IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vell Món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vell Món. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de juny del 2013

La debilitat de l'autoritat

El franquisme mudarà de pell diverses vegades, però sempre mantindrà l'essència. Un dels canvis estètics més significatius serà al 1945 quan la conjuntura internacional l'obligarà a aplicar-se dosis d'amnèsia en forma de sever maquillatge. Sempre, però, sota la consigna anunciada per Carrero Blanco: "Ordre, unitat i aguantar". El règim franquista es mourà, de 1945 cap endavant, en terreny hostil. A partir de 1960 els condicionants derivats dels canvis econòmics, socials i culturals impacten sobre el sistema polític que es veu i es mostra incapaç(itat) d'assegurar l'ordre, de garantir la pau social.

Les "presions" exteriors mai acabaran determinant la política interior. Especialment als anys finals de la dictadura serà la situació sociopolítica interior la causant, a través de les (diferents) respostes dels principals agents: moviment obrer; moviment veïnal, moviment estudiantil / universitari, moviment civicocultural, moviment eclesiàstic, àmbit polític... Cap règim polític cau si no és inestable. Mentre és estable no canvia, es manté.
L'escàndol de Matesa, a l'octubre de 1969, propiciarà un canvi de govern, paradoxalment inclinat a les posicions tecnòcrates (amb tres pilars fonamentals: autoritarisme polític, liberalisme econòmic i integrisme catòlic) que t(r)ancarà l'equilibri existent des de 1938. Els mitjans de (des)informació de l'època parlaran d'un "govern monocolor". El nou govern, encapçalat per Carrero Blanco, plantejarà dos objectius essencials: assolir la màxima cohesió interna i restaurar l'autoritat franquista.  Des de l'òrbita franquista es detecta un gran problema intern de cohesió al mateix temps que es percep que l'autoritat franquista està en crisi. La cadena de declaracions d'Estats d'excepció n'és un indicador clar, reconeixen una situació que no controlen, que se'ls hi escapa (i això és un gran problema per una dictadura amb naturalesa de control social).
Aquest govern actuarà fins a l'estiu de 1973, evidenciant que no és possible assolir cap dels dos objectius. En referència al primer s'assoleix tot el contrari. La composició inclinada als tecnòcrates i la sortida de peces clau pel falangisme com Fraga o Solís obrirà les tensions que, sumades als problemes externs (conflictes socials, augent de l'oposició política, discrepàncies amb el món catòlic,...) impliquen un augment de les divergències internes generant actituts diferenciades i cada cop més fragmentades que comporten l'impossibilitat de cohesió. 

Respecte al segon objectiu, restaurar l'autoritat, al desembre de 1970 s'iniciarà el consell de guerra conegut com el Procés de Burgos contra 16 persones acusades de ser membres d'ETA i de 3 assassinats. A 6 dels acusats se'ls hi reclamen 9 penes de mort, exemplificant la voluntat de restaurar l'ordre a través de penes (des)mesurades. El procés, però, generarà un moviment (inter)nacional antifranquista mai vist fins el moment. Comportarà la declaració de l'Estat d'excepció a tot l'Estat espanyol tot just començar el consell. Però un cop dictades les sentències s'indultarà a tots els condemnats. Aquest fet es presentarà com un acte de fortalesa i de generositat; en el fons, d'autoritat. El franquisme (encara) se sent fort.
Des d'aquell moment i cap endavant, però, s'incrementen les actuacions policials violentes en manifestacions i vagues obreres. De 1971 a 1975 es produeix una crisi profunda del sistema polític franquista sumat a la mort de Carrero Blanco i de Franco. Al 1974 s'assoleix un màxim històric de número de vagues.
Així doncs, al 1973, els dos grans i principals objectius no s'han assolit, sinó tot el contrari. Això, i la mort de Carrero, suposaran un canvi de rumb que es sintetitzarà en el programa (auto)anoemant "El espiritu del 12 de febrero" que es presentarà al 1974 amb una retòrica pseudoreformista que evidenciarà les contradiccions entre el discurs i l'acció del règim franquista, especialment als últims anys de la dictadura. Als primers de març del mateix any es produeix l'execució, l'assassinat, de Salvador Puig Antich que es mostrarà com un acte d'autoritat. Mostra de contradicció amb el discurs (que serà la característica del govern durant els dos anys d'actuació).

El caràcter repressiu, columna vertebral del règim franquista, s'incrementa i es reforça jurídicament. Així, a l'agost de 1975, s'aprova un decret de mesures contra el terrorisme. I al 27 de setembre de 1975 es produeixen 5 execucions (3 del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i 2 d'ETA, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui), les últimes sentències de mort oficials de la dictadura franquista.
De res va servir que el papa enviés un missatge sol·licitant clemència o que el president mexicà demanarà l'expulsió de l'Estat espanyol de les Nacions Unides. De res va servir que 12 països occidentals retiressin els seus embaixadors de Madrid. De res va servir que les embaixades i consulats espanyols de diferents ciutats  fossin atacades per manifestants (cremant la de Lisboa).
Així va morir el dictador, i així va (a)cabar la dictadura. L'escenari de crisi era total i el teló s'alçava en un futur (in)cert, lluny de la transacció que ens acabaran impossant. Les 5 últimes execucions, a pocs mesos de la mort de Franco, són una prova de debilitat (en relació als indults de 1970). Ara es volia (de)mostrar com un acte de força, però on s'evidencia la debilitat de l'autoritat, que, en veure's amenaçada, reprimeix amb més duresa que mai. El franquisme era conscient que la conflictivitat social i política creixent era capaç de condicionar la situació.


Avui veiem com, de nou, la repressió ens colpeja i ens condemna, ens asfixia i ens tortura. Però avui també, de nou, veiem com s'enfonsa aquest sistema. Així doncs, cal teixir i enfortir més que mai les xarxes de solidaritat arreu del territori, prendre consciència que si ens toquen a una, ens toquen a totes ja que la repressió sistèmica i sistemàtica s'incrementarà en aquest inici de segle, i (esperem) final de cicle. Les 106 encausades de la vaga general del 29M, 5 d'elles ja absoltes, poden ser la punta de l'iceberg de la repressió que ens espera. Deixem de ser reacció i articulem una acció capaç d'acabar, d'arrel, amb aquest sistema que fa masses segles que ens oprimeix i ens explota.

