Josep Fontana: Història, economia política i projecte social.

"Tota visió global de la història constitueix una genealogia del present. Sel·lecciona i ordena els fets del passat de tal manera que condueixin en la seva seqüència fins a donar compte de la configuració del present, casi sempre amb el fi, conscient o no, de justificar-la. Així l'historiador ens mostra una successió ordenada d'aconteixaments que van encadenant-se fins a donar com a resultat “natural” la realitat social en la que viu i treballa, mentre que els obtàcles que es van oposar a aquesta evolució se'ns presenten com a regressius, i les alternatives a ella, com a utòpiques. S'ofereix com una averiguació objectiva del curs que va del passat al present el que sol ser, més aviat, un partir de l'ordre actual de les coses per a rastrejar en el passat els seus orígens, aïllant la línia d'evolució que condueix a les realitats actuals i transforman-la en una manifestació del progrés, amb finalitats legitimadores. [...]

La descripció del present – producte obligat de l'evolució històrica – es completa amb el que anomeno, genèricament, una “economia política”, això és: una explicació del sistema de relacions que existeixen entre els homes, que serveix per a justificar-les i racionalitzar-les – i, amb elles, els elements de desigualtat i explotació que inclouen –, presentant-les com una forma de divisió social de treballs i funcions, que no només apareix ara com a resultat del progrés històric, sinó com la forma d'organització que maximitza el bé comú. Cada etapa de l'evolució social, cada sistematització de la desigualtat i l'explotació, ha tingut la seva pròpia “economia política”, la seva racionalització de l'ordre establert, i l'ha assentat en una visió històrica adequada. D'aquesta evolució del passat al present, mediatitzada pel sedàs de l' “economia política”, s'obté una projecció cap al futur: un projecte social que s'expresa en una proposta política.

El que sostinc és que les tres parts d'aquest conglomerat - història, "economia política" i projecte social - es troben indisolublement unides: que cap és plenament comprensible arrancada de les altres. Quan una d'aquestes concepcions globals de la societat s'ofereix com a alternativa a la del ordre establert, la connexió entre els seus diferents elements resulta aparent. Un cop guanyada la batalla, malgrat tot, quan ha de deixar de servir com a eina crítica per a actuar com a legitimadora del nou sistema, es procedeix a trocejar el conjunt en tres elements separats: una història suposada narració objectiva dels aconteixaments significatius del passat, una economia política suposada descripció "científica" i neutral del funcionament de la societat i uns projectes polítics destinats a resoldre els problemes del present, realitzables en el marc de l'economia política admesa. Al més lluny que s'arriba, com fa el pare del neoliberalisme econòmic, Friedrich Hayek, és a admetre una connexió entre història i política, però sense tenir en compte el tamís del present; d'aquesta manera, la connexió s'estableix en el terreny de les idees, de les concepcions del món, sense que apareixi viciada per el contagi amb els interessos. Els historiadors acadèmics, per la seva part, no solen arribar tant lluny: ells estan convençuts de que es limiten a investigar desapasionadament el passat, lliures de qualsevol prejudici cultural o polític." Josep Fontana (1981) Historia: análisis del pasado y proyecto social, "Breve, y necesaria, explicación inicial".
Josep Fontana i Lázaro (1931) va néixer a Barcelona. Ciutat que el veurà créixer i que el cortirà. Freqüentador d'extranyes tabernes per l'època, solia beure P. Vilar, W. Benjamin o A. Gramsci. I va tenir el privilegi, i els professors, Jaume Vicens vives i Ferran Soldevila. Fontana va néixer per aprendre i va néixer per ensenyar, per transmetre. Doctorat, treballarà com a professor universitari a Barcelona, València i Liverpool. En gairebé totes les obres, i de forma reiterada, es dirigeix als futurs professors, d'aqui que l'etiqueta de Mestre de mestres sigui, avui, la més adient. Sempre he pensat que ho fa perquè, humil i inconscientment, renúncia a reconèixer les grans aportacions metodològiques i teòriques que ens ha deixat. Un home que ha nascut per ensenyar; per ensenyar-nos.


En aquests fragments de la "Breu, i necessària, explicació inicial", escrita el desembre de 1981, i que precedeix el llibre Historia: análisis del pasado y proyecto social (1982), crec haver trobat la millor resposta als dos comentaris que va despertar l'última entrada al bloc. Ser que no són les meves paraules, però de qui són les vostres idees? Simplament no hauria pogut explicar millor el que penso.

