IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franquisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 30 de juny del 2013

La debilitat de l'autoritat

El franquisme mudarà de pell diverses vegades, però sempre mantindrà l'essència. Un dels canvis estètics més significatius serà al 1945 quan la conjuntura internacional l'obligarà a aplicar-se dosis d'amnèsia en forma de sever maquillatge. Sempre, però, sota la consigna anunciada per Carrero Blanco: "Ordre, unitat i aguantar". El règim franquista es mourà, de 1945 cap endavant, en terreny hostil. A partir de 1960 els condicionants derivats dels canvis econòmics, socials i culturals impacten sobre el sistema polític que es veu i es mostra incapaç(itat) d'assegurar l'ordre, de garantir la pau social.

Les "presions" exteriors mai acabaran determinant la política interior. Especialment als anys finals de la dictadura serà la situació sociopolítica interior la causant, a través de les (diferents) respostes dels principals agents: moviment obrer; moviment veïnal, moviment estudiantil / universitari, moviment civicocultural, moviment eclesiàstic, àmbit polític... Cap règim polític cau si no és inestable. Mentre és estable no canvia, es manté.
L'escàndol de Matesa, a l'octubre de 1969, propiciarà un canvi de govern, paradoxalment inclinat a les posicions tecnòcrates (amb tres pilars fonamentals: autoritarisme polític, liberalisme econòmic i integrisme catòlic) que t(r)ancarà l'equilibri existent des de 1938. Els mitjans de (des)informació de l'època parlaran d'un "govern monocolor". El nou govern, encapçalat per Carrero Blanco, plantejarà dos objectius essencials: assolir la màxima cohesió interna i restaurar l'autoritat franquista.  Des de l'òrbita franquista es detecta un gran problema intern de cohesió al mateix temps que es percep que l'autoritat franquista està en crisi. La cadena de declaracions d'Estats d'excepció n'és un indicador clar, reconeixen una situació que no controlen, que se'ls hi escapa (i això és un gran problema per una dictadura amb naturalesa de control social).
Aquest govern actuarà fins a l'estiu de 1973, evidenciant que no és possible assolir cap dels dos objectius. En referència al primer s'assoleix tot el contrari. La composició inclinada als tecnòcrates i la sortida de peces clau pel falangisme com Fraga o Solís obrirà les tensions que, sumades als problemes externs (conflictes socials, augent de l'oposició política, discrepàncies amb el món catòlic,...) impliquen un augment de les divergències internes generant actituts diferenciades i cada cop més fragmentades que comporten l'impossibilitat de cohesió. 

Respecte al segon objectiu, restaurar l'autoritat, al desembre de 1970 s'iniciarà el consell de guerra conegut com el Procés de Burgos contra 16 persones acusades de ser membres d'ETA i de 3 assassinats. A 6 dels acusats se'ls hi reclamen 9 penes de mort, exemplificant la voluntat de restaurar l'ordre a través de penes (des)mesurades. El procés, però, generarà un moviment (inter)nacional antifranquista mai vist fins el moment. Comportarà la declaració de l'Estat d'excepció a tot l'Estat espanyol tot just començar el consell. Però un cop dictades les sentències s'indultarà a tots els condemnats. Aquest fet es presentarà com un acte de fortalesa i de generositat; en el fons, d'autoritat. El franquisme (encara) se sent fort.
Des d'aquell moment i cap endavant, però, s'incrementen les actuacions policials violentes en manifestacions i vagues obreres. De 1971 a 1975 es produeix una crisi profunda del sistema polític franquista sumat a la mort de Carrero Blanco i de Franco. Al 1974 s'assoleix un màxim històric de número de vagues.
Així doncs, al 1973, els dos grans i principals objectius no s'han assolit, sinó tot el contrari. Això, i la mort de Carrero, suposaran un canvi de rumb que es sintetitzarà en el programa (auto)anoemant "El espiritu del 12 de febrero" que es presentarà al 1974 amb una retòrica pseudoreformista que evidenciarà les contradiccions entre el discurs i l'acció del règim franquista, especialment als últims anys de la dictadura. Als primers de març del mateix any es produeix l'execució, l'assassinat, de Salvador Puig Antich que es mostrarà com un acte d'autoritat. Mostra de contradicció amb el discurs (que serà la característica del govern durant els dos anys d'actuació).

