IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Democràcia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Democràcia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de febrer del 2013

El jurament a la bandera

La Transició serà la filla (no) volguda del règim franquista. Aplicada la dosi de maquillatge i amnèsia internacional de 1945 tocava, de nou, canviar-ho tot perquè tot seguís igual. Així, les Forces Armades i la Defensa Nacional s'erigirant com un dels pilars fonamentals de l'edificació del nou Estat que s'articularà a l'entorn de la Constitució. D'aquesta manera, a l'article 8, aquesta encomana a les Forces Armades la missió de "garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial i el ordenamiento constitucional" entroncant i vinculant de forma irreversible exèrcit, territori, Constitució i Estat. Tanmateix, la Defensa Nacional no afecta només a les Forces Armades i a l'organització miliar. A l'article 30, la Constitució diu que (tots) "los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España". La Llei Orgànica de la Defensa Nacional 5/2005, de 17 de novembre, a l'article 31, afirma: "El Ministerio de Defensa promoverá el desarrollo de la cultura de defensa con la finalidad de que la sociedad española conozca, valore y se identifique con su historia y con el esfuerzo solidario y efectivo mediante el que las Fuerzas Armadas salvaguardan los intereses nacionales.". 
A continuació trobareu dos Lleis que estableixen el jurament a la bandera, una de 1936 i l'altra de 1980. Ni el fons, ni la forma, van canviar. Els fills del règim franquista seran els pares de la Constitució, imposant(-nos) la por, el silenci i la desmemòria, condemnant-nos a ser còmplices de la continuïtat absoluta en forma d'aparent ruptura.  

"Restablecida por Decreto número 77 la bandera bicolor, rojo y gualda, como Bandera de España, y considerando necesario dictar normas, que de una parte fijen las características de su confección, y de otra renueven las fórmulas reglamentarias de recepción y prestación de juramento ante ella, completando así el sentido unánime y espíritu que informa este movimiento salvador de España, la Junta de Defensa Nacional acuerda: 

[...] Tercero. El Juramento de fidelidad a la Bandera, acto que será público, se realitzará situándose los reculutas, en una formación concentrada, dando frente a aquélla, cuya asta mantendrá el abanderado vertical, con el regatón metido en la cuja, y el Jefe encargado de recibir el juramento dirigiéndose a los nuevos soldados dirá: “Soldados: ¿Juráis a Dios y prometéis a España, besando con unción su Bandera, respetar y obedecer siempre a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa del honor e independencia de la Patria, y del orden dentro de ella, hasta la última gota de vuestra sangre?” Los reclutas contestarán: “Sí lo juramos”. Luego dicho Jefe añadirá: “Si así lo hacéis, la Patria os lo agradecerá y premiará y, sino, mereceréis su desprecio y su castigo como indignos hijos de ella. Soldados ¡Viva España!” Después los reclutas besarán, uno por uno, la bandera, descubriéndose y cogiendo con la mano derecha, el paño para acercarlo a los labios. Finalmente, y como señal de que la Patria acepta su promesa y los acoge cariñosamente, desfilarán por debajo de la bandera, haciéndolo de la misma manera que antes se hacía, es decir, inclinando para ello el abanderado el asta y alzando el Jefe que haya tomado el Juramento el paño con el sable.
Por la Junta de Defensa Nacional, Federico Montaner, 13 de Septiembre de 1936. "

"Articulo unico:
Para jurar la bandera de España se empleara la formula siguiente: “¡Soldados! ¿Jurais por Dios o por vuestro honor y prometeis a España, besando con uncion su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberania e independencia de la Patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?” Los soldados contestaran: “¡Si, lo juramos!” El que tomo el juramento, replicara: “Si asi lo haceis, la Patria os lo agradecerá y premiará, i si no, mereceis su desprecio y su catigo, como indignos hijos de ella” y añadirá: “¡Soldados! ¡Viva España! Y ¡Viva el Rey!” que seran contestados con los correspondientes “¡Viva!”.
Llei 79/1980, de 24 de desembre, sobre la fórmula para jurar la bandera de España. Don Juan Carlos I, Rey de España."

divendres, 30 de novembre del 2012

La sobirania té un preu...(?)


