Manuel Fraga Iribarne va néixer el 1922 (i no el 1978) a Villalba. De família de missa, serà el més gran de dotze germans. El seu pare fou alcalde del poble durant la dictadura de Primo. Era un nen disciplinat i intel·ligent. Sempre va ser el número u a la classe; el primer, el millor. L'avalen càtedres, oposicions i secretaries generals prematures. A la dècada dels cinquanta comença a fer mèrits, i a ocupar càrrecs tècnics, per consolidar-se com una figura clau dins el règim. Allunyat dels camisas viejas, i absorbint la doctrina feixista a través del treball i l'entrega, esdevindrà un franquista amb oratòria i amb discurs.
Franco el designarà Ministre d'Informació i Turisme (1962-1969). Un any després anunciava l'execució i signava la condemna de Julián Grimau, comunista afusellat després de varis dies de tortures. El mateix any va justificar públicament l'execució dels anarquistes Franciso Granados i Joaquin Delgado. El 1964 serà l'ideòleg i propulsor de la campanya propagandística “Veinticinco años de paz” amb una clara voluntat de distorcionar la memòria històrica anomenant pau a la guerra; manipulant imatges, fets i memòria i aprofundint la divisió entre vencedors i vençuts, impossibilitzant qualsevol reconciliació.
Serà un dels redactors de la Llei orgànica de l'Estat i farà front irònicament a l'accident nuclear més greu del territori espanyol, a Palomares, amb 226 hectàrees afectades i un 29% de la població contaminada de plutoni. També serà en aquest any quan presentarà la Llei de Premsa i Impremta, anomenada pels passadissos i pels òrgans afins com a “Ley Fraga” degut a la seva implicació i empremta. La llei, però, va evidenciar encara més la censura i va ser un fracàs. El 1968, fent al·lusió a Catalunya, dirà: “la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tanta veces como sea necesario". El 1969, Enrique Ruano, estudiant de dret i militant de Comissions Obreres, és assassinat per la BPS, que li traurà l'ós de la clavícula per amagar el forat de la bala. Inspirarà la cançó “Que volen aquesta gent”. Com a Ministre va impedir personalment el retorn d'exiliats per assistir a enterraments familiars a la península. El 1969 posava veu i rostre a l'estat d'excepció.
Serà un dels redactors de la Llei orgànica de l'Estat i farà front irònicament a l'accident nuclear més greu del territori espanyol, a Palomares, amb 226 hectàrees afectades i un 29% de la població contaminada de plutoni. També serà en aquest any quan presentarà la Llei de Premsa i Impremta, anomenada pels passadissos i pels òrgans afins com a “Ley Fraga” degut a la seva implicació i empremta. La llei, però, va evidenciar encara més la censura i va ser un fracàs. El 1968, fent al·lusió a Catalunya, dirà: “la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tanta veces como sea necesario". El 1969, Enrique Ruano, estudiant de dret i militant de Comissions Obreres, és assassinat per la BPS, que li traurà l'ós de la clavícula per amagar el forat de la bala. Inspirarà la cançó “Que volen aquesta gent”. Com a Ministre va impedir personalment el retorn d'exiliats per assistir a enterraments familiars a la península. El 1969 posava veu i rostre a l'estat d'excepció.
Fraga serà un dels caps més visibles d'una de les grans famílies del franquisme. Sovint contraposat a Carrero Blanco, veia necessari adaptar-se a través de tímides reformes, però l'objectiu final era el mateix: salvar el règim franquista.
El 1973 va ser un dels tres noms de la terna proposada pel Consejo del Reino, encara que finalment l'escollit per Franco serà Carrero. Així, Fraga serà designat com a ambaixador al Regne Unit, on farà de venedor del règim a l'exterior. Malgrat tot, la seva visió no sembla canviar molt quan, el 1974, en una entrevista a Londres respon que el règim s'edificarà “con la legitimidad de las metralletas!”, avalant els últims cops de cua carregats d'ira del règim, exemplificats en l'execusió de Salvador Puig i Antich.
Mort Franco, serà anomenat Vicepresident del Govern i Ministre de Governació (1975 – 1976). Ostentarà el càrrec durant sis mesos, durant els quals les FSE van matar a 15 persones. Serà el màxim responsable polític, amb una implicació personal en el comandament, de la matança de Gasteiz: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo, Bienvenido Pereda, tots cinc morts a trets en una assemblea a l'esglèsia de Zaramaga. El mateix Fraga afirmava: "El que no haya aprendido la lección de Vitoria (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejemonos de pamplinas!". Mesos més tard, a Navarra, va finançar i encobrir un grup ultradretà carlí que va matar a dos persones a la trobada de Montejurra, estroncant qualsevol opció del carlisme que apostava pel canvi.
Ja en la Transició serà un dels pares de la Constitució, padrastre de la democràcia que sempre va combatre. Aquesta va anar acompanyada d'una “Llei d'Amnistia” pels botxins i arquitectes del règim. El públic espanyol no era tan exigent com a altres punts d'Europa, fet que va estalviar-los l'espectacle d'un procés de Nuremberg a l'espanyola, que, si més no, hauria inhabilitat personatges com Fraga.
Falangista de naixement i molt implicat amb el Movimiento, havia set un dels fundadors de GODSA, una de les associacions polítiques que impulsarà el denominat “espiritú del 12 de febrero” sota el nom de Reforma Democràtica. Aquest partit serà l'embrió d'Alianza Popular, que, anys després, es transformarà en el Partido Popular, dels quals també té l'honor de ser-ne un dels fundadors. Serà el mentor polític de nous cadells, com Alberto Ruiz Gallardón. A més, el 1983, fitxarà a Rodolfo Eduardo Almirón, ultra pertanyent a la Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Tillarà els colpistes del 23F de “personas llenas de buena voluntad”.