dijous, 18 d’abril del 2013

El (primer) Primer de Maig a Olot


Eren les tres de la tarda, de l'1 de maig de 1890, i els claustres de l'Hospici quedaven petits. Una multitud de treballadors s'aplegava sota un objectiu comú. La unió és fruit de la condició, però, sovint, s'articula a través de la consciència. A finals del segle XIX, la Garrotxa era una zona d'àmbit rural però amb importants nuclis industrials, com Sant Joan les Fonts o Olot, la capital, que comptava amb 8.500 habitants aproximadament.
El moviment obrer (sobre)passa les fronteres. Així, els acords assumits un any abans al I Congrés de la II Internacional, el juliol de 1889, a París, amb més de 400 delegats, van calar amb força a Olot, articulant (bona) part de la classe obrera a través de la conquesta de reivindicacions concretes, establint la jornada de vuit hores com a pal de paller i l'1 de maig com a diada reivindicativa mundial, en record als 5 anarquistes assassinats de Chicago de 1886.
La crida a la convocatòria d'Olot tingué una gran resposta per part de treballadors de la pròpia ciutat així com de Sant Joan les Fonts, Sant Joan les Abadesses i Castellfollit que es van desplaçar fins a la capital. Un cop reunits a l'Hospici, s'inicià una manifestació amb entre 2.000 i 2.500 treballadors pels carrers d'Olot. Els treballadors que encapçalaven la marxa portaven un pendó vermell amb el lema “Jornada de vuit hores”. En el transcurs de la manifestació es van sentir crits de “Visca la unió obrera!”. El recorregut va acabar, de nou, a l'Hospici on s'inicià un debat i diferents obrers van pendre la paraula “essent de notar un d'ells que parla del travall de las donas y dels nens”. Finalitzada la reunió, una comissió, composta per part del Consell local d'Olot i de comissionats dels diferents pobles, es va desplaçar fins a la Casa de la Vila a entregar en mà les seves reivindicacions a l'alcalde.
D'aquesta manera s'establí el Primer de Maig a Olot, que es va continuar celebrant estretament vinculat a l'assoliment de la jornada laboral de vuit hores. Aquesta diada reivindicativa s'articularà a través de manifestacions, mítings o concentracions, amb la prèvia notificació als patrons exigint festa o abandonant directament els seus llocs de treball, per finalitzar amb l'entrega de demandes a l'alcalde. Així, el 1893 trobem que s'ha normalitzat el fet de que els treballadors fessin festa aquell dia “las associacions obreras passaren als amos de las fábricas y tallers un atent escrit suplicántloshi se paressen los trevalls en celebració de la festa de la pau a lo qual accediren (creyem que tots) com en los anys anteriors.” I un any després, al mateix diari, podem trobar-hi: “lo propi dia primer de Maig, que anys enrera posava pell de gallina no més de pensar ab los desordres que 's temian ab motiu de la titolada festa del trevall, ha passat desapercebut y ab una tranquilitat complerta. Ni sisquera los fabricants han rebut, com fins l'any passat, una papeleta del concell de las societats obreras.”
Malgrat la poca cobertura per part de la premsa de l'època, més preocupada pels desordres que per les causes que els provoquen, la historiografia local coincideix en destacar que el Primer de Maig fou un acte de gran relleu.
Avui, a inicis del segle XXI, es recupera aquesta diada a la ciutat d'Olot amb una diferència fonamental: si bé a finals del segle XIX la lluita de la classe obrera estava estretament vinculada a la conquesta de drets, a hores d'ara, bona part dels esforços de la classe obrera, sota el miratge de la classe mitjana, passa per mantenir i/o no perdre els drets conquerits. Cal, doncs, recuperar la valentia i la consciència. Cal, de nou, avançar decididament cap a una situació de justícia social. Cal, doncs, (tornar a) passar a l'ofensiva. Només depèn de nosaltres: “nosaltres produïm, nosaltres decidim”.




Article publicat al diari editat per la CNT d'Olot en motiu de la celebració de l'1 de maig a la comarca de la Garrotxa després de dècades de no fer-se. L'enllaç de l'edició virtual: http://issuu.com/vallgurnera/docs/1maig-garrotxa.

dijous, 7 de març del 2013

Una (altra) de banderes

"Decreto número 77
El movimiento salvador de España, iniciado por el Ejército y secundado entusiásticamente por el pueblo, fundidos en el fervoroso anhelo de reanudar su gloriosa historia, ha sido presidido espontánea y unánimemente por el restablecimiento de la tradicional bandera bicolor: ROJA Y GUALDA.
Sólo bastardos cuando no criminales propósitos de destruir el sentimiento patriótico en su raíz, pueden convertir en materia de partidismo político lo que por ser símbolo egregio de la Nación, está por encima de parcialidades y accidentes. 
Esa gloriosa enseña ha presidido las gestas inmortales de nuestra España; ha recibido el juramento de fidelidad de las sucesivas generaciones; ha ondeado los días de ventura y adversidad patrias, y es la que ha servido de sudario a los restos de patriotas insignes que, por los servicios prestados a su país, merecieron tal honor.
Bajo sus pliegues gloriosos se ha producido, ahora, esta vibración patriótica jamás superada, y al recoger este clamoroso anhelo popular y restablecer oficialmente la bandera bicolor como pabellón de España, la Junta de Defensa Nacional no hace sino dar estado oficial a lo que de hecho existe ya en todo el territorio liberado. 
Por cuando antecede, como Presidente de la Junta de Defensa Nacional y de acuerdo con ella, vengo en decretar lo siguiente: 
Artículo único.- Se restablece la BANDERA BICOLOR ROJA Y GUALDA como bandera de España.
Dado en Burgos a veintinueve de Agosto de mil novecientos treinta y seis.
Miguel Cabanellas."

Avui, 77 anys després, la delegació del Govern Central a Catalunya ha enviat un requeriment a l'Ajuntament d'Olot per saber quines banderes onegen a l'edifici, davant la sospita de que no hi hagués la bandera espanyola. Sembla ser que un particular seria el que hauria fet la denúncia, tot just unes setmanes després que es retiressin els símbols franquistes (que encara hi havien) a la ciutat.
El franquisme, el germà petit dels feixismes, va edificar un règim jurídic, repressiu, polític i simbòlic que perdurarà més enllà de la mort de Franco i la (falsa) Transició(n). La seva herència serà la nostra condemna.

dimarts, 12 de febrer del 2013

El jurament a la bandera

La Transició serà la filla (no) volguda del règim franquista. Aplicada la dosi de maquillatge i amnèsia internacional de 1945 tocava, de nou, canviar-ho tot perquè tot seguís igual. Així, les Forces Armades i la Defensa Nacional s'erigirant com un dels pilars fonamentals de l'edificació del nou Estat que s'articularà a l'entorn de la Constitució. D'aquesta manera, a l'article 8, aquesta encomana a les Forces Armades la missió de "garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial i el ordenamiento constitucional" entroncant i vinculant de forma irreversible exèrcit, territori, Constitució i Estat. Tanmateix, la Defensa Nacional no afecta només a les Forces Armades i a l'organització miliar. A l'article 30, la Constitució diu que (tots) "los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España". La Llei Orgànica de la Defensa Nacional 5/2005, de 17 de novembre, a l'article 31, afirma: "El Ministerio de Defensa promoverá el desarrollo de la cultura de defensa con la finalidad de que la sociedad española conozca, valore y se identifique con su historia y con el esfuerzo solidario y efectivo mediante el que las Fuerzas Armadas salvaguardan los intereses nacionales.". 
A continuació trobareu dos Lleis que estableixen el jurament a la bandera, una de 1936 i l'altra de 1980. Ni el fons, ni la forma, van canviar. Els fills del règim franquista seran els pares de la Constitució, imposant(-nos) la por, el silenci i la desmemòria, condemnant-nos a ser còmplices de la continuïtat absoluta en forma d'aparent ruptura.  

