Espiral

Crec que la història no és lineal. Que la història no és lineal. La història no és lineal. No és lineal. És lineal. Lineal...

                                                                         Ni cíclica,
                                                               ni cíclica,     ni cíclica,
                                                          ni cíclica,                ni cíclica,
                                                     ni cíclica,                          ni cíclica,
                                               ni cíclica,                                      ni cíclica,
                                               ni cíclica,                                      ni cíclica,
                                                   ni cíclica,                              ni cíclica,
 Simplement,                                 ni cíclica,                     ni cíclica,
                 és una                                 ni cíclica,         ni cíclica,
                       escala                                       ni cíclica...
                                 de
                                    cargol.

La marxa del silenci

Els fills dels segles (re)broten en cada (nova) rebel·lió. Soldats de fang, o filles de la lluna i de la pluja, però (sempre) de baix a baix; horitzontal(s). La dignitat rebel, pura, nua, tendra. L'espurna d'esperança i de memòria dels que són sense que els deixin ser. Dels oblidats, dels condemnats a l'oblit, a la negació, a la (des)humanització i la (des)memòria. Les filles de la terra, del bell món fet Nou Món, de la colonització i l'imperialisme salvatge. Acusats i condemnats a no ser, són. Són resistència, insubmissió, mort, renúncies i victòries col·lectives. Són terra. Són segles. Són dignitat. Són lluita.

Zapatistes d'arrel, veniu de lluny i aneu més lluny encara. Sense por(s), sense límit(s). Sou somnis i esperances. Xarxes de complicitats teixides a base de segles; com les formigues, treballeu i conspireu pacients, a l'ombra de l'ombra. En l'obscuritat absoluta vau decidir alçar-vos i alçar la veu, a través dels 11 punts de la Declaración de la Selva Lacandona: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. Els v(n)ostres pilars. L' 1 de gener de 1994 vau mostrar, de nou, la cara, alçant-vos contra la injustícia disfresada de Govern que imposava i acatava el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord.

La tempesta no sembla afluixar, i plou sobre mullat. El Capitalisme es (de)mostra més salvatge que mai. Però sou producte de 500 anys de lluita i heu tornat a dir prou. El desembre del 2012, en contra de totes les belles profecies, heu (re)nascut de nou, del vell. Aquest cop heu ocupat els carrers amb "La marxa del silenci". Com bé deia un tuitaire:  Perquè els vegin van tapats. perquè els escoltin van en silenci. Sou passat. Sou present. Sou futur. Sou l'herència de la dignitat i la diversitat, del món de mons que representeu i us representa. Sou la unió de l'ahir, l'avui i el demà. Sou tot sense ser res.

Nada para nosotros. Paraules fetes vida, vida feta lluita, lluita feta dignitat, dignitat feta paraules. Sou un cercle constant d'esperança. Sou la llavor en el desert. Sou el passat fet futur. Sou la veu dels sense veu. Els condemnats a ser descoberts; els explotats dels explotadors; la perifèria de les perifèries; la revolta constant contra la negació absoluta. Ocosingo, Las Margaritas, Palenque, Altamirano i San Cristóbal van ser les primeres, però no seran les últimes. La marxa del silenci és l'inici del final. El dia que va ser el dia, era nit. I nit serà el dia que serà el dia.

Cites XXXIV

"Recorreria a genollons
els indrets de tota la terra.
Em fregaria amb terra els ulls
i menjaria només terra."

Vicent Andrés Estellés (1924-1993).

Cites XXXIII

"Les canyes només es tornen llances si hom les empunya amb esperit de lluita."

"Convertirem els silencis en or i els mots en foc."

"Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia."

"Així i aquí, pel foc i 'esperança, que cap futur no pella sense angoixa i cap present no es construeix debades."

"No hi ha triomf més alt que el de saber-se convenient, però no imprescindible."

"Podem en cada gest guanyar nous àmbits i amb cada mot acréixer l'esperança. Serem allò que vulguem ser."

"Heu esbrinat que en un instant només pot estimar-se tant com en tota una vida."

"Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura contra el vent i la llum, contra els cataclismes, en fi, contra els fenòmens externs i les internes rutes angoixoses."

"I ara he obert de bat a bat les portes de casa perquè hi entrin de nou la gent i les paraules, perquè hi creixi la gent i les paraules serveixin per fixar l'esperança de la gent en la gent (només això, ben cert, només això) i ens puguem mirar als ulls sense vergonya."

"Perduts els símbols, ens queda el risc de creure més en nosaltres."

