IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alliberament nacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alliberament nacional. Mostrar tots els missatges

dissabte, 29 de desembre del 2012

La marxa del silenci


Els fills dels segles (re)broten en cada (nova) rebel·lió. Soldats de fang, o filles de la lluna i de la pluja, però (sempre) de baix a baix; horitzontal(s). La dignitat rebel, pura, nua, tendra. L'espurna d'esperança i de memòria dels que són sense que els deixin ser. Dels oblidats, dels condemnats a l'oblit, a la negació, a la (des)humanització i la (des)memòria. Les filles de la terra, del bell món fet Nou Món, de la colonització i l'imperialisme salvatge. Acusats i condemnats a no ser, són. Són resistència, insubmissió, mort, renúncies i victòries col·lectives. Són terra. Són segles. Són dignitat. Són lluita.
Zapatistes d'arrel, veniu de lluny i aneu més lluny encara. Sense por(s), sense límit(s). Sou somnis i esperances. Xarxes de complicitats teixides a base de segles; com les formigues, treballeu i conspireu pacients, a l'ombra de l'ombra. En l'obscuritat absoluta vau decidir alçar-vos i alçar la veu, a través dels 11 punts de la Declaración de la Selva Lacandona: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau. Els v(n)ostres pilars. L' 1 de gener de 1994 vau mostrar, de nou, la cara, alçant-vos contra la injustícia disfresada de Govern que imposava i acatava el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord.
La tempesta no sembla afluixar, i plou sobre mullat. El Capitalisme es (de)mostra més salvatge que mai. Però sou producte de 500 anys de lluita i heu tornat a dir prou. El desembre del 2012, en contra de totes les belles profecies, heu (re)nascut de nou, del vell. Aquest cop heu ocupat els carrers amb "La marxa del silenci". Com bé deia un tuitaire:  Perquè els vegin van tapats. perquè els escoltin van en silenci. Sou passat. Sou present. Sou futur. Sou l'herència de la dignitat i la diversitat, del món de mons que representeu i us representa. Sou la unió de l'ahir, l'avui i el demà. Sou tot sense ser res.
Nada para nosotros. Paraules fetes vida, vida feta lluita, lluita feta dignitat, dignitat feta paraules. Sou un cercle constant d'esperança. Sou la llavor en el desert. Sou el passat fet futur. Sou la veu dels sense veu. Els condemnats a ser descoberts; els explotats dels explotadors; la perifèria de les perifèries; la revolta constant contra la negació absoluta. Ocosingo, Las Margaritas, Palenque, Altamirano i San Cristóbal van ser les primeres, però no seran les últimes. La marxa del silenci és l'inici del final. El dia que va ser el dia, era nit. I nit serà el dia que serà el dia.

divendres, 30 de novembre del 2012

La sobirania té un preu...(?)


L'actual director de l'orquestra capitalista, l'exportador i explotador de la democràcia per excel·lència al segle XX, s'edificarà com a República fa 235 anys, el setembre de 1787. Aquesta, en un principi, agermanava a 13 excolònies de la Gran Bretanya, que s'autoproclamarien estats. Desmembrant-se a través d'un procés bèlic de la metròpoli, que esdevindrà un referent revolucionari comparable i equiparable, pels acadèmics liberals, amb la revolució francesa. Un far, exemple d'exemples, per a la resta de pobles per aconseguir i consolidar la seva sobirania, la seva llibertat, la seva autogestió quotidiana, sense submissions ni renúncies, autogovernant-se.
Lluny de relats romanticoides, a dia d'avui, els Estats Units d'Amèrica són una República que integra a 50 estats. El penúltim Estat en ser admès al club serà Alaska (1959). Malgrat això, però, la sobirania d'Alaska (amb persones, terres, bestiar, boscos i aigua inclosos) havia set comprada el 1867, pel secretari d'Estat nord-americà William H. Seward per 7.200.000 dòlars a l'Imperi Rus. La compra es fa fer efectiva el 18 d'octubre del 1867, avui recordat com el Dia d'Alaska. La compra va ser, inicialment, criticada per les elits americanes, que més enllà de la importància geoestratègica no hi observaven rendiments a curt termini. El descobriment de jaciments d'or a la dècada de 1890, però, farà canviar-ne l'opinió. I, els de sempre, ho robarant tot. La població passarà de poc més de 30.000 habitants al 1880 als 550.000 de 1990. En una (altra) colonització (enc)oberta.