Després de planxar-se (que no canviar-se) la camiseta i aplicar grans dosis de maquillatge i amnèsia, reforçades i avalades per una retòrica franquista que s'havia filtrat en un degoteig constant de quaranta anys en l'educació, la memòria i la consciència de molts, esdevindrà president de la Xunta de Galicia (1990 – 2005). Així doncs, el seu discurs no canviarà. El 1999 afirmarà que “en España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz".
El 2000, visitarà un bon amic pel qual té admiració, l'exdictador bolivià Hugo Banzer. Uns anys més tard va qualificar com a “movimento de autodefensa” el terrorisme d'estat amb connexió ultradretana ( com el Batallón Vasco Español).
Impulsor de la Galicia caciquil i regionalista; designador d'Aznar com a successor; avalador de la corrupció institucional, judicial i moral; enemic del feminisme i l'homosexualitat,... Mai s'ha penedit dels afusellaments i crims comesos pel franquisme. Serà diputat i senador del PP fins el 2011 que es retirarà de la vida política. Membre de la Real Academia de la Historia. Amb els anys, com el vi ranci, es va tornar arrogant, autoritàri, aspre.
Aquest gener s'ha mort als 89 anys, al llit, sense ser jutjat. La Història fa temps que el va jutjar i etiquetar, i el debat sembla estèril i aparentment superat dins la historiografia espanyola. Ara bé, hi ha dos debats que encara trontollen en les esferes acadèmiques: la valoració de la Transició i la consideració del franquisme com a feixisme.
El paper de la gran majoria de mitjans de comunicació ha estat clar i contundent: reafirmació del sistema i glorificació de la transició. La maquinària mediàtica i política ha imposat silenci, amnèsia i oblit sobre la dictadura franquista. El botxí se'ns presenta com heroi, amb una cobertura informativa generosa amb el paper històric del personatge. Així, per exemple, TVE va dedicar-li 20 minuts, 17 dels quals van ser destinats a ponderar l'aportació a la construcció democràtica, sense informar que va firmar sentències de mort i que mai va condemnar el franquisme. Cal recordar-los el rol que desenvolupen en la construcció del discus/memòria històrica? Paraules com les llegides a La Razón: "su papel en la Transición a la democracia, su relevancia en el diseño de un partido fuerte de centro-drecha y su ejemplo de honradez y de estilo de vida sobrio y austero" tenen una clara voluntat afirmativa amb el discurs hegemònic imposat el trenta-nou.
El paper de l'Església també ha set contundent. Jesús Sanz, arquebisbe d'Oviedo, considera Fraga una persona amb una "gran talla humana e intelectual" que amb "coherencia cristiana" s'ha dedicat a "la búsqueda sincera de la verdad, de la justicia y del bien común". Avui la Catedral de Santiago ha acollit el (segon) funeral en memòria de Fraga. Pantalla gegant a l'Obradoiro; més de 60 autocars de fidels; setmana plena d'homenatges, llàgrimes i dol,...
Qui ha plorat les víctimes del franquisme? Qui els hi ha posat nom? Entremig del silenci i la por habiten, a dia d'avui, en la clandestinitat de les foses comunes. 120.000 persones van morir defensant la democràcia i estan enterrades a les cunetes, sense dret a ser recordats, sense dret a la memòria. Ells són els hereus i pares de la (poca) democràcia que tenim.
Aquest gener s'ha mort als 89 anys, al llit, sense ser jutjat. La Història fa temps que el va jutjar i etiquetar, i el debat sembla estèril i aparentment superat dins la historiografia espanyola. Ara bé, hi ha dos debats que encara trontollen en les esferes acadèmiques: la valoració de la Transició i la consideració del franquisme com a feixisme.
El paper de la gran majoria de mitjans de comunicació ha estat clar i contundent: reafirmació del sistema i glorificació de la transició. La maquinària mediàtica i política ha imposat silenci, amnèsia i oblit sobre la dictadura franquista. El botxí se'ns presenta com heroi, amb una cobertura informativa generosa amb el paper històric del personatge. Així, per exemple, TVE va dedicar-li 20 minuts, 17 dels quals van ser destinats a ponderar l'aportació a la construcció democràtica, sense informar que va firmar sentències de mort i que mai va condemnar el franquisme. Cal recordar-los el rol que desenvolupen en la construcció del discus/memòria històrica? Paraules com les llegides a La Razón: "su papel en la Transición a la democracia, su relevancia en el diseño de un partido fuerte de centro-drecha y su ejemplo de honradez y de estilo de vida sobrio y austero" tenen una clara voluntat afirmativa amb el discurs hegemònic imposat el trenta-nou.
El paper de l'Església també ha set contundent. Jesús Sanz, arquebisbe d'Oviedo, considera Fraga una persona amb una "gran talla humana e intelectual" que amb "coherencia cristiana" s'ha dedicat a "la búsqueda sincera de la verdad, de la justicia y del bien común". Avui la Catedral de Santiago ha acollit el (segon) funeral en memòria de Fraga. Pantalla gegant a l'Obradoiro; més de 60 autocars de fidels; setmana plena d'homenatges, llàgrimes i dol,...
Qui ha plorat les víctimes del franquisme? Qui els hi ha posat nom? Entremig del silenci i la por habiten, a dia d'avui, en la clandestinitat de les foses comunes. 120.000 persones van morir defensant la democràcia i estan enterrades a les cunetes, sense dret a ser recordats, sense dret a la memòria. Ells són els hereus i pares de la (poca) democràcia que tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada