IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nou Món. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nou Món. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de desembre del 2012

La marxa del silenci


Els fills dels segles (re)broten en cada (nova) rebel·lió. Soldats de fang, o filles de la lluna i de la pluja, però (sempre) de baix a baix; horitzontal(s). La dignitat rebel, pura, nua, tendra. L'espurna d'esperança i de memòria dels que són sense que els deixin ser. Dels oblidats, dels condemnats a l'oblit, a la negació, a la (des)humanització i la (des)memòria. Les filles de la terra, del bell món fet Nou Món, de la colonització i l'imperialisme salvatge. Acusats i condemnats a no ser, són. Són resistència, insubmissió, mort, renúncies i victòries col·lectives. Són terra. Són segles. Són dignitat. Són lluita.
Zapatistes d'arrel, veniu de lluny i aneu més lluny encara. Sense por(s), sense límit(s). Sou somnis i esperances. Xarxes de complicitats teixides a base de segles; com les formigues, treballeu i conspireu pacients, a l'ombra de l'ombra. En l'obscuritat absoluta vau decidir alçar-vos i alçar la veu, a través dels 11 punts de la Declaración de la Selva Lacandona: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. Els v(n)ostres pilars. L' 1 de gener de 1994 vau mostrar, de nou, la cara, alçant-vos contra la injustícia disfresada de Govern que imposava i acatava el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord.
La tempesta no sembla afluixar, i plou sobre mullat. El Capitalisme es (de)mostra més salvatge que mai. Però sou producte de 500 anys de lluita i heu tornat a dir prou. El desembre del 2012, en contra de totes les belles profecies, heu (re)nascut de nou, del vell. Aquest cop heu ocupat els carrers amb "La marxa del silenci". Com bé deia un tuitaire:  Perquè els vegin van tapats. perquè els escoltin van en silenci. Sou passat. Sou present. Sou futur. Sou l'herència de la dignitat i la diversitat, del món de mons que representeu i us representa. Sou la unió de l'ahir, l'avui i el demà. Sou tot sense ser res.
Nada para nosotros. Paraules fetes vida, vida feta lluita, lluita feta dignitat, dignitat feta paraules. Sou un cercle constant d'esperança. Sou la llavor en el desert. Sou el passat fet futur. Sou la veu dels sense veu. Els condemnats a ser descoberts; els explotats dels explotadors; la perifèria de les perifèries; la revolta constant contra la negació absoluta. Ocosingo, Las Margaritas, Palenque, Altamirano i San Cristóbal van ser les primeres, però no seran les últimes. La marxa del silenci és l'inici del final. El dia que va ser el dia, era nit. I nit serà el dia que serà el dia.

divendres, 30 de novembre del 2012

La sobirania té un preu...(?)


L'actual director de l'orquestra capitalista, l'exportador i explotador de la democràcia per excel·lència al segle XX, s'edificarà com a República fa 235 anys, el setembre de 1787. Aquesta, en un principi, agermanava a 13 excolònies de la Gran Bretanya, que s'autoproclamarien estats. Desmembrant-se a través d'un procés bèlic de la metròpoli, que esdevindrà un referent revolucionari comparable i equiparable, pels acadèmics liberals, amb la revolució francesa. Un far, exemple d'exemples, per a la resta de pobles per aconseguir i consolidar la seva sobirania, la seva llibertat, la seva autogestió quotidiana, sense submissions ni renúncies, autogovernant-se.
Lluny de relats romanticoides, a dia d'avui, els Estats Units d'Amèrica són una República que integra a 50 estats. El penúltim Estat en ser admès al club serà Alaska (1959). Malgrat això, però, la sobirania d'Alaska (amb persones, terres, bestiar, boscos i aigua inclosos) havia set comprada el 1867, pel secretari d'Estat nord-americà William H. Seward per 7.200.000 dòlars a l'Imperi Rus. La compra es fa fer efectiva el 18 d'octubre del 1867, avui recordat com el Dia d'Alaska. La compra va ser, inicialment, criticada per les elits americanes, que més enllà de la importància geoestratègica no hi observaven rendiments a curt termini. El descobriment de jaciments d'or a la dècada de 1890, però, farà canviar-ne l'opinió. I, els de sempre, ho robarant tot. La població passarà de poc més de 30.000 habitants al 1880 als 550.000 de 1990. En una (altra) colonització (enc)oberta.


Així doncs, un cop ampliada, via xec, la superfície i sobirania nord-americana, la dominació  es va fer afectiva a través de l'exèrcit, la marina i el servei de duanes que exercirant de facto el control de la regió. Amb l'arribada de colons el canvi del sistema administratiu ja no era un perill. Així, el 1884 s'anomenarà un Governador i el 1906 s'escollirà un representat al Congrés dels Estats Units, amb dret a veu, però no a vot. El 1912 es va declarar formalment Alaska com a Territori dels Estats Units, amb congrés i governs propi, establint la capital a Juneau (en detriment de Sitka, antiga capital russa). Les inversions en infraestructures estaran estretament lligades i vinculades a la II Guerra Mundial. Amb l'inici de la guerra freda s'acceptarà l'entrada d'Alaska a la Unió. Eisenhower, president dels Estats Units, signarà l'Alaska Statehood que obrirà el camí perquè el gener de 1959 Alaska es convertís en el 49è Estat de la unió.
Alaska no és un Estat Unit, ja que està separat de la resta dels 48 estats per Canadà (l'altre estat aïllat és Hawaii). Però aquest fet no impedirà l'annexió, subordinació i explotació d'aquest territori pel pater familia del Nou Món.
La descolonització generarà més colonització. Els canvis d'himnes, metropolis, banderes i fronteres seran la sortida més viable per consolidar i desenvolupar el sistema Capitalista. Canviaran els barrets, però no les cadires. Canviaran els actors i l'escenari, però no la trama de l'obra. Ho canviaran tot perquè tot seguís igual.
Imposant la lògica absurda que la sobirania (personal, col·lectiva o territorial) té un preu. Canviant llibertat per propietat i mercat, i aplicant certa dosi de maquillatge nacionalista, l'Imperialisme serà el garant del Capitalisme al nord del Nou Món.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

"El mismo fraile en diversa mula"

