Qui perd els orígens perd la identitat...

Arbre genealògic del moviment obrer fins inicis del segle XX [Moltes gràcies, Pere]

La Federació Nacional Espanyola de la AIT neix el 1870 i serà la primera i la principal referència organitzada durant el Sexenni. Filla d'una mare i tres pares, es constitueix als foscos carrerons de Barcelona. La seva prematura mare serà el resultat d'acollir i vertebrar la pràctica totalitat del moviment obrer: la Iª Internacional. Amb una enorme confluència i influència de la AIT de Londres (1864). Serà la mare qui li parlarà dels llunyans gurus europeus, encara que d'una manera imparcial, afavorint la visió de Bakunin. Però també rebrà l'adoctrinament dels seus tres pares: el Sindicalisme, el Mutualisme i el Cooperativisme, que li inculcaran unes visions i valors, generant un pòsit d'idees diverses. Per tant, no podem parlar d'un moviment homogeni i serà sobre aquesta base més complexa on incideixen les idees de Bakunin o Marx. 

Així doncs,  canalitzant els sentiments maternals i paternals, aconseguirà englobar la pràctica totalitat de la tradició obrera i popular. La FNE de la AIT, política i ideològicament, es veurà influïda i ocuparà part de l'àmbit del moviment democràtic republicà. Els sindicats o mútues (a títol d'entitat) no ho eren, però els membres si, confluent, a la pràctica, amb l'esquerra política de l'època. Per altra banda, serà un col·lectiu dominat per l'afirmació obrerista, però també agruparà anticlericals, gent preocupada per l'educació... Tres anys després del seu naixement, comptarà amb 50.000 afiliats (30.000 a Catalunya), constituint un dels períodes de màxima expansió del moviment obrer organitzat del segle XIX, una xifra envejable en l'occident industrialitzat. 

Malgrat tot, aviat li tocarà veure i viure el segrest de la Iª República espanyola. La repressió es confon, la barregen, amb els cantonalistes republicans. Ràpidament es tradueix en execucions, presó, emigració i clandestinitat. Les xifres dels deportats cantonalistes, només a les illes Marianes, oscil·la entre els 1.000 i 3.000 persones, a part dels expulsats a l'Àfrica. A més, sovint aquestes mutilacions afectaven les estructures i els quadres dirigents, la qual cosa significava una desarticulació de facto.

Què en sorgirà a partir d'aquí? Quatre fills o fils. Quatre línies generals, que actuaran de parets mestres i estructuraran i configuraran el panorama fins a inicis del segle XX.

El fill gran (1), no pas per edat sinó per pes, s'emanciparà al 1881 en transformar-se en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Sota la dictadura de la Restauració borbònica, s'opta per una clara clandestinitat on (només) queden els més conscients, tendint a posicions radicals. El fill gran, però, aprendrà a (con)viure amb el sentiment de sectarització i sempre serà crític amb ell, fins el punt de fer esclatar un debat en l'interior de la mare que generarà notables tensions internes. En aquest, ell serà partidari, com a bon germà gran influït pel pare, d'obrir-se al contacte, de sumar, de buscar la complicitat entre tots els obrers, apostant per refer els Sindicats com a element bàsic de la seva doctrina. La historiografia l'anomenarà l'opció Anarcosindicalista. Per altra banda, però, trobarem una altra posició, la dels dirigents anarquistes/bakuninistes, que optaven per mantenir-se a la clandestinitat com a opció voluntària i són l'embrió del germà més petit. El debat, en el fons, serà el naixement i la consolidació del germà gran, ja que acabarà amb la victòria d'aquest i la seva creació. A més, tindrà un èxit espectacular. Amb un sol any aconseguirà tenir 50.000 afiliats, com la seva mare a les bones èpoques.

Però aviat es produirà un cop molt dur: al 1882 la Guàrdia Civil descobreix els estatuts de la Mano Negra, una organització que volia atemptar contra propietaris de Còrdova, Sevilla i Cadis, i comportarà la il·legalització de la FTRE a Andalusia (amb 20.000 afiliats). No importa si és una provocació o no, simplement s'ha de constatar que l'Estat liberal aprofitarà un atemptat per dissoldre la FTRE (que havien imposat condicions de treball, sous...). Per tant, aprofitarà per desarticular-lo. I, aquest, entrarà amb crisi al 1883. Cada cop són menys, però els que queden són més anarquistes.

