La debilitat de l'autoritat

El franquisme mudarà de pell diverses vegades, però sempre mantindrà l'essència. Un dels canvis estètics més significatius serà al 1945 quan la conjuntura internacional l'obligarà a aplicar-se dosis d'amnèsia en forma de sever maquillatge. Sempre, però, sota la consigna anunciada per Carrero Blanco: "Ordre, unitat i aguantar". El règim franquista es mourà, de 1945 cap endavant, en terreny hostil. A partir de 1960 els condicionants derivats dels canvis econòmics, socials i culturals impacten sobre el sistema polític que es veu i es mostra incapaç(itat) d'assegurar l'ordre, de garantir la pau social.

Les "presions" exteriors mai acabaran determinant la política interior. Especialment als anys finals de la dictadura serà la situació sociopolítica interior la causant, a través de les (diferents) respostes dels principals agents: moviment obrer; moviment veïnal, moviment estudiantil / universitari, moviment civicocultural, moviment eclesiàstic, àmbit polític... Cap règim polític cau si no és inestable. Mentre és estable no canvia, es manté.

L'escàndol de Matesa, a l'octubre de 1969, propiciarà un canvi de govern, paradoxalment inclinat a les posicions tecnòcrates (amb tres pilars fonamentals: autoritarisme polític, liberalisme econòmic i integrisme catòlic) que t(r)ancarà l'equilibri existent des de 1938. Els mitjans de (des)informació de l'època parlaran d'un "govern monocolor". El nou govern, encapçalat per Carrero Blanco, plantejarà dos objectius essencials: assolir la màxima cohesió interna i restaurar l'autoritat franquista.  Des de l'òrbita franquista es detecta un gran problema intern de cohesió al mateix temps que es percep que l'autoritat franquista està en crisi. La cadena de declaracions d'Estats d'excepció n'és un indicador clar, reconeixen una situació que no controlen, que se'ls hi escapa (i això és un gran problema per una dictadura amb naturalesa de control social).

Aquest govern actuarà fins a l'estiu de 1973, evidenciant que no és possible assolir cap dels dos objectius. En referència al primer s'assoleix tot el contrari. La composició inclinada als tecnòcrates i la sortida de peces clau pel falangisme com Fraga o Solís obrirà les tensions que, sumades als problemes externs (conflictes socials, augent de l'oposició política, discrepàncies amb el món catòlic,...) impliquen un augment de les divergències internes generant actituts diferenciades i cada cop més fragmentades que comporten l'impossibilitat de cohesió. 

Respecte al segon objectiu, restaurar l'autoritat, al desembre de 1970 s'iniciarà el consell de guerra conegut com el Procés de Burgos contra 16 persones acusades de ser membres d'ETA i de 3 assassinats. A 6 dels acusats se'ls hi reclamen 9 penes de mort, exemplificant la voluntat de restaurar l'ordre a través de penes (des)mesurades. El procés, però, generarà un moviment (inter)nacional antifranquista mai vist fins el moment. Comportarà la declaració de l'Estat d'excepció a tot l'Estat espanyol tot just començar el consell. Però un cop dictades les sentències s'indultarà a tots els condemnats. Aquest fet es presentarà com un acte de fortalesa i de generositat; en el fons, d'autoritat. El franquisme (encara) se sent fort.

Des d'aquell moment i cap endavant, però, s'incrementen les actuacions policials violentes en manifestacions i vagues obreres. De 1971 a 1975 es produeix una crisi profunda del sistema polític franquista sumat a la mort de Carrero Blanco i de Franco. Al 1974 s'assoleix un màxim històric de número de vagues.

Així doncs, al 1973, els dos grans i principals objectius no s'han assolit, sinó tot el contrari. Això, i la mort de Carrero, suposaran un canvi de rumb que es sintetitzarà en el programa (auto)anoemant "El espiritu del 12 de febrero" que es presentarà al 1974 amb una retòrica pseudoreformista que evidenciarà les contradiccions entre el discurs i l'acció del règim franquista, especialment als últims anys de la dictadura. Als primers de març del mateix any es produeix l'execució, l'assassinat, de Salvador Puig Antich que es mostrarà com un acte d'autoritat. Mostra de contradicció amb el discurs (que serà la característica del govern durant els dos anys d'actuació).

El caràcter repressiu, columna vertebral del règim franquista, s'incrementa i es reforça jurídicament. Així, a l'agost de 1975, s'aprova un decret de mesures contra el terrorisme. I al 27 de setembre de 1975 es produeixen 5 execucions (3 del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i 2 d'ETA, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui), les últimes sentències de mort oficials de la dictadura franquista.
De res va servir que el papa enviés un missatge sol·licitant clemència o que el president mexicà demanarà l'expulsió de l'Estat espanyol de les Nacions Unides. De res va servir que 12 països occidentals retiressin els seus embaixadors de Madrid. De res va servir que les embaixades i consulats espanyols de diferents ciutats  fossin atacades per manifestants (cremant la de Lisboa).

Així va morir el dictador, i així va (a)cabar la dictadura. L'escenari de crisi era total i el teló s'alçava en un futur (in)cert, lluny de la transacció que ens acabaran impossant. Les 5 últimes execucions, a pocs mesos de la mort de Franco, són una prova de debilitat (en relació als indults de 1970). Ara es volia (de)mostrar com un acte de força, però on s'evidencia la debilitat de l'autoritat, que, en veure's amenaçada, reprimeix amb més duresa que mai. El franquisme era conscient que la conflictivitat social i política creixent era capaç de condicionar la situació.

Avui veiem com, de nou, la repressió ens colpeja i ens condemna, ens asfixia i ens tortura. Però avui també, de nou, veiem com s'enfonsa aquest sistema. Així doncs, cal teixir i enfortir més que mai les xarxes de solidaritat arreu del territori, prendre consciència que si ens toquen a una, ens toquen a totes ja que la repressió sistèmica i sistemàtica s'incrementarà en aquest inici de segle, i (esperem) final de cicle. Les 106 encausades de la vaga general del 29M, 5 d'elles ja absoltes, poden ser la punta de l'iceberg de la repressió que ens espera. Deixem de ser reacció i articulem una acció capaç d'acabar, d'arrel, amb aquest sistema que fa masses segles que ens oprimeix i ens explota.