Converses de café (amb llet): No ens serveix...

No ens fareu se(nti)r culpables per no defensar projectes antagònics als nostres interessos; no ens fareu ser, de nou, còmplices del vostre sistema, de la nostra condemna.

Val més deixar-ho clar: la vostra transversalitat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre Estat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra bandera no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres Lleis no ens serveixen ja que només responen als vostres interessos. La vostra Justícia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Història no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra política no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra educació no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre llenguatge no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Democràcia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra cultura no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres alternatives no ens serveixen ja que només respon als vostres interessos. El vostre Sistema no ens serveix, ja que només respon als vostres interessos. No hem lluitat mai per això, ni ho farem. No volem cavar-nos la nostra pròpia tomba.

La història sembla més viva que mai i, malgrat la olor a 36, ningú és capaç d'assegurar-nos què ens espera en un futur. En bona mesura depèn de nosaltres, i de vosaltres. De les prioritats de cadascú.

Tres segles d'opressió i explotació en el marc nacional, sumat a una lluita mil·lenària constant per a la dignitat humana, per a la justícia social. L'alliberament nacional i l'emancipació social, doncs, van ser condemnats a formar part d'un mateix i únic projecte pel poble català, per la classe treballadora catalana. Sentiment i condició.

A Occident els Estats han estat l'eina més utilitzada per subordinar, camuflar i (con)fondre l'interès nacional a(mb) l'interès de la classe dominant. La burgesia, artífex d'aquesta maquinària bèlicaburocràtica, va jugar bé les seves cartes en la caiguda de l'Ancien Régime i, des d'ençà, l'Estat ha esdevingut una peça clau per a la defensa i la imposició dels seus interessos, per la supervivència del sistema capitalista.

L'emancipació nacional, a dia d'avui, està estretament vinculada a l'aparició d'un nou Estat que té com a marc referencial a la nació independent. Així, durant el segle XX, més de la meitat de nacions europees es dotaran d'Estats, sovint desmembrant els grans Estats edificats en època medieval sota l'empara les grans corones europees. Irònicament, forjats sota el control del rei i de Déu, esdevindran, amb el pas del segles i les doctrines liberals, en els defensors, exportadors i explotadors de la democràcia. 

Passat l'Onze, la burgesia catalana sembla apostar, definitivament, per dotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç de substituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional suposava un obstacle  per a l'alliberament social.

L'emancipació social, però, mai l'he pogut concebre sense l'alliberament nacional. És a dir, si hi ha justícia i igualtat entre persones, també i ha de ser-hi entre grups d'aquestes; entre col·lectius, entre societats, entre cultures, entre pobles. Aquesta condició d'igualtat sembla innegable i inqüestionable. No són motius econòmics, són motius humans, de respecte, de tolerància i organització mútua, lliure, desvinculada de qualsevol forma de possessió, imposició o dominació. Tenim l'obligació d'acabar amb l'explotació a qualsevol nivell i a qualsevol indret.

Així doncs, lluny de creure'ns la desvinculació i enfrontament entre moviments socials com són el 15M i l'11S, que, amb la fragmentada, distorsionada i dosificada propaganda mediàtica, han volgut vendre'ns com a una bicefàlia enfrontada eternament, hem de ser capaces d'analitzar-ho, entendre-ho i implicar-nos-hi com a dues cares de la mateixa moneda, del mateix problema; com a dues parts de la mateixa solució: la única solució.

No ens podem conformar. No ens podem condemnar. Hem de ser capaços de no renunciar a res per transformar-ho tot.