Així doncs, un cop ampliada, via xec, la superfície i sobirania nord-americana, la dominació  es va fer afectiva a través de l'exèrcit, la marina i el servei de duanes que exercirant de facto el control de la regió. Amb l'arribada de colons el canvi del sistema administratiu ja no era un perill. Així, el 1884 s'anomenarà un Governador i el 1906 s'escollirà un representat al Congrés dels Estats Units, amb dret a veu, però no a vot. El 1912 es va declarar formalment Alaska com a Territori dels Estats Units, amb congrés i governs propi, establint la capital a Juneau (en detriment de Sitka, antiga capital russa). Les inversions en infraestructures estaran estretament lligades i vinculades a la II Guerra Mundial. Amb l'inici de la guerra freda s'acceptarà l'entrada d'Alaska a la Unió. Eisenhower, president dels Estats Units, signarà l'Alaska Statehood que obrirà el camí perquè el gener de 1959 Alaska es convertís en el 49è Estat de la unió.
Alaska no és un Estat Unit, ja que està separat de la resta dels 48 estats per Canadà (l'altre estat aïllat és Hawaii). Però aquest fet no impedirà l'annexió, subordinació i explotació d'aquest territori pel pater familia del Nou Món.
La descolonització generarà més colonització. Els canvis d'himnes, metropolis, banderes i fronteres seran la sortida més viable per consolidar i desenvolupar el sistema Capitalista. Canviaran els barrets, però no les cadires. Canviaran els actors i l'escenari, però no la trama de l'obra. Ho canviaran tot perquè tot seguís igual.
Imposant la lògica absurda que la sobirania (personal, col·lectiva o territorial) té un preu. Canviant llibertat per propietat i mercat, i aplicant certa dosi de maquillatge nacionalista, l'Imperialisme serà el garant del Capitalisme al nord del Nou Món.

dimecres, 24 d’octubre del 2012

"El mismo fraile en diversa mula"