"Companys, alliberem les barques de tanta corda inútil. Hi ha grans rius que ens esperen."

"¿Quant de temps deixareu (deixarem, més ben dit) que caigui damunt nostre la solemne injustícia dels homes?"

"L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "si senyor" i "bones tardes"."

"També per tu que tens la norma de moure't sempre al grat del vent, tu que quan parles dels qui lluites en dius sovint la pobra gent."

"No ens parleu de somnis ni de meravelles, som massa novells i no us endendríem. Estalvieu els mots, qui sap si més tard es podran vendre."

"Jo no crec en els preceptes perquè crec en els homes. Hi ha qui diu que aquesta manera de fer ja és un precepte. Jo sé que no i penso que estimar sovint és molt més fàcil del que diuen."

"Res no serà mentre hi hagi un sol home que no se senti unit amb els qui lluiten, responsable de tots els qui sofreixen."

"Sapigueu, finalment, que l'aigua de la pluja sempre ha caigut de dalt a baix i que mullar-se no és cap privilegi."

Miquel Martí i Pol (1929-2003).

La sobirania té un preu...(?)

L'actual director de l'orquestra capitalista, l'exportador i explotador de la democràcia per excel·lència al segle XX, s'edificarà com a República fa 235 anys, el setembre de 1787. Aquesta, en un principi, agermanava a 13 excolònies de la Gran Bretanya, que s'autoproclamarien estats. Desmembrant-se a través d'un procés bèlic de la metròpoli, que esdevindrà un referent revolucionari comparable i equiparable, pels acadèmics liberals, amb la revolució francesa. Un far, exemple d'exemples, per a la resta de pobles per aconseguir i consolidar la seva sobirania, la seva llibertat, la seva autogestió quotidiana, sense submissions ni renúncies, autogovernant-se.

Lluny de relats romanticoides, a dia d'avui, els Estats Units d'Amèrica són una República que integra a 50 estats. El penúltim Estat en ser admès al club serà Alaska (1959). Malgrat això, però, la sobirania d'Alaska (amb persones, terres, bestiar, boscos i aigua inclosos) havia set comprada el 1867, pel secretari d'Estat nord-americà William H. Seward per 7.200.000 dòlars a l'Imperi Rus. La compra es fa fer efectiva el 18 d'octubre del 1867, avui recordat com el Dia d'Alaska. La compra va ser, inicialment, criticada per les elits americanes, que més enllà de la importància geoestratègica no hi observaven rendiments a curt termini. El descobriment de jaciments d'or a la dècada de 1890, però, farà canviar-ne l'opinió. I, els de sempre, ho robarant tot. La població passarà de poc més de 30.000 habitants al 1880 als 550.000 de 1990. En una (altra) colonització (enc)oberta.

Així doncs, un cop ampliada, via xec, la superfície i sobirania nord-americana, la dominació  es va fer afectiva a través de l'exèrcit, la marina i el servei de duanes que exercirant de facto el control de la regió. Amb l'arribada de colons el canvi del sistema administratiu ja no era un perill. Així, el 1884 s'anomenarà un Governador i el 1906 s'escollirà un representat al Congrés dels Estats Units, amb dret a veu, però no a vot. El 1912 es va declarar formalment Alaska com a Territori dels Estats Units, amb congrés i governs propi, establint la capital a Juneau (en detriment de Sitka, antiga capital russa). Les inversions en infraestructures estaran estretament lligades i vinculades a la II Guerra Mundial. Amb l'inici de la guerra freda s'acceptarà l'entrada d'Alaska a la Unió. Eisenhower, president dels Estats Units, signarà l'Alaska Statehood que obrirà el camí perquè el gener de 1959 Alaska es convertís en el 49è Estat de la unió.

Alaska no és un Estat Unit, ja que està separat de la resta dels 48 estats per Canadà (l'altre estat aïllat és Hawaii). Però aquest fet no impedirà l'annexió, subordinació i explotació d'aquest territori pel pater familia del Nou Món.
La descolonització generarà més colonització. Els canvis d'himnes, metropolis, banderes i fronteres seran la sortida més viable per consolidar i desenvolupar el sistema Capitalista. Canviaran els barrets, però no les cadires. Canviaran els actors i l'escenari, però no la trama de l'obra. Ho canviaran tot perquè tot seguís igual.
Imposant la lògica absurda que la sobirania (personal, col·lectiva o territorial) té un preu. Canviant llibertat per propietat i mercat, i aplicant certa dosi de maquillatge nacionalista, l'Imperialisme serà el garant del Capitalisme al nord del Nou Món.