"Restablecida por Decreto número 77 la bandera bicolor, rojo y gualda, como Bandera de España, y considerando necesario dictar normas, que de una parte fijen las características de su confección, y de otra renueven las fórmulas reglamentarias de recepción y prestación de juramento ante ella, completando así el sentido unánime y espíritu que informa este movimiento salvador de España, la Junta de Defensa Nacional acuerda: 

[...] Tercero. El Juramento de fidelidad a la Bandera, acto que será público, se realitzará situándose los reculutas, en una formación concentrada, dando frente a aquélla, cuya asta mantendrá el abanderado vertical, con el regatón metido en la cuja, y el Jefe encargado de recibir el juramento dirigiéndose a los nuevos soldados dirá: “Soldados: ¿Juráis a Dios y prometéis a España, besando con unción su Bandera, respetar y obedecer siempre a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa del honor e independencia de la Patria, y del orden dentro de ella, hasta la última gota de vuestra sangre?” Los reclutas contestarán: “Sí lo juramos”. Luego dicho Jefe añadirá: “Si así lo hacéis, la Patria os lo agradecerá y premiará y, sino, mereceréis su desprecio y su castigo como indignos hijos de ella. Soldados ¡Viva España!” Después los reclutas besarán, uno por uno, la bandera, descubriéndose y cogiendo con la mano derecha, el paño para acercarlo a los labios. Finalmente, y como señal de que la Patria acepta su promesa y los acoge cariñosamente, desfilarán por debajo de la bandera, haciéndolo de la misma manera que antes se hacía, es decir, inclinando para ello el abanderado el asta y alzando el Jefe que haya tomado el Juramento el paño con el sable.
Por la Junta de Defensa Nacional, Federico Montaner, 13 de Septiembre de 1936. "

"Articulo unico:
Para jurar la bandera de España se empleara la formula siguiente: “¡Soldados! ¿Jurais por Dios o por vuestro honor y prometeis a España, besando con uncion su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberania e independencia de la Patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?” Los soldados contestaran: “¡Si, lo juramos!” El que tomo el juramento, replicara: “Si asi lo haceis, la Patria os lo agradecerá y premiará, i si no, mereceis su desprecio y su catigo, como indignos hijos de ella” y añadirá: “¡Soldados! ¡Viva España! Y ¡Viva el Rey!” que seran contestados con los correspondientes “¡Viva!”.
Llei 79/1980, de 24 de desembre, sobre la fórmula para jurar la bandera de España. Don Juan Carlos I, Rey de España."

dimarts, 18 de setembre del 2012

Converses de café (amb llet): No ens serveix...


No ens fareu se(nti)r culpables per no defensar projectes antagònics als nostres interessos; no ens fareu ser, de nou, còmplices del vostre sistema, de la nostra condemna.
Val més deixar-ho clar: la vostra transversalitat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre Estat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra bandera no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres Lleis no ens serveixen ja que només responen als vostres interessos. La vostra Justícia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Història no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra política no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra educació no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre llenguatge no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Democràcia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra cultura no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres alternatives no ens serveixen ja que només respon als vostres interessos. El vostre Sistema no ens serveix, ja que només respon als vostres interessos. No hem lluitat mai per això, ni ho farem. No volem cavar-nos la nostra pròpia tomba.

La història sembla més viva que mai i, malgrat la olor a 36, ningú és capaç d'assegurar-nos què ens espera en un futur. En bona mesura depèn de nosaltres, i de vosaltres. De les prioritats de cadascú.
Tres segles d'opressió i explotació en el marc nacional, sumat a una lluita mil·lenària constant per a la dignitat humana, per a la justícia social. L'alliberament nacional i l'emancipació social, doncs, van ser condemnats a formar part d'un mateix i únic projecte pel poble català, per la classe treballadora catalana. Sentiment i condició.
A Occident els Estats han estat l'eina més utilitzada per subordinar, camuflar i (con)fondre l'interès nacional a(mb) l'interès de la classe dominant. La burgesia, artífex d'aquesta maquinària bèlicaburocràtica, va jugar bé les seves cartes en la caiguda de l'Ancien Régime i, des d'ençà, l'Estat ha esdevingut una peça clau per a la defensa i la imposició dels seus interessos, per la supervivència del sistema capitalista.
L'emancipació nacional, a dia d'avui, està estretament vinculada a l'aparició d'un nou Estat que té com a marc referencial a la nació independent. Així, durant el segle XX, més de la meitat de nacions europees es dotaran d'Estats, sovint desmembrant els grans Estats edificats en època medieval sota l'empara les grans corones europees. Irònicament, forjats sota el control del rei i de Déu, esdevindran, amb el pas del segles i les doctrines liberals, en els defensors, exportadors i explotadors de la democràcia. 
Passat l'Onze, la burgesia catalana sembla apostar, definitivament, per dotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç de substituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional suposava un obstacle  per a l'alliberament social.