Les turbulències d'inci del segle XIX propicien la creació d'Estats al Nou Món. Aquests, però, i en línies generals, consolidaran el model socioeconòmic, amb nombroses continuïtats i excepcionals ruptures.
En l'àmbit social, complementant la implantació del sistema, les estructures socials i de propietat es forjaran en base l'interès de la burgesia criolla, (auto)erigida a posteriori, a base de cops d'Estat i de manuals elaborats per la historiografia nacionalista, com a far, referència, bandera i lideratge d'un procés de construcció nacional, desvinculant-se i extirpant tota dosi de component (de lluita) social.
Els mitjans de producció i la terra (continuaran) estan en mans de les elits criolles. En mans dels de sempre. I no es mouran. La impermeabilitat social només permetrà, i en compta gotes, incorporar a gent ascendida socialment a/en les guerres; per incorporar-se a l'elit burgesa. L'icona seria, per molts coneguts, el de Páez, que arribarà a ser president de Veneçuela.
Així, el tauler d'escacs continuarà immòbil, canviant només de color:
Dins les altes esferes de la burgesia es produiran alguns canvis. D'aquesta manera l'explotació i la propietat de la terra, en forma d'haciendas, estancias i/o plantacions dedicades a l'exportació agrícola i/o ramadera, esdevindran la nova forma de poder, de control. Així, el poder polític real passarà a ser, de facto, dels hacendados (elit criolla) mentre que durant l'etapa colonial el poder residia en un nucli dur format per comerciants, funcionaris i eclesiàstics. Així doncs, tret de canvis intraburgesos, la mobilitat social serà mínima.
En algunes zones, però, va ser necessari aplicar grans dosis de maquillatge per silenciar a les classes populars. D'aquesta manera, la qüestió del repartiment de la terra, tema tabú en la majoria d'Estats, va ser utilitzat com a mera propaganda electoral(ista), especialment en èpoques de conflicte bèl·lic, per subornar la imaginació de les classes populars. Páez, per exemple, repartirà bonos que es podien intercanviar per terres. Però passarà el temps i les terres no arribaven. Les classes populars, ofegades de nou, es vendran els bonos davant l'impossibilitat de bescanviar-los a generals com el propi Páez, terratinents, advocats,... Un cop la majoria de bons (re)tornin a mans dels de sempre, llavors es realitzarà el repartiment del botí.
El liberalisme polític, tant influenciat per la il·lustració com per l'aristocràcia, estableix la igualtat davant la llei com a principi (in)amovible. Així, els règims constitucionals s'edifiquen en torn el principi d'igualtat legal, no igualtat social. A la pràctica, doncs, ja no s'inscriu a la gent en funció del grup ètnic (no hi ha un sistema de castes), però segueix existint a nivell teoricopràctic. És a dir, al dia a dia, tot i no estar registrats, (segueixen) existint les mateixes diferenciacions. Paral·lelament s'edificarà i es consolidarà la societat de classes.
Els indígenes, amb la independència, patiran el major espoli i la regulació sistemàtica de la seva explotació. A partir de mitjans del segle XIX la dinàmica econòmica genera l'assalt sobre les terres de les comunitats indígenes. En la majoria de nous Estats aquestes zones suposaven entre el 70 i el 80% de la superfície (teòrica) oficial. L'interès de la burgesia, emparat i camuflat sota un suposat interès nacional, generaran conflictes bèl·lics entre els diferents Estats per robar el major terreny possible, a poder ser, amb sortida al mar. Aquest espoli legal i sistemàtic, impulsat i avalat per la nova maquinària estatal, convertirà els indígenes en comunitats aïllades, asfixiades, explotades. La conquista del desierto n'és un clar exemple.
Des d'una òptica liberal, (auto)qualificada pels especialistes d'integradora, l'elit blanca considerarà als indígenes com a part de la nació i, per tant, no podien tenir una legislació específica (així, s'anul·larà el Tributo, però, també, els seus drets sobre la propietat de la terra). Aquesta visió xocarà frontalment amb la formulada pels sectors més conservadors, que començaran a edificar el concepte d'enemic interior. Des de la seva òptica un Estat modern no podia funcionar només aplicant la norma al 20% de la població, s'havia d'integrar l'indígena en el marc legislatiu. Així doncs, el gran espoli el faran els nous Estats independents, més que en època colonial.
Els condemnats a condemnar-se, els que no són ni els deixen ser, els no-persona, els deshumanitzats, la mà d'obra, els no assalariats. La classe explotada, humiliada, esclavitzada. L'esclavitud, la formula d'explotació i expansió preferida per l'imperialisme, serà abolida per algun Estat? Mèxic. Però, serà abolida per algun Estat on els esclaus eren importants pel seu sistema productiu? No. Colòmbia, Veneçuela, Perú, Argentina... (re)tardarant 30 anys l'abolició. A Brasil, Cuba,... no serà fins a la dècada de 1880, degut al gran pes dins el seu sistema productiu.
Malgrat la persistència i insistència dels Estats en exprimir fins el final aquesta vergonya humanitària que suposa l'esclavitud, aquesta es veurà debilitada per diversos motius: fuga de molts esclaus aprofitant les guerres, potenciació per part de molts Patriotes, especialment durant les guerres, de les Leyes de vientres libres (que implicaven que els fills dels esclaus naixien lliures). Sota aquest paradigma, ningú naixia esclau a les noves repúbliques. Aquesta abolició diferida de l'esclavitud, però, suposarà a la pràctica l'obligatorietat de pagaments per part dels fills als amos de la seva mare per l'educació i el manteniment durant la infantesa, aconseguint, a la pràctica, una nova subordinació. A més, i sobre els papers en forma de lleis, mare i filla passen a considerar la trata negrera delicte internacional i actuaran sobre vaixells. La persecució, o millor dit el control, del tràfic per part de Gran Bretanya i Estats Units no implica, òbviament, la fi d'aquest, però, si més no, n'encareix el preu.
Així doncs, la independència no va canviar l'estructura social, sinó que va limitar-se en substituir la classe dominant colonial per a l'elit criolla. La independència va generar (més) dependència d'aquesta classe burgesa. Els camperols mexicans entonen sovint com a refrany una síntesis d'aquesta situació al parlar-nos d' "el mismo fraile en diversa mula". La burgesia només tenia una única i veritable preocupació: com canviar-ho tot perquè tot seguís igual.
Per tant, hem d'entendre aquests processos revolucionaris en termes estrictament polítics; és a dir, la independència neix a través d'un canvi radical, brusc, de les estructures polítiques; però no de les estructures de caràcter social o econòmic. 
Els rics canviaran de bandera. Els pobres seran oficialment pobres. I els invisibles van (seguir) sent (in)visibles.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Converses de café (amb llet): No ens serveix...


