"La nostra millor arma: la solidaritat!"

Ahir per tu, avui per ell, demà per mi i, sempre, per nosaltres. Els fills de l'explotació se'n adonaran ràpidament que l'ajuda entre els condemnats a ser dèbils els fa ser més forts. El sistema consolidarà la classe i, aquesta, adoptarà la seva consciència i edificarà la seva cultura, els seus valors, la seva estratègia. La solidaritat, doncs, serà una de les peces bàsiques i un element intrínsec i característic del conjunt del moviment obrer. S'incorporarà com un valor primordial i sovint serà clau per assolir grans victòries i, alhora, per fer més digeribles les derrotes.

A França, des de finals del segle XVIII, trobem el fenomen del Compagnonnage. Aquesta és una extensa xarxa de contactes, afinitats i suports mutus, que es teixirà silenciosament fins inicis del segle XX. Es basa en la pràctica i consolidació d'un associacionisme generalment al·legal i/o secret dins el món de la classe treballadora. Estableix un codi per identificar-te i aconseguir suports a altres llocs del país. Genera un joc de referències per relacionar-se (símbols, vocabulari,...). S'ajudaven, s'aconseguien feines, establien itineraris d'aprenentatge,... Inclús es consolidarà una roda/ruta més o menys estable pel territori amb una especial incidència. Així, durant el primer terç del segle XIX trobem grans artèries que recorren França, en l'anomenat Tour de France, que formaria un cercle irregular en base a les principals ciutats d'acollida de compagnons: Paris, Auxerre, Lyon, Avignon, Marxeille, Narbonna, Toulouse, Bordeaux, Nantes, Orléans, Chartres i, de nou i per tancar el cercle, Paris. A més, un punt situat entre Marseille i Toulon s'establirà com a lloc de pelegrinatge tradicional dels compagnons du Devoir del Tour de France (on hi ha la suposada tomba de Maître Jacques). A més el Compagnonnage desenvolupa funcions de borsa de treball (col·locació de personal), tasques de preparació de vagues (de manera segura, és a dir, no pública), articulació de pressions en forma de boicot a determinats productes o patrons, evitar i combatre les lleis i la repressió,...

El mot té l'orígen, l'arrel, en la paraula company i esdevindrà un element d'identificació social. S'incorporarà a la tradició històrica i a la cultura(l) concreta, formant part de les pròpies tradicions de la cultura obrera i popular. Així, passarà a formar part i a ajudar a construir un vocabulari propi. Un altre exemple en seria l'expressió renart (guineu) per designar els esquirols.

Des del meu punt de vista el compagnonnage és un antecedent del que més endavant, superada l'època de les llums i instaurada la dictadura de la ciència i el progrés, la sociologia anomenarà Solidaritat. La definirà i tipificarà cirurgianament de la mà de E. Durkheim en la seva obra “De la division du travail social” (1893) on l'utilitzarà com a peça justificadora d'uns vincles entre individus que conformarien la unitat d'ordre superior que constitueix la societat. A dia d'avui, l'actual Enciclopèdia catalana, defineix la Solidaritat com: relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns.

No s'ha de confondre, però, amb la caritat cristiana, un dels grans invents divins de la cúpula eclesiàstica, sempre practicada de dalt a baix, en una relació jeràrquica i vertical, on no s'espera altra cosa que la submissió i el control. La solidaritat és horitzontal. Un mecanisme de supervivència i d'unió enfront l'explotació, una eina per defensar i assolir els interessos comuns. No ens ajudem per pena, ens ajudem per necessitat i per convicció. Necessitat de viure en un món més just i convicció de poder-lo construir entre totes. Som fruit de l'explotació i estem disposats a tot per acabar amb ella.

L'última vaga general ha tornat a evidenciar els mecanismes repressius del sistema i ha fet aflorar, de nou, crits, pancartes, manifestos, lemes i persones carregades d'odi, dolor i ràbia. Però, al carrer, al dia a dia, te'n adones que la solidaritat té noms i cognoms encara que, sovint i per sort, va més enllà d'aquests. Per això, en la mesura del possible, és important ser-hi ja que, com deia el poeta, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.