Crec que la història no és lineal. Que la història no és lineal. La història no és lineal. No és lineal. És lineal. Lineal...
Ni cíclica,
ni cíclica, ni cíclica,
ni cíclica, ni cíclica,
ni cíclica, ni cíclica,
ni cíclica, ni cíclica,
ni cíclica, ni cíclica,
ni cíclica, ni cíclica,
Simplement, ni cíclica, ni cíclica,
és una ni cíclica, ni cíclica,
escala ni cíclica...
de
cargol.
IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Historiografia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Historiografia. Mostrar tots els missatges
diumenge, 13 de gener del 2013
dilluns, 13 de febrer del 2012
El vocabulari de la resposta
Els mitjans de (des)informació segueixen dictant-nos el vocabulari a utilitzar. Han insistit en considerar Fraga un demòcrata i segueixen confonent a la gent, especialment al utilitzar paraules poc conegudes per ells. Primer va ser París (2005), llavors Totthenam (2011) i, ahir, Grècia. Novament he hagut de recórrer a vells apunts, sobre el vocabulari de la resposta, que crec que poden ser útils:
La resposta fins al 1848: velles i noves fórmules
Quina era l'actitud dels grups socials menys afavorits o pauperitzats durant el llarg procés d'implantació de la revolució industrial i àdhuc després?
-La submissió.
-La protesta sota diverses formes.
Els protagonistes de la protesta, és a dir, d'una resposta a una situació, eren els grups més desafavorits de la societat. Hom els ha anomenat de diverses formes:
-Multitud, els anglesos en diuen mob.
-Plebs, és a dir, "classe baixa del poble".
-Populatxo, és a dir, "poble baix". La utilitzen els autors més conservadors de forma despectiva, encara que ha anat caient en desús.
-Turba, és a dir, "multitud popular". els anglesos en diuen the mob. la utilitzen els autors més conservadors de forma despectiva. Hobsbawm defineix la turba urbana com: el moviment de totes les classes pobres urbanes encaminat a aconseguir canvis polítics o econòmics mitjançant l'acció directa - és a dir, pel motí o la rebel·lió -, però un moviment que encara no està inspirat per cap ideologia específica.
-Classes inferiors, responent a l'anglès lower orders, al francès menu peuple, a l'italià popolo minuto o popolino i al castellà bajo pueblo.
-Classe subalterna: aquesta definició de la multitud ha fet fortuna en base a la funció que els feien ocupar els poderosos, com diria Vilar. Se sol usar amb més freqüència fent referència sobretot a l'etapa de plena implantació de la revolució industrial.
Vegem les definicions que habitualment usem per designar aquestes protestes:
-Avalot: agitació popular, aplec tumultuós.
-Tumult: agitació que es produeix en una multitud, avalot popular o militar.
-Motí: avalot, alçament popular contra l'autoritat establerta.
-Rebombori: avalot de gent insubordinada.
-Revolta: alçament contra l'autoritat establerta, amb agitació, amb avalot... Sovint es parla de la Revolta de la fam.
-Insurrecció: acció d'insurgir-se, és a dir, alçar-se contra l'autoritat establerta.
-Rebel·lió: acció de rebel·lar-se (refusar l'obediència a una autoritat constituïda).
-Jacquerie: revolta camperola, una insurrecció efímera, però molt violenta.
-Quan els motins camperols adopten una forma d'extrema violència, se'ls ha anomenat furors. Malgrat tot, aquesta és una denominació parcial i molt poc usada.
-Disturbi: interrupció d'un estat de pau, de tranquil·litat, especialment alteració de l'ordre públic (en general, hom hi pressuposa l'actuació d'una multitud, d'un grup nombrós de persones o d'una gentada, en tot cas, més dels que els poden repel·lir).
En la definició d'aquests moviments, hi ha un denominador comú: un conjunt de persones, que caldrà definir encertadament, van contra l'autoritat establerta. Dit d'altra manera: un aixecament popular contra l'autoritat provocat per una causa conjuntural. (...) P. Vidal ens defineix la conjuntura com la suma de les condicions articulades entre si que caracteritzen un moment en el moviment global de la matèria històrica. Examinar la conjuntura equival a definir el moment.
Hi ha uns altres denominadors comuns: les protestes sempre són sense preparació, la qual cosa no vol dir necessàriament espontànies; i, a més, són violentes i destructives, la qual cosa no vol dir irracionals. Sempre el protagonista és la multitud, encara que a vegades pugui ser utilitzat per una minoria que té unes finalitats pròpies. Però, i atenció a aquesta dada, els elements no privilegiats jurídicament, però si possessors de riquesa (la burgesia), donaven suport del tot a l'actitud repressora de l'estat nobiliari.
A més, en general o gairebé sempre, persegueixen accions concretes. Per tant, no pretenen assolir la conquesta del poder per modificar la societat, és a dir, no posen en qüestió tot el sistema. En aquest sentit, són conjunturals i no estructurals, no se'ls pot analitzar associant-los directament al concepte revolució.
Extret del llibret "Els moviments socials, segle XIX (I) Materials per a la història del moviment obrer fins al 1871" Joan Serrallonga i Urquidi (UAB).
Etiquetes de comentaris:
Capitalisme,
classe treballadora,
Historiografia,
Motins i avalots,
Revolució,
Víctimes,
Violència
dimecres, 30 de novembre del 2011
Josep Fontana: Història, economia política i projecte social.