Les turbulències d'inci del segle XIX propicien la creació d'Estats al Nou Món. Aquests, però, i en línies generals, consolidaran el model socioeconòmic, amb nombroses continuïtats i excepcionals ruptures.
En l'àmbit social, complementant la implantació del sistema, les estructures socials i de propietat es forjaran en base l'interès de la burgesia criolla, (auto)erigida a posteriori, a base de cops d'Estat i de manuals elaborats per la historiografia nacionalista, com a far, referència, bandera i lideratge d'un procés de construcció nacional, desvinculant-se i extirpant tota dosi de component (de lluita) social.
Els mitjans de producció i la terra (continuaran) estan en mans de les elits criolles. En mans dels de sempre. I no es mouran. La impermeabilitat social només permetrà, i en compta gotes, incorporar a gent ascendida socialment a/en les guerres; per incorporar-se a l'elit burgesa. L'icona seria, per molts coneguts, el de Páez, que arribarà a ser president de Veneçuela.
Així, el tauler d'escacs continuarà immòbil, canviant només de color:
Dins les altes esferes de la burgesia es produiran alguns canvis. D'aquesta manera l'explotació i la propietat de la terra, en forma d'haciendas, estancias i/o plantacions dedicades a l'exportació agrícola i/o ramadera, esdevindran la nova forma de poder, de control. Així, el poder polític real passarà a ser, de facto, dels hacendados (elit criolla) mentre que durant l'etapa colonial el poder residia en un nucli dur format per comerciants, funcionaris i eclesiàstics. Així doncs, tret de canvis intraburgesos, la mobilitat social serà mínima.
En algunes zones, però, va ser necessari aplicar grans dosis de maquillatge per silenciar a les classes populars. D'aquesta manera, la qüestió del repartiment de la terra, tema tabú en la majoria d'Estats, va ser utilitzat com a mera propaganda electoral(ista), especialment en èpoques de conflicte bèl·lic, per subornar la imaginació de les classes populars. Páez, per exemple, repartirà bonos que es podien intercanviar per terres. Però passarà el temps i les terres no arribaven. Les classes populars, ofegades de nou, es vendran els bonos davant l'impossibilitat de bescanviar-los a generals com el propi Páez, terratinents, advocats,... Un cop la majoria de bons (re)tornin a mans dels de sempre, llavors es realitzarà el repartiment del botí.
El liberalisme polític, tant influenciat per la il·lustració com per l'aristocràcia, estableix la igualtat davant la llei com a principi (in)amovible. Així, els règims constitucionals s'edifiquen en torn el principi d'igualtat legal, no igualtat social. A la pràctica, doncs, ja no s'inscriu a la gent en funció del grup ètnic (no hi ha un sistema de castes), però segueix existint a nivell teoricopràctic. És a dir, al dia a dia, tot i no estar registrats, (segueixen) existint les mateixes diferenciacions. Paral·lelament s'edificarà i es consolidarà la societat de classes.
Els indígenes, amb la independència, patiran el major espoli i la regulació sistemàtica de la seva explotació. A partir de mitjans del segle XIX la dinàmica econòmica genera l'assalt sobre les terres de les comunitats indígenes. En la majoria de nous Estats aquestes zones suposaven entre el 70 i el 80% de la superfície (teòrica) oficial. L'interès de la burgesia, emparat i camuflat sota un suposat interès nacional, generaran conflictes bèl·lics entre els diferents Estats per robar el major terreny possible, a poder ser, amb sortida al mar. Aquest espoli legal i sistemàtic, impulsat i avalat per la nova maquinària estatal, convertirà els indígenes en comunitats aïllades, asfixiades, explotades. La conquista del desierto n'és un clar exemple.
Des d'una òptica liberal, (auto)qualificada pels especialistes d'integradora, l'elit blanca considerarà als indígenes com a part de la nació i, per tant, no podien tenir una legislació específica (així, s'anul·larà el Tributo, però, també, els seus drets sobre la propietat de la terra). Aquesta visió xocarà frontalment amb la formulada pels sectors més conservadors, que començaran a edificar el concepte d'enemic interior. Des de la seva òptica un Estat modern no podia funcionar només aplicant la norma al 20% de la població, s'havia d'integrar l'indígena en el marc legislatiu. Així doncs, el gran espoli el faran els nous Estats independents, més que en època colonial.
Els condemnats a condemnar-se, els que no són ni els deixen ser, els no-persona, els deshumanitzats, la mà d'obra, els no assalariats. La classe explotada, humiliada, esclavitzada. L'esclavitud, la formula d'explotació i expansió preferida per l'imperialisme, serà abolida per algun Estat? Mèxic. Però, serà abolida per algun Estat on els esclaus eren importants pel seu sistema productiu? No. Colòmbia, Veneçuela, Perú, Argentina... (re)tardarant 30 anys l'abolició. A Brasil, Cuba,... no serà fins a la dècada de 1880, degut al gran pes dins el seu sistema productiu.
Malgrat la persistència i insistència dels Estats en exprimir fins el final aquesta vergonya humanitària que suposa l'esclavitud, aquesta es veurà debilitada per diversos motius: fuga de molts esclaus aprofitant les guerres, potenciació per part de molts Patriotes, especialment durant les guerres, de les Leyes de vientres libres (que implicaven que els fills dels esclaus naixien lliures). Sota aquest paradigma, ningú naixia esclau a les noves repúbliques. Aquesta abolició diferida de l'esclavitud, però, suposarà a la pràctica l'obligatorietat de pagaments per part dels fills als amos de la seva mare per l'educació i el manteniment durant la infantesa, aconseguint, a la pràctica, una nova subordinació. A més, i sobre els papers en forma de lleis, mare i filla passen a considerar la trata negrera delicte internacional i actuaran sobre vaixells. La persecució, o millor dit el control, del tràfic per part de Gran Bretanya i Estats Units no implica, òbviament, la fi d'aquest, però, si més no, n'encareix el preu.
Així doncs, la independència no va canviar l'estructura social, sinó que va limitar-se en substituir la classe dominant colonial per a l'elit criolla. La independència va generar (més) dependència d'aquesta classe burgesa. Els camperols mexicans entonen sovint com a refrany una síntesis d'aquesta situació al parlar-nos d' "el mismo fraile en diversa mula". La burgesia només tenia una única i veritable preocupació: com canviar-ho tot perquè tot seguís igual.
Per tant, hem d'entendre aquests processos revolucionaris en termes estrictament polítics; és a dir, la independència neix a través d'un canvi radical, brusc, de les estructures polítiques; però no de les estructures de caràcter social o econòmic. 
Els rics canviaran de bandera. Els pobres seran oficialment pobres. I els invisibles van (seguir) sent (in)visibles.