No ens fareu se(nti)r culpables per no defensar projectes antagònics als nostres interessos; no ens fareu ser, de nou, còmplices del vostre sistema, de la nostra condemna.
Val més deixar-ho clar: la vostra transversalitat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre Estat no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra bandera no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres Lleis no ens serveixen ja que només responen als vostres interessos. La vostra Justícia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Història no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra política no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra educació no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. El vostre llenguatge no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra Democràcia no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. La vostra cultura no ens serveix ja que només respon als vostres interessos. Les vostres alternatives no ens serveixen ja que només respon als vostres interessos. El vostre Sistema no ens serveix, ja que només respon als vostres interessos. No hem lluitat mai per això, ni ho farem. No volem cavar-nos la nostra pròpia tomba.

La història sembla més viva que mai i, malgrat la olor a 36, ningú és capaç d'assegurar-nos què ens espera en un futur. En bona mesura depèn de nosaltres, i de vosaltres. De les prioritats de cadascú.
Tres segles d'opressió i explotació en el marc nacional, sumat a una lluita mil·lenària constant per a la dignitat humana, per a la justícia social. L'alliberament nacional i l'emancipació social, doncs, van ser condemnats a formar part d'un mateix i únic projecte pel poble català, per la classe treballadora catalana. Sentiment i condició.
A Occident els Estats han estat l'eina més utilitzada per subordinar, camuflar i (con)fondre l'interès nacional a(mb) l'interès de la classe dominant. La burgesia, artífex d'aquesta maquinària bèlicaburocràtica, va jugar bé les seves cartes en la caiguda de l'Ancien Régime i, des d'ençà, l'Estat ha esdevingut una peça clau per a la defensa i la imposició dels seus interessos, per la supervivència del sistema capitalista.
L'emancipació nacional, a dia d'avui, està estretament vinculada a l'aparició d'un nou Estat que té com a marc referencial a la nació independent. Així, durant el segle XX, més de la meitat de nacions europees es dotaran d'Estats, sovint desmembrant els grans Estats edificats en època medieval sota l'empara les grans corones europees. Irònicament, forjats sota el control del rei i de Déu, esdevindran, amb el pas del segles i les doctrines liberals, en els defensors, exportadors i explotadors de la democràcia. 
Passat l'Onze, la burgesia catalana sembla apostar, definitivament, per dotar-se d'estructures per crear un nou Estat pel Principat. Vol tenir més control, vol tenir el control, el timó o qualsevol altre eufemisme capaç de substituir l'explotació directe a la qual ens ha condemnat el sistema. Des d'aquest punt de vista sempre he pensat que l'alliberament nacional suposava un obstacle  per a l'alliberament social.

L'emancipació social, però, mai l'he pogut concebre sense l'alliberament nacional. És a dir, si hi ha justícia i igualtat entre persones, també i ha de ser-hi entre grups d'aquestes; entre col·lectius, entre societats, entre cultures, entre pobles. Aquesta condició d'igualtat sembla innegable i inqüestionable. No són motius econòmics, són motius humans, de respecte, de tolerància i organització mútua, lliure, desvinculada de qualsevol forma de possessió, imposició o dominació. Tenim l'obligació d'acabar amb l'explotació a qualsevol nivell i a qualsevol indret.
Així doncs, lluny de creure'ns la desvinculació i enfrontament entre moviments socials com són el 15M i l'11S, que, amb la fragmentada, distorsionada i dosificada propaganda mediàtica, han volgut vendre'ns com a una bicefàlia enfrontada eternament, hem de ser capaces d'analitzar-ho, entendre-ho i implicar-nos-hi com a dues cares de la mateixa moneda, del mateix problema; com a dues parts de la mateixa solució: la única solució.
No ens podem conformar. No ens podem condemnar. Hem de ser capaços de no renunciar a res per transformar-ho tot.