"Tota visió global de la història constitueix una genealogia del present. Sel·lecciona i ordena els fets del passat de tal manera que condueixin en la seva seqüència fins a donar compte de la configuració del present, casi sempre amb el fi, conscient o no, de justificar-la. Així l'historiador ens mostra una successió ordenada d'aconteixaments que van encadenant-se fins a donar com a resultat “natural” la realitat social en la que viu i treballa, mentre que els obtàcles que es van oposar a aquesta evolució se'ns presenten com a regressius, i les alternatives a ella, com a utòpiques. S'ofereix com una averiguació objectiva del curs que va del passat al present el que sol ser, més aviat, un partir de l'ordre actual de les coses per a rastrejar en el passat els seus orígens, aïllant la línia d'evolució que condueix a les realitats actuals i transforman-la en una manifestació del progrés, amb finalitats legitimadores. [...]
La descripció del present – producte obligat de l'evolució històrica – es completa amb el que anomeno, genèricament, una “economia política”, això és: una explicació del sistema de relacions que existeixen entre els homes, que serveix per a justificar-les i racionalitzar-les – i, amb elles, els elements de desigualtat i explotació que inclouen –, presentant-les com una forma de divisió social de treballs i funcions, que no només apareix ara com a resultat del progrés històric, sinó com la forma d'organització que maximitza el bé comú. Cada etapa de l'evolució social, cada sistematització de la desigualtat i l'explotació, ha tingut la seva pròpia “economia política”, la seva racionalització de l'ordre establert, i l'ha assentat en una visió històrica adequada. D'aquesta evolució del passat al present, mediatitzada pel sedàs de l' “economia política”, s'obté una projecció cap al futur: un projecte social que s'expresa en una proposta política.
El que sostinc és que les tres parts d'aquest conglomerat - història, "economia política" i projecte social - es troben indisolublement unides: que cap és plenament comprensible arrancada de les altres. Quan una d'aquestes concepcions globals de la societat s'ofereix com a alternativa a la del ordre establert, la connexió entre els seus diferents elements resulta aparent. Un cop guanyada la batalla, malgrat tot, quan ha de deixar de servir com a eina crítica per a actuar com a legitimadora del nou sistema, es procedeix a trocejar el conjunt en tres elements separats: una història suposada narració objectiva dels aconteixaments significatius del passat, una economia política suposada descripció "científica" i neutral del funcionament de la societat i uns projectes polítics destinats a resoldre els problemes del present, realitzables en el marc de l'economia política admesa. Al més lluny que s'arriba, com fa el pare del neoliberalisme econòmic, Friedrich Hayek, és a admetre una connexió entre història i política, però sense tenir en compte el tamís del present; d'aquesta manera, la connexió s'estableix en el terreny de les idees, de les concepcions del món, sense que apareixi viciada per el contagi amb els interessos. Els historiadors acadèmics, per la seva part, no solen arribar tant lluny: ells estan convençuts de que es limiten a investigar desapasionadament el passat, lliures de qualsevol prejudici cultural o polític." Josep Fontana (1981) Historia: análisis del pasado y proyecto social, "Breve, y necesaria, explicación inicial".
Josep Fontana i Lázaro (1931) va néixer a Barcelona. Ciutat que el veurà créixer i que el cortirà. Freqüentador d'extranyes tabernes per l'època, solia beure P. Vilar, W. Benjamin o A. Gramsci. I va tenir el privilegi, i els professors, Jaume Vicens vives i Ferran Soldevila. Fontana va néixer per aprendre i va néixer per ensenyar, per transmetre. Doctorat, treballarà com a professor universitari a Barcelona, València i Liverpool. En gairebé totes les obres, i de forma reiterada, es dirigeix als futurs professors, d'aqui que l'etiqueta de Mestre de mestres sigui, avui, la més adient. Sempre he pensat que ho fa perquè, humil i inconscientment, renúncia a reconèixer les grans aportacions metodològiques i teòriques que ens ha deixat. Un home que ha nascut per ensenyar; per ensenyar-nos.
En aquests fragments de la "Breu, i necessària, explicació inicial", escrita el desembre de 1981, i que precedeix el llibre Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), crec haver trobat la millor resposta als dos comentaris que va despertar l'última entrada al bloc. Ser que no són les meves paraules, però de qui són les vostres idees? Simplament no hauria pogut explicar millor el que penso.
Josep Fontana i Lázaro (1931) va néixer a Barcelona. Ciutat que el veurà créixer i que el cortirà. Freqüentador d'extranyes tabernes per l'època, solia beure P. Vilar, W. Benjamin o A. Gramsci. I va tenir el privilegi, i els professors, Jaume Vicens vives i Ferran Soldevila. Fontana va néixer per aprendre i va néixer per ensenyar, per transmetre. Doctorat, treballarà com a professor universitari a Barcelona, València i Liverpool. En gairebé totes les obres, i de forma reiterada, es dirigeix als futurs professors, d'aqui que l'etiqueta de Mestre de mestres sigui, avui, la més adient. Sempre he pensat que ho fa perquè, humil i inconscientment, renúncia a reconèixer les grans aportacions metodològiques i teòriques que ens ha deixat. Un home que ha nascut per ensenyar; per ensenyar-nos.
En aquests fragments de la "Breu, i necessària, explicació inicial", escrita el desembre de 1981, i que precedeix el llibre Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), crec haver trobat la millor resposta als dos comentaris que va despertar l'última entrada al bloc. Ser que no són les meves paraules, però de qui són les vostres idees? Simplament no hauria pogut explicar millor el que penso.