dimarts, 26 de juny del 2012

La força de les paraules


                                                      -El capitalisme no és ètic.
-Cal recuperar amb tota la seva importància filosòfica i antropològica la crítica marxista a la plusvàlua.
-Fem pressió social com perquè un govern que menteixi no pugui continuar governant, això és l'exercici de la democràcia que ens toca fer, és prendre responsabilitats.
-És la meva responsabilitat bàsica saber que una societat justa és possible.
-No és democràcia, és dictadura financera, diem les coses pel seu nom.
-És possible per a nosaltres, com a col·lectivitat, organitzar-nos d'una forma més agradable, més justa, més solidària, més beneficiosa per al conjunt de la població.
-Com a societat podem imaginar una alternativa, no cosmètica sinó radical, al sistema econòmic que coneixem i que [...] des del seu inici ha tingut uns costos, o uns danys col·laterals, o el nom que li vulguin donar eufemístic, que són des d'un punt de vista ètic escandalosos.
-Jo de baix a dalt; de dalt a baix no he vist mai que canviés res.
-Per mi la justícia social és moral, i moralíssima. El que no pot ser és que reduïm els temes de moral a dues qüestions que són l'avortament i el matrimoni homosexual.
-Qui escull els altres? I davant de qui responen? Si no respon davant del govern, que és l'únic que respon davant del poble, davant de qui responen?
-No volem crear unes societats on el màxim benefici sigui l'últim marc de preses de decisions. Per què? Perquè això ens crea unes societats no igualitàries, unes societats intrínsecament violentes; això no és un marc per a la prosperitat ni econòmica ni humana sinó que fa que cada vegada hi hagi més diferències entre rics i pobres.
-Les 500 empreses o organitzacions més importants en facturació del planeta [...] tenen un conjunt de guanys que equival al 51% del producte global mundial brut; o sigui que mouen el 51% de la riquesa del planeta només 500 companyies.
-Ara tenim un feixisme social [...] pressuposa que el millor sistema és un sistema que tracta diferentment a les persones segons a les classes socials a les quals pertanyen.
-El marc capitalista no exclou la caritat; el marc capitalista pot ser se'n riu de la caritat, però de fet viu i ha sobreviscut tots aquests anys perquè hi han hagut persones i institucions fent aquesta tasca supletòria.
-Privatitzem els beneficis i socialitzem les pèrdues [...] Com pot ser que els bancs que hem rescatat tinguin beneficis? [...] Això és directament una estafa.
-Ens hem de poder atrevir a qüestionar aquest sistema, que sembla que ha arribat al final de les seves possibilitats.
-Una societat amb incapacitat d'imaginar una alternativa, això en si és un signe d'alarma [...] un signe d'alienació mental [...] a nivell social no és gens estrany, així és com funciona el bloqueig de la renovació social, també a nivell individual [...] és l'arma més important per impedir l'avenç social.
-De diners n'hi ha, de producció de diners n'hi ha i d'aliments també; el que passa és que estan incrementadament mal repartits.
Totes aquestes paraules i idees les podien haver pronunciat Fidel Castro, Hugo Chavez,  o Evo Morales, però, en aquest cas, no han set expressades per ells sinó per la Teresa Forcades i Vila.
La Teresa Forcades és un esperit lliure, catòlica compromesa des dels 15 anys. És una dona molt especial i molt normal; parla clar i es fa escoltar. Té el do del rigor i la virtut de l'esforç per desenvolupar, de forma planera, discursos desbordants de raó i coherència. 
La Teresa va néixer al poble de Gràcia, a Barcelona, el 1966 en el si d'una família no practicant (actualment els seus pares estan divorciats) amb arrels tarragonines i solsonines. Es llicenciarà en Medicina a Barcelona especialitzant-se en medicina interna a Nova York, a la Universitat de Buffalo. Poc després, encara en el Nou Món, es llicenciarà en Teologia a la Universitat de Harvard, per retornar de nou al Principat on es doctorarà en Salut Pública a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre medicines alternatives. El setembre de 1997 s'incorporarà com a monja benedictina al monestir de Sant Benet de Montserrat. Així mateix escriurà i publicarà diversos llibres i articles, entre els quals destaca l'escrit el 2006, "Els crims de les grans companyies farmacèutiques".  
Una entrevista que circularà per la xarxa la donarà a conèixer al món, esdevenint una figura mediàtica (amb més de 200.000 visites i múltiples traduccions, crítiques, aplaudiments i silencis). Defuig dels tòpics i trenca estereotips mostrant-se i posicionant-se davant l'opinió pública de forma contundent, sense por i sense dogmes i amb l'única bandera de la veritat i la justícia. No necessita alçar (massa) la veu ni recórrer a demagògies, simplement explica les coses com són, com les veu; com a persona crítica, preocupada, conscient. Sense por a equivocar-se és sempre partidària de prendre partit, de posicionar-se, de despertar l'esperit crític que ens fa més dignes i més plens com a persones.
Sempre he cregut en la importància i el pes de les paraules, aquestes armes de doble fil, sovint controlades i monopolitzades per les altes esferes acadèmiques o pels grans gurus especialistes de torn, que simplement busquen fórmules d'esterilitzar-les i aïllar-les en petits potets conceptuals, desnaturalitzades entre si i alienes al món real. Les paraules, les idees, tenen una força innegable; però una altra qüestió és la importància de qui pronuncia les paraules. En l'àmbit nacional, al Principat i mal que ens pesi, és innegable la tasca que ha fet Jordi Pujol en declarar-se (després de 23 anys ininterromputs de presidència i silencis) independentista. Així mateix, doncs, m'agradaria destacar-ne el paper, en l'àmbit social, de les declaracions de la Teresa. És important ser conscients de la importància del llenguatge i, també en aquest àmbit, no renunciar a res i ser prou valents, o prou humils, per dir (a) les coses pel seu nom.
Aquestes paraules s'han vist plasmades en múltiples intervencions i reflexions, que novament circulen per la xarxa i que han pres, fa poc, forma de llibre. Ha set precisament una d'aquestes entrevistes la que m'ha permès extreure la majoria de cites. La Teresa parla clar i no dubte d'utilitzar conceptes com capitalisme, consciència social, moviments indignats, esperit crític, dictadura financera, democràcia, feixisme social, assassinats programats, anàlisi marxista, abús, influència i crims de les indústries farmacèutiques, filtre crític, nacionalització de bancs, socialisme real, socialisme soviètic, socialisme bolivià, compromís social, justícia social, dignitat humana, anticapitalista, moviments antisistema, democràcia real, reacció social, contracte social, ofensiva neoliberal, alienació mental,... per parlar-nos, descriure'ns i analitzar la realitat estructural actual. La Teresa no segueix la corrent, (per)segueix la veritat; ja que, com van escriure fa gairebé 2.000 anys, la veritat ens farà lliures.
L'Església, com a institució, com a maquinària, mecanisme i supraestructura de representació terrenal de Déu, és la que més ha perdurat en aquest món. L'avalen més de 2.000 anys d'insistència i persistència. Sempre igual: (in)mòbil; la seva capacitat d'adaptabilitat és extraordinària i les seves cotes de poder i influència són notables i prolongades, així com les seves responsabilitats en les diferents relacions socioeconòmiques desenvolupades al llarg de la història. Sempre al costat dels guanyadors, sempre guanyadora. 
Malgrat tot, però, un dels trets característics és la seva capacitat d'adaptabilitat que l'ha permés (sobre)viure sistemàticament a diferents sistemes i que passa, des del meu punt de vista, per donar-hi cabuda a gent com el pare Manel, el bisbe Casaldàliga o la Teresa Forcades.

dilluns, 26 de desembre del 2011

La veu dels sense veu

“Si tapo la meva cara amb un drap no és per por, és per vergonya. I no a la meva pedra, sinó a la teva amenaça. Aquesta que evita el diàleg, a aquest ultimàtum que sense voler ens vas donar: “S'ha acabat el temps de les marxes”. Sota quina autoritat atures el temps de la història? És cert, no sóc estudiant. Sóc un infiltrat en aquesta marxa, no pertanyo als seus distingits planters. Sóc el rebuig d'aquest “ordre”, sóc flaite i dels durs (literalment). No intentis explicar-me. A cops em van educar i a cops pretenc ensenyar-te. No conec una altra via.
No fumo cogollo, no m'arriba. Fumo paragua.
La creativitat en les seves manifestacions pacífiques m'altera. I no creguin que pertanyo a grups organitzats com el cordón, el colectivo, el grupo autónomo o ves a saber quina altra sigla han inventat per  intentar de fer-se passar per exclosos. Ells són els veritables infiltrats. Ni tant sols conec la paraula ideologia, no m'interessa ser l'objecte d'anàlisi dels sociòlegs. Sóc flaite i punt.
Vostès podran esperar, “perdre l'any” en diuen, però jo... Jo vaig perdre una vida sencera sense saber per què.
Per a vostès, la toma és una anècdota. Per a la meva família va ser la forma de guanyar-se un terreny.
A vostès els dissolen amb lacrimògens, a nosaltres amb bales. No en el centre, és clar, sinó a la perifèria, en aquest punt de la ciutat on les estadístiques no arriben.
El cartró amb el que vau imitar un guanac hagués folrat la paret de la meva casa. D'això parlo. Mai ens entendrem perquè habitem mons extrems.
Així que no intentis controlar-me, ni per la raó ni per la força. Sóc l'anti lema. Sóc el Frankestein del que cap científic social vol fer-se'n responsable... Sóc la cara oculta, la caputxa.
Lluito pedra a pedra, no com aquests nenets que juguen a posar bombes. Cos a cos... no tinc res a perdre.
La vida diran alguns.
Ni tant sols em coneixen, la meva vida no val res." Autor i datació anònima.
Aquest escrit naufrega anònimament per la xarxa. Segurament mai en podrem saber l'autor ni la procedència, i, qui sap, si és de qui diu ser. Pel vocabulari utilitzat (fraite, paragua,...) i per algunes referències contextuals (organitzacions d'estudiants com El Cordón, El Colectivo,...) és fàcilment situable a la Xile postPinochet, en el marc de l'afluència de contradiccions socials, concretament en l'àmbit dels moviments revolucionaris estudiantils, que des del nombrament de Piñera tornen a estar a flor de pell malgrat no ocupar gairebé portades ni minuts televisius.
Aquest escrit dóna veu als sense veu. És la veu dels que no arriben a pobres. Dels que somien ser pobres. La veu dels que no coneixen les paraules estat del benestar, rendiment, taxes universitàries, benefici, drets nacionals i drets socials, recessió, ciutadà, inflació, decreixement, productivitat, plusvàlua,... ja que l'impossició dels mots (transformats en la realitat més cruel) misèria, fam i injusticia els hi negen la capacitat i el dret a ser persones, a ser.

dimarts, 30 d’agost del 2011

L'ateisme colonial, el liberalisme i l'intervencionisme miliar

Les terres del Nou Món van canviar de bandera i de nom, però no van canviar de model econòmic ni d'amos. Els principis establerts per la deessa Metròpoli en l'etapa colonial continuaran, sent la Gran Bretanya l'encarregada d'agafar el relleu a mig dictat en aquesta nova era d'ateisme colonial.
L'economia d'època colonial es basava en la producció de matèries primeres (provinents de l'agricultura, la ramaderia i/o la mineria) amb la finalitat d'exportar-les (cap a la metròpoli), al mateix temps que s'importaven manufactures (que s'introduïen al mercat colonial). Així doncs, amb la independència sota el braç, canviaran els himnes i la història, però no les bases del joc. Trobem la mateixa estructura/model d'exportacions i importacions. Ara, però, es desenvolupa en un marc de comerç lliure, sota les ordres del liberalisme econòmic, amb Gran Bretanya jugant-hi un paper hegemònic i asfixiant.
A més, els nous Estats, hauran de fer front a diversos problemes financers. Per una banda, van assumir obedientment el retorn de préstecs (la gran majoria provinents del continent europeu) per poder fomentar i aconseguir la independència. Per altra banda, s'ha de valorar el pes i el cost dels exèrcits. Aquests nous Estats es troben amb grans exèrcits per l'època, sobredimensionats un cop finalitzada la guerra. Però desmobilitzar-los no és fàcil. Molts Estats opten per mantenir-los per sobre les seves possibilitats econòmiques. Durant les primeres dècades de l'independència es dedicava entre el 60 i el 75% dels pressupostos estatals per mantenir-los.
Edificar els nous Estats no serà barat, evidentment, tot té un preu. La construcció implica uns costos econòmics que hauran de compaginar amb tres problemes principals: el primer, la poca cohesió interna. L'existència de diferències de caràcter ètnic, social, cultural, lingüístic,... No hi ha una consciència nacional definida. La nació serà la construcció de l'Estat. El segon, els problemes relacionat amb les fronteres. I, finalment, el tercer serà l'exèrcit. Els militars no es deixen desmobilitzar.  Els llops amb rang de Generals, Comandants i Coronels pressionen. Ni l'alta oficiliatat ni l'Estat no saben què fer-ne dels soldats. La gran majoria porten 5 o 6 anys lluitant i s'han convertit en màquines de fer la guerra. -A què es dedicaran si no els hi hem donat ni terres ni feina?- Es pregunta, un ingenu.
Però molts llops tenen ambicions de poder i tropes assedegades per assolir-l'ho. Aquest fet generarà l'inici, en la gran majoria de nous Estats, d'una etapa militarista i d'intervencionisme (pronunciamientos, cops d'Estat, revoltes,...). Només dos exemples: a Mèxic, durant els primers 30 anys d'independència, només hi ha un president que pugui acabar el seu mandat. A Bolívia, en 7 anys, es produeixen més de 60 cops d'Estat, revoltes, incidents militars,...

dimecres, 3 d’agost del 2011

Si vis pacem para bellum (?)

El Nou Món donava la benvinguda al primer Estat independent fruit de la descolonització, otorgant-li la categoria de fill gran. Poc es podia imaginar que li usurparia la capacitat de ser i de decidir a la resta de germans, sempre vistos com a inferiors i estranys. Els Estats Units d'Amèrica, en plena borratxera capitalista, esdevindran, manu militari, amos i senyors del món mundial. Sovint en nom de la llibertat, la democràcia i el bon funcionament del sistema capitalista, encara que sempre amb puny de ferro.
És curiós que un dels Estats que més morts a generat i que en més guerres ha participat en la història contemporània només hagi patit una guerra a casa seva. Aquest fet, a més, vindrà pocs anys després del seu naixament, el 1812, quan una situació tensa amb la Gran Bretanya (la seva antiga metròpoli) desembocarà en una guerra. Aquesta guerra és anomenada, per la historiografia americana, com la "Segona guerra d'independència", com a conseqüència de la duresa del conflicte. No hem d'oblidar que Gran Bretanya seguia instal·lada al Canadà. En aquesta guerra els britànics arriben fins a Washington i cremen la Casa Blanca. Aquest serà el primer atac a l'interior dels Estats Units per part d'agents extrangers i l'única guerra a l'interior del seu territori envers enemics exteriors.
Des d'aquell moment i fins avui, és a dir, en aquests 235 anys d'història dels Estats Units, només patirà dos atacs a l'interior més: Pearl Harbor (1945) i el 11-S (2001), però mai una guerra.
Segons les estadístiques macroeconòmiques, elaborades des dels temples del liberalisme econòmic, en el 2006, les despeses militars dels Estats Units representaven més de 528.000 milions de dòlars, suposant el 46% de les despeses militars del món i eren superiors a la suma de les despeses dels catorze Estats següents. La despesa per capita és de 1.756 dòlars, deu vegades més que la mitjana global.
Fa uns dies que el cap de taula del sistema, autoanomenat director de l'orquestra capitalista mundial, estava apunt de declarar-se en suspensió de pagaments (li calia poder-se endeutar més). Aquest melodrama amb final feliç, al més pur estil Hollywood, ha donat ales als especuladors borsaris, ha ocupat primeres pàgines i minuts informatius i poca cosa més. Si el final serà certa la frase: si vols la pau, prepara la guerra.

dijous, 21 de juliol del 2011

La Conquista del Desierto (I)

Des dels inicis de la colonització del Nou Món les relacions entre la societat hispano-criolla i les societats indígenes eren intenses i diverses, especialment en l'anomenat món fronterer. A finals dels segle XVIII s'havia establert un sistema regular de comerç funcional, teixint xarxes basades amb la complementarietat econòmica entre els dos sistemes productius.
Un d'aquests espais era l'anomenada frontera sud que en època del govern confederal de Rosas (1835 – 1852) deixava fora de control estatal part de les províncies de Buenos Aires, la totalitat de l'acutal província de La Pampa i les meitats sud de les províncies de San Luis i Mendoza. Aquestes terres estaven habitades per pobles caçadors i recol·lectors. El seu tronc principal, des del segle XVI, eren els mapuchés (també anomenats araucanos) que seran considerats no aptes per a ser assimilats com a peons o jornalers. Els contactes comercials van anar acompanyats de transformacions socioculturals a l'interior de la societat indígena i, aquestes, s'acceleren amb la política d'ocupació de terres implementada des de l'Estat argentí cap a mitjans del segle XIX. Els grups d'indígenes pampeans experimentaran una creixent militarització (diferenciació social), una concentració de riqueses i un enfortiment de caps i cacis. Es genera una competència entre els dos mons pel control de les terres pampeanes. Serà en aquesta època on apareix per primer cop la formulació clara de la tesis de l' enemic interior per a justificar l'intervenció directa de les forces armades en el desenvolupament polític i econòmic del país. En la “Conquista del Desierto” és on s'origina la tradició que transforma l'oponent polític i social en un cos estrany a estripar d'una societat suposadament harmònica; en un enemic convencional amb el que legitimitzar el seu extermini, per afavorir el progrés nacional o defensar la integritat de l'ordre social.
Aquesta expansió territorial i extermini indígena té la seva màxima expressió en la campanya militar anomenada “Expedición al Desierto”. Aquesta va ser obra del ministre de Guerra, el general Roca i va gaudir del recolzament de tot el Parlament. La campanya es va desenvolupar de l'octubre de 1878 al juny de 1879. es va financiar amb la venta anticipada de part de les terres a ocupar, passant així 8.500.000 d'hectàries a mans de 381 persones.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Sortida al mar

Tots els Estats llatinoamericans volien tenir casa, cotxe i piscina (és a dir: República, esclaus i sortida al mar). Els ideòlegs i arquitectes d'aquests nous projectes, membres de les elits i oligarquies regionals criolles, iniciaran una cursa per assolir la independència (1810 – 1825) i s'afanyaran a alçar els nous Estats i a inventar-se noves banderes, himnes, sentiments i fronteres. Es substituirà i s'esborrarà la vella terminologia imperial que parlava del Rio de la Plata, de Nueva España, de la Banda Oriental, del Alto Perú, de Nueva Granada, de la Presidencia de Quito,... i, per contra, a les escoles, cafès i tertúlies, es parlarà d'Argentina, Mèxic, Uruguai, Bolívia, Colòmbia, Equador,...
Però els nous Estats no tenien clar quin era el seu territori, fins on podien espoliar i explotar en nom seu. S'iniciarà un seguit de disputes per terres de les fronteres que, sovint, acabaran amb guerres. Les fronteres no estaven delimitades amb exactitud. Ningú sabia on començava i on acabava el territori de l'Imperi espanyol a les Índies. En aquestes disputes hi hauran dos Estats que perdran la seva sortida al mar, és a dir, el pal de paller, la base i fonament, de l'estructura comercial capitalista fins a l'expansió i consolidació del ferrocarril.
La prematura República de Paraguai, que ja al 1811 s'independitza de l'Imperi, perdrà la seva sortida al mar durant la Guerra de la Triple Aliança (1865 – 1870). Brasil s'annexionarà aquest territori. Durant aquests cinc anys de guerra morirà (mínim) el 50% de la població de Paraguai i, especial i significativament, homes. Així doncs, acabada la guerra, quedarà 1 home per cada 10 dones. El Cor d'Amèrica, doncs, quedarà sense sortida al mar i es veurà inmerç en una greu crisi demogràfica.
Bolívia, per la seva banda, s'implicarà en la Guerra del Pacífic (1879 – 1883) que, juntament amb Perú, la portarà a enfrontar-se contra Xile. La victòria de Xile no afectarà gaire al Perú, però si a Bolívia. Des d'aquell moment Bolívia i Paraguai queden per sempre més com els únics Estats sense sortida al mar.
Però, actualment, Bolívia té i manté el Ministeri de Marina. No té flota, no té ports, no té marina. Però no el suprimeix ja que seria el reconeixament simbòlic de la sobirania xilena.
Fa poc més de trenta anys, al 1980, Xile i Argentina quasi inicien una guerra per unes illes que teòricament havien format part de l'Imperi Espanyol a les Índies, però que mai s'havien colonitzat.

diumenge, 5 de juny del 2011

Vàlvules d'escapament: de rei de Carnaval a president dels E.U.A.

El Nou Món va ser rebatejat prematurament pel cartògraf M. Waldseemüller al 1507 en "honor" a un navegant italià: Amerigo Vespucci. La maquinària colonial castellana i portuguesa va imposar-li un nou sistema econòmic, social, polític, moral,...
També van exportar-hi el Carnaval. Aquest és, per molts antropòlegs i historiadors, “la festa privilegiada del ritual d'inversió social”. Al Vell Món, durant l'Ancien Régime, es caracteritzava per l'abundància de menjar i beure (fet totalment insòlit i anormal per la majoria de la població) i tenia com element central les disfresses que permetien el canvi de sexe i de condició social (dues formes que estructuren les relacions de dominació i dependència).
Un bon exemple de l'intercanvi dels rols socials el trobem a l'Amèrica colonial amb la participació activa dels pretos, els afroamericans. Durant el Carnaval s'agrupaven segons les seves nacions o poblats d'orígen o bé a través de lligams espirituals al voltant de les diverses confraries. Cada un d'aquests grups, en aquesta diada, escollia el seu rei i la seva reina. Amb el pas dels anys i les llunes plenes, en un marc d'una societat pigmentocràtica i malgrat la seva condició d'esclaus i d'ètnia infravalorada i marginada, van acabar per transformar-se amb els reis del carnaval tan a Brasil com a les Azores.
Inaugurat el segle XXI, i dins l'esfera de les poltrones acadèmiques, encara fumeja un debat sobre les anomenades festes d'inversió. Aquest gira a l'entorn de fins a quin punt aquestes festes ajuden al control social o, pel contrari, preparen la protesta social. La majoria d'"especialistes" es decanten per veure el Carnaval com una “vàlvula d'escapament”, una inversió (puntual i controlada) que en el fons reforça la jerarquia dominant. Sembla clar que el judici, l'execució i el funeral del “Carnaval” podem interpretar-los com una demostració pública de retorn a l'ordre establert.
El Nou Món, transformat en el tiburó capitalista per excel·lència, observava com Barack Hussein Obama era el primer afroamericà a ocupar el càrrec de president dels Estats Units al 2009. A l'Estat espanyol, des del 1977, la gent diposita les seves il·lusions a unes urnes cada quatre anys. Qui sap si d'aqui uns segles també s'analitzaran fets com aquests com a vàlvules d'escapament del sistema.