IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vaga General. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vaga General. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de juny del 2013

La debilitat de l'autoritat

El franquisme mudarà de pell diverses vegades, però sempre mantindrà l'essència. Un dels canvis estètics més significatius serà al 1945 quan la conjuntura internacional l'obligarà a aplicar-se dosis d'amnèsia en forma de sever maquillatge. Sempre, però, sota la consigna anunciada per Carrero Blanco: "Ordre, unitat i aguantar". El règim franquista es mourà, de 1945 cap endavant, en terreny hostil. A partir de 1960 els condicionants derivats dels canvis econòmics, socials i culturals impacten sobre el sistema polític que es veu i es mostra incapaç(itat) d'assegurar l'ordre, de garantir la pau social.

Les "presions" exteriors mai acabaran determinant la política interior. Especialment als anys finals de la dictadura serà la situació sociopolítica interior la causant, a través de les (diferents) respostes dels principals agents: moviment obrer; moviment veïnal, moviment estudiantil / universitari, moviment civicocultural, moviment eclesiàstic, àmbit polític... Cap règim polític cau si no és inestable. Mentre és estable no canvia, es manté.
L'escàndol de Matesa, a l'octubre de 1969, propiciarà un canvi de govern, paradoxalment inclinat a les posicions tecnòcrates (amb tres pilars fonamentals: autoritarisme polític, liberalisme econòmic i integrisme catòlic) que t(r)ancarà l'equilibri existent des de 1938. Els mitjans de (des)informació de l'època parlaran d'un "govern monocolor". El nou govern, encapçalat per Carrero Blanco, plantejarà dos objectius essencials: assolir la màxima cohesió interna i restaurar l'autoritat franquista.  Des de l'òrbita franquista es detecta un gran problema intern de cohesió al mateix temps que es percep que l'autoritat franquista està en crisi. La cadena de declaracions d'Estats d'excepció n'és un indicador clar, reconeixen una situació que no controlen, que se'ls hi escapa (i això és un gran problema per una dictadura amb naturalesa de control social).
Aquest govern actuarà fins a l'estiu de 1973, evidenciant que no és possible assolir cap dels dos objectius. En referència al primer s'assoleix tot el contrari. La composició inclinada als tecnòcrates i la sortida de peces clau pel falangisme com Fraga o Solís obrirà les tensions que, sumades als problemes externs (conflictes socials, augent de l'oposició política, discrepàncies amb el món catòlic,...) impliquen un augment de les divergències internes generant actituts diferenciades i cada cop més fragmentades que comporten l'impossibilitat de cohesió. 

Respecte al segon objectiu, restaurar l'autoritat, al desembre de 1970 s'iniciarà el consell de guerra conegut com el Procés de Burgos contra 16 persones acusades de ser membres d'ETA i de 3 assassinats. A 6 dels acusats se'ls hi reclamen 9 penes de mort, exemplificant la voluntat de restaurar l'ordre a través de penes (des)mesurades. El procés, però, generarà un moviment (inter)nacional antifranquista mai vist fins el moment. Comportarà la declaració de l'Estat d'excepció a tot l'Estat espanyol tot just començar el consell. Però un cop dictades les sentències s'indultarà a tots els condemnats. Aquest fet es presentarà com un acte de fortalesa i de generositat; en el fons, d'autoritat. El franquisme (encara) se sent fort.
Des d'aquell moment i cap endavant, però, s'incrementen les actuacions policials violentes en manifestacions i vagues obreres. De 1971 a 1975 es produeix una crisi profunda del sistema polític franquista sumat a la mort de Carrero Blanco i de Franco. Al 1974 s'assoleix un màxim històric de número de vagues.
Així doncs, al 1973, els dos grans i principals objectius no s'han assolit, sinó tot el contrari. Això, i la mort de Carrero, suposaran un canvi de rumb que es sintetitzarà en el programa (auto)anoemant "El espiritu del 12 de febrero" que es presentarà al 1974 amb una retòrica pseudoreformista que evidenciarà les contradiccions entre el discurs i l'acció del règim franquista, especialment als últims anys de la dictadura. Als primers de març del mateix any es produeix l'execució, l'assassinat, de Salvador Puig Antich que es mostrarà com un acte d'autoritat. Mostra de contradicció amb el discurs (que serà la característica del govern durant els dos anys d'actuació).

El caràcter repressiu, columna vertebral del règim franquista, s'incrementa i es reforça jurídicament. Així, a l'agost de 1975, s'aprova un decret de mesures contra el terrorisme. I al 27 de setembre de 1975 es produeixen 5 execucions (3 del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i 2 d'ETA, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui), les últimes sentències de mort oficials de la dictadura franquista.
De res va servir que el papa enviés un missatge sol·licitant clemència o que el president mexicà demanarà l'expulsió de l'Estat espanyol de les Nacions Unides. De res va servir que 12 països occidentals retiressin els seus embaixadors de Madrid. De res va servir que les embaixades i consulats espanyols de diferents ciutats  fossin atacades per manifestants (cremant la de Lisboa).
Així va morir el dictador, i així va (a)cabar la dictadura. L'escenari de crisi era total i el teló s'alçava en un futur (in)cert, lluny de la transacció que ens acabaran impossant. Les 5 últimes execucions, a pocs mesos de la mort de Franco, són una prova de debilitat (en relació als indults de 1970). Ara es volia (de)mostrar com un acte de força, però on s'evidencia la debilitat de l'autoritat, que, en veure's amenaçada, reprimeix amb més duresa que mai. El franquisme era conscient que la conflictivitat social i política creixent era capaç de condicionar la situació.


Avui veiem com, de nou, la repressió ens colpeja i ens condemna, ens asfixia i ens tortura. Però avui també, de nou, veiem com s'enfonsa aquest sistema. Així doncs, cal teixir i enfortir més que mai les xarxes de solidaritat arreu del territori, prendre consciència que si ens toquen a una, ens toquen a totes ja que la repressió sistèmica i sistemàtica s'incrementarà en aquest inici de segle, i (esperem) final de cicle. Les 106 encausades de la vaga general del 29M, 5 d'elles ja absoltes, poden ser la punta de l'iceberg de la repressió que ens espera. Deixem de ser reacció i articulem una acció capaç d'acabar, d'arrel, amb aquest sistema que fa masses segles que ens oprimeix i ens explota.

dijous, 18 d’abril del 2013

El (primer) Primer de Maig a Olot


Eren les tres de la tarda, de l'1 de maig de 1890, i els claustres de l'Hospici quedaven petits. Una multitud de treballadors s'aplegava sota un objectiu comú. La unió és fruit de la condició, però, sovint, s'articula a través de la consciència. A finals del segle XIX, la Garrotxa era una zona d'àmbit rural però amb importants nuclis industrials, com Sant Joan les Fonts o Olot, la capital, que comptava amb 8.500 habitants aproximadament.
El moviment obrer (sobre)passa les fronteres. Així, els acords assumits un any abans al I Congrés de la II Internacional, el juliol de 1889, a París, amb més de 400 delegats, van calar amb força a Olot, articulant (bona) part de la classe obrera a través de la conquesta de reivindicacions concretes, establint la jornada de vuit hores com a pal de paller i l'1 de maig com a diada reivindicativa mundial, en record als 5 anarquistes assassinats de Chicago de 1886.
La crida a la convocatòria d'Olot tingué una gran resposta per part de treballadors de la pròpia ciutat així com de Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Abadesses i Castellfollit que es van desplaçar fins a la capital. Un cop reunits a l'Hospici, s'inicià una manifestació amb entre 2.000 i 2.500 treballadors pels carrers d'Olot. Els treballadors que encapçalaven la marxa portaven un pendó vermell amb el lema “Jornada de vuit hores”. En el transcurs de la manifestació es van sentir crits de “Visca la unió obrera!”. El recorregut va acabar, de nou, a l'Hospici on s'inicià un debat i diferents obrers van pendre la paraula “essent de notar un d'ells que parla del travall de las donas y dels nens”. Finalitzada la reunió, una comissió, composta per part del Consell local d'Olot i de comissionats dels diferents pobles, es va desplaçar fins a la Casa de la Vila a entregar en mà les seves reivindicacions a l'alcalde.
D'aquesta manera s'establí el Primer de Maig a Olot, que es va continuar celebrant estretament vinculat a l'assoliment de la jornada laboral de vuit hores. Aquesta diada reivindicativa s'articularà a través de manifestacions, mítings o concentracions, amb la prèvia notificació als patrons exigint festa o abandonant directament els seus llocs de treball, per finalitzar amb l'entrega de demandes a l'alcalde. Així, el 1893 trobem que s'ha normalitzat el fet de que els treballadors fessin festa aquell dia “las associacions obreras passaren als amos de las fábricas y tallers un atent escrit suplicántloshi se paressen los trevalls en celebració de la festa de la pau a lo qual accediren (creyem que tots) com en los anys anteriors.” I un any després, al mateix diari, podem trobar-hi: “lo propi dia primer de Maig, que anys enrera posava pell de gallina no més de pensar ab los desordres que 's temian ab motiu de la titolada festa del trevall, ha passat desapercebut y ab una tranquilitat complerta. Ni sisquera los fabricants han rebut, com fins l'any passat, una papeleta del concell de las societats obreras.”
Malgrat la poca cobertura per part de la premsa de l'època, més preocupada pels desordres que per les causes que els provoquen, la historiografia local coincideix en destacar que el Primer de Maig fou un acte de gran relleu.
Avui, a inicis del segle XXI, es recupera aquesta diada a la ciutat d'Olot amb una diferència fonamental: si bé a finals del segle XIX la lluita de la classe obrera estava estretament vinculada a la conquesta de drets, a hores d'ara, bona part dels esforços de la classe obrera, sota el miratge de la classe mitjana, passa per mantenir i/o no perdre els drets conquerits. Cal, doncs, recuperar la valentia i la consciència. Cal, de nou, avançar decididament cap a una situació de justícia social. Cal, doncs, (tornar a) passar a l'ofensiva. Només depèn de nosaltres: “nosaltres produïm, nosaltres decidim”.




Article publicat al diari editat per la CNT d'Olot en motiu de la celebració de l'1 de maig a la comarca de la Garrotxa després de dècades de no fer-se. L'enllaç de l'edició virtual: http://issuu.com/vallgurnera/docs/1maig-garrotxa.

divendres, 13 d’abril del 2012

"La nostra millor arma: la solidaritat!"


Ahir per tu, avui per ell, demà per mi i, sempre, per nosaltres. Els fills de l'explotació se'n adonaran ràpidament que l'ajuda entre els condemnats a ser dèbils els fa ser més forts. El sistema consolidarà la classe i, aquesta, adoptarà la seva consciència i edificarà la seva cultura, els seus valors, la seva estratègia. La solidaritat, doncs, serà una de les peces bàsiques i un element intrínsec i característic del conjunt del moviment obrer. S'incorporarà com un valor primordial i sovint serà clau per assolir grans victòries i, alhora, per fer més digeribles les derrotes.
A França, des de finals del segle XVIII, trobem el fenomen del Compagnonnage. Aquesta és una extensa xarxa de contactes, afinitats i suports mutus, que es teixirà silenciosament fins inicis del segle XX. Es basa en la pràctica i consolidació d'un associacionisme generalment al·legal i/o secret dins el món de la classe treballadora. Estableix un codi per identificar-te i aconseguir suports a altres llocs del país. Genera un joc de referències per relacionar-se (símbols, vocabulari,...). S'ajudaven, s'aconseguien feines, establien itineraris d'aprenentatge,... Inclús es consolidarà una roda/ruta més o menys estable pel territori amb una especial incidència. Així, durant el primer terç del segle XIX trobem grans artèries que recorren França, en l'anomenat Tour de France, que formaria un cercle irregular en base a les principals ciutats d'acollida de compagnons: Paris, Auxerre, Lyon, Avignon, Marxeille, Narbonna, Toulouse, Bordeaux, Nantes, Orléans, Chartres i, de nou i per tancar el cercle, Paris. A més, un punt situat entre Marseille i Toulon s'establirà com a lloc de pelegrinatge tradicional dels compagnons du Devoir del Tour de France (on hi ha la suposada tomba de Maître Jacques). A més el Compagnonnage desenvolupa funcions de borsa de treball (col·locació de personal), tasques de preparació de vagues (de manera segura, és a dir, no pública), articulació de pressions en forma de boicot a determinats productes o patrons, evitar i combatre les lleis i la repressió,...
El mot té l'orígen, l'arrel, en la paraula company i esdevindrà un element d'identificació social. S'incorporarà a la tradició històrica i a la cultura(l) concreta, formant part de les pròpies tradicions de la cultura obrera i popular. Així, passarà a formar part i a ajudar a construir un vocabulari propi. Un altre exemple en seria l'expressió renart (guineu) per designar els esquirols.
Des del meu punt de vista el compagnonnage és un antecedent del que més endavant, superada l'època de les llums i instaurada la dictadura de la ciència i el progrés, la sociologia anomenarà Solidaritat. La definirà i tipificarà cirurgianament de la mà de E. Durkheim en la seva obra “De la division du travail social” (1893) on l'utilitzarà com a peça justificadora d'uns vincles entre individus que conformarien la unitat d'ordre superior que constitueix la societat. A dia d'avui, l'actual Enciclopèdia catalana, defineix la Solidaritat com: relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns.
No s'ha de confondre, però, amb la caritat cristiana, un dels grans invents divins de la cúpula eclesiàstica, sempre practicada de dalt a baix, en una relació jeràrquica i vertical, on no s'espera altra cosa que la submissió i el control. La solidaritat és horitzontal. Un mecanisme de supervivència i d'unió enfront l'explotació, una eina per defensar i assolir els interessos comuns. No ens ajudem per pena, ens ajudem per necessitat i per convicció. Necessitat de viure en un món més just i convicció de poder-lo construir entre totes. Som fruit de l'explotació i estem disposats a tot per acabar amb ella.
L'última vaga general ha tornat a evidenciar els mecanismes repressius del sistema i ha fet aflorar, de nou, crits, pancartes, manifestos, lemes i persones carregades d'odi, dolor i ràbia. Però, al carrer, al dia a dia, te'n adones que la solidaritat té noms i cognoms encara que, sovint i per sort, va més enllà d'aquests. Per això, en la mesura del possible, és important ser-hi ja que, com deia el poeta, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.

diumenge, 25 de març del 2012

El Sindicalisme Revolucionari i la Vaga General

Més d'un segle de tempesta ininterrompuda des de la fi de l'Ancien Régime van obligar als obrers del Vell Món a replantejar-se el(s) model(s). En tant que l'enemic es consolidava, s'edificava l'alternativa. Però el determinisme viciós havia sotmès a la classe obrera a un espiral sense fi. A més, mentre que al segle XIX la construcció dels Estats liberals s'havia desenvolupat d'esquenes a la classe obrera, a les primeres dècades del segle XX esdevé una peça central, produint-se una obertura dels Estats a la representativitat del món obrer. Davant d'aquesta nova conjuntura es generarà el debat sobre quina estratègia ha de ser l'hegemònica.
D'aquí en naixerà el Sindicalisme Revolucionari que arrelarà, en un primer moment i amb especial incidència, a estats com França, Itàlia, Espanya o Portugal. També ho farà, però de forma particular, a Anglaterra i Irlanda. A més, en altres estats, es presentarà com una alternativa a l'hegemonia i influirà a la resta. Seria el cas de Suècia, Suïssa, Noruega, Països Baixos, o Alemanya i Àustria en menor mesura. Prova d'això en serà, per exemple, la influència en l'elaboració del concepte de vaga de masses així com  en la figura de Rosa de Luxemburg. També farà al salt al Nou Món, amb una importància destacable als Estats Units i al Canadà, a Nova Zelanda o a Austràlia. De la mateixa manera que també arribarà a Brasil, Argentina o Xile. Malgrat tot, aquest moviment internacional, tindrà tres motors: França, Itàlia i Espanya. Són tres models coetanis, són inicials, però diferents. Per tant, cal trencar amb una certa visió historiogràfica que situa el naixement i l'eix en el model francès. Aquests tres actuaran i esdevindran el mirall i el referent per la resta.
El Sindicalisme revolucionari fonamenta el seu discurs en el sindicalisme com a millor fórmula del moviment obrer per elaborar una estratègia revolucionària abocada a la creació d'una societat socialista.
Aquesta formulació parteix de tres grans fons inicials: una presència d'una (re)lectura de l'aposta de Proudhon i dos temes que (pro)venen del segle XIX: la lectura més sindicalista de la Iª Internacional i el gran debat sobre la teoria de la Vaga General.
El Sindicalisme revolucionari planteja actuar al marge de les estructures oficials (que no vol dir en contra). Així, des de les primeres definicions, s'estableix com una proposta sindical que supera el marc de les reivindicacions laborals. Trencant amb els límits que pretenien situar el sindicat en l'àmbit estrictament laboral. D'aquí en naixerà una obsessió per trencar amb qualsevol tutela del Partit, apostant per una clara independència sindical.
El sindicalisme revolucionari, doncs, recuperarà l'herència de la Iª Internacional, presentant-se com alternativa a les formulacions coetànies de la IIª Internacional (sota direcció del model socialdemòcrata alemany). De la primera Internacional n'absorbirà tres aspectes essencials per la seva (auto)definició: el primer, una magn(ident)ificació de classe obrera amb Sindicat. Presentant el Sindicat com a (única) forma de vertebració de la classe obrera. El segon, l'obsessió en i per l'educació obrera. Els obrers han de ser capaços d'assumir consciència a traves de l'educació. L'educació ha de preparar: l'idea de la vaga general, l'estratègia (la consciència serà la clau) i, com que l'objectiu final és crear una nova societat, cal crear un home nou (criteris morals, de comportament,...), recollint la tradició prodhoniana. El tercer, l'objectiu ha de ser anticapitalista. Enderrocar la societat capitalista. 
Aquestes tres grans idees inspiradores es concreten en l'aposta per un sindicat obrer, contraposant-se a les tendències ideològiques (no contrari a aquestes, però com a organització no pot assumir els paràmetres d'una o l'altra). Per tant, el sindicat com a única forma que agrupa els obrers per ser obrers (no per ideologies o creences, sinó a través del nexe del treball). Així, per exemple, estarà clarament oposat a la supeditació de la UGT al PSOE, per posar només un exemple.
A més parteix d'un fort sentit de la praxis al entendre el moviment obrer com a dinàmic. D'aquesta manera la formulació de teories, anàlisis i estratègies sorgeixen de l'experiència pràctica, del dia a dia. Un obrer es fa revolucionari des de la pràctica sindical. Les teories són producte de l'experiència, de la pràctica. Aquest aspecte és totalment contrari al plantejament anarquista i sol tenir tendència a derivacions antiintel·lectuals i/o a sectors intermedis de l'esquerra social així com una desconfiança acusada envers els teòrics. D'aquí en sortirà també una tendència a entendre un concepte d'obrer rígid (assimilat a treballador).
El Sindicalisme revolucionari, doncs, creu que el sindicalisme és la única estratègia revolucionària per enderrocar el capitalisme. La form(ul)a o estratègia per aconseguir la revolució social és a través de la Vaga General, amb voluntat i objectius revolucionaris. Per tant, s'apunta a l'idea de la vaga revolucionària. Es presenta com una estratègia alternativa per assolir una societat socialista.
El debat sobre la vaga general l'hem d'inserir dins un debat més ampli que afecta el conjunt del moviment obrer i que la historiografia acadèmica ha etiquetat globalment amb el prefix de revisionisme ja que, efectivament, es genera una discussió per tal de revisar els paràmetres obreristes dels vuit-cents.
En aquesta debat teòric sobre la Vaga General, els gurus obrers del moment, consideren que es poden perseguir quatre objectius a l'entorn d'aquesta: el primer seria el de mantenir reivindicacions laborals. En aquest punt, es consensua que per assolir-ho amb més eficàcia és més útil una Vaga General que les vagues parcials ja que els doten de major eficàcia, pressió i força. Per tant, s'aposta per entendre la vaga general com un mecanisme de generalització de les vagues parcials laborals. El segon seria el de mantenir objectius polítics. Protestes en relació a mesures governamentals, al sufragi universal o assolir el capgirament d'un règim dictatorial. Un exemple recent seria la vaga impulsada pel PCE per intentar enderrocar el franquisme. El tercer faria referència a objectius antimilitaristes, pacifistes, o en contra d'una guerra. Com exemple paradigmàtic tindríem l'acord entre obrers francesos i alemanys en oposició a la IIª Guerra Mundial. I, finalment, el quart objectiu que serà l'embrió i la plataforma d'acció del sindicalisme revolucionari: la vaga general com a instrument i form(ul)a d'aconseguir un canvi de societat o una revolució social, per tant, un objectiu revolucionari. Aquest element els alimenta i els proporciona força, coherència i consciència. Cal tenir present que si els treballadors volen aturen la producció ja que la societat es sustenta en el treball, en la producció. El que dóna valor al producte és el treball, no el capital. El capitalisme o es fonamenta en els treballadors o no té sentit com a tal. Per tant, si els treballadors volen enderroquen el capitalisme negant-se a treballar d'una determinada manera (idea de la Vaga general). Per tant, el sindicalisme revolucionari és una crida als treballadors perquè siguin conscients de la seva força i perquè intervinguin i actuïn, presentant-se com una alternativa real(ista) per trencar les afirmacions deterministes dels vuit-cents. La Vaga General es converteix, per tant, amb una estratègia revolucionària activa. La revolució ve perquè els treballadors volen que vingui. 
G. Sorel, teòric francès, s'aproximarà al Sindicalisme Revolucionaria a través d'una crítica al determinisme, en un intent de revisió del propi marxisme. Serà aquest autor qui introduirà l'idea de que l'important no és que la Vaga General sigui efectiva i concreta, sinó que ha de ser un mite. Simplement s'ha de creure que ho poden fer, no tant la realitat (concreta) de la Vaga General.

divendres, 3 de juny del 2011

La paràbola de Saint-Simon

Henry-Claude de Rouvroy va néixer comte de Saint-Simon a París el 1760. Militar per tradició familiar, al 1792 renunciarà al seu títol nobiliari i s'enregistra com a Henry-Claude Bonhomme. Un matí qualsevol del 1819 en el diari “L'Organisateur” va publicar un article que deia més o menys:
“Suposem que França perd, en un moment donat, els cinquanta millors físics, químics, matemàtics, poetes, pintors, músics, mecànics, enginyers, arquitectes, metges, cirurgians, mariners, banquers, mestres de taller, fabricants d'armes, miners, fabricants de cotó, de seda, de porcellana, de vidre, tipògrafs, gravadors, treballadors del ferro, paletes, fusters, forjadors, els seus dos cents primers negociants, els sis cents millors cultivadors,... i altres centenars de persones de diverses i no especificades condicions, fins a acumular els tres mil primers savis, artistes i artesans de França. Aquests homes són els productors més necessaris per França. Ells són veritablament la flor i nata de la societat francesa; són els francesos més útils del país. Si la nació perdes aquests homes quedaria convertida en un cos sense ànima; cauria, ipso facto, en un estat de inferioritat. França tindria la necessitat de tota una generació per a posar-hi remei.
Suposem que França té la desgràcia de perdre, al mateix dia, el rei, el duc d'Angulema, el d'Orleáns, el de Barbón, la duquessa de Berry, la de Borbó. Que al mateix dia perdi els alts càrrecs de la corona, a tots els ministres, als consellers d'Estat, a tots els seus mariscals, a tots els seus cardenals, arquebisbes, bisbes i vicaris generals, a tots els jutges i als deu mil propietaris més rics. Aquest fet entristiria els francesos ja que són bona gent, però aquesta pèrdua de trenta mil individus, els més importants de l'Estat, només causaria dolor sentimental, ja que no suposaria cap detriment polític. Resultaria bastant fàcil ocupar els càrrecs vacants: existeix un gran número de francesos capaços d'exercir les funcions del rei; molts d'ells estan suficientment dotats com per ocupar els càrrecs de príncep, tan dignament com el duc d'Angulema o el d'Orleáns; moltes franceses farien tan bé de princeses com la duquessa d'Angulema o la de Berry o les senyores d'Orleáns, de Barbó i de Condé. L'exèrcit disposa d'una gran quantitat de militars, tan bons capitans com els nostres mariscals actuals. Quants servents domèstics hi ha al nostre país que valen tant com els nostres ministres?! Quants advocats són tan bons juristes com els nostres jutges?! Quants capellans són tan capaços com els nostres cardenals!?
La prosperitat de França no pot ser determinada més que per efecte i com a conseqüència del progrés de les ciències, de les belles arts i de les professions i oficis. Ara bé, els prínceps, els grans oficials de la corona, els bisbes, els mariscals de França, els prefectes i els propietaris ociosos no treballen en absolut pel progrés de les ciències; no contribueixen al progrés, sinó que el frenen, ja que s'estan esforçant en prolongar el predomini que fins ara han vingut exercint. Són perjudicials perquè, anualment, dels impostos pagats per la nació, retiren tres cents o quatre cents milions a títol de pensions, de gratificacions, d'indemnitzacions,... o com a pagament dels seus serveis que, per altra banda, resulten absolutament inútils. 
Aquests arguments demostren que la societat actual representa veritablament la ruïna i la perdició del món; ja que les nacions han adoptat com a principi bàsic que els pobres han de ser generosos amb els rics i que, en conseqüència, els menys acomodats han de privar-se quotidianament d'una part del que els és necessari amb la finalitat d'incrementar el botí del que disfruten els grans propietaris; perquè els màxims culpables, els lladres generals, els que dessagnen a la totalitat dels ciutadans, tenen la missió de castigar els petits delictes contra la societat; perquè la ignorància, la superstició, la vagueria i el gust pels plaers cars constitueixen l'atribut dels caps suprems de la societat, mentre que les persones capaces, econòmiques i treballadores només se les utilitza en qualitat de dependents o d'instruments; perquè, en una paraula, en tots els tipus d'activitat, els homes incapaços tenen per missió dirigir a les persones capaces.”
Aquest article serà llegit a les primeres dècades del segle XX per Josep Prat, fill d'un conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, tipògraf i publicista, gran teòric anarcosindicalista.
Aquest article servirà a Arturo Labriola, un petit burgès de Milà, militant del PSI, per impulsar des del diari “Avanguarda socialista” la teorització del sindicalisme revolucionari entorn al debat sobre la Vaga General.
La paràbola de Saint-Simon els dotava de contingut: el règim econòmic i la societat es fonamenta en els treballadors/productors. Dota de consciència i acaba amb el determinisme històric: si els treballadors volen aturen la producció i, per tant, enderroquen el capitalisme negant-se a treballar (idea/concepte de Vaga General). Posa de manifest que el que dóna valor al producte és el treball i no el capital.
És una crida als treballadors perquè siguin conscients de la seva força i també perquè intervinguïn i actuïn activament (una fórmula per trencar les afirmacions determiniestes). El treballador ha de voler-ho fer, ho pot fer i ho ha de fer. La revolució ve perquè els treballadors volen que vingui.