El caràcter repressiu, columna vertebral del règim franquista, s'incrementa i es reforça jurídicament. Així, a l'agost de 1975, s'aprova un decret de mesures contra el terrorisme. I al 27 de setembre de 1975 es produeixen 5 execucions (3 del FRAP, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i 2 d'ETA, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui), les últimes sentències de mort oficials de la dictadura franquista.
De res va servir que el papa enviés un missatge sol·licitant clemència o que el president mexicà demanarà l'expulsió de l'Estat espanyol de les Nacions Unides. De res va servir que 12 països occidentals retiressin els seus embaixadors de Madrid. De res va servir que les embaixades i consulats espanyols de diferents ciutats  fossin atacades per manifestants (cremant la de Lisboa).
Així va morir el dictador, i així va (a)cabar la dictadura. L'escenari de crisi era total i el teló s'alçava en un futur (in)cert, lluny de la transacció que ens acabaran impossant. Les 5 últimes execucions, a pocs mesos de la mort de Franco, són una prova de debilitat (en relació als indults de 1970). Ara es volia (de)mostrar com un acte de força, però on s'evidencia la debilitat de l'autoritat, que, en veure's amenaçada, reprimeix amb més duresa que mai. El franquisme era conscient que la conflictivitat social i política creixent era capaç de condicionar la situació.


Avui veiem com, de nou, la repressió ens colpeja i ens condemna, ens asfixia i ens tortura. Però avui també, de nou, veiem com s'enfonsa aquest sistema. Així doncs, cal teixir i enfortir més que mai les xarxes de solidaritat arreu del territori, prendre consciència que si ens toquen a una, ens toquen a totes ja que la repressió sistèmica i sistemàtica s'incrementarà en aquest inici de segle, i (esperem) final de cicle. Les 106 encausades de la vaga general del 29M, 5 d'elles ja absoltes, poden ser la punta de l'iceberg de la repressió que ens espera. Deixem de ser reacció i articulem una acció capaç d'acabar, d'arrel, amb aquest sistema que fa masses segles que ens oprimeix i ens explota.

dijous, 7 de març del 2013

Una (altra) de banderes

"Decreto número 77
El movimiento salvador de España, iniciado por el Ejército y secundado entusiásticamente por el pueblo, fundidos en el fervoroso anhelo de reanudar su gloriosa historia, ha sido presidido espontánea y unánimemente por el restablecimiento de la tradicional bandera bicolor: ROJA Y GUALDA.
Sólo bastardos cuando no criminales propósitos de destruir el sentimiento patriótico en su raíz, pueden convertir en materia de partidismo político lo que por ser símbolo egregio de la Nación, está por encima de parcialidades y accidentes. 
Esa gloriosa enseña ha presidido las gestas inmortales de nuestra España; ha recibido el juramento de fidelidad de las sucesivas generaciones; ha ondeado los días de ventura y adversidad patrias, y es la que ha servido de sudario a los restos de patriotas insignes que, por los servicios prestados a su país, merecieron tal honor.
Bajo sus pliegues gloriosos se ha producido, ahora, esta vibración patriótica jamás superada, y al recoger este clamoroso anhelo popular y restablecer oficialmente la bandera bicolor como pabellón de España, la Junta de Defensa Nacional no hace sino dar estado oficial a lo que de hecho existe ya en todo el territorio liberado. 
Por cuando antecede, como Presidente de la Junta de Defensa Nacional y de acuerdo con ella, vengo en decretar lo siguiente: 
Artículo único.- Se restablece la BANDERA BICOLOR ROJA Y GUALDA como bandera de España.
Dado en Burgos a veintinueve de Agosto de mil novecientos treinta y seis.
Miguel Cabanellas."

Avui, 77 anys després, la delegació del Govern Central a Catalunya ha enviat un requeriment a l'Ajuntament d'Olot per saber quines banderes onegen a l'edifici, davant la sospita de que no hi hagués la bandera espanyola. Sembla ser que un particular seria el que hauria fet la denúncia, tot just unes setmanes després que es retiressin els símbols franquistes (que encara hi havien) a la ciutat.
El franquisme, el germà petit dels feixismes, va edificar un règim jurídic, repressiu, polític i simbòlic que perdurarà més enllà de la mort de Franco i la (falsa) Transició(n). La seva herència serà la nostra condemna.

dimarts, 12 de febrer del 2013

El jurament a la bandera

La Transició serà la filla (no) volguda del règim franquista. Aplicada la dosi de maquillatge i amnèsia internacional de 1945 tocava, de nou, canviar-ho tot perquè tot seguís igual. Així, les Forces Armades i la Defensa Nacional s'erigirant com un dels pilars fonamentals de l'edificació del nou Estat que s'articularà a l'entorn de la Constitució. D'aquesta manera, a l'article 8, aquesta encomana a les Forces Armades la missió de "garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial i el ordenamiento constitucional" entroncant i vinculant de forma irreversible exèrcit, territori, Constitució i Estat. Tanmateix, la Defensa Nacional no afecta només a les Forces Armades i a l'organització miliar. A l'article 30, la Constitució diu que (tots) "los españoles tienen el derecho y el deber de defender a España". La Llei Orgànica de la Defensa Nacional 5/2005, de 17 de novembre, a l'article 31, afirma: "El Ministerio de Defensa promoverá el desarrollo de la cultura de defensa con la finalidad de que la sociedad española conozca, valore y se identifique con su historia y con el esfuerzo solidario y efectivo mediante el que las Fuerzas Armadas salvaguardan los intereses nacionales.". 
A continuació trobareu dos Lleis que estableixen el jurament a la bandera, una de 1936 i l'altra de 1980. Ni el fons, ni la forma, van canviar. Els fills del règim franquista seran els pares de la Constitució, imposant(-nos) la por, el silenci i la desmemòria, condemnant-nos a ser còmplices de la continuïtat absoluta en forma d'aparent ruptura.  