L'actual director de l'orquestra capitalista, l'exportador i explotador de la democràcia per excel·lència al segle XX, s'edificarà com a República fa 235 anys, el setembre de 1787. Aquesta, en un principi, agermanava a 13 excolònies de la Gran Bretanya, que s'autoproclamarien estats. Desmembrant-se a través d'un procés bèlic de la metròpoli, que esdevindrà un referent revolucionari comparable i equiparable, pels acadèmics liberals, amb la revolució francesa. Un far, exemple d'exemples, per a la resta de pobles per aconseguir i consolidar la seva sobirania, la seva llibertat, la seva autogestió quotidiana, sense submissions ni renúncies, autogovernant-se.
Lluny de relats romanticoides, a dia d'avui, els Estats Units d'Amèrica són una República que integra a 50 estats. El penúltim Estat en ser admès al club serà Alaska (1959). Malgrat això, però, la sobirania d'Alaska (amb persones, terres, bestiar, boscos i aigua inclosos) havia set comprada el 1867, pel secretari d'Estat nord-americà William H. Seward per 7.200.000 dòlars a l'Imperi Rus. La compra es fa fer efectiva el 18 d'octubre del 1867, avui recordat com el Dia d'Alaska. La compra va ser, inicialment, criticada per les elits americanes, que més enllà de la importància geoestratègica no hi observaven rendiments a curt termini. El descobriment de jaciments d'or a la dècada de 1890, però, farà canviar-ne l'opinió. I, els de sempre, ho robarant tot. La població passarà de poc més de 30.000 habitants al 1880 als 550.000 de 1990. En una (altra) colonització (enc)oberta.


Així doncs, un cop ampliada, via xec, la superfície i sobirania nord-americana, la dominació  es va fer afectiva a través de l'exèrcit, la marina i el servei de duanes que exercirant de facto el control de la regió. Amb l'arribada de colons el canvi del sistema administratiu ja no era un perill. Així, el 1884 s'anomenarà un Governador i el 1906 s'escollirà un representat al Congrés dels Estats Units, amb dret a veu, però no a vot. El 1912 es va declarar formalment Alaska com a Territori dels Estats Units, amb congrés i governs propi, establint la capital a Juneau (en detriment de Sitka, antiga capital russa). Les inversions en infraestructures estaran estretament lligades i vinculades a la II Guerra Mundial. Amb l'inici de la guerra freda s'acceptarà l'entrada d'Alaska a la Unió. Eisenhower, president dels Estats Units, signarà l'Alaska Statehood que obrirà el camí perquè el gener de 1959 Alaska es convertís en el 49è Estat de la unió.
Alaska no és un Estat Unit, ja que està separat de la resta dels 48 estats per Canadà (l'altre estat aïllat és Hawaii). Però aquest fet no impedirà l'annexió, subordinació i explotació d'aquest territori pel pater familia del Nou Món.
La descolonització generarà més colonització. Els canvis d'himnes, metropolis, banderes i fronteres seran la sortida més viable per consolidar i desenvolupar el sistema Capitalista. Canviaran els barrets, però no les cadires. Canviaran els actors i l'escenari, però no la trama de l'obra. Ho canviaran tot perquè tot seguís igual.
Imposant la lògica absurda que la sobirania (personal, col·lectiva o territorial) té un preu. Canviant llibertat per propietat i mercat, i aplicant certa dosi de maquillatge nacionalista, l'Imperialisme serà el garant del Capitalisme al nord del Nou Món.

dimarts, 26 de juny del 2012

La força de les paraules


                                                      -El capitalisme no és ètic.
-Cal recuperar amb tota la seva importància filosòfica i antropològica la crítica marxista a la plusvàlua.
-Fem pressió social com perquè un govern que menteixi no pugui continuar governant, això és l'exercici de la democràcia que ens toca fer, és prendre responsabilitats.
-És la meva responsabilitat bàsica saber que una societat justa és possible.
-No és democràcia, és dictadura financera, diem les coses pel seu nom.
-És possible per a nosaltres, com a col·lectivitat, organitzar-nos d'una forma més agradable, més justa, més solidària, més beneficiosa per al conjunt de la població.
-Com a societat podem imaginar una alternativa, no cosmètica sinó radical, al sistema econòmic que coneixem i que [...] des del seu inici ha tingut uns costos, o uns danys col·laterals, o el nom que li vulguin donar eufemístic, que són des d'un punt de vista ètic escandalosos.
-Jo de baix a dalt; de dalt a baix no he vist mai que canviés res.
-Per mi la justícia social és moral, i moralíssima. El que no pot ser és que reduïm els temes de moral a dues qüestions que són l'avortament i el matrimoni homosexual.
-Qui escull els altres? I davant de qui responen? Si no respon davant del govern, que és l'únic que respon davant del poble, davant de qui responen?
-No volem crear unes societats on el màxim benefici sigui l'últim marc de preses de decisions. Per què? Perquè això ens crea unes societats no igualitàries, unes societats intrínsecament violentes; això no és un marc per a la prosperitat ni econòmica ni humana sinó que fa que cada vegada hi hagi més diferències entre rics i pobres.
-Les 500 empreses o organitzacions més importants en facturació del planeta [...] tenen un conjunt de guanys que equival al 51% del producte global mundial brut; o sigui que mouen el 51% de la riquesa del planeta només 500 companyies.
-Ara tenim un feixisme social [...] pressuposa que el millor sistema és un sistema que tracta diferentment a les persones segons a les classes socials a les quals pertanyen.
-El marc capitalista no exclou la caritat; el marc capitalista pot ser se'n riu de la caritat, però de fet viu i ha sobreviscut tots aquests anys perquè hi han hagut persones i institucions fent aquesta tasca supletòria.
-Privatitzem els beneficis i socialitzem les pèrdues [...] Com pot ser que els bancs que hem rescatat tinguin beneficis? [...] Això és directament una estafa.
-Ens hem de poder atrevir a qüestionar aquest sistema, que sembla que ha arribat al final de les seves possibilitats.
-Una societat amb incapacitat d'imaginar una alternativa, això en si és un signe d'alarma [...] un signe d'alienació mental [...] a nivell social no és gens estrany, així és com funciona el bloqueig de la renovació social, també a nivell individual [...] és l'arma més important per impedir l'avenç social.
-De diners n'hi ha, de producció de diners n'hi ha i d'aliments també; el que passa és que estan incrementadament mal repartits.
Totes aquestes paraules i idees les podien haver pronunciat Fidel Castro, Hugo Chavez,  o Evo Morales, però, en aquest cas, no han set expressades per ells sinó per la Teresa Forcades i Vila.
La Teresa Forcades és un esperit lliure, catòlica compromesa des dels 15 anys. És una dona molt especial i molt normal; parla clar i es fa escoltar. Té el do del rigor i la virtut de l'esforç per desenvolupar, de forma planera, discursos desbordants de raó i coherència. 
La Teresa va néixer al poble de Gràcia, a Barcelona, el 1966 en el si d'una família no practicant (actualment els seus pares estan divorciats) amb arrels tarragonines i solsonines. Es llicenciarà en Medicina a Barcelona especialitzant-se en medicina interna a Nova York, a la Universitat de Buffalo. Poc després, encara en el Nou Món, es llicenciarà en Teologia a la Universitat de Harvard, per retornar de nou al Principat on es doctorarà en Salut Pública a la Universitat de Barcelona amb una tesi sobre medicines alternatives. El setembre de 1997 s'incorporarà com a monja benedictina al monestir de Sant Benet de Montserrat. Així mateix escriurà i publicarà diversos llibres i articles, entre els quals destaca l'escrit el 2006, "Els crims de les grans companyies farmacèutiques".  
Una entrevista que circularà per la xarxa la donarà a conèixer al món, esdevenint una figura mediàtica (amb més de 200.000 visites i múltiples traduccions, crítiques, aplaudiments i silencis). Defuig dels tòpics i trenca estereotips mostrant-se i posicionant-se davant l'opinió pública de forma contundent, sense por i sense dogmes i amb l'única bandera de la veritat i la justícia. No necessita alçar (massa) la veu ni recórrer a demagògies, simplement explica les coses com són, com les veu; com a persona crítica, preocupada, conscient. Sense por a equivocar-se és sempre partidària de prendre partit, de posicionar-se, de despertar l'esperit crític que ens fa més dignes i més plens com a persones.
Sempre he cregut en la importància i el pes de les paraules, aquestes armes de doble fil, sovint controlades i monopolitzades per les altes esferes acadèmiques o pels grans gurus especialistes de torn, que simplement busquen fórmules d'esterilitzar-les i aïllar-les en petits potets conceptuals, desnaturalitzades entre si i alienes al món real. Les paraules, les idees, tenen una força innegable; però una altra qüestió és la importància de qui pronuncia les paraules. En l'àmbit nacional, al Principat i mal que ens pesi, és innegable la tasca que ha fet Jordi Pujol en declarar-se (després de 23 anys ininterromputs de presidència i silencis) independentista. Així mateix, doncs, m'agradaria destacar-ne el paper, en l'àmbit social, de les declaracions de la Teresa. És important ser conscients de la importància del llenguatge i, també en aquest àmbit, no renunciar a res i ser prou valents, o prou humils, per dir (a) les coses pel seu nom.
Aquestes paraules s'han vist plasmades en múltiples intervencions i reflexions, que novament circulen per la xarxa i que han pres, fa poc, forma de llibre. Ha set precisament una d'aquestes entrevistes la que m'ha permès extreure la majoria de cites. La Teresa parla clar i no dubte d'utilitzar conceptes com capitalisme, consciència social, moviments indignats, esperit crític, dictadura financera, democràcia, feixisme social, assassinats programats, anàlisi marxista, abús, influència i crims de les indústries farmacèutiques, filtre crític, nacionalització de bancs, socialisme real, socialisme soviètic, socialisme bolivià, compromís social, justícia social, dignitat humana, anticapitalista, moviments antisistema, democràcia real, reacció social, contracte social, ofensiva neoliberal, alienació mental,... per parlar-nos, descriure'ns i analitzar la realitat estructural actual. La Teresa no segueix la corrent, (per)segueix la veritat; ja que, com van escriure fa gairebé 2.000 anys, la veritat ens farà lliures.
L'Església, com a institució, com a maquinària, mecanisme i supraestructura de representació terrenal de Déu, és la que més ha perdurat en aquest món. L'avalen més de 2.000 anys d'insistència i persistència. Sempre igual: (in)mòbil; la seva capacitat d'adaptabilitat és extraordinària i les seves cotes de poder i influència són notables i prolongades, així com les seves responsabilitats en les diferents relacions socioeconòmiques desenvolupades al llarg de la història. Sempre al costat dels guanyadors, sempre guanyadora. 
Malgrat tot, però, un dels trets característics és la seva capacitat d'adaptabilitat que l'ha permés (sobre)viure sistemàticament a diferents sistemes i que passa, des del meu punt de vista, per donar-hi cabuda a gent com el pare Manel, el bisbe Casaldàliga o la Teresa Forcades.

dijous, 5 de gener del 2012

Sembla que s'acosta tempesta

Tu i jo parlem idiomes diferents malgrat compartir la mateixa llengua. Estem destinats a no entendre'ns. Som fruit del mateix sistema i en la contradicció està la nostra (i la vostra) raó de ser. Cara o creu: explotat o explotador. El joc deixa poques escletxes als matisos, al binomi: blanc o negre. 
Aquesta partida d'escacs eterna a la que ens vau condemnar en alçar-vos contra l'Ancien Régime no sembla tenir el final feliç anunciat repetidament des dels altaveus de Hollywood.
Vosaltres creieu en el progrés, la ciència i la tècnica, fins el punt de santificar-los en un núvol de fe que tot ho justifica. La vostra bandera, teixida amb fils d'odi, racisme i nacionalisme ranci, és l'individualisme i la propietat privada. Nosaltres creiem en l'organització des de la base, en la democràcia directe i en la gestió social dels mitjans de producció. Consciència, educació i solidaritat: tres paraules que mai significaran el mateix per tu i per mi.
Tu ets el culpable de l'accentuació vertiginosa de desigualtats, l'arquitecte d'aquest sistema. Nosaltres, els paletes dels Estats del Benestar, els còmplices condemnats al silenci. Tu has mastegat des de petit fins vomitar paraules com benefici, producció, rendiment, capital, propietat, mentre que t'han negat el dret de conèixer el veritable significat dels mots justícia, bé comú i la igualtat, sempre camuflades sota consignes adients a l'estabilitat del sistema, el teu sistema.
Per tu la democràcia i els Estats han set el teló del gran espectacle que és el lliure mercat i la globalització. Una pedra al teló que a base d'anestèsies morals, reformes polítiques, socials i econòmiques i algun que altre cop d'Estat, has sabut controlar. 
Vosaltres, a l'Estat espanyol, heu aconseguit guanyar un 6% més malgrat trobar-nos/vos en plena crisi econòmica. Per tu i per mi la crisi no és el mateix; com tampoc ho serà la revolució. Els canvis que ens proposes i/o ens proposaràs no ens serveixen, encara que entenem que et vegis obligat a malgastar tots els teus esforços en salvar el sistema.
Malgrat tot ser que compartim pors i sentiments. Aquesta carta no és per remoure consciències, no sóc un il·lús i tres segles explotant el món no justifiquen la vena als ulls que ens heu imposat.
No pretenc il·luminar-vos la ceguera, simplement, advertir-vos. La guerra fa temps que ha començat i qui sap quan acabarà. De moment, sembla que s'acosta tempesta.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Tripijocs de paraules: política, socialisme i democràcia