Etiquetes de comentaris:
Historiografia,
Mestres,
Vell Món
dissabte, 26 de novembre del 2011
De Arthur Young a Artur Mas
Arthur Young va nèixer un 11 de setembre de 1741 a Suffolk, Anglaterra. Criat en un ambient espiritualment carregat, abandonarà prematurament el comtat per veure món, per conèixer món i per descriure'l. En una època on el 80% de la gent vivia en una lluita constant per sobreviure, Arthur Young tindrà el privilegi de poder viatjar, de sentir-se aventurer. Recorrerà Anglaterra, Irlanda, França, Espanya,... de les seves mans sortirà el llibret “Viatge a Catalunya” (1787) que tantes simpaties despertarà dins un sector de la historiografia nacionalista catalana (sumat a la casual data de naixement). Professional liberal, es dedicarà a recopilar estadístiques agrícoles, sent-ne un dels pioners i un dels mes influents a Anglaterra els segles XVIII i XIX. A més, els seus anàlisis s'agafaran com a sentències i de les seves estadístiques se'n extreuran observacions socials i polítiques que facinaran a les posteriors glòries acadèmiques.
A la dècada de 1980 dos historiadors toparan casualment amb els seus informes fet que els portarà a reinterpretar i revisionar la interpretació convencional sobre el desenvolupament agrícola a Anglaterra, demostrant que la realitat no s'ajustava als fets descrits. R.C. Allen era professor d'història econòmica a Oxford i s'havia donat a conèixer a través d'una revisió del paper de les col·lectivitzacions agràries a la URSS i C. O'Grada era professor d'història econòmica a Dublín i un dels irlandesos que ha estudiat més sobre la fam de 1845 i les seves conseqüències demogràfiques.
Els dos autors, en aquest estudi conjunt que veurà la llum el 1988, realitzen un anàlisi rigorós de les fonts. Fet que els porta a qüestionar-se les interpretacions de Young fins el punt de preguntar-se: per què Young va interpretar erròniament les dades? Per què els historiadors van acceptar les conclusions de Young? Per què les seves opinions van ser tant populars a l'època?
Arthur Young argumenta que els tancaments (Enclosure Acts) són els impulsors de les innovacions agràries i, per tant, expliquen el creixement dels rendiments agraris de l'últim terç del segle XVIII.
Allen i Grada es qüestionen que els tancaments siguin els veritables impulsors de les innovacions i dels increments en els rendiments agraris. Cal recordar els múltiples debats que van fluir per amplis espais de sociabilitat a l'entorn de la revolució agrícola anglesa. La classe terratinent es va beneficiar, novament, dels tancaments i del posterior (i obligat) procés de fusió. En un moment on els treballadors agrícoles i els consumidors en sofrien les conseqüències a través de la disminució del treball i la pujada dels preus dels productes bàsics. Precisament per això van triomfar les opinions de Young: es van fer populars entre les classes propietàries perquè proporcionaven raons per aquest desenvolupament desigual. Contràriament als crítics, que ressaltaven les penalitats que causaven a les classes populars, Young va argumentar que els tancaments eren d'interès públic perquè modernitzaven l'agricultura. Per tant, per ell, era important mostrar (i demostrar) que els grangers dels tancaments adoptaven els nous cultius, mentre que els grangers de les zones de camps oberts i els estrangers no ho feien. Young va ajudar a propagar el mite de que la difusió del cultiu de trèvol i naps depenia de la classe terratinent i, per tant, aquests mereixien les rentes més elevades (plusvàlua) que obtenien.
Si s'hagués sabut que gran part de l'adopció de nous cultius i de l'increment dels rendiments van ser obtinguts pels petits camperols a Irlanda o especialment pels camperols de zones de camps oberts a França, llavors l'oposició als tancaments hauria estat, de ben segur, molt més forta i contundent.
Han plogut moltes estadístiques i xifres des de que el president de le France va dir allò tant irònic de refundarem el capitalisme. Fa un parell de dies, a casa nostra, el capità de la nau catalana, el molt honorable Artur Mas, va presentar-nos un segon paquet de retallades. Única i veritable solució. Dígits i xifres infinites, presentades a l'escenari en forma de percentatges, tangents i paràboles de colors, anuncien noves tempestes per les classes populars (prepareu el paraigua).
La classe política europea, al servei de la gran banca internacional, ens presenta unes mesures en forma de solucions per tal de preservar els seus interessos, per tal de mantenir l'actual sistema. Malauradament per ells no hauran de passar 200 anys per (re)escriure la història; per denunciar la mentida en forma de veritat i per poder afirmar, una vegada més, que la Justícia, la Democràcia, la Llei i la Propietat, fills il·legítims de l'actual sistema capitalista, no són res més que pervercions del llenguatge al servei del poder.
Etiquetes de comentaris:
Agricultura,
Capitalisme,
classe treballadora,
Historiografia,
Vell Món
diumenge, 16 d’octubre del 2011
Feixisme, crisi, culpables, solucions i reivindicacions
“Tenen raó el que diuen que l'Estat és un mal gestor i un administrador deficient. Però s'hi ha d'afegir que aquests judicis fan referència a l'estat demoburgés, efectivament ineficaç i absurd, però no a les institucions emanades de la revolució nacional, no a un Poder polític legítim sorgit de les lluites que la Nació mateixa realitzi en pro de la seva alliberació i de la seva grandesa històrica. Aquest poder polític sí pot fer-ho, amb absoluta eficiència i amb absoluta honestatat. Realment només ha de projectar-se sobre els actuals sectors on es manifesta i radica la zona paralítica i inepta de la nostra economia: la gran indústria, els transports, la Banca i el comerç exterior. Si l'Estat nacional controlés d'una manera directa, nacionalitzant-ho, aquestes grans funcions, l'increment ràpid i prodigiós de l'economia espanyola, i per tant també de les economies privades i de la classe treballadora entera, seria una realitat inmediata” Ramiro Ledesma (extret del llibre Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español, de Ferran Gallego, p. 368)
Ramiro Ledesma Ramos (1905 – 1936) és el jove creador, ideòleg i teòric del feixisme espanyol. Una peça clau i fonamental per entendre el posterior projecte franquista.
El feixisme és un projecte que té com a objectiu construir una comunitat nacional i planteja la lluita contra la degeneració (sentit biològic) o la decadència (sentit cultural). Està basat en el mite (comunitat) i el seu braç executor és el factor d'adhesió/exclusió radical. El feixisme planteja una utopia que serà la base fonamental per atraure les masses populars. La gent ho veu com una resposta als problemes de l'època. Discurs de fraternitat, de comunitat. Proporciona seguretat davant la inseguretat. Plantegen la creació d'una societat pública/nacional, unitària; on les persones deixen de ser individus per formar part d'un organisme, d'un tot sense fissures.
Així doncs, presenta una nova concepció de comunitat nacional definitiva, tràgica, de destí. S'utilitza la metàfora biològica (assimilant-la a un organisme): com un organisme viu, amb cèl·lules (individus), on la vida de cada una només té sentit i fortificació dins la comunitat, dins l'organisme. Però s'han d'eliminar els factors no funcionals, infecciosos (ja siguin idees, persones o coses que provenen de fora) i tumorals (provocades pel propi cos, és a dir, fetes per una part de la població degenerada) que poden extendre's i ser responsables de l'enfonsament de la comunitat. Per tant, parlem d'un organisme sotmès a un procés de depuració. Compost per un element d'exclusió, però també d'integració. Integra, es tracta d'una crida a formar part de la comunitat.
Bona part de la historiografia acadèmica presenta el feixisme com un estrany, com un monstre. No s'ha de veure com una patologia social, sinó com un model de construcció d'una societat perfecta, utòpica. El feixisme és el fill no reconegut de la família cultural europea. La gent sap què és i perquè el vol. Els interessa acabar amb el liberalisme i frenar el socialisme. El projecte feixista critica a la burgesia (no pel fet de ser-ho, sinó perquè és liberal) i els valors establerts al 1789; diferenciant-se, al mateix temps, de l'atac comunista. És un projecte congruent amb les necessitats de l'època. Congruència amb parts importants de la societat europea. No es tracta d'un parèntesis en la història o en l'evolució cultural europea. L'eliminació d'obstacles no és un element aïllat de la consolidació històrica de la cultura europea (eliminació de minories ètniques, esclaus, colonització,...). Per què no n'hauria de formar-ne part?
Agafa una societat en crisi (exemplificada amb l'Alemanya de 1930), recentida, sense prestigi, amb persones que se senten desafavorides (atur, crisi dels professionals, universitaris,...), excloses de la societat. Es tracta d'un període on trobem moments de disgregació social. El feixisme convens, estem en un moment on ja hi ha exclusió. El feixisme és el resultat de la por, no la causa. Apareix allà on ja hi ha exclusió.
Ahir vam viure i veure la indignació global a través del 15O en un moment on la crisi del sistema se'ns mostra a flor de pell. Sota el lema de la indignació a l'acció sembla que el moviment que va néixer el 15M no només assenyala els culpables i els mals del sistema, sinó que, segueix, intentant construir alternatives. Ahir vam veure la cara de la moneda, esperem no haver de veure'n la creu.
Etiquetes de comentaris:
Feixisme,
Franquisme,
Historiografia,
Vell Món
diumenge, 9 d’octubre del 2011
Ella
Ella va a la moda, ella és la moda. Pel que es veu té molts amants, entre d'altres el Neoliberalisme i el Neoconservadorisme, que han despertat en ella un amor fraternal, en aquesta complicada relació a tres bandes. Tots comparteixen un odi comú envers el vell terrorista intel·lectual que remou fantasmes des del passat.
Diuen les males llengües que és filla de tres pares i cap mare: Jean-François Lyotard (1924 – 1998), membre de la Universitat de Paris, en serà el gran popularitzador al Vell Món; Richard Rorty (1931 – 2007), és la derivació anglosaxona, ho introduirà als Estats Units i Niklas Luhmann (1927 – 1998), alemany, és el més implicat amb la comunicació social. Als quals també se'ls i exigeixen proves de paternitat per les fortes influències en el neoliberalisme americà. Tot i això, qui en recollirà la fama serà Gianni Vattimo (1936) a través de l'eleboració del concepte d'èxit: pensament feble. Té molta influència, per exemple amb Zapatero.
Ella és producte de laboratori humà. Els seus creadors es basaran en diverses fórmules, encara que evolucionarà per si mateixa generant nombrosos tentacles intel·lectuals. Es vertebrarà a través d'un anàlisi crític de l'antiga enemiga: la Modernitat. És fonamenta en la negació de l'existència d'unes normes ètiques universals aplicables i vàlides per tota la comunitat humana. La seva poció màgica és el pragmatisme, buscant sempre el millor esdevenir possible (no el millor abstracte).
