Eren les tres de la
tarda, de l'1 de maig de 1890, i els claustres de l'Hospici quedaven
petits. Una multitud de treballadors s'aplegava sota un objectiu
comú. La unió és fruit de la condició, però, sovint, s'articula
a través de la consciència. A finals del segle XIX, la Garrotxa era
una zona d'àmbit rural però amb importants nuclis industrials, com
Sant Joan les Fonts o Olot, la capital, que comptava amb 8.500
habitants aproximadament.
El moviment obrer
(sobre)passa les fronteres. Així, els acords assumits un any abans
al I Congrés de la II Internacional, el juliol de 1889, a París,
amb més de 400 delegats, van calar amb força a Olot, articulant
(bona) part de la classe obrera a través de la conquesta de
reivindicacions concretes, establint la jornada de vuit hores com a
pal de paller i l'1 de maig com a diada reivindicativa mundial, en
record als 5 anarquistes assassinats de Chicago de 1886.
La crida a la
convocatòria d'Olot tingué una gran resposta per part de
treballadors de la pròpia ciutat així com de Sant Joan les Fonts,
Sant Joan les Abadesses i Castellfollit que es van desplaçar fins a
la capital. Un cop reunits a l'Hospici, s'inicià una manifestació
amb entre 2.000 i 2.500 treballadors pels carrers d'Olot. Els
treballadors que encapçalaven la marxa portaven un pendó vermell
amb el lema “Jornada de vuit
hores”. En el transcurs de la manifestació es
van sentir crits de “Visca la unió obrera!”. El
recorregut va acabar, de nou, a l'Hospici on s'inicià un debat i
diferents obrers van pendre la paraula “essent de
notar un d'ells que
parla del travall de
las donas y dels
nens”. Finalitzada la reunió, una comissió,
composta per part del Consell local d'Olot i de comissionats dels
diferents pobles, es va desplaçar fins a la Casa de la Vila a
entregar en mà les seves reivindicacions a l'alcalde.
D'aquesta manera
s'establí el Primer de Maig a Olot, que es va continuar celebrant
estretament vinculat a l'assoliment de la jornada laboral de vuit
hores. Aquesta diada reivindicativa s'articularà a través de
manifestacions, mítings o concentracions, amb la prèvia notificació
als patrons exigint festa o abandonant directament els seus llocs de
treball, per finalitzar amb l'entrega de demandes a l'alcalde. Així,
el 1893 trobem que s'ha normalitzat el fet de que els treballadors
fessin festa aquell dia “las associacions
obreras passaren als amos
de las fábricas y
tallers un atent escrit
suplicántloshi se paressen
los trevalls en celebració
de la festa de
la pau a lo
qual accediren (creyem que
tots) com en los
anys anteriors.” I un any després,
al mateix diari, podem trobar-hi: “lo propi
dia primer de Maig,
que anys enrera posava
pell de gallina no
més de pensar ab
los desordres que 's
temian ab motiu de
la titolada festa del
trevall, ha passat
desapercebut y ab una
tranquilitat complerta. Ni
sisquera los fabricants han
rebut, com fins l'any
passat, una papeleta del
concell de las societats
obreras.”
Malgrat la poca cobertura
per part de la premsa de l'època, més preocupada pels desordres que
per les causes que els provoquen, la historiografia local coincideix
en destacar que el Primer de Maig fou un acte de gran relleu.
Avui, a inicis del segle
XXI, es recupera aquesta diada a la ciutat d'Olot amb una diferència
fonamental: si bé a finals del segle XIX la lluita de la classe
obrera estava estretament vinculada a la conquesta de drets, a hores
d'ara, bona part dels esforços de la classe obrera, sota el miratge
de la classe mitjana, passa per mantenir i/o no perdre els drets
conquerits. Cal, doncs, recuperar la valentia i la consciència. Cal,
de nou, avançar decididament cap a una situació de justícia
social. Cal, doncs, (tornar a) passar a l'ofensiva. Només depèn de
nosaltres: “nosaltres produïm,
nosaltres decidim”.
Article publicat al diari editat per la CNT d'Olot en motiu de la celebració de l'1 de maig a la comarca de la Garrotxa després de dècades de no fer-se. L'enllaç de l'edició virtual: http://issuu.com/vallgurnera/docs/1maig-garrotxa.