L'emancipació social, però, mai l'he pogut concebre sense l'alliberament nacional. És a dir, si hi ha justícia i igualtat entre persones, també i ha de ser-hi entre grups d'aquestes; entre col·lectius, entre societats, entre cultures, entre pobles. Aquesta condició d'igualtat sembla innegable i inqüestionable. No són motius econòmics, són motius humans, de respecte, de tolerància i organització mútua, lliure, desvinculada de qualsevol forma de possessió, imposició o dominació. Tenim l'obligació d'acabar amb l'explotació a qualsevol nivell i a qualsevol indret.
Així doncs, lluny de creure'ns la desvinculació i enfrontament entre moviments socials com són el 15M i l'11S, que, amb la fragmentada, distorsionada i dosificada propaganda mediàtica, han volgut vendre'ns com a una bicefàlia enfrontada eternament, hem de ser capaces d'analitzar-ho, entendre-ho i implicar-nos-hi com a dues cares de la mateixa moneda, del mateix problema; com a dues parts de la mateixa solució: la única solució.
No ens podem conformar. No ens podem condemnar. Hem de ser capaços de no renunciar a res per transformar-ho tot.

dijous, 30 d’agost del 2012

(Contra)Foc

Admiració i respecte. Sentiments, pors, dolors. Són mil les sensacions que ens transmet el foc. Quin gran regal va fer(-nos) la mare naturalesa al obsequiar-nos amb creure'ns amb el poder de poder-lo controlar. D'inventar-lo. De fer-nos sentir que era nostre. Que ens controlàvem; que el controlàvem.
El foc serà considerat el darrer i l'últim dels quatre germans. El germà petit, doncs, va néixer fa 470 milions d'anys i serà adorat per la majoria de cultures humanes. La Terra, l'Aigua i l'Aire, la resta de germans, conviuran, a vegades enfrontats, dins l'imaginari col·lectiu d'infinits pobles. Serà (re)conegut i adorat sota diversos mots que l'encarnaran i/o el divinitzaran: Hestia, Hefest, Vesta, Brigit, Belenos, Agnídev, Kukulkán, Quetzacóatl,... A més serà un protagonista central en molts mites, encara que el salt a la f(l)ama el farà a través de Prometeu (conegut internacionalment sota pseudònims diversos: Maui, Ture, Nambalisita, Botoque...), que va robar-lo als déus per donar-lo als homes. Els quatre germans conformarien el que en Occident es batejaria com els quatre elements clàssics.


Ell ens ha fascinat durant segles, al voltant seu i gràcies a la seva (es)cal(f)or han (sobre)viscut centenars de generacions. L'hem après a u(tilit)sar per modelar materials així com per produir energia. Malgrat trobar restes d'aliments cuinats des de fa gairebé 2 milions d'anys tot apunta que la domesticació del foc no serà fins fa uns 400.000 anys, amb una generalització evident fa tot just 50.000 anys. El control del foc propicià una revolució en els hàbits dels humans. Calor, llum, cocció. Incrementant la varietat i disponibilitat de nutrients així com allargant les hores productives.
Però serà el far d'Occident, en època clàssica, qui cuinarà la teoria dels quatre elements, d'arrel presocràtica, però amb influències universals (hinduisme, budisme,...). Així, perdurarà durant l'Edat Mitjana i el Renaixement, influenciant profundament pensaments i cultures. El concepte dels elements clàssics perdurarà vigent a Europa durant l'Edat Mitjana, gràcies a l'aprofitament teòric per part de l'Església catòlica a través de la vinculació amb el cinquè element, l'èter.
No serà fins els segles XVI-XVII que s'abandonarà l'ús dels quatre elements en la ciència; ja que els nous descobriments sobre els estats de la matèria van superar la concepció clàssica.



El primer registre fòssil d'un incendi s'ha datat al Silurià tarda (restes de carbó vegetal) farà uns 420 milions d'anys. Els incendis s'expandiran a mesura que la vegetació conquereixi la terra, fent de les plantes un element dominant de molts ecosistemes, fa entre 7 i 6 milions d'anys. 
Així doncs, els incendis no són una fet nou: portem més de 6 milions d'anys coexistint amb ells i des de la seva domesticació (fa 50.000 anys) convivim diàriament arreu del planeta. No obstant, a inicis del segle XXI, l'hereu indiscutible del progrés, la ciència i la tecnologia sense límits, aquests fets continuen revifant de nou. Crema València i crema l'Empordà, crema el país, any rere any, crema la terra, crema el planeta. Avui aquí, demà allà. La castigada, la de sempre; l'oblidada, la condemnada a tenir propietat, a ser propietat. La Terra, la nostra terra.
El sistema capitalista, artífex indiscutible de la perversió/destrucció del món rural, reduint-lo al pur folklorisme, expropiant terres comunals i instaurant i dictant monocultius faraònics, ha jugat bé les seves cartes. El bosc, el camp, la Terra, també han set víctimes de l'especulació. No s'ha especulat només amb cases, també amb terres i amb persones. I el Foc ha set un bon aliat per realitzar la feina bruta: ha cremat bruixes, naus i roures. Ha legitimat conquestes i reconvertit terrenys, tot amb el vistiplau del sistema.
El sistema capitalista tenia un paper reservat pel Foc. Segurament influenciat pel menyspreu il·lustrat envers el món rural, considerats com a salvatges i inferiors, va decidir pervertir-lo concedint-li la figura de mercenari al servei de l'especulació. Fins el moment, en moltes comunitats rurals, el foc i els incendis havien set utilitzats i controlats a través d'una bona gestió forestal, ja fos a través de l'agricultura o de la ramaderia. Les terres comunals en facilitaven la tasca al implicar i beneficiar a tota la col·lectivitat. 
A dia d'avui, el Foc segueix al servei del poder.

dimecres, 4 de juliol del 2012

La història d'un nom

El final del segle XVII en serà l'inici, i a l'inici del segle XVIII es consolidarà:
L'oratge es girava, per primer cop o per darrer, en mal nostra; i la terra aspra reclamava vent.

Com passa el temps: 1704, 1705, 1707, 1714, [...] 1987, 1988, 1989, 1992, 1995, 1998, 2006, 2007, 2008, 2012,...
O que relatiu que és tot plegat. La lluita i l'enemic, dues constants.
Mawla prové de l'àrab i significa "serf", esclau; i en serà la seva llavor lingüística.
Baptista Basset, Guillem Agulló,... en seran els seus fruits que
Alimentaran de justícia social i compromís com
Tants i tantes més, anònimes, còmplices de la revolta, de la revolució.

Moments, detalls, experiències, sensacions; corregudes, murals, assemblees, casals; encerts i errors,
Allau de coneixement, font d'esperit crític, pòsit històric digne i combatiu, molt més que un nom.
Unitat, organització i lluita.
La presència al carrer, al dia a dia, i el ressò mediàtic, positiu o negatiu. Tot se'n va, tot es queda.
Els objectius, clars, sempre clars i presents, sempre presents: independència i socialisme pels Països Catalans.
Tendint i entenen la lluita com a global, com a peça internacional per acabar amb el sistema.

Contra un sistema capitalista que ens explota i
Oprimeix en tots els àmbits, que ens ha obligat a ser resistència, acció i lluita.
Nascuts de la terra, fills de la terra.
Terra som i la terra defensem. Humilment, però sense por.
Incombustibles,
No ens negareu que tres segles donen per forjar el pitjor dels vostres malsons
Un dia arribarà, on la lògica i la raó s'imposaran a la por i a l'explotació:
Arran ha nascut per vèncer. Doncs vencerem.

dimarts, 26 de juny del 2012

La força de les paraules


                                                      -El capitalisme no és ètic.
-Cal recuperar amb tota la seva importància filosòfica i antropològica la crítica marxista a la plusvàlua.
-Fem pressió social com perquè un govern que menteixi no pugui continuar governant, això és l'exercici de la democràcia que ens toca fer, és prendre responsabilitats.
-És la meva responsabilitat bàsica saber que una societat justa és possible.
-No és democràcia, és dictadura financera, diem les coses pel seu nom.
-És possible per a nosaltres, com a col·lectivitat, organitzar-nos d'una forma més agradable, més justa, més solidària, més beneficiosa per al conjunt de la població.
-Com a societat podem imaginar una alternativa, no cosmètica sinó radical, al sistema econòmic que coneixem i que [...] des del seu inici ha tingut uns costos, o uns danys col·laterals, o el nom que li vulguin donar eufemístic, que són des d'un punt de vista ètic escandalosos.
-Jo de baix a dalt; de dalt a baix no he vist mai que canviés res.
-Per mi la justícia social és moral, i moralíssima. El que no pot ser és que reduïm els temes de moral a dues qüestions que són l'avortament i el matrimoni homosexual.
-Qui escull els altres? I davant de qui responen? Si no respon davant del govern, que és l'únic que respon davant del poble, davant de qui responen?
-No volem crear unes societats on el màxim benefici sigui l'últim marc de preses de decisions. Per què? Perquè això ens crea unes societats no igualitàries, unes societats intrínsecament violentes; això no és un marc per a la prosperitat ni econòmica ni humana sinó que fa que cada vegada hi hagi més diferències entre rics i pobres.
-Les 500 empreses o organitzacions més importants en facturació del planeta [...] tenen un conjunt de guanys que equival al 51% del producte global mundial brut; o sigui que mouen el 51% de la riquesa del planeta només 500 companyies.
-Ara tenim un feixisme social [...] pressuposa que el millor sistema és un sistema que tracta diferentment a les persones segons a les classes socials a les quals pertanyen.
-El marc capitalista no exclou la caritat; el marc capitalista pot ser se'n riu de la caritat, però de fet viu i ha sobreviscut tots aquests anys perquè hi han hagut persones i institucions fent aquesta tasca supletòria.
-Privatitzem els beneficis i socialitzem les pèrdues [...] Com pot ser que els bancs que hem rescatat tinguin beneficis? [...] Això és directament una estafa.
-Ens hem de poder atrevir a qüestionar aquest sistema, que sembla que ha arribat al final de les seves possibilitats.
-Una societat amb incapacitat d'imaginar una alternativa, això en si és un signe d'alarma [...] un signe d'alienació mental [...] a nivell social no és gens estrany, així és com funciona el bloqueig de la renovació social, també a nivell individual [...] és l'arma més important per impedir l'avenç social.
-De diners n'hi ha, de producció de diners n'hi ha i d'aliments també; el que passa és que estan incrementadament mal repartits.
Totes aquestes paraules i idees les podien haver pronunciat Fidel Castro, Hugo Chavez,  o Evo Morales, però, en aquest cas, no han set expressades per ells sinó per la Teresa Forcades i Vila.
La Teresa Forcades és un esperit lliure, catòlica compromesa des dels 15 anys. És una dona molt especial i molt normal; parla clar i es fa escoltar. Té el do del rigor i la virtut de l'esforç per desenvolupar, de forma planera, discursos desbordants de raó i coherència. 
La Teresa va néixer al poble de Gràcia, a Barcelona, el 1966 en el si d'una família no practicant (actualment els seus pares estan divorciats) amb arrels tarragonines i solsonines. Es llicenciarà en Medicina a Barcelona especialitzant-se en medicina interna a Nova York, a la Universitat de Buffalo. Poc després, encara en el Nou Món, es llicenciarà en Teologia a la Universitat de Harvard, per retornar de nou al Principat on es doctorarà en Salut Pública a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre medicines alternatives. El setembre de 1997 s'incorporarà com a monja benedictina al monestir de Sant Benet de Montserrat. Així mateix escriurà i publicarà diversos llibres i articles, entre els quals destaca l'escrit el 2006, "Els crims de les grans companyies farmacèutiques".  
Una entrevista que circularà per la xarxa la donarà a conèixer al món, esdevenint una figura mediàtica (amb més de 200.000 visites i múltiples traduccions, crítiques, aplaudiments i silencis). Defuig dels tòpics i trenca estereotips mostrant-se i posicionant-se davant l'opinió pública de forma contundent, sense por i sense dogmes i amb l'única bandera de la veritat i la justícia. No necessita alçar (massa) la veu ni recórrer a demagògies, simplement explica les coses com són, com les veu; com a persona crítica, preocupada, conscient. Sense por a equivocar-se és sempre partidària de prendre partit, de posicionar-se, de despertar l'esperit crític que ens fa més dignes i més plens com a persones.
Sempre he cregut en la importància i el pes de les paraules, aquestes armes de doble fil, sovint controlades i monopolitzades per les altes esferes acadèmiques o pels grans gurus especialistes de torn, que simplement busquen fórmules d'esterilitzar-les i aïllar-les en petits potets conceptuals, desnaturalitzades entre si i alienes al món real. Les paraules, les idees, tenen una força innegable; però una altra qüestió és la importància de qui pronuncia les paraules. En l'àmbit nacional, al Principat i mal que ens pesi, és innegable la tasca que ha fet Jordi Pujol en declarar-se (després de 23 anys ininterromputs de presidència i silencis) independentista. Així mateix, doncs, m'agradaria destacar-ne el paper, en l'àmbit social, de les declaracions de la Teresa. És important ser conscients de la importància del llenguatge i, també en aquest àmbit, no renunciar a res i ser prou valents, o prou humils, per dir (a) les coses pel seu nom.
Aquestes paraules s'han vist plasmades en múltiples intervencions i reflexions, que novament circulen per la xarxa i que han pres, fa poc, forma de llibre. Ha set precisament una d'aquestes entrevistes la que m'ha permès extreure la majoria de cites. La Teresa parla clar i no dubte d'utilitzar conceptes com capitalisme, consciència social, moviments indignats, esperit crític, dictadura financera, democràcia, feixisme social, assassinats programats, anàlisi marxista, abús, influència i crims de les indústries farmacèutiques, filtre crític, nacionalització de bancs, socialisme real, socialisme soviètic, socialisme bolivià, compromís social, justícia social, dignitat humana, anticapitalista, moviments antisistema, democràcia real, reacció social, contracte social, ofensiva neoliberal, alienació mental,... per parlar-nos, descriure'ns i analitzar la realitat estructural actual. La Teresa no segueix la corrent, (per)segueix la veritat; ja que, com van escriure fa gairebé 2.000 anys, la veritat ens farà lliures.
L'Església, com a institució, com a maquinària, mecanisme i supraestructura de representació terrenal de Déu, és la que més ha perdurat en aquest món. L'avalen més de 2.000 anys d'insistència i persistència. Sempre igual: (in)mòbil; la seva capacitat d'adaptabilitat és extraordinària i les seves cotes de poder i influència són notables i prolongades, així com les seves responsabilitats en les diferents relacions socioeconòmiques desenvolupades al llarg de la història. Sempre al costat dels guanyadors, sempre guanyadora. 
Malgrat tot, però, un dels trets característics és la seva capacitat d'adaptabilitat que l'ha permés (sobre)viure sistemàticament a diferents sistemes i que passa, des del meu punt de vista, per donar-hi cabuda a gent com el pare Manel, el bisbe Casaldàliga o la Teresa Forcades.

