Només és un conte... (però acaba al Parlament)

Aquell onze havia de ser especial. Així ho havien repetit la majoria d'altaveus mediàtics.

Les llavors sembrades en menys de mig any semblaven brotar màgicament, i és que en aquesta terra fèrtil és fàcil arrelar. L'adob de les consultes havien fet el seu afecte i, possiblement, la pesticida en forma de publicitat, finançament i tutelatge, també van ajudar-hi.

La manifestació feia un mes que era un (ciber)èxit absolut. A l'hora de la veritat, al carrer, hi havien els de sempre. A l'espectacle: tots. Els savis entesos en meteorologia nacionalista anunciaven que la transició nacional era imminent, un punt de no retorn. S'acostava tempesta, o, si més no, feia més d'un any que ens venien paraigües. Després de 298 anys exactes havia arribat l'hora, ens havia arribat l'hora. L'hora de desfer la nació i edificar Catalunya com un nou estat d'Europa.

La burgesia, que havia fet acta de presència, més acostumada a anar a missa que a manis, va decidir retirar aviat i, la manifestació, que havia començat amb retard, va acabar quan milers de persones encara havien de començar. La manifestació va acabar a l'entrada de la ciutadella, a les portes del Parlament. Allà s'havia orquestrat una improvisada lectura de manifestos, algun concert, ofrenes florals i, fins i tot, un alçament de globus.

Mentrestant, la gent seguia esperant, desfilant, suant, comentant entre si, entre crits i lemes més plens d'il·lusió que de continguts. Els comentaris eren múltiples i diversos:

-Porto molts d'anys sortint al carrer, lluitant al carrer, no crec que en un sol dia podem canviar tantes coses, però bé... algun dia ha de ser el dia no?

-Jo, què vol que li digui... - tot arrufant el nas- ni Catalunya, ni Estat, ni Europa... Independència, socialisme i països catalans!

-Han dit que seria únic, especial - exclamava nerviosa, mig somrient- per això tocava ser-hi.

-La feina de veritat vindrà l'endemà de la independència. No és la fi, és l'inici, i l'hem de construir entre totes.

I així, el poble, els que parlen, però no tenen veu; els que estan al carrer, però no tenen rostre; els condemnats a l'òblit, havien decidit fer d'aquella farsa un moment històric. Farts de paraules, però amb gana a l'estòmac, van decidir actuar. No conformar-se amb les molles. I aquell formigueig que pacientment havia esperat hores i hores per fer el primer pas per avançar ara semblava imparable. Entremig de la multitud, un avi recordava a Companys: “Sigui el que sigui el que ens porti l'esdevenidor, l'únic que tinc, que és la meva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, per la República, per la llibertat”. Els crits i l'eufòria anaven a més.

Els titelles, sobre un humil escenari, només podien contemplar, paralitzats, a la massa de gent que els rodejava. Acta seguit es van sentir els primers crits:

-President! Entri al Parlament!

L'ambient semblava escalfar-se i la història semblava més viva que mai, més digne que mai.

-President! Entregui les claus! Dimiteixi! Ja sortirem nosaltres al balcó!

I, llavors, van caure les màscares: un helicòpter va entrar en escena per rescatar el president i els membres del govern que, a títol personal, havien acudit a l'espectacle. Al obrir-se les portes del Parlament es van tancar les esperances, ens van trencar les esperances. Unitats policials i militars entraven en escena, sortint de les furgonetes que dormien en els pàrquings propers. Sirenes, fum, trets, sang, morts. Desfeta la il·lusió, només quedava la lluita. La dignitat, la memòria, la victòria. Com la ventafocs tot s'havia esfumat. Tot? Tot menys el poble, que seguia allà, que segueix allà.

I aquesta és la història que mai serà història. Aquest és el conte que mai serà explicat.