"Pel que fa al mot socialisme, ha estat una confecció nova, i no el trobem en els diccionaris clàssics. Quin és el seu veritable sentit? És l'art de fundar les societats, o la ciència de les doctrines, sobre les quals s'estableix la societat? En el primer cas, és el mateix que la política; en el segon, el mot socialisme pot implicar una idea d'admiració o de menyspreu, el mateix que la política. No veig pas que, en virtut d'una qualificació o d'una altra, les persones puguin atribuir-li qualsevol vàlua. Hom pot inventar, en nom del socialisme, institucions funestes; on pot, en nom de la política, restituir el pitjor que tenen.
El que tingui el plaer d'anomenar-se polític o socialista farà, segons el meu parer, un gran ridícul. Aquest ridícul és malauradament molt estès en els temps que vivim. Tota persona que lluita a les eleccions municipals a favor o en contra del govern, s'imagina que fa alta política. Tothom qui ha llegit certa informació sobre alguns sistemes o que ha acaronat a la seva ment algunes utopies, es creu un profund socialista. Podem pensar en quelcom més frívol? Però, sempre, els francesos han tingut la mania d'enregimentar-se sense saber amb qui, i d'escriure sobre la seva bandera una paraula que no comprenen.
Per tant, és cert que aquests mots de política i de socialisme serveixen avui, també dins de l'oposició nacional, per qualificar dues opcions ben distintes. L'error és, doncs, en les paraules, però el fet existeix. Els pretesos socialistes i els pretesos polítics no senten, no veuen i no comprenen de la mateixa manera l'estil d'acció que ha de tendir al benestar de tots. No es discuteixen sols sobre els mots, com alguns pretenen en una via de conciliació; no s'han de barallar ni odiar, és cert; però tenen l'obligació d'explicar-se abans d'entendre's, i temps vindrà que marxaran d'acord (...).
Els socialistes s'ajoquen especialment en la idea abstracta de la justícia i de la veritat, sense preocupar-se suficientment, potser, de la lluita actual, que sens dubte no poden abandonar. Els sembla que fer aconseguir els drets de les masses no és el més important, però actuaran, abans que res, enlluernant les masses amb els seus deures. Aquest és un treball més complex, més profund i més difícil del què pensen els polítics. Els socialistes han dit (...) esforceu-vos a fer canviar els esperits, a vèncer els cors, a transformar les creences, i aleshores, espereu que l'acció sigui bona (...) Els socialistes malauradament tenen raó; però el missatge no ha set entès, les seves exhortacions produeixen el despit, la impaciència i les burles dels polítics, els socialistes s'extravien. Els uns són tombats pel descoratjament..., els altres, aconsellats per l'ambició, o, desencoratjats per una vaga ciència, no han volgut acabar-ho o no han sabut atendre. S'han adherit de manera maldestra, potser amb astúcia, a la política" G. Sand, "La politique et le socialisme", L'Éclaireur de l'Indre, 16, 23 i 30 de novembre de 1844.
Amandine Aurore Lucile Duplin (1804 - 1876) serà baronessa de Dudevant i passarà a la història del feminisme sota el pseudònim masculí de George Sand. En aquestes línies avança una de les crítiques fonamentals a la majoria de futurs Partits fundats sota el paraigües de la socialdemocràcia, que amb el pas de les llunes plenes han pervertit el llenguatge i han violat les seves doctrines, els seus principis i els seus valors, per utilitzar esperances, esforços i il·lusions com a combustible de la seva maquinaria política.
Seria injust considerar que la majoria de Partits que actualment s'autoanomenen socialistes ho són, com també pensar que dipositar un paparet en una urna cada quatre anys et fa ser més democràtic que un altre. La democràcia es construeix, es guanya i es defensa al carrer, a casa, a la família, a l'empresa, a les assemblees de barris o estudiants, amb els amics o amb la parella. La democràcia comença per un mateix i és, per sobre de tot, una actitut; una manera de veure el món i una proposta determinada per regularitzar les relacions socials.
Que ningú vagi a dormir tranquil pensant-se que ja a fet els deures per anar a votar, per participar, de nou, en l'espectacle que ens han preparat.