dilluns, 7 de maig del 2012

Atur: problema o solució? L'exèrcit industrial de reserva

“El treball, com totes les altres coses que es compren i es venen, i que hom pot augmentar o disminuir en quantitat, té el seu preu natural i el seu preu de mercat. El preu natural del treball és el que permet als treballadors de subsistir i de perpetuar-se sense augment ni disminució.
La capacitat del treballador per mantenir-se a si mateix i a la família que pugui ser necessària per conservar el nombre adient de treballadors no depèn de la quantitat de diners que pot rebre en concepte de salari, sinó de la quantitat d'aliments, de productes de primera necessitat i de conveniència que l'hàbit li hagi tornat essencials, que pugui comprar amb aquests diners. Per tant, el preu natural del treball depèn del preu del menjar, productes de primera necessitat i de conveniència que calguin per al sosteniment del treballador i de la seva família. El preu natural del treball s'apujarà si s'apugen els aliments i els productes de primera necessitat, i s'abaixarà si s'abaixen. [...]
El preu de mercat del treball és el que hom en paga realment, per raó del funcionament natural de la llei de l'oferta i de la demanda; el treball és car quan és escàs, i barat quan és abundant. Per molt que el preu de mercat del treball es pugui desviar del natural, té una tendència, com les mercaderies, a ajustar-s'hi.
És quan el preu de mercat del treball ultrapassa el seu nivell natural quan la condició de l'obrer és florent i feliç, quan té capacitat per adquirir més productes de primera necessitat i més plaers de la vida, i, per tant, de pujar una família més saludables i nombrosa. Això no obstant, quan, a causa de l'estímul que els elevats salaris donen a l'increment de la població augmenta el nombre d'obrers, els salaris baixen de bell nou a llur preu natural i, com a reacció, de vegades certament hi cauen per dessota.
Quan el preu de mercat del treball està per dessota del seu nivell natural, la condició dels obrers és més desgraciada: aleshores, la pobresa els priva del confort que el costum fa absolutament necessaris. És tan sols quan les privacions n'han reduït el nombre, o quan ha augmentat la demanda de feina, que el preu de mercat del treball pujarà fins al seu preu natural, i que l'obrer tindrà les comoditats moderades que comportarà la taxa natural dels salaris.
Malgrat la tendència dels salaris a ajustar-se a llur taxa natural, en una societat pròspera la taxa de mercat pot estar-hi constantment per damunt durant un període indefinit; perquè tot just acabi d'actuar l'impuls que un augment de capital dóna a una nova demanda de treball, un altre augment de capital produirà el mateix efecte; i així, si l'increment de capital és gradual i constant, la demanda de treball pot donar un estímul continuat a un augment de la població.” David Ricardo (1772 - 1823) Principles of Political Economy, and Taxation (1817), al capítol V "Dels salaris".
L'atur en el Capitalisme és crònic i intencionat. Se'ns presenta com a problema quan forma part de la solució, la seva solució: l'explotació. 
La llei de ferro dels salaris formulada per D. Ricardo serà adaptada per Ferdinand Lassalle i convertida en llei de bronze dels salaris on afirmarà que el funcionament lliure del mercat sotmet als salaris impedint que augmentin més enllà del límit de la subsistència. Aquestes teories d'origen liberal seran la base sobre la qual Marx establirà el concepte d'exèrcit industrial de reserva, que, més endavant, serà considerat un factor clau per l'acompliment de la llei d'acumulació capitalista.
L'exèrcit industrial de reserva és el volum de mà d'obra que el procés de producció manté en desocupació per evitar la puja de salaris per sobre del nivell de subsistència. Així, part de la classe obrera queda aturada, a l'espera de treball, generant una doble conseqüència: perpetua una massa de pobres i indigents i impossibilita que el salari augmenti ràpidament degut a l'excedent d'oferta de força de treball.
Fa uns dies l'INE va fer pública l'Enquesta de població activa (EPA), que conte les dades de l'atur a l'Estat espanyol del primer trimestre del 2012: 5.639.500 persones aturades (taxa del 24,44%). A Catalunya, la taxa es situa al 22,16% amb un total de 836.900 aturades de les quals 240.000 se les hi ha esgotat la prestació d'atur. Un total de 243.900 famílies tenen tots els seus membres a l'atur. A més, l'atur juvenil, que engloba el col·lectiu de 16 a 24 anys, se situa al 50,12%.
És la segona taxa d'atur en la història dels registres de dades més elevada de l'Estat i la seva evolució des de l'inici de la crisi econòmica ha set vertiginosa passant d'una taxa del 6,63% al 2007, 17,01% al 2009 i l'actual 22,16%.  
Darrera cada número hi ha una persona; amb nom, cognoms, vida, sentiments, pors i esperances. Aquest és l'exèrcit industrial de reserva. Aquesta és l'eina del sistema per introduir reformes laborals i per sotmetre'ns, dia rere dia, a l'explotació permanent. L'atur, doncs, és el nostre problema i la seva solució.