De Arthur Young a Artur Mas

Arthur Young va nèixer un 11 de setembre de 1741 a Suffolk, Anglaterra. Criat en un ambient espiritualment carregat, abandonarà prematurament el comtat per veure món, per conèixer món i per descriure'l. En una època on el 80% de la gent vivia en una lluita constant per sobreviure, Arthur Young tindrà el privilegi de poder viatjar, de sentir-se aventurer. Recorrerà Anglaterra, Irlanda, França, Espanya,... de les seves mans sortirà el llibret “Viatge a Catalunya” (1787) que tantes simpaties despertarà dins un sector de la historiografia nacionalista catalana (sumat a la casual data de naixement). Professional liberal, es dedicarà a recopilar estadístiques agrícoles, sent-ne un dels pioners i un dels mes influents a Anglaterra els segles XVIII i XIX. A més, els seus anàlisis s'agafaran com a sentències i de les seves estadístiques se'n extreuran observacions socials i polítiques que facinaran a les posteriors glòries acadèmiques.

A la dècada de 1980 dos historiadors toparan casualment amb els seus informes fet que els portarà a reinterpretar i revisionar la interpretació convencional sobre el desenvolupament agrícola a Anglaterra, demostrant que la realitat no s'ajustava als fets descrits. R.C. Allen era professor d'història econòmica a Oxford i s'havia donat a conèixer a través d'una revisió del paper de les col·lectivitzacions agràries a la URSS i C. O'Grada era professor d'història econòmica a Dublín i un dels irlandesos que ha estudiat més sobre la fam de 1845 i les seves conseqüències demogràfiques.

Els dos autors, en aquest estudi conjunt que veurà la llum el 1988, realitzen un anàlisi rigorós de les fonts. Fet que els porta a qüestionar-se les interpretacions de Young fins el punt de preguntar-se: per què Young va interpretar erròniament les dades? Per què els historiadors van acceptar les conclusions de Young? Per què les seves opinions van ser tant populars a l'època?

Arthur Young argumenta que els tancaments (Enclosure Acts) són els impulsors de les innovacions agràries i, per tant, expliquen el creixement dels rendiments agraris de l'últim terç del segle XVIII. 

Allen i Grada es qüestionen que els tancaments siguin els veritables impulsors de les innovacions i dels increments en els rendiments agraris. Cal recordar els múltiples debats que van fluir per amplis espais de sociabilitat a l'entorn de la revolució agrícola anglesa. La classe terratinent es va beneficiar, novament, dels tancaments i del posterior (i obligat) procés de fusió. En un moment on els treballadors agrícoles i els consumidors en sofrien les conseqüències a través de la disminució del treball i la pujada dels preus dels productes bàsics. Precisament per això van triomfar les opinions de Young: es van fer populars entre les classes propietàries perquè proporcionaven raons per aquest desenvolupament desigual. Contràriament als crítics, que ressaltaven les penalitats que causaven a les classes populars, Young va argumentar que els tancaments eren d'interès públic perquè modernitzaven l'agricultura. Per tant, per ell, era important mostrar (i demostrar) que els grangers dels tancaments adoptaven els nous cultius, mentre que els grangers de les zones de camps oberts i els estrangers no ho feien. Young va ajudar a propagar el mite de que la difusió del cultiu de trèvol i naps depenia de la classe terratinent i, per tant, aquests mereixien les rentes més elevades (plusvàlua) que obtenien.

Si s'hagués sabut que gran part de l'adopció de nous cultius i de l'increment dels rendiments van ser obtinguts pels petits camperols a Irlanda o especialment pels camperols de zones de camps oberts a França, llavors l'oposició als tancaments hauria estat, de ben segur, molt més forta i contundent.

Han plogut moltes estadístiques i xifres des de que el president de le France va dir allò tant irònic de refundarem el capitalisme. Fa un parell de dies, a casa nostra, el capità de la nau catalana, el molt honorable Artur Mas, va presentar-nos un segon paquet de retallades. Única i veritable solució. Dígits i xifres infinites, presentades a l'escenari en forma de percentatges, tangents i paràboles de colors, anuncien noves tempestes per les classes populars (prepareu el paraigua).

La classe política europea, al servei de la gran banca internacional, ens presenta unes mesures en forma de solucions per tal de preservar els seus interessos, per tal de mantenir l'actual sistema. Malauradament per ells no hauran de passar 200 anys per (re)escriure la història; per denunciar la mentida en forma de veritat i per poder afirmar, una vegada més, que la Justícia, la Democràcia, la Llei i la Propietat, fills il·legítims de l'actual sistema capitalista, no són res més que pervercions del llenguatge al servei del poder.

Tripijocs de paraules: política, socialisme i democràcia

"Pel que fa al mot socialisme, ha estat una confecció nova, i no el trobem en els diccionaris clàssics. Quin és el seu veritable sentit? És l'art de fundar les societats, o la ciència de les doctrines, sobre les quals s'estableix la societat? En el primer cas, és el mateix que la política; en el segon, el mot socialisme pot implicar una idea d'admiració o de menyspreu, el mateix que la política. No veig pas que, en virtut d'una qualificació o d'una altra, les persones puguin atribuir-li qualsevol vàlua. Hom pot inventar, en nom del socialisme, institucions funestes; on pot, en nom de la política, restituir el pitjor que tenen.

El que tingui el plaer d'anomenar-se polític o socialista farà, segons el meu parer, un gran ridícul. Aquest ridícul és malauradament molt estès en els temps que vivim. Tota persona que lluita a les eleccions municipals a favor o en contra del govern, s'imagina que fa alta política. Tothom qui ha llegit certa informació sobre alguns sistemes o que ha acaronat a la seva ment algunes utopies, es creu un profund socialista. Podem pensar en quelcom més frívol? Però, sempre, els francesos han tingut la mania d'enregimentar-se sense saber amb qui, i d'escriure sobre la seva bandera una paraula que no comprenen.

Per tant, és cert que aquests mots de política i de socialisme serveixen avui, també dins de l'oposició nacional, per qualificar dues opcions ben distintes. L'error és, doncs, en les paraules, però el fet existeix. Els pretesos socialistes i els pretesos polítics no senten, no veuen i no comprenen de la mateixa manera l'estil d'acció que ha de tendir al benestar de tots. No es discuteixen sols sobre els mots, com alguns pretenen en una via de conciliació; no s'han de barallar ni odiar, és cert; però tenen l'obligació d'explicar-se abans d'entendre's, i temps vindrà que marxaran d'acord (...).

Els socialistes s'ajoquen especialment en la idea abstracta de la justícia i de la veritat, sense preocupar-se suficientment, potser, de la lluita actual, que sens dubte no poden abandonar. Els sembla que fer aconseguir els drets de les masses no és el més important, però actuaran, abans que res, enlluernant les masses amb els seus deures. Aquest és un treball més complex, més profund i més difícil del què pensen els polítics. Els socialistes han dit (...) esforceu-vos a fer canviar els esperits, a vèncer els cors, a transformar les creences, i aleshores, espereu que l'acció sigui bona (...) Els socialistes malauradament tenen raó; però el missatge no ha set entès, les seves exhortacions produeixen el despit, la impaciència i les burles dels polítics, els socialistes s'extravien. Els uns són tombats pel descoratjament..., els altres, aconsellats per l'ambició, o, desencoratjats per una vaga ciència, no han volgut acabar-ho o no han sabut atendre. S'han adherit de manera maldestra, potser amb astúcia, a la política" G. Sand, "La politique et le socialisme", L'Éclaireur de l'Indre, 16, 23 i 30 de novembre de 1844.

Amandine Aurore Lucile Duplin (1804 - 1876) serà baronessa de Dudevant i passarà a la història del feminisme sota el pseudònim masculí de George Sand. En aquestes línies avança una de les crítiques fonamentals a la majoria de futurs Partits fundats sota el paraigües de la socialdemocràcia, que amb el pas de les llunes plenes han pervertit el llenguatge i han violat les seves doctrines, els seus principis i els seus valors, per utilitzar esperances, esforços i il·lusions com a combustible de la seva maquinaria política.

Seria injust considerar que la majoria de Partits que actualment s'autoanomenen socialistes ho són, com també pensar que dipositar un paparet en una urna cada quatre anys et fa ser més democràtic que un altre. La democràcia es construeix, es guanya i es defensa al carrer, a casa, a la família, a l'empresa, a les assemblees de barris o estudiants, amb els amics o amb la parella. La democràcia comença per un mateix i és, per sobre de tot, una actitut; una manera de veure el món i una proposta determinada per regularitzar les relacions socials.

Que ningú vagi a dormir tranquil pensant-se que ja a fet els deures per anar a votar, per participar, de nou, en l'espectacle que ens han preparat.  

In memoriam

Avui fa 8 anys que vas tancar els ulls per sempre més. El temps, ho saps prou bé, no passa debades i molts incrèduls t'han ignorat i menystingut. I alguns xiquets – planye'ls Miquel – creixeran sense la coneixença dels teus versos.

Molts dels que et van plorar t'han condemnat a l'oblit, desconeixen i ignoran que no es poden enterrar les paraules, ni les idees ni els mots. He de confessar que et (re)llegeixo sovint, a vegades obsessionat en trobar aquella frase que tot ho justifica i d'altres amb la il·lusió del nen que obra el regal tot i saber que hi trobarà. Com bé deies: serem allò que vulguem ser.

Ens has ensenyat a parlar i escoltar com a bon arquitecte que ets de les paraules. Igual que en Gaudí has alçat meravelles a través de l'experiència viscuda (la teva font d'inspiració fonamental). Has connectat amb el poble perquè ets poble, perquè en formaves part, te'l senties teