IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sindicalisme revolucionari. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sindicalisme revolucionari. Mostrar tots els missatges

diumenge, 25 de març del 2012

El Sindicalisme Revolucionari i la Vaga General

Més d'un segle de tempesta ininterrompuda des de la fi de l'Ancien Régime van obligar als obrers del Vell Món a replantejar-se el(s) model(s). En tant que l'enemic es consolidava, s'edificava l'alternativa. Però el determinisme viciós havia sotmès a la classe obrera a un espiral sense fi. A més, mentre que al segle XIX la construcció dels Estats liberals s'havia desenvolupat d'esquenes a la classe obrera, a les primeres dècades del segle XX esdevé una peça central, produint-se una obertura dels Estats a la representativitat del món obrer. Davant d'aquesta nova conjuntura es generarà el debat sobre quina estratègia ha de ser l'hegemònica.
D'aquí en naixerà el Sindicalisme Revolucionari que arrelarà, en un primer moment i amb especial incidència, a estats com França, Itàlia, Espanya o Portugal. També ho farà, però de forma particular, a Anglaterra i Irlanda. A més, en altres estats, es presentarà com una alternativa a l'hegemonia i influirà a la resta. Seria el cas de Suècia, Suïssa, Noruega, Països Baixos, o Alemanya i Àustria en menor mesura. Prova d'això en serà, per exemple, la influència en l'elaboració del concepte de vaga de masses així com  en la figura de Rosa de Luxemburg. També farà al salt al Nou Món, amb una importància destacable als Estats Units i al Canadà, a Nova Zelanda o a Austràlia. De la mateixa manera que també arribarà a Brasil, Argentina o Xile. Malgrat tot, aquest moviment internacional, tindrà tres motors: França, Itàlia i Espanya. Són tres models coetanis, són inicials, però diferents. Per tant, cal trencar amb una certa visió historiogràfica que situa el naixement i l'eix en el model francès. Aquests tres actuaran i esdevindran el mirall i el referent per la resta.
El Sindicalisme revolucionari fonamenta el seu discurs en el sindicalisme com a millor fórmula del moviment obrer per elaborar una estratègia revolucionària abocada a la creació d'una societat socialista.
Aquesta formulació parteix de tres grans fons inicials: una presència d'una (re)lectura de l'aposta de Proudhon i dos temes que (pro)venen del segle XIX: la lectura més sindicalista de la Iª Internacional i el gran debat sobre la teoria de la Vaga General.
El Sindicalisme revolucionari planteja actuar al marge de les estructures oficials (que no vol dir en contra). Així, des de les primeres definicions, s'estableix com una proposta sindical que supera el marc de les reivindicacions laborals. Trencant amb els límits que pretenien situar el sindicat en l'àmbit estrictament laboral. D'aquí en naixerà una obsessió per trencar amb qualsevol tutela del Partit, apostant per una clara independència sindical.
El sindicalisme revolucionari, doncs, recuperarà l'herència de la Iª Internacional, presentant-se com alternativa a les formulacions coetànies de la IIª Internacional (sota direcció del model socialdemòcrata alemany). De la primera Internacional n'absorbirà tres aspectes essencials per la seva (auto)definició: el primer, una magn(ident)ificació de classe obrera amb Sindicat. Presentant el Sindicat com a (única) forma de vertebració de la classe obrera. El segon, l'obsessió en i per l'educació obrera. Els obrers han de ser capaços d'assumir consciència a traves de l'educació. L'educació ha de preparar: l'idea de la vaga general, l'estratègia (la consciència serà la clau) i, com que l'objectiu final és crear una nova societat, cal crear un home nou (criteris morals, de comportament,...), recollint la tradició prodhoniana. El tercer, l'objectiu ha de ser anticapitalista. Enderrocar la societat capitalista. 
Aquestes tres grans idees inspiradores es concreten en l'aposta per un sindicat obrer, contraposant-se a les tendències ideològiques (no contrari a aquestes, però com a organització no pot assumir els paràmetres d'una o l'altra). Per tant, el sindicat com a única forma que agrupa els obrers per ser obrers (no per ideologies o creences, sinó a través del nexe del treball). Així, per exemple, estarà clarament oposat a la supeditació de la UGT al PSOE, per posar només un exemple.
A més parteix d'un fort sentit de la praxis al entendre el moviment obrer com a dinàmic. D'aquesta manera la formulació de teories, anàlisis i estratègies sorgeixen de l'experiència pràctica, del dia a dia. Un obrer es fa revolucionari des de la pràctica sindical. Les teories són producte de l'experiència, de la pràctica. Aquest aspecte és totalment contrari al plantejament anarquista i sol tenir tendència a derivacions antiintel·lectuals i/o a sectors intermedis de l'esquerra social així com una desconfiança acusada envers els teòrics. D'aquí en sortirà també una tendència a entendre un concepte d'obrer rígid (assimilat a treballador).
El Sindicalisme revolucionari, doncs, creu que el sindicalisme és la única estratègia revolucionària per enderrocar el capitalisme. La form(ul)a o estratègia per aconseguir la revolució social és a través de la Vaga General, amb voluntat i objectius revolucionaris. Per tant, s'apunta a l'idea de la vaga revolucionària. Es presenta com una estratègia alternativa per assolir una societat socialista.
El debat sobre la vaga general l'hem d'inserir dins un debat més ampli que afecta el conjunt del moviment obrer i que la historiografia acadèmica ha etiquetat globalment amb el prefix de revisionisme ja que, efectivament, es genera una discussió per tal de revisar els paràmetres obreristes dels vuit-cents.
En aquesta debat teòric sobre la Vaga General, els gurus obrers del moment, consideren que es poden perseguir quatre objectius a l'entorn d'aquesta: el primer seria el de mantenir reivindicacions laborals. En aquest punt, es consensua que per assolir-ho amb més eficàcia és més útil una Vaga General que les vagues parcials ja que els doten de major eficàcia, pressió i força. Per tant, s'aposta per entendre la vaga general com un mecanisme de generalització de les vagues parcials laborals. El segon seria el de mantenir objectius polítics. Protestes en relació a mesures governamentals, al sufragi universal o assolir el capgirament d'un règim dictatorial. Un exemple recent seria la vaga impulsada pel PCE per intentar enderrocar el franquisme. El tercer faria referència a objectius antimilitaristes, pacifistes, o en contra d'una guerra. Com exemple paradigmàtic tindríem l'acord entre obrers francesos i alemanys en oposició a la IIª Guerra Mundial. I, finalment, el quart objectiu que serà l'embrió i la plataforma d'acció del sindicalisme revolucionari: la vaga general com a instrument i form(ul)a d'aconseguir un canvi de societat o una revolució social, per tant, un objectiu revolucionari. Aquest element els alimenta i els proporciona força, coherència i consciència. Cal tenir present que si els treballadors volen aturen la producció ja que la societat es sustenta en el treball, en la producció. El que dóna valor al producte és el treball, no el capital. El capitalisme o es fonamenta en els treballadors o no té sentit com a tal. Per tant, si els treballadors volen enderroquen el capitalisme negant-se a treballar d'una determinada manera (idea de la Vaga general). Per tant, el sindicalisme revolucionari és una crida als treballadors perquè siguin conscients de la seva força i perquè intervinguin i actuïn, presentant-se com una alternativa real(ista) per trencar les afirmacions deterministes dels vuit-cents. La Vaga General es converteix, per tant, amb una estratègia revolucionària activa. La revolució ve perquè els treballadors volen que vingui. 
G. Sorel, teòric francès, s'aproximarà al Sindicalisme Revolucionaria a través d'una crítica al determinisme, en un intent de revisió del propi marxisme. Serà aquest autor qui introduirà l'idea de que l'important no és que la Vaga General sigui efectiva i concreta, sinó que ha de ser un mite. Simplement s'ha de creure que ho poden fer, no tant la realitat (concreta) de la Vaga General.

divendres, 3 de juny del 2011

La paràbola de Saint-Simon

Henry-Claude de Rouvroy va néixer comte de Saint-Simon a París el 1760. Militar per tradició familiar, al 1792 renunciarà al seu títol nobiliari i s'enregistra com a Henry-Claude Bonhomme. Un matí qualsevol del 1819 en el diari “L'Organisateur” va publicar un article que deia més o menys:
“Suposem que França perd, en un moment donat, els cinquanta millors físics, químics, matemàtics, poetes, pintors, músics, mecànics, enginyers, arquitectes, metges, cirurgians, mariners, banquers, mestres de taller, fabricants d'armes, miners, fabricants de cotó, de seda, de porcellana, de vidre, tipògrafs, gravadors, treballadors del ferro, paletes, fusters, forjadors, els seus dos cents primers negociants, els sis cents millors cultivadors,... i altres centenars de persones de diverses i no especificades condicions, fins a acumular els tres mil primers savis, artistes i artesans de França. Aquests homes són els productors més necessaris per França. Ells són veritablament la flor i nata de la societat francesa; són els francesos més útils del país. Si la nació perdes aquests homes quedaria convertida en un cos sense ànima; cauria, ipso facto, en un estat de inferioritat. França tindria la necessitat de tota una generació per a posar-hi remei.
Suposem que França té la desgràcia de perdre, al mateix dia, el rei, el duc d'Angulema, el d'Orleáns, el de Barbón, la duquessa de Berry, la de Borbó. Que al mateix dia perdi els alts càrrecs de la corona, a tots els ministres, als consellers d'Estat, a tots els seus mariscals, a tots els seus cardenals, arquebisbes, bisbes i vicaris generals, a tots els jutges i als deu mil propietaris més rics. Aquest fet entristiria els francesos ja que són bona gent, però aquesta pèrdua de trenta mil individus, els més importants de l'Estat, només causaria dolor sentimental, ja que no suposaria cap detriment polític. Resultaria bastant fàcil ocupar els càrrecs vacants: existeix un gran número de francesos capaços d'exercir les funcions del rei; molts d'ells estan suficientment dotats com per ocupar els càrrecs de príncep, tan dignament com el duc d'Angulema o el d'Orleáns; moltes franceses farien tan bé de princeses com la duquessa d'Angulema o la de Berry o les senyores d'Orleáns, de Barbó i de Condé. L'exèrcit disposa d'una gran quantitat de militars, tan bons capitans com els nostres mariscals actuals. Quants servents domèstics hi ha al nostre país que valen tant com els nostres ministres?! Quants advocats són tan bons juristes com els nostres jutges?! Quants capellans són tan capaços com els nostres cardenals!?
La prosperitat de França no pot ser determinada més que per efecte i com a conseqüència del progrés de les ciències, de les belles arts i de les professions i oficis. Ara bé, els prínceps, els grans oficials de la corona, els bisbes, els mariscals de França, els prefectes i els propietaris ociosos no treballen en absolut pel progrés de les ciències; no contribueixen al progrés, sinó que el frenen, ja que s'estan esforçant en prolongar el predomini que fins ara han vingut exercint. Són perjudicials perquè, anualment, dels impostos pagats per la nació, retiren tres cents o quatre cents milions a títol de pensions, de gratificacions, d'indemnitzacions,... o com a pagament dels seus serveis que, per altra banda, resulten absolutament inútils. 
Aquests arguments demostren que la societat actual representa veritablament la ruïna i la perdició del món; ja que les nacions han adoptat com a principi bàsic que els pobres han de ser generosos amb els rics i que, en conseqüència, els menys acomodats han de privar-se quotidianament d'una part del que els és necessari amb la finalitat d'incrementar el botí del que disfruten els grans propietaris; perquè els màxims culpables, els lladres generals, els que dessagnen a la totalitat dels ciutadans, tenen la missió de castigar els petits delictes contra la societat; perquè la ignorància, la superstició, la vagueria i el gust pels plaers cars constitueixen l'atribut dels caps suprems de la societat, mentre que les persones capaces, econòmiques i treballadores només se les utilitza en qualitat de dependents o d'instruments; perquè, en una paraula, en tots els tipus d'activitat, els homes incapaços tenen per missió dirigir a les persones capaces.”
Aquest article serà llegit a les primeres dècades del segle XX per Josep Prat, fill d'un conserge del Palau de Belles Arts de Barcelona, tipògraf i publicista, gran teòric anarcosindicalista.
Aquest article servirà a Arturo Labriola, un petit burgès de Milà, militant del PSI, per impulsar des del diari “Avanguarda socialista” la teorització del sindicalisme revolucionari entorn al debat sobre la Vaga General.
La paràbola de Saint-Simon els dotava de contingut: el règim econòmic i la societat es fonamenta en els treballadors/productors. Dota de consciència i acaba amb el determinisme històric: si els treballadors volen aturen la producció i, per tant, enderroquen el capitalisme negant-se a treballar (idea/concepte de Vaga General). Posa de manifest que el que dóna valor al producte és el treball i no el capital.
És una crida als treballadors perquè siguin conscients de la seva força i també perquè intervinguïn i actuïn activament (una fórmula per trencar les afirmacions determiniestes). El treballador ha de voler-ho fer, ho pot fer i ho ha de fer. La revolució ve perquè els treballadors volen que vingui.