Ha estat molts d'anys obsessionada analitzant l'enemic, el mal de tots els mals. Segons ella, la Modernitat es conjura al segle XVII – XVIII i té com a elements bàsics: l'universialisme racionalista; la fe en la ciència i la tècnica i la capacitat de domini i explotació de la naturalesa. Al mateix temps considera que el context d'humanisme progressita (que veu la Humanitat cridada a ser la gestora de la pròpia evolució) i de pensaments utòpics la influencien i debiliten.
Per contra, ella tendeix al culturalisme, accentuant el pes de la tradició concreta i acumulada i la Història singular dels pobles. Per aquest fet tendeix a ser eclèctica i sol considerar que no hi ha un pensament regularitzat, sinó que és una qüestió d'actitut. A més rebutja la jerarquia del pensament, tot considerant que totes les cultures, històries, mites, tenen un valor propi i específic, i, per tant, no es poden universialitzar. Els diversos pensaments no poden ser objectivament millors. No es pot imposar cap pensament per davant dels altres (només el seu). Ella es presenta disfressada de tolerància, però en el fons és una relativista asèptica; intentant no ser ni dogmàtica ni fanàtica davant la realitat social. Abandona els grans relats, no creu i nega les narracions capaces d'explicar tota la realitat. És especialment crítica amb la tradició judeocristiana, la idea de progrés de la Il·lustració, l'evlucionisme, el marxisme,... Serà l'autoencarregada d'enterrar les grans ideologies de la Història.
Proposa apostar per un pensament analògic/plural/flexible/feble/líquid/mòbil que es basi en la comparació. No creu que tingui sentit buscar la veritat en si; però si aproximar-te a elements a través de la comparació. És a dir, no creu poder caracteritzar el Capitalisme, però si mirar què fa un Estat i què fa un altre. Ens convida a descobrir qui són les titelles, però en nega els fils i ens obliga a aplaudir. Ens repeteix, any si any també, que els reis són els pares. I és ella qui ens obliga a despertar-nos il·lusionats.
S'apunta a la democràcia, el cosmopolitisme i a l'economia de l'abundància. Meravellada amb el consumisme d'Estats Units, la catalogarà com una economia desenvolupada. El seu eslògan: “La productivitat administrada amb pragmatisme i seny”. Té un sentit de contingència universal, adequant-se al localisme dels territoris, de les situacions, a les fórmules historicoculturals específiques.
Malgrat tot, la gran família que ha conreat també té ovelles negres. Alguns fills pròdigs (G. Lipovelsky, J. Vidal, F. Fukuyama) han (re)caigut en la borratxera de la Modernitat, espantats pel relativisme venalista, presentat com la nova penicil·lina que res cura, però tot ho arregla.
Etiquetes de comentaris:
Historiografia,
Modernitat,
Postmodernitat,
Vell Món
dilluns, 19 de setembre del 2011
Socialisme(s) I
Algunes definicions sobre el mot Socialisme:
“L'organització de la societat de tal forma que qualsevol individu, home o dona, es trobi en nèixer una igualtat de mitjans pel desenvolupament de les seves facultats respectives i per la utilització del seu treball. L'organització de la societat de tal forma que l'explotació per una persona del treball del seu veí sigui impossible, i on tothom pugui gaudir de la riquesa social únicament d'acord amb la seva contribució a la producció d'aquella riquesa”, Die Frau und der Sozialismus, August Bebel (1840 – 1913).
“El enemigo de la sociedad, aunque parezca ser derivado de ella; su anhelo es destruirla, si bien en sus doctrinas aparenta querer organizarla. Famélico y andrajoso monstruo de largas uñas, que se complace en asustar de vez en cuando a las gentes ricas; apenas asoma un poco la cabeza, huyen aquellas escondiendo sus capitales. Para muchos es el socialismo un sistema político que encierra la felicidad de las naciones; su principal base es construir el mundo en una vasta sociedad de socorros mutuos para que unos no naden en la abundancia al paso que otros son víctimas de la miseria. Como natural consecuencia del socialismo desaparecerán los ricos y los pobres, pues los capitales serán iguales, y cuando algún socio adelante y aumente el suyo a fuerza de trabajo y de industria, vendrá el equilibrador socialismo y le tomará sus aumentos para reponer el capital del que desmembró el suyo por sus vicios y holgazanería. Y con tan magnífico sistema el holgazán andará gordo y bien vestido y el trabajador desnudo y estenuado; y unos trabajarán para que coman otros, y otros comerán para que uns trabajen; y en las tiendas se darán de valde los géneros al que los necesite; y en las fondas y cafés no llevarán nada por lo que se consuma; y no se pagará nada en los teatros, y todos los socios estarán contentos y muchos de ellos morirán de felicidad. Dicen los partidarios del socialismo que la propiedad es un robo, y ellos para castigar a los ladrones propietarios, quieren apoderarse de sus propiedades, recordando sin duda aquello que el que roba a un ladrón tiene cien años de perdón”. J. Rico i Amat, Diccionario de los políticos o verdadero sentido de las voces y frases más usuales entre los mismos. Madrid, Imp. F. Andrés, 1855.
“La primera fase del comunisme, per tant, no pot proveir justícia i igualtat; les diferències, i les diferències injustes en la riquesa persistiran, però l'explotació de l'home per l'home haurà esdevingut impossible ja que serà impossible fer-se amb els mitjans de producció – les fàbriques, la maquinària, la terra,... - i fer-les propietat privada... Marx mostrà el curs del desenvolupament de la societat comunista... que [de primer] consisteix en la distribució dels béns de consum “d'acord amb la quantitat de treball realitzat” (i no [encara] d'acord amb les necessitats (....) Però la diferència científica entre el socialisme i el comunisme és clara. El que habitualment anomenem socialisme fou anomenat per Marx “primera” fase, o inferior, de la societat comunista. En la mesura que els mitjans de producció passen a ésser de propietat comuna, el mot “comunisme” també s'hi pot aplicar, sempre que no ho oblidem que no és un comunisme complet”, L'Estat i la revolució, Capítol 5: La primera fase de la societat comunista, Vladimir Lenin, 1917.
“Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.” Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1993.
Etiquetes de comentaris:
classe treballadora,
Historiografia,
Socialisme
dijous, 15 de setembre del 2011
Violències: 1936 / 1939
Totes les guerres són civils. Sempre moren persones. Solen codificar-nos els grans genocidis humans en xifres i números, per fer-los menys dolorosos i més efímers. Des de l'historiografia estadística els últims balanços sobre la Guerra Civil són els següents: víctimes per accions bèl·liques 135.000 (dels quals 120.000 eren soldats i 15.000 civils, la majoria morts en els bombardejos); víctimes de la violència política 200.000 (50.000 a la zona republicana i 100.000 a la zona franquista (fins 1939) i 50.000 de 1939 a 1943); sobremortalitat natural 325.000 (morts per malalties, fam,...). Sumatori: 660.000 víctimes mortals. Escriure (només) els seus noms ocuparia, aproximadament, 2.400 entrades com aquesta.
L'estiu de 1936 marcarà l'imaginari històric col·lectiu i serà utilitzat per justificar la repressió de 1939. La historiografia franquista desenvoluparà la tesis del Discurs de l'Equiparació, que s'ha mantingut fins avui en dia, equiparant les dues violències, presentant-les com a iguals.
La violència a la zona franquista està institucionalitzada. És una part de la columna vertebral del sistema, un pilar fonamental i necessari pel seu desenvolupament. S'utilitza contra tota forma, col·lectiu o element contrari al règim franquista. Aquest és un projecte amb una dimensió destructiva (de l'ordre polític existent). El marc normatiu serà substituït per una nova forma autoritària. La presa del poder implica la destrucció de (totes) les estructures existents.
Així doncs, al 1939 trobem procediments formals pel desenvolupament de la violència repressiva. El franquisme edificarà un Corpus jurídic per desenvolupar-la. Des del 28 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Nacional havia aprovat un edicte, però serà a partir de 1939 quan prendrà cos a través de la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939), el Tribunal de R.P. obrirà uns 500.000 expedients. La Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940). Llei de Revelió Militar (1943) que converteix en llei l'edicte de 1936. Per tant es crea un marc normatiu que permeti la repressió més extensa possible i (en)coberta per l'àmbit jurídic.
Per altra banda, la violència a la zona republicana està directament vinculada a dos fets claus: la crisi de les institucions (estatals, autonòmiques o locals) sumat a un (intent de) procés revolucionari. Aquest últim fet implica la destrucció del vell ordre i la construcció d'una nova societat (amb unes bases socials diferents). Però la revolució no podrà edificar un nou ordre (ho farà, en part, la Generalitat). Per tant, una part de la violència en la zona republicana és de classes. Es té com a objectiu l'eliminació de la classe identificada amb el vell ordre social i el vell poder. A aquesta violència s'hi ha de sumar una (present en els dos bàndols) deguda a factors estríctament personals i venjatius. No s'ha de menysprear la força de les costums, les tradicions (per exemple el canvi de calendari, que generarà un daltabaix notable). Causarà un xoc. En la zona republicana, desapareix la vida religiosa de l'àmbit públic.
La imatge viscuda, generada i edificada a posteriori pel franquisme, de l'estiu de 1936 serà la d'un capgirament del país extramadament violent. La força del rumor crearà lligams de por. No totes les víctimes o familiars eren del bloc feixista. Una part era la base de suport de la República, eren les que havien fet possible i havien atorgat l'hegemonia d'ERC a les eleccions. Molts eren moderats o catòlics, víctimes del procés revolucionari.
Per què hi han morts amb nom, plaques, flors i llàgrimes i altres condemnats a ser oblidats? Per què la injustícia se'ns presenta disfressada de Justícia una i altra vegada?
Etiquetes de comentaris:
Espanya,
exèrcit,
Franquisme,
Historiografia,
Vell Món,
Violència
dimecres, 14 de setembre del 2011
Espanya = Castella (?)
Vells mestres com Pierre Vidal consideren que a la segona meitat del segle XIV la nació catalana ja està constituïda. Aquesta tesis neix fruit dels debats historiogràfics occidentals a l'entorn del nexe entre Estat i nació en els seus orígens medievals. A més desmenteix els arguments d'una línia d'historiadors nacionalistes castellans (com Ramon Menéndez Pidal o José Antonio Maravall) que defensaven que al segle XV ja existia un “sentimiento de comunidad de los españoles” a través de basar-se (només) en fonts provinents de l'historiografia medieval castellana. Si analitzem els casos d'Aragó, València, Catalunya, Castella i Portugal ens adonem que al segle XV trobaríem diverses formacions històriques peninsulars amb les corresponents estructures estatals modernes i amb identitats nacionals diferenciades. Desmentint la idea/mentida d'unitat existent a l'antiga Hispània (o durant el regnat dels reis catòlics) i posant de manifest que una part de la historiografia nacionalista castellana ha intentat d'apropiar-se el terme Espanya equiparant-lo a Castella en un llarg període històric de més de vuit segles.
