerres; per incorporar-se a l'elit burgesa. L'icona seria, per molts coneguts, el de Páez, que arribarà a ser president de Veneçuela.

Així, el tauler d'escacs continuarà immòbil, canviant només de color:
Dins les altes esferes de la burgesia es produiran alguns canvis. D'aquesta manera l'explotació i la propietat de la terra, en forma d'haciendas, estancias i/o plantacions dedicades a l'exportació agrícola i/o ramadera, esdevindran la nova forma de poder, de control. Així, el poder polític real passarà a ser, de facto, dels hacendados (elit criolla) mentre que durant l'etapa colonial el poder residia en un nucli dur format per comerciants, funcionaris i eclesiàstics. Així doncs, tret de canvis intraburgesos, la mobilitat social serà mínima.

En algunes zones, però, va ser necessari aplicar grans dosis de maquillatge per silenciar a les classes populars. D'aquesta manera, la qüestió del repartiment de la terra, tema tabú en la majoria d'Estats, va ser utilitzat com a mera propaganda electoral(ista), especialment en èpoques de conflicte bèl·lic, per subornar la imaginació de les classes populars. Páez, per exemple, repartirà bonos que es podien intercanviar per terres. Però passarà el temps i les terres no arribaven. Les classes populars, ofegades de nou, es vendran els bonos davant l'impossibilitat de bescanviar-los a generals com el propi Páez, terratinents, advocats,... Un cop la majoria de bons (re)tornin a mans dels de sempre, llavors es realitzarà el repartiment del botí.

El liberalisme polític, tant influenciat per la il·lustració com per l'aristocràcia, estableix la igualtat davant la llei com a principi (in)amovible. Així, els règims constitucionals s'edifiquen en torn el principi d'igualtat legal, no igualtat social. A la pràctica, doncs, ja no s'inscriu a la gent en funció del grup ètnic (no hi ha un sistema de castes), però segueix existint a nivell teoricopràctic. És a dir, al dia a dia, tot i no estar registrats, (segueixen) existint les mateixes diferenciacions. Paral·lelament s'edificarà i es consolidarà la societat de classes.

Els indígenes, amb la independència, patiran el major espoli i la regulació sistemàtica de la seva explotació. A partir de mitjans del segle XIX la dinàmica econòmica genera l'assalt sobre les terres de les comunitats indígenes. En la majoria de nous Estats aquestes zones suposaven entre el 70 i el 80% de la superfície (teòrica) oficial. L'interès de la burgesia, emparat i camuflat sota un suposat interès nacional, generaran conflictes bèl·lics entre els diferents Estats per robar el major terreny possible, a poder ser, amb sortida al mar. Aquest espoli legal i sistemàtic, impulsat i avalat per la nova maquinària estatal, convertirà els indígenes en comunitats aïllades, asfixiades, explotades. La conquista del desierto n'és un clar exemple.
Des d'una òptica liberal, (auto)qualificada pels especialistes d'integradora, l'elit blanca considerarà als indígenes com a part de la nació i, per tant, no podien tenir una legislació específica (així, s'anul·larà el Tributo, però, també, els seus drets sobre la propietat de la terra). Aquesta visió xocarà frontalment amb la formulada pels sectors més conservadors, que començaran a edificar el concepte d'enemic interior. Des de la seva òptica un Estat modern no podia funcionar només aplicant la norma al 20% de la població, s'havia d'integrar l'indígena en el marc legislatiu. Així doncs, el gran espoli el faran els nous Estats independents, més que en època colonial.

Els condemnats a condemnar-se, els que no són ni els deixen ser, els no-persona, els deshumanitzats, la mà d'obra, els no assalariats. La classe explotada, humiliada, esclavitzada. L'esclavitud, la formula d'explotació i expansió preferida per l'imperialisme, serà abolida per algun Estat? Mèxic. Però, serà abolida per algun Estat on els esclaus eren importants pel seu sistema productiu? No. Colòmbia, Veneçuela, Perú, Argentina... (re)tardarant 30 anys l'abolició. A Brasil, Cuba,... no serà fins a la dècada de 1880, degut al gran pes dins el seu sistema productiu.

Malgrat la persistència i insistència dels Estats en exprimir fins el final aquesta vergonya humanitària que suposa l'esclavitud, aquesta es veurà debilitada per diversos motius: fuga de molts esclaus aprofitant les guerres, potenciació per part de molts Patriotes, especialment durant les guerres, de les Leyes de vientres libres (que implicaven que els fills dels esclaus naixien lliures). Sota aquest paradigma, ningú naixia esclau a les noves repúbliques. Aquesta abolició diferida de l'esclavitud, però, suposarà a la pràctica l'obligatorietat de pagaments per part dels fills als amos de la seva mare per l'educació i el manteniment durant la infantesa, aconseguint, a la pràctica, una nova subordinació. A més, i sobre els papers en forma de lleis, mare i filla passen a considerar la trata negrera delicte internacional i actuaran sobre vaixells. La persecució, o millor dit el control, del tràfic per part de Gran Bretanya i Estats Units no implica, òbviament, la fi d'aquest, però, si més no, n'encareix el preu.
Així doncs, la independència no va canviar l'estructura social, sinó que va limitar-se en substituir la classe dominant colonial per a l'elit criolla. La independència va generar (més) dependència d'aquesta classe burgesa. Els camperols mexicans entonen sovint com a refrany una síntesis d'aquesta situació al parlar-nos d' "el mismo fraile en diversa mula". La burgesia només tenia una única i veritable preocupació: com canviar-ho tot perquè tot seguís igual.
Per tant, hem d'entendre aquests processos revolucionaris en termes estrictament polítics; és a dir, la independència neix a través d'un canvi radical, brusc, de les estructures polítiques; però no de les estructures de caràcter social o econòmic. 

Els rics canviaran de bandera. Els pobres seran oficialment pobres. I els invisibles van (seguir) sent (in)visibles.