En aquest moment i fruit d'una conjuntura asfixiant patirà un brot esquizofrènic: la direcció (nucli barceloní) es manté a favor de l'opció possibilita d'obertura, però a Andalusia creix el moviment obrer i, allà, s'han fet forts els radicals i nihilistes (defensors de la primera opció). Grups com Los Desheredados, La  Mano Negra,... El brot/debat no havia desaparegut i s'allargarà durant cinc anys, fins que el 1888 el nucli dirigent, assumint el fracàs, treu un periòdic a Barcelona, "El Productor" per replantejar l'estratègia. Aquest grup del Productor acaben fent una proposta de doble organització: per una banda, arriba a la conclusió que el moviment sindical obert és difícil de mantenir. Aposta per crear una oficina/altaveu per sindicats concrets; per tant, es renuncia a la central sindical grossa, per oferir la possibilitat de campanyes concretes potents. Implica acceptar el localisme dins el sindicat. Es planteja l'actuació global a partir de campanyes concretes.

Però, per altra banda, ho combina amb l'aparició de l'organització dels més conscients: Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE). Que serà complementada amb una altra organització camaleònica que mutarà diversos cops, reformulant-se sota els noms de Federació de Resistència al Capital (FRC) o Pactes de Solidaritat i Unió, com a FRESR (1900/01) i acabarà autodissoluent-se al 1906. Malgrat tot, tindrà relació amb Solidaritat Obrera (1906/07) i la CNT (1910).

Així doncs, veiem que el fill gran gira a l'entorn dels nuclis anarcosindicalistessindicalista de la 1ª Internacional. Esdevindrà un sindicalisme renovat, però amb clares influ(her)ències de la mare. Creurà en agrupar els obrers perquè són obrers. El que dóna dret i condició és ser obrer i aposta a que tots en formin part. Així, per ell, la peça bàsica de l'agrupació serà el Sindicat. Aquest fet no implica negar altres formes d'organització complementàries, però el pal de paller, la peça fonamental de l'engranatge, ha de ser el Sindicat.

Com a bon hereu, aviat recuperarà els afiliats de la mare, tot i que la composició no és la mateixa: 15.000 a Catalunya, 20.000 a Andalusia. Significa que la meitat del moviment obrer català no se'n va amb els anarcosindicalistes. On són? Al grup de "El obrero", la part que es nega a la mare.

El segon fill (2), el germà prudent i exemplar, neix clarament influenciat pels pares sumat a les tensions entre el germà gran i el germà petit. Serà un híbrid respectable i vistós en el joc parlamentari i ja apareix amb anterioritat al binomi teoricopràcic imposat a finals de segle. Així, recollirà totes les tendències reformistes que tenien com a perspectiva una societat socialista.

"El obrero" serà el seu òrgan vital i estarà sustentat, en bona mesura, per una part important de treballadors del tèxtil. Les tres classes del vapor, paguen i nodreixen la revista. Però les feines, dins d'aquestes tres classes, són diferents i generaran moviments diferents. La filatura es mecanitza ràpidament (nens i dones). El teixit es passa al taler mecànic, però es manté que l'home controla quatre o cinc telers (figura de l'encarregat) treballats per dones. La dona la contracte el teixidor (aquests si que els contracte l'amo). Estructura familiar o de barri. La dona es doblement sotmesa/dependent. El ram de l'aigua hi ha poca dona (treball més dur físicament i menys qualificat, més propens a malalties). Permet que un dia treballis i l'altre no. Els principals líders anarquistes han treballat al ram de l'aigua o al moll. Permet accedir a treball a gent que no pot tenir una feina estable sense mantenir una especialitat d'ofici.