Els cronistes (fossin aragonesos, valencians, catalans o castellans), durant el període medieval, utilitzaven el concepte Espanya per referir-se a la història peninsular (com a àmbit geogràfic). Però, ja al segle XIII, alguns cronistes i humanistes castellans (com R. Ximénez de Rada) iniciaran un “procés d'apropiació del concepte d'Espanya, tot assimilant-lo amb Castella”. A les Corts castellanes ja hi havia una idea imperial madura al segle XIII basada en la reconstrucció de la unitat gòtica i que atorgava a Castella el paper de centre/referent d'aquest projecte unificador. Serà a la primera meitat del segle XV quan s'edificarà el mite històric de Castella, a través de l'aportació de dos intel·lectuals humanistes: Pablo de Santamaria, que vincularà els orígens peninsulars amb Castella i no amb Hispània i Alfonso de Cartagena, que assimilarà Espanya a Castella i establirà que els reis de Castella són els únics i legítims descendents dels monarques gots.
Així doncs, durant el regnat dels reis catòlics no va sorgir un Estat espanyol ni una nació espanyola, malgrat que hi han plomes a sou i cortesans coetanis que s'il·lusionen en la construcció d'una nova unitat. Però aquesta utopia no qualla ni en l'àmbit teòric ni a la pràctica política. En l'àmbit de la teoria política trobem un enfrontament ideologicocultural dels cercles humanistes catalans amb els castellanocortesants a partir del segle XV sobre el concepte i la història d'Espanya. Si ja al segle XIII alguns cronistes i humanistes castellans havien començat a apropiar-se el concepte d'Espanya (assimilant-lo a Castella), durant el regnat dels reis catòlics s'accentuarà (a partir de gent com Luca Marineo o Diego de Valera). Fins que es generaran dues visions sobre el mateix concepte. Per una banda, la tradició historicocultural catalanoaragonesa considerarà Espanya com a concepte geogràfic mentre que la tradició historicocultural castellana intentarà assimilar el concepte Espanya a Castella. En referència a la pràctica política constatar una manca d'unitat jurídica, institucional, fiscal, monetària i lingüisticocultural. Per tant, ni a la pràctica ni a la teoria sembla poder-se complir aquest ideal somiat/proposat per alguns.
El pensament històric castellà del segle XVI es basa en dos punts: entendre Espanya com una comunitat històrica i en la reafirmació d'un ideal castellà supremacista i assimilista en l'àmbit peninsular. Pedro de Medina, n'és un bon exemple: entén Espanya com el conjunt de la península ibèrica, però no només li atorga una concepció geogràfica. Hi ha l'idea d'una unitat històrica i política espanyola vinculada a Castella (per exemple l'autor només segueix la línia dinàstica castellana).
La proliferació d'històries d'Espanya al segle XVI no és casual, cerca la legitimitat de les noves formacions polítiques així com busca i genera elements per l'educació patriòtica dels seus súbdits.
Etiquetes de comentaris:
Castella,
Espanya,
Historiografia,
Reis Catòlics,
Vell Món
diumenge, 28 d’agost del 2011
"Tanto monta... monta tanto, Isabel como Fernando"
Ferran II d'Aragó, més conegut com el catòlic, va néixer el 1452 i morí el 1516. Encara en vida, les plomes a sou dels Reis Catòlics van començar a fabricar els mites de la unitat nacional, de la hispanitat i de la unitat religiosa. Cronistes, obres teatrals, cançons, literatura, pintures, edificis,... El ventall d'elements propagandístics era ample i oferia una gama variada que fluïa pels cercles reduïts de les corts europees.
Al segle XVI Ferran serà considerat per Occident com el príncep modern. Maquievel el posarà d'exemple. Esdevindrà el personatge de referència dels segles XVI-XVII (com un Obama del segle XXI pels liberals). No només en l'àmbit polític, sinó també com el monarca que posa les bases de l'expenció posterior.
Als selge XVIII i inicis del XIX els aires d'Il·lustració i de Romanticisme provoquen l'emergència de la figura d'Isabel vinculada a l'idea/imatge de que durant la monarquia catòlica hi havia unitat nacional i de que era una monarquia defensora del poble envers la noblesa; simbolitzant la transició de l'Antic Règim al Nou Règim. Esdevé un referent de la nació; institució monàrquica que té continuïtat. Des de la historiografia conservadora de la Restauració o ja més endavant amb la historiografia franquista aquesta idea es consolidarà. Des de la historiografia franquista serà agafada com a referent, com a mirall. Agafen la simbologia (jou i escuts,...). El període dels Reis Catòlics era útil per fer una comparació entre el segle XX i el selge XV. Se'l apropien històricament degut a dos paralal·lismes: comença l'etapa de la creació d'un Estat nou i es separa de la trajectòria europea. Aquest segon argument agafarà força a partir de la dècada de 1940 - 1950. Sorgeix el concepte del desviacionisme espanyol respecte Europa. Segons aquesta teòria, al segle XV - XVI també passa el mateix: s'opta pel camí de la tradició, la religió catòlica,.. en contraposició a l'Europa protestant, dels mercaders i, malgrat tot, s'aconsegueix crear un gran Imperi.
Per tant, ens trobem davant d'un procés històric que encunya, a base de segles d'historiografia al servei del poder, una imatge molt positiva. Una imatge daurada que no es correspon a la realitat.
El "tanto monta" és el lema d'armes de Ferran. Es tracta d'un lema Renaixentista expropiat dels models clàssics. Aquest lema està inspirat, fa referència, a la llegenda hel·lènica que parla de l'episodi d'Alexandre el Gran quan arriba a Gordio i allà es troba amb un nus extraordinari. La llegenda diu que qui aconsegueixi desfer-lo conquerirà tota l'Àsia i ell, en lloc de desfer-lo, el talla amb l'espasa. D'aqui el "tanto monta", és a dir, tant li fa tallar-lo o desfer-lo; l'important, el que té valor, és aconseguir-ho.
El mite del "tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando" és una (de les moltes) invenció historiogràfica del segle XIX, que preten remarcar una idea falsa: tant important i decisiu era Aragó com Castella; Isabel i Ferran eren el mateix. S'agafa com a referent per remarcar la (falsa) unitat espanyola.
Etiquetes de comentaris:
Espanya,
Historiografia,
Reis Catòlics,
Vell Món
dilluns, 18 de juliol del 2011
Pierre Vidal: Pensar històricament
"És necessari reconèixer que, en matèria de ciències humanes, i sobretot en matèria de ciències polítiques, ens trobem en un estat semblant al de la medicina en temps de Molière. En aquell moment coexistien tot tipus de metges. N'hi havia que eren molt bons observadors, i alguns curaven bastant bé; les seves pràctiques podien ser més o menys honestes, però tots ignoraven l'existència de microbis i els principis de la genètica. Hem de desesperar-nos davant aquest retràs de les capacitats de l'home per a coneixes a si mateix i per a saber organitzar-se en societat? Trobo cert consol en un terreny científic (que en certa manera també és històric) en el que aprecio, malgrat trobar-me informat de forma molt incompleta, certa convergència en aquest sentit. Les ciències que estudien el passat més llunyà, ciències naturals més que ciències humanes, ens diuen que la vida va aparèixer a la Terra fa més de tres mil milions d'anys, i que els primers indicis d'intel·ligència humana daten d'entre dos i quatre milions d'anys. L'home neolític es converteix quasi en el nostre contemporani. El cristianisme té dos mil anys, la Revolució francesa en té dos cents, i jo sóc més vell que la Revolució russa. No resisteixo la tentació de concloure a la manera de Jules Romains: l'home, sentint-se el final d'un procés evolutiu, i ja no fill primogènit d'un déu, no deixa per això d'elogiar-se menys". Pierre Vilar, Pensar históricamente, 1997.
El 1906 una família de mestres de Frontinhan donava la benvinguda a Pierre Vidal. Aquest noiet estudiaria a l'École Normale Supérieure, compartint aula, bromes, pois, amors i baralles amb Jean-Paul Sartre, Paul-Yves Nizan, Raymond Aron, Simone Weil,... A la tardor de 1927 viatjarà per primer cop a Barcelona. Tres anys després, graduat en Geografia, rebrà una beca per anar a formar-se a la Casa de Velázquez. Viurà la proclamació de la II República a Barcelona on s'instal·larà per treballar-hi de professor de francès per la Generalitat. La guerra civil (que s'inicià per culpa d'un cop d'Estat fracassat, un 18 de juliol com avui, d'ara fa 75 anys) allunyà Vilar de Catalunya. El mateix agost de 1939 és mobilitzat per l'exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el juny de 1940. Restarà en captivitat en diferents camps d'oficials presoners a Alemanya, Polònia i Àustria. El 1946 retornar a l'Institut Francès de Barcelona. A la dècada de 1950 es guanya la direcció d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études. També col·laborarà a les revistes Annales ESC, Revue Historique, Past and Present,... El 1965 és anomenat catedràtic de la Sorbonne i el 1979 serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. L'últim reconeixament oficial que rebrà serà el 2000, quan la Generalitat li concedeix la Medalla d'Or. Pierre Vilar va morir el 2003, però les seves paraules segueixen vives. Mestre de mestres.
El 1906 una família de mestres de Frontinhan donava la benvinguda a Pierre Vidal. Aquest noiet estudiaria a l'École Normale Supérieure, compartint aula, bromes, pois, amors i baralles amb Jean-Paul Sartre, Paul-Yves Nizan, Raymond Aron, Simone Weil,... A la tardor de 1927 viatjarà per primer cop a Barcelona. Tres anys després, graduat en Geografia, rebrà una beca per anar a formar-se a la Casa de Velázquez. Viurà la proclamació de la II República a Barcelona on s'instal·larà per treballar-hi de professor de francès per la Generalitat. La guerra civil (que s'inicià per culpa d'un cop d'Estat fracassat, un 18 de juliol com avui, d'ara fa 75 anys) allunyà Vilar de Catalunya. El mateix agost de 1939 és mobilitzat per l'exèrcit francès fins que cau presoner dels alemanys el juny de 1940. Restarà en captivitat en diferents camps d'oficials presoners a Alemanya, Polònia i Àustria. El 1946 retornar a l'Institut Francès de Barcelona. A la dècada de 1950 es guanya la direcció d'estudis a l'École Pratique des Hautes Études. També col·laborarà a les revistes Annales ESC, Revue Historique, Past and Present,... El 1965 és anomenat catedràtic de la Sorbonne i el 1979 serà investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. L'últim reconeixament oficial que rebrà serà el 2000, quan la Generalitat li concedeix la Medalla d'Or. Pierre Vilar va morir el 2003, però les seves paraules segueixen vives. Mestre de mestres.
Etiquetes de comentaris:
Historiografia,
Mestres,
Vell Món
Subscriure's a:
Missatges (Atom)