divendres, 27 d’abril del 2012

El sistema repressiu franquista i el Govern dels millors




La columna vertebral del franquisme serà el sistema repressiu. No es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, sinó que esdevé una eina fonamental de control, submissió, adhesió, coacció i depuració. Així, el feixisme espanyol elaborarà jurídicament una terenyina complexa i àmplia. La repressió serà institucional, política, pública, d'Estat. Serà una eina bàsica per instuarar i desenvolupar el projecte franquista. Aquest ja serà latent al 1936, però serà amb la fi dels combats quan pendrà una dimensió més àmplia. Castigar l'enemic esdevindrà una prioritat per tal de fomentar i consolidar la (di)visió entre vencedors i vençuts. Càstig als enemics, derrotats i adversaris en el sentit més ampli dels termes. Aquest sistema repressiu serà edificat i desenvolupat per l'Estat franquista. No és violència espontània: des de setembre de 1936 queda perfilat el marc de referència (que s'anirà ampliant i complementant). Jurídicament s'edifica una xarxa que permet tancar, impermeabilitzar, el sistema davant els seus opositors.
El desplegament immediat del franquisme al territori permet visualitzar part del sistema repressiu. En primera instància, un cop les tropes franquistes han ocupat un territori, entren a actuar les Columnas d'Orden Púbico (unitat politicomilitar) que es fan càrrec del control de la població, en el que molts casos (pre)suposa 48 hores de barra lliure pels soldats franquistes. Aquestes seran les encarregades d'identificar, retenir i en alguns casos executar els elements subversius. Aquesta identificació es farà en base a llistes de denúncia (amb noms d'alcaldes, militars, sindicalistes,...) aportades per falangistes catalans o desertors que s'han sumat al bàndol franquista i esperen, així, la redempció. Convertint a part de la societat civil en delatora, en còmplice i col·laboradora d'aquest sistema feixista que s'estava consolidant. També es realitzaran, en aquestes primeres hores, venjances personals, més o menys preparades i consentides per les autoritats locals (com l'afusellament de retinguts per part de veïns). Aquestes són accions paral·leles al sistema repressiu.
Però el franquisme planteja un projecte feixista amb vocació de durabilitat i expansió. Per  això vertebrarà un extens sistema repressiu, el pal de paller del qual serà el Codi de Justícia Militar. Esdevindrà un element fonamental ja que “tots els delictes o accions contràries al desenvolupament o els interessos de la guerra franquista” passen a jurisdicció militar. Proporcionant-li una amplitud i una flexibilitat extraordinària. En base a aquesta elaboració jurídica s'aplica el delicte de rebel·lió militar a l'enemic. Idea que prové d'un comitè de juristes (entre els quals hi havia Josep Mª Trias) que havien justificat jurídicament que el règim il·legal i il·legítim era la II República. Per tant, en base a aquesta nova doctrina jurídica, el règim franquista estava, simplement, restablint l'ordre natural de les coses i la culpabilitat era retroactiva fins 1931.
Aquest fet va generar l'inici de centenar de Consells de Guerra, individuals o col·lectius, que seran processats en Tribunals Militars. Aquesta farsa, sense garanties jurídiques pels acusats, contemplava penes de presó, que anaven de 12 anys i 1 dia cap amunt (a partir de 1942 es redueixen a 3 anys i mig d'arrest domiciliari per alleugerir la sobresaturació del sistema penitenciari), també es creen batallons de treballadors forçats, presos que seran utilitzats com a mà d'obra semi-esclava (a Catalunya seran els encarregats de netejar i preparar el perímetre de les excavacions d'Empúries) i els afusellaments (pena de mort), que seran al Camp de la Bota per la població civil de Barcelona i a Montjuïc pels militars.
Tota activitat política contrària al règim passarà sempre per la jurisdicció militar fins el 1963, amb la creació del Tribunal de Orden Público (de jurisdicció civil) per raons de cosmètica davant d'Europa. Així, els Consells de Guerra esdevindran la part més visible de la repressió. Serà el mecanisme que més afectarà a la població. Generalment (i intencionadament) eren processos públics, per la qual cosa la repressió es feia visible per l'afectat, per l'entorn familiar i per la comunitat de veïns. Molts seran notícies a la premsa local o comarcal i passaran a formar part de la publicitat de la repressió. La repressió, per ser més efectiva, ha de ser visible ja que comporta un efecte devastador pel nucli familiar i per l'entorn pròxim.
Malgrat tot el franquisme anirà més enllà: organitzarà una xarxa solidària repressiva, amb una part pública, però amb una altre part invisible (però no menys afectiva). Així doncs, durant la primera dècada d'instauració del règim feixista, aquest s'armarà d'un seguit de lleis per complementar i fer extensibles els tentacles de la repressió en tots els àmbits.
En un primer moment el sistema es complementarà amb la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939) i amb la creació del Tribunal de Repressió de la Maçonaria i el Comunisme (març 1940). Amb la Llei es complementava el Codi de Justícia Militar, ja que era més flexible i té una enorme capacitat d'arribar a amplis sectors de la població. Té un caràcter confiscatori (envers individus i organitzacions) per tal de fer pagar als vençuts els costos de la guerra. La seva aplicació pràctica ens ve donada a partir de tres línies: procediment automàtic (a partir de llistes de diputats, consellers, alts càrrecs,...) que generarà l'obertura d'un expedient; ser processat en un Consell de Guerra també generarà obligatòriament l'obertura d'un expedient i, finalment, a través de la denúncia per part de qualsevol ciutadà, sense necessitat d'aportar cap prova especial. Implicant, de nou, part de la societat civil en el procés repressiu. A més, les Caixes d'Estalvis, el Registre de la Propietat, els Bancs,... havien de comunicar els béns que l'inculpat posseïa, evidenciant la col·laboració i complicitat d'entitats públiques i privades amb el sistema repressiu. El 1942 s'havien obert 300.000 expedients a l'Estat espanyol. Esdevindrà una arma coactiva de notable eficàcia. Genera un ambient coactiu i evidencia que el consens franquista s'assolirà per la via coactiva, desactivant qualsevol intent de protesta o dissidència dins i fora del propi sistema franquista.
El sistema s'adaptarà amb una segona onada de lleis, amb tres de fonamentals per assegurar el sistema repressiu: Llei de Seguretat de l'Estat (març 1941), Llei de Rebel·lió Militar (1943) i Llei de Repressió del Terrorisme (abril 1947). Aquesta última equipararà el fenomen dels maquis amb el bandidatge.
Paral·lelament el sistema iniciarà un profund procés de depuració que afectarà tots els àmbits professionals (no estrictament públics), però que tindrà una especial incidència dins la pròpia Administració. Aquesta depuració es farà en base a informes oficials i plecs de descàrrecs dels propis funcionaris. Implicava contestar un interrogatori imprès i el plecs de descàrrecs i, a més, se'ls dóna la possibilitat de delatar a companys, a través de la denúncia patriòtica que serà premiada (considerada un mèrit) dins la pròpia administració. A l'estiu de 1939 arriben 700 mestres a Catalunya per cobrir vacants d'exiliats, depurats o morts. Els estudiants universitaris del primer curs dins el règim franquista hauran de passar els examenes patrióticos (filtre depurador) i hauran de conviure amb excombatents, fills de vídues,... així com amb litúrgies com la cadira del estudiante caido (situada, buida, a primera fila de les aules). Sumat a la depuració (física) de les Biblioteques on la gran majoria de llibres seran transformats en pasta de paper. A més, el sistema va estructurar el sindicat del SEU (dirigit a Barcelona per Pablo Porta, futur president de la Federación Española de Futbol fins 1984) que actuaven d'escamots falangistes dins les pròpies universitats (interrogatoris il·legals, pallisses,...).
Fa uns dies el Govern del millors, s'ha proposat (de)mostrar-nos, de nou, que la Transició va ser una farsa on simplement, després de 30 anys, hem canviat l'àliga per l'aligot. Des de la conselleria capitanejada per Felip Puig, s'ha iniciat una campanya via web on es "demana la col·laboració dels ciutadans/es per tal que aportin informació que permeti la identificació", "garanteix la plena confidencialitat de la identitat i de les dades facilitades pels ciutadans/es" i "els agraeix la seva implicació en la lluita per eradicar els episodis de violència urbana". Moltes són les opinions que ha generat la mesura, encara que ha estat silenciada en la majoria de mitjans convencionals. La Història, però, sovint ens serveix per establir comparacions, sense caure en anacronismes. En aquest cas, crec que els fets (i les intencions) parlen per si soles i, malgrat que els mitjans tècnics hagin canviat, els mecanismes i els objectius persisteixen: implicació de la societat civil, denúncies públiques, visibilitat del procés, por i repressió, de nou, com a eina de control, coacció i depuració. La dreta (s'en)mira(lla) de la dreta.
Però desenganyem-nos, la burgesia catalana no ha heretat aquesta manera de fer de l'espanyola, doncs el contrari, Cambó va ser-ne un dels primers ideòlegs, ja al 1909, al iniciar una campanya (sota el lema:"Delateu!") per tal de reprimir els participants de la (malanomenada) Setmana Tràgica. La burgesia fa anys que té clara quina és la lluita i qui és l'enemic i està disposada a utilitzar totes les armes per seguir perpetuant el sistema, regla de joc bàsica de la seva explotació. Cal, doncs, que adquirim nosaltres consciència ja que la lluita de classes és més latent que mai.

divendres, 13 d’abril del 2012

"La nostra millor arma: la solidaritat!"


Ahir per tu, avui per ell, demà per mi i, sempre, per nosaltres. Els fills de l'explotació se'n adonaran ràpidament que l'ajuda entre els condemnats a ser dèbils els fa ser més forts. El sistema consolidarà la classe i, aquesta, adoptarà la seva consciència i edificarà la seva cultura, els seus valors, la seva estratègia. La solidaritat, doncs, serà una de les peces bàsiques i un element intrínsec i característic del conjunt del moviment obrer. S'incorporarà com un valor primordial i sovint serà clau per assolir grans victòries i, alhora, per fer més digeribles les derrotes.
A França, des de finals del segle XVIII, trobem el fenomen del Compagnonnage. Aquesta és una extensa xarxa de contactes, afinitats i suports mutus, que es teixirà silenciosament fins inicis del segle XX. Es basa en la pràctica i consolidació d'un associacionisme generalment al·legal i/o secret dins el món de la classe treballadora. Estableix un codi per identificar-te i aconseguir suports a altres llocs del país. Genera un joc de referències per relacionar-se (símbols, vocabulari,...). S'ajudaven, s'aconseguien feines, establien itineraris d'aprenentatge,... Inclús es consolidarà una roda/ruta més o menys estable pel territori amb una especial incidència. Així, durant el primer terç del segle XIX trobem grans artèries que recorren França, en l'anomenat Tour de France, que formaria un cercle irregular en base a les principals ciutats d'acollida de compagnons: Paris, Auxerre, Lyon, Avignon, Marxeille, Narbonna, Toulouse, Bordeaux, Nantes, Orléans, Chartres i, de nou i per tancar el cercle, Paris. A més, un punt situat entre Marseille i Toulon s'establirà com a lloc de pelegrinatge tradicional dels compagnons du Devoir del Tour de France (on hi ha la suposada tomba de Maître Jacques). A més el Compagnonnage desenvolupa funcions de borsa de treball (col·locació de personal), tasques de preparació de vagues (de manera segura, és a dir, no pública), articulació de pressions en forma de boicot a determinats productes o patrons, evitar i combatre les lleis i la repressió,...
El mot té l'orígen, l'arrel, en la paraula company i esdevindrà un element d'identificació social. S'incorporarà a la tradició històrica i a la cultura(l) concreta, formant part de les pròpies tradicions de la cultura obrera i popular. Així, passarà a formar part i a ajudar a construir un vocabulari propi. Un altre exemple en seria l'expressió renart (guineu) per designar els esquirols.
Des del meu punt de vista el compagnonnage és un antecedent del que més endavant, superada l'època de les llums i instaurada la dictadura de la ciència i el progrés, la sociologia anomenarà Solidaritat. La definirà i tipificarà cirurgianament de la mà de E. Durkheim en la seva obra “De la division du travail social” (1893) on l'utilitzarà com a peça justificadora d'uns vincles entre individus que conformarien la unitat d'ordre superior que constitueix la societat. A dia d'avui, l'actual Enciclopèdia catalana, defineix la Solidaritat com: relació de fraternitat, de companyonia, de recíproc sosteniment, que lliga els diversos membres d'una comunitat, col·lectivitat, en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns.
No s'ha de confondre, però, amb la caritat cristiana, un dels grans invents divins de la cúpula eclesiàstica, sempre practicada de dalt a baix, en una relació jeràrquica i vertical, on no s'espera altra cosa que la submissió i el control. La solidaritat és horitzontal. Un mecanisme de supervivència i d'unió enfront l'explotació, una eina per defensar i assolir els interessos comuns. No ens ajudem per pena, ens ajudem per necessitat i per convicció. Necessitat de viure en un món més just i convicció de poder-lo construir entre totes. Som fruit de l'explotació i estem disposats a tot per acabar amb ella.
L'última vaga general ha tornat a evidenciar els mecanismes repressius del sistema i ha fet aflorar, de nou, crits, pancartes, manifestos, lemes i persones carregades d'odi, dolor i ràbia. Però, al carrer, al dia a dia, te'n adones que la solidaritat té noms i cognoms encara que, sovint i per sort, va més enllà d'aquests. Per això, en la mesura del possible, és important ser-hi ja que, com deia el poeta, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.