"El obrero" neix, es crea, el 1880. Nucli petits redactors que al 1881 no estan d'acord amb la renovació de la FTRE i creen el Partit Social Demòcrata Obrer (PSDO). S'emanciparà definitivament de la mare i el germà gran al 1882, de la mà del tercer germà, creant el Partit Socialdemòcrata Espanyol (PSDE) en un intent de confluència per assolir una societat socialista a través d'una aposta reformista. A més poc després s'articularà a través del Partit Socialista Oportunista (PSO) on aposta clarament pel possibilisme, oferint-se com a l'opció més realista i pragmàtica possible. També vertebrarà la seva pròpia aposta sindical reformista, l'anomenada Associació Nacional de Treballadors Espanyols (ANTE),  Es manté com a tendència (a partir de 1883) sindical-reformista. Influïda per grups republicans i pels seus tres pares.

Així doncs, l'hereu dels tres pares, tindrà molts cosins arreu d'Europa que hom a anomenat socialisme liberal o socialisme reformista.

El tercer dels fills (3) serà el que sorgirà a l'entorn del nucli pro-marxista. S'emanciparà prematurament a través del Partit Socialista Obrer (PSO), on tindrà una vintena de membres (Pablo Iglesias inclòs) i clarament influït per Jaime Vera més que per Marx. Potser per això pactarà amb el seu germà, posant-se d'acord amb el nucli de "El obrero" i creant el PSDE. D'aquesta manera es veurà lligat durant uns anys (1882 -1888) al seu germà fins que se'n cansarà i decidirà marcar perfil i tendència pròpia, ara ja si de base clarament marxista i intentant consolidar els seus dos pulmons: el Partit (PSOE) i el Sindicat (UGT).

A Catalunya, a finals de la dècada de 1880, el moviment obrer català es divideix. El nucli gros és el reformista i s'empara sota el segon germà sota la política del pas a pas. La UGT només comptava amb 5.000 afiliats al 1899. Però la UGT es crea a Catalunya a través d'una convocatòria instigada per un redactor de "El obrero" que utilitzarà l'òrgan de premsa per mobilitzar una part dels sindicats tèxtils. Per tant, el germà reformista ho veurà com una traïció. La direcció de la UGT es queda a Barcelona fins que al 1899 passa a Madrid. S'inicia una dinàmica de creixement (a partir del sector miner asturià i de la metal·lúrgica basca). El PSOE aprofita el Congrés de la UGT. Diuen que fan un primer Congrés (quan realment era de la UGT). En principi el 1879 es crea el partit (PSOE), però no té projecció fins el 1888. Al llarg del segle XIX el PSOE inicial no és reformista ja s'edifica a través d'una matriu clarament Gesdista. Però a finals del segle XIX hi ha una nova tempesta a l'occident europeu: la II Internacional. El socialisme espanyol i és present. Coneix versions diferents a la de Gesde (francesa) i comença a estar dominada per la Socialdemocràcia alemanya. El PSOE comença a buscar formules per revisar el Gesdisme, acceptant formules de reformisme real (buscant formules/beneficis concrets; no la revolució socialista immediata). Semblant al model alemany. Aquest canvi acompanya el creixement del PSOE i de la UGT del segle XX. Aquest fill, anomenat Marxista per una àmplia gama historiogràfica, esdevindrà bicèfal al tractar-se d'un Partit que sustenta una unitat sindical.

El germà petit (4) serà l'encarregat de re(a)collir la militància més forta de la FTRE que ha aguantat la repressió i la clandestinitat i té dubtes i qüestiona al seu pare i el germà gran. Per ell el fet de mantenir una organització pròpia és difícil per dos factors paral·lels: Repressió més dura i fàcil (context Restauració) i degut a la pròpia definició ideològica. Tota organització s'imposa a l'afirmació individual, crea burocràcia, autoritarisme. Des de la pròpia afirmació ideològica es critica qualsevol organització. Serà anti-organitzacions, criticant la pròpia idea de mantenir la OARE. Es trobarà més còmode amb els Grups d'afinitats. Deriva de la OARE i on Kropotkin actuarà de padrastre. Serà difícil rastrejar ogranitzativament el germà petit, encara que és evident que la tendència es manté. En conjuntures determinades actuarà sota l'empara i ombra del germà més gran. Serà el petit en tots els sentits, fet que farà que mai sobrepassi els 2.500 afiliats. Malgrat tot, no s'ha de minimitzar ja que a Sabadell trobem tres nuclis bel·ligerants a inicis del segle XIX. Consideren l'obra sindical reformista. Nuclis anarquistes.