"Restablecida por Decreto número 77 la bandera bicolor, rojo y gualda, como Bandera de España, y considerando necesario dictar normas, que de una parte fijen las características de su confección, y de otra renueven las fórmulas reglamentarias de recepción y prestación de juramento ante ella, completando así el sentido unánime y espíritu que informa este movimiento salvador de España, la Junta de Defensa Nacional acuerda: 

[...] Tercero. El Juramento de fidelidad a la Bandera, acto que será público, se realitzará situándose los reculutas, en una formación concentrada, dando frente a aquélla, cuya asta mantendrá el abanderado vertical, con el regatón metido en la cuja, y el Jefe encargado de recibir el juramento dirigiéndose a los nuevos soldados dirá: “Soldados: ¿Juráis a Dios y prometéis a España, besando con unción su Bandera, respetar y obedecer siempre a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa del honor e independencia de la Patria, y del orden dentro de ella, hasta la última gota de vuestra sangre?” Los reclutas contestarán: “Sí lo juramos”. Luego dicho Jefe añadirá: “Si así lo hacéis, la Patria os lo agradecerá y premiará y, sino, mereceréis su desprecio y su castigo como indignos hijos de ella. Soldados ¡Viva España!” Después los reclutas besarán, uno por uno, la bandera, descubriéndose y cogiendo con la mano derecha, el paño para acercarlo a los labios. Finalmente, y como señal de que la Patria acepta su promesa y los acoge cariñosamente, desfilarán por debajo de la bandera, haciéndolo de la misma manera que antes se hacía, es decir, inclinando para ello el abanderado el asta y alzando el Jefe que haya tomado el Juramento el paño con el sable.
Por la Junta de Defensa Nacional, Federico Montaner, 13 de Septiembre de 1936. "

"Articulo unico:
Para jurar la bandera de España se empleara la formula siguiente: “¡Soldados! ¿Jurais por Dios o por vuestro honor y prometeis a España, besando con uncion su bandera, obedecer y respetar al Rey y a vuestros jefes, no abandonarles nunca y derramar, si es preciso, en defensa de la soberania e independencia de la Patria, de su unidad e integridad territorial y del ordenamiento constitucional hasta la ultima gota de vuestra sangre?” Los soldados contestaran: “¡Si, lo juramos!” El que tomo el juramento, replicara: “Si asi lo haceis, la Patria os lo agradecerá y premiará, i si no, mereceis su desprecio y su catigo, como indignos hijos de ella” y añadirá: “¡Soldados! ¡Viva España! Y ¡Viva el Rey!” que seran contestados con los correspondientes “¡Viva!”.
Llei 79/1980, de 24 de desembre, sobre la fórmula para jurar la bandera de España. Don Juan Carlos I, Rey de España."

divendres, 27 d’abril del 2012

El sistema repressiu franquista i el Govern dels millors




La columna vertebral del franquisme serà el sistema repressiu. No es tracta només d'una qüestió d'ordre públic, sinó que esdevé una eina fonamental de control, submissió, adhesió, coacció i depuració. Així, el feixisme espanyol elaborarà jurídicament una terenyina complexa i àmplia. La repressió serà institucional, política, pública, d'Estat. Serà una eina bàsica per instuarar i desenvolupar el projecte franquista. Aquest ja serà latent al 1936, però serà amb la fi dels combats quan pendrà una dimensió més àmplia. Castigar l'enemic esdevindrà una prioritat per tal de fomentar i consolidar la (di)visió entre vencedors i vençuts. Càstig als enemics, derrotats i adversaris en el sentit més ampli dels termes. Aquest sistema repressiu serà edificat i desenvolupat per l'Estat franquista. No és violència espontània: des de setembre de 1936 queda perfilat el marc de referència (que s'anirà ampliant i complementant). Jurídicament s'edifica una xarxa que permet tancar, impermeabilitzar, el sistema davant els seus opositors.
El desplegament immediat del franquisme al territori permet visualitzar part del sistema repressiu. En primera instància, un cop les tropes franquistes han ocupat un territori, entren a actuar les Columnas d'Orden Púbico (unitat politicomilitar) que es fan càrrec del control de la població, en el que molts casos (pre)suposa 48 hores de barra lliure pels soldats franquistes. Aquestes seran les encarregades d'identificar, retenir i en alguns casos executar els elements subversius. Aquesta identificació es farà en base a llistes de denúncia (amb noms d'alcaldes, militars, sindicalistes,...) aportades per falangistes catalans o desertors que s'han sumat al bàndol franquista i esperen, així, la redempció. Convertint a part de la societat civil en delatora, en còmplice i col·laboradora d'aquest sistema feixista que s'estava consolidant. També es realitzaran, en aquestes primeres hores, venjances personals, més o menys preparades i consentides per les autoritats locals (com l'afusellament de retinguts per part de veïns). Aquestes són accions paral·leles al sistema repressiu.
Però el franquisme planteja un projecte feixista amb vocació de durabilitat i expansió. Per  això vertebrarà un extens sistema repressiu, el pal de paller del qual serà el Codi de Justícia Militar. Esdevindrà un element fonamental ja que “tots els delictes o accions contràries al desenvolupament o els interessos de la guerra franquista” passen a jurisdicció militar. Proporcionant-li una amplitud i una flexibilitat extraordinària. En base a aquesta elaboració jurídica s'aplica el delicte de rebel·lió militar a l'enemic. Idea que prové d'un comitè de juristes (entre els quals hi havia Josep Mª Trias) que havien justificat jurídicament que el règim il·legal i il·legítim era la II República. Per tant, en base a aquesta nova doctrina jurídica, el règim franquista estava, simplement, restablint l'ordre natural de les coses i la culpabilitat era retroactiva fins 1931.
Aquest fet va generar l'inici de centenar de Consells de Guerra, individuals o col·lectius, que seran processats en Tribunals Militars. Aquesta farsa, sense garanties jurídiques pels acusats, contemplava penes de presó, que anaven de 12 anys i 1 dia cap amunt (a partir de 1942 es redueixen a 3 anys i mig d'arrest domiciliari per alleugerir la sobresaturació del sistema penitenciari), també es creen batallons de treballadors forçats, presos que seran utilitzats com a mà d'obra semi-esclava (a Catalunya seran els encarregats de netejar i preparar el perímetre de les excavacions d'Empúries) i els afusellaments (pena de mort), que seran al Camp de la Bota per la població civil de Barcelona i a Montjuïc pels militars.
Tota activitat política contrària al règim passarà sempre per la jurisdicció militar fins el 1963, amb la creació del Tribunal de Orden Público (de jurisdicció civil) per raons de cosmètica davant d'Europa. Així, els Consells de Guerra esdevindran la part més visible de la repressió. Serà el mecanisme que més afectarà a la població. Generalment (i intencionadament) eren processos públics, per la qual cosa la repressió es feia visible per l'afectat, per l'entorn familiar i per la comunitat de veïns. Molts seran notícies a la premsa local o comarcal i passaran a formar part de la publicitat de la repressió. La repressió, per ser més efectiva, ha de ser visible ja que comporta un efecte devastador pel nucli familiar i per l'entorn pròxim.
Malgrat tot el franquisme anirà més enllà: organitzarà una xarxa solidària repressiva, amb una part pública, però amb una altre part invisible (però no menys afectiva). Així doncs, durant la primera dècada d'instauració del règim feixista, aquest s'armarà d'un seguit de lleis per complementar i fer extensibles els tentacles de la repressió en tots els àmbits.
En un primer moment el sistema es complementarà amb la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939) i amb la creació del Tribunal de Repressió de la Maçonaria i el Comunisme (març 1940). Amb la Llei es complementava el Codi de Justícia Militar, ja que era més flexible i té una enorme capacitat d'arribar a amplis sectors de la població. Té un caràcter confiscatori (envers individus i organitzacions) per tal de fer pagar als vençuts els costos de la guerra. La seva aplicació pràctica ens ve donada a partir de tres línies: procediment automàtic (a partir de llistes de diputats, consellers, alts càrrecs,...) que generarà l'obertura d'un expedient; ser processat en un Consell de Guerra també generarà obligatòriament l'obertura d'un expedient i, finalment, a través de la denúncia per part de qualsevol ciutadà, sense necessitat d'aportar cap prova especial. Implicant, de nou, part de la societat civil en el procés repressiu. A més, les Caixes d'Estalvis, el Registre de la Propietat, els Bancs,... havien de comunicar els béns que l'inculpat posseïa, evidenciant la col·laboració i complicitat d'entitats públiques i privades amb el sistema repressiu. El 1942 s'havien obert 300.000 expedients a l'Estat espanyol. Esdevindrà una arma coactiva de notable eficàcia. Genera un ambient coactiu i evidencia que el consens franquista s'assolirà per la via coactiva, desactivant qualsevol intent de protesta o dissidència dins i fora del propi sistema franquista.
El sistema s'adaptarà amb una segona onada de lleis, amb tres de fonamentals per assegurar el sistema repressiu: Llei de Seguretat de l'Estat (març 1941), Llei de Rebel·lió Militar (1943) i Llei de Repressió del Terrorisme (abril 1947). Aquesta última equipararà el fenomen dels maquis amb el bandidatge.
Paral·lelament el sistema iniciarà un profund procés de depuració que afectarà tots els àmbits professionals (no estrictament públics), però que tindrà una especial incidència dins la pròpia Administració. Aquesta depuració es farà en base a informes oficials i plecs de descàrrecs dels propis funcionaris. Implicava contestar un interrogatori imprès i el plecs de descàrrecs i, a més, se'ls dóna la possibilitat de delatar a companys, a través de la denúncia patriòtica que serà premiada (considerada un mèrit) dins la pròpia administració. A l'estiu de 1939 arriben 700 mestres a Catalunya per cobrir vacants d'exiliats, depurats o morts. Els estudiants universitaris del primer curs dins el règim franquista hauran de passar els examenes patrióticos (filtre depurador) i hauran de conviure amb excombatents, fills de vídues,... així com amb litúrgies com la cadira del estudiante caido (situada, buida, a primera fila de les aules). Sumat a la depuració (física) de les Biblioteques on la gran majoria de llibres seran transformats en pasta de paper. A més, el sistema va estructurar el sindicat del SEU (dirigit a Barcelona per Pablo Porta, futur president de la Federación Española de Futbol fins 1984) que actuaven d'escamots falangistes dins les pròpies universitats (interrogatoris il·legals, pallisses,...).
Fa uns dies el Govern del millors, s'ha proposat (de)mostrar-nos, de nou, que la Transició va ser una farsa on simplement, després de 30 anys, hem canviat l'àliga per l'aligot. Des de la conselleria capitanejada per Felip Puig, s'ha iniciat una campanya via web on es "demana la col·laboració dels ciutadans/es per tal que aportin informació que permeti la identificació", "garanteix la plena confidencialitat de la identitat i de les dades facilitades pels ciutadans/es" i "els agraeix la seva implicació en la lluita per eradicar els episodis de violència urbana". Moltes són les opinions que ha generat la mesura, encara que ha estat silenciada en la majoria de mitjans convencionals. La Història, però, sovint ens serveix per establir comparacions, sense caure en anacronismes. En aquest cas, crec que els fets (i les intencions) parlen per si soles i, malgrat que els mitjans tècnics hagin canviat, els mecanismes i els objectius persisteixen: implicació de la societat civil, denúncies públiques, visibilitat del procés, por i repressió, de nou, com a eina de control, coacció i depuració. La dreta (s'en)mira(lla) de la dreta.
Però desenganyem-nos, la burgesia catalana no ha heretat aquesta manera de fer de l'espanyola, doncs el contrari, Cambó va ser-ne un dels primers ideòlegs, ja al 1909, al iniciar una campanya (sota el lema:"Delateu!") per tal de reprimir els participants de la (malanomenada) Setmana Tràgica. La burgesia fa anys que té clara quina és la lluita i qui és l'enemic i està disposada a utilitzar totes les armes per seguir perpetuant el sistema, regla de joc bàsica de la seva explotació. Cal, doncs, que adquirim nosaltres consciència ja que la lluita de classes és més latent que mai.

diumenge, 22 de gener del 2012

Manuel Fraga: el fènix franquista?

Manuel Fraga Iribarne va néixer el 1922 (i no el 1978) a Villalba. De família de missa, serà el més gran de dotze germans. El seu pare fou alcalde del poble durant la dictadura de Primo. Era un nen disciplinat i intel·ligent. Sempre va ser el número u a la classe; el primer, el millor. L'avalen càtedres, oposicions i secretaries generals prematures. A la dècada dels cinquanta comença a fer mèrits, i a ocupar càrrecs tècnics, per consolidar-se com una figura clau dins el règim. Allunyat dels camisas viejas, i absorbint la doctrina feixista a través del treball i l'entrega, esdevindrà un franquista amb oratòria i amb discurs.
Franco el designarà Ministre d'Informació i Turisme (1962-1969). Un any després anunciava l'execució i signava la condemna de Julián Grimau, comunista afusellat després de varis dies de tortures. El mateix any va justificar públicament l'execució dels anarquistes Franciso Granados i Joaquin Delgado. El 1964 serà l'ideòleg i propulsor de la campanya propagandística “Veinticinco años de paz” amb una clara voluntat de distorcionar la memòria històrica anomenant pau a la guerra; manipulant imatges, fets i memòria i aprofundint la divisió entre vencedors i vençuts, impossibilitzant qualsevol reconciliació. 
Serà un dels redactors de la Llei orgànica de l'Estat i farà front irònicament a l'accident nuclear més greu del territori espanyol, a Palomares, amb 226 hectàrees afectades i un 29% de la població contaminada de plutoni. També serà en aquest any quan presentarà la Llei de Premsa i Impremta, anomenada pels passadissos i pels òrgans afins com a “Ley Fraga” degut a la seva implicació i empremta. La llei, però, va evidenciar encara més la censura i va ser un fracàs. El 1968, fent al·lusió a Catalunya, dirà: “la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tanta veces como sea necesario". El 1969, Enrique Ruano, estudiant de dret i militant de Comissions Obreres, és assassinat per la BPS, que li traurà l'ós de la clavícula per amagar el forat de la bala. Inspirarà la cançó “Que volen aquesta gent”. Com a Ministre va impedir personalment el retorn d'exiliats per assistir a enterraments familiars a la península. El 1969 posava veu i rostre a l'estat d'excepció.
Fraga serà un dels caps més visibles d'una de les grans famílies del franquisme. Sovint contraposat a Carrero Blanco, veia necessari adaptar-se a través de tímides reformes, però l'objectiu final era el mateix: salvar el règim franquista.
El 1973 va ser un dels tres noms de la terna proposada pel Consejo del Reino, encara que finalment l'escollit per Franco serà Carrero. Així, Fraga serà designat com a ambaixador al Regne Unit, on farà de venedor del règim a l'exterior. Malgrat tot, la seva visió no sembla canviar molt quan, el 1974, en una entrevista a Londres respon que el règim s'edificarà “con la legitimidad de las metralletas!”, avalant els últims cops de cua carregats d'ira del règim, exemplificats en l'execusió de Salvador Puig i Antich.
Mort Franco, serà anomenat Vicepresident del Govern i Ministre de Governació (1975 – 1976). Ostentarà el càrrec durant sis mesos, durant els quals les FSE van matar a 15 persones. Serà el màxim responsable polític, amb una implicació personal en el comandament, de la matança de Gasteiz: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo, Bienvenido Pereda, tots cinc morts a trets en una assemblea a l'esglèsia de Zaramaga. El mateix Fraga afirmava: "El que no haya aprendido la lección de Vitoria (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejemonos de pamplinas!". Mesos més tard, a Navarra, va finançar i encobrir un grup ultradretà carlí que va matar a dos persones a la trobada de Montejurra, estroncant qualsevol opció del carlisme que apostava pel canvi.
Ja en la Transició serà un dels pares de la Constitució, padrastre de la democràcia que sempre va combatre. Aquesta va anar acompanyada d'una “Llei d'Amnistia” pels botxins i arquitectes del règim. El públic espanyol no era tan exigent com a altres punts d'Europa, fet que va estalviar-los l'espectacle d'un procés de Nuremberg a l'espanyola, que, si més no, hauria inhabilitat personatges com Fraga.
Falangista de naixement i molt implicat amb el Movimiento, havia set un dels fundadors de GODSA, una de les associacions polítiques que impulsarà el denominat “espiritú del 12 de febrero” sota el nom de Reforma Democràtica. Aquest partit serà l'embrió d'Alianza Popular, que, anys després, es transformarà en el Partido Popular, dels quals també té l'honor de ser-ne un dels fundadors. Serà el mentor polític de nous cadells, com Alberto Ruiz Gallardón. A més, el 1983, fitxarà a Rodolfo Eduardo Almirón, ultra pertanyent a la Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Tillarà els colpistes del 23F de “personas llenas de buena voluntad”.
Després de planxar-se (que no canviar-se) la camiseta i aplicar grans dosis de maquillatge i amnèsia, reforçades i avalades per una retòrica franquista que s'havia filtrat en un degoteig constant de quaranta anys en l'educació, la memòria i la consciència de molts, esdevindrà president de la Xunta de Galicia (1990 – 2005). Així doncs, el seu discurs no canviarà. El 1999 afirmarà que “en España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz". 
El 2000, visitarà un bon amic pel qual té admiració, l'exdictador bolivià Hugo Banzer. Uns anys més tard va qualificar com a “movimento de autodefensa” el terrorisme d'estat amb connexió ultradretana ( com el Batallón Vasco Español).
Impulsor de la Galicia caciquil i regionalista; designador d'Aznar com a successor; avalador de la corrupció institucional, judicial i moral; enemic del feminisme i l'homosexualitat,... Mai s'ha penedit dels afusellaments i crims comesos pel franquisme. Serà diputat i senador del PP fins el 2011 que es retirarà de la vida política. Membre de la Real Academia de la Historia. Amb els anys, com el vi ranci, es va tornar arrogant, autoritàri, aspre.
Aquest gener s'ha mort als 89 anys, al llit, sense ser jutjat. La Història fa temps que el va jutjar i etiquetar, i el debat sembla estèril i aparentment superat dins la historiografia espanyola. Ara bé, hi ha dos debats que encara trontollen en les esferes acadèmiques: la valoració de la Transició i la consideració del franquisme com a feixisme.
El paper de la gran majoria de mitjans de comunicació ha estat clar i contundent: reafirmació del sistema i glorificació de la transició. La maquinària mediàtica i política ha imposat silenci, amnèsia i oblit sobre la dictadura franquista. El botxí se'ns presenta com heroi, amb una cobertura informativa generosa amb el paper històric del personatge. Així, per exemple, TVE va dedicar-li 20 minuts, 17 dels quals van ser destinats a ponderar l'aportació a la construcció democràtica, sense informar que va firmar sentències de mort i que mai va condemnar el franquisme. Cal recordar-los el rol que desenvolupen en la construcció del discus/memòria històrica? Paraules com les llegides a La Razón: "su papel en la Transición a la democracia, su relevancia en el diseño de un partido fuerte de centro-drecha y su ejemplo de honradez y de estilo de vida sobrio y austero" tenen una clara voluntat afirmativa amb el discurs hegemònic imposat el trenta-nou.
El paper de l'Església també ha set contundent. Jesús Sanz, arquebisbe d'Oviedo, considera Fraga una persona amb una "gran talla humana e intelectual" que amb "coherencia cristiana" s'ha dedicat a "la búsqueda sincera de la verdad, de la justicia y del bien común". Avui la Catedral de Santiago ha acollit el (segon) funeral en memòria de Fraga. Pantalla gegant a l'Obradoiro; més de 60 autocars de fidels; setmana plena d'homenatges, llàgrimes i dol,...
Qui ha plorat les víctimes del franquisme? Qui els hi ha posat nom? Entremig del silenci i la por habiten, a dia d'avui, en la clandestinitat de les foses comunes. 120.000 persones van morir defensant la democràcia i estan enterrades a les cunetes, sense dret a ser recordats, sense dret a la memòria. Ells són els hereus i pares de la (poca) democràcia que tenim. 

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Feixisme, crisi, culpables, solucions i reivindicacions

“Tenen raó el que diuen que l'Estat és un mal gestor i un administrador deficient. Però s'hi ha d'afegir que aquests judicis fan referència a l'estat demoburgés, efectivament ineficaç i absurd, però no a les institucions emanades de la revolució nacional, no a un Poder polític legítim sorgit de les lluites que la Nació mateixa realitzi en pro de la seva alliberació i de la seva grandesa històrica. Aquest poder polític sí pot fer-ho, amb absoluta eficiència i amb absoluta honestatat. Realment només ha de projectar-se sobre els actuals sectors on es manifesta i radica la zona paralítica i inepta de la nostra economia: la gran indústria, els transports, la Banca i el comerç exterior. Si l'Estat nacional controlés d'una manera directa, nacionalitzant-ho, aquestes grans funcions, l'increment ràpid i prodigiós de l'economia espanyola, i per tant també de les economies privades i de la classe treballadora entera, seria una realitat inmediata” Ramiro Ledesma (extret del llibre Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español, de Ferran Gallego, p. 368)
Ramiro Ledesma Ramos (1905 – 1936) és el jove creador, ideòleg i teòric del feixisme espanyol. Una peça clau i fonamental per entendre el posterior projecte franquista.
El feixisme és un projecte que té com a objectiu construir una comunitat nacional i planteja la lluita contra la degeneració (sentit biològic) o la decadència (sentit cultural). Està basat en el mite (comunitat) i el seu braç executor és el factor d'adhesió/exclusió radical. El feixisme planteja una utopia que serà la base fonamental per atraure les masses populars. La gent ho veu com una resposta als problemes de l'època. Discurs de fraternitat, de comunitat. Proporciona seguretat davant la inseguretat. Plantegen la creació d'una societat pública/nacional, unitària; on les persones deixen de ser individus per formar part d'un organisme, d'un tot sense fissures.
Així doncs, presenta una nova concepció de comunitat nacional definitiva, tràgica, de destí. S'utilitza la metàfora biològica (assimilant-la a un organisme): com un organisme viu, amb cèl·lules (individus), on la vida de cada una només té sentit i fortificació dins la comunitat, dins l'organisme. Però s'han d'eliminar els factors no funcionals, infecciosos (ja siguin idees, persones o coses que provenen de fora) i tumorals (provocades pel propi cos, és a dir, fetes per una part de la població degenerada) que poden extendre's i ser responsables de l'enfonsament de la comunitat. Per tant, parlem d'un organisme sotmès a un procés de depuració. Compost per un element d'exclusió, però també d'integració. Integra, es tracta d'una crida a formar part de la comunitat.
Bona part de la historiografia acadèmica presenta el feixisme com un estrany, com un monstre. No s'ha de veure com una patologia social, sinó com un model de construcció d'una societat perfecta, utòpica. El feixisme és el fill no reconegut de la família cultural europea. La gent sap què és i perquè el vol. Els interessa acabar amb el liberalisme i frenar el socialisme. El projecte feixista critica a la burgesia (no pel fet de ser-ho, sinó perquè és liberal) i els valors establerts al 1789; diferenciant-se, al mateix temps, de l'atac comunista. És un projecte congruent amb les necessitats de l'època. Congruència amb parts importants de la societat europea. No es tracta d'un parèntesis en la història o en l'evolució cultural europea. L'eliminació d'obstacles no és un element aïllat de la consolidació històrica de la cultura europea (eliminació de minories ètniques, esclaus, colonització,...). Per què no n'hauria de formar-ne part?
Agafa una societat en crisi (exemplificada amb l'Alemanya de 1930), recentida, sense prestigi, amb persones que se senten desafavorides (atur, crisi dels professionals, universitaris,...), excloses de la societat. Es tracta d'un període on trobem moments de disgregació social. El feixisme convens, estem en un moment on ja hi ha exclusió. El feixisme és el resultat de la por, no la causa. Apareix allà on ja hi ha exclusió.
Ahir vam viure i veure la indignació global a través del 15O en un moment on la crisi del sistema se'ns mostra a flor de pell. Sota el lema de la indignació a l'acció sembla que el moviment que va néixer el 15M no només assenyala els culpables i els mals del sistema, sinó que, segueix, intentant construir alternatives. Ahir vam veure la cara de la moneda, esperem no haver de veure'n la creu.

dijous, 15 de setembre del 2011

Violències: 1936 / 1939

Totes les guerres són civils. Sempre moren persones. Solen codificar-nos els grans genocidis humans en xifres i números, per fer-los menys dolorosos i més efímers. Des de l'historiografia estadística els últims balanços sobre la Guerra Civil són els següents: víctimes per accions bèl·liques 135.000 (dels quals 120.000 eren soldats i 15.000 civils, la majoria morts en els bombardejos); víctimes de la violència política 200.000 (50.000 a la zona republicana i 100.000 a la zona franquista (fins 1939) i 50.000 de 1939 a 1943); sobremortalitat natural 325.000 (morts per malalties, fam,...). Sumatori: 660.000 víctimes mortals. Escriure (només) els seus noms ocuparia, aproximadament, 2.400 entrades com aquesta.
L'estiu de 1936 marcarà l'imaginari històric col·lectiu i serà utilitzat per justificar la repressió de 1939. La historiografia franquista desenvoluparà la tesis del Discurs de l'Equiparació, que s'ha mantingut fins avui en dia, equiparant les dues violències, presentant-les com a iguals.
La violència a la zona franquista està institucionalitzada. És una part de la columna vertebral del sistema, un pilar fonamental i necessari pel seu desenvolupament. S'utilitza contra tota forma, col·lectiu o element contrari al règim franquista. Aquest és un projecte amb una dimensió destructiva (de l'ordre polític existent). El marc normatiu serà substituït per una nova forma autoritària. La presa del poder implica la destrucció de (totes) les estructures existents.
Així doncs, al 1939 trobem procediments formals pel desenvolupament de la violència repressiva. El franquisme edificarà un Corpus jurídic per desenvolupar-la. Des del 28 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Nacional havia aprovat un edicte, però serà a partir de 1939 quan prendrà cos a través de la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939), el Tribunal de R.P. obrirà uns 500.000 expedients. La Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940). Llei de Revelió Militar (1943) que converteix en llei l'edicte de 1936. Per tant es crea un marc normatiu que permeti la repressió més extensa possible i (en)coberta per l'àmbit jurídic.
Per altra banda, la violència a la zona republicana està directament vinculada a dos fets claus: la crisi de les institucions (estatals, autonòmiques o locals) sumat a un (intent de) procés revolucionari. Aquest últim fet implica la destrucció del vell ordre i la construcció d'una nova societat (amb unes bases socials diferents). Però la revolució no podrà edificar un nou ordre (ho farà, en part, la Generalitat). Per tant, una part de la violència en la zona republicana és de classes. Es té com a objectiu l'eliminació de la classe identificada amb el vell ordre social i el vell poder. A aquesta violència s'hi ha de sumar una (present en els dos bàndols) deguda a factors estríctament personals i venjatius. No s'ha de menysprear la força de les costums, les tradicions (per exemple el canvi de calendari, que generarà un daltabaix notable). Causarà un xoc. En la zona republicana, desapareix la vida religiosa de l'àmbit públic.
La imatge viscuda, generada i edificada a posteriori pel franquisme, de l'estiu de 1936 serà la d'un capgirament del país extramadament violent. La força del rumor crearà lligams de por. No totes les víctimes o familiars eren del bloc feixista. Una part era la base de suport de la República, eren les que havien fet possible i havien atorgat l'hegemonia d'ERC a les eleccions. Molts eren moderats o catòlics, víctimes del procés revolucionari.
Per què hi han morts amb nom, plaques, flors i llàgrimes i altres condemnats a ser oblidats? Per què la injustícia se'ns presenta disfressada de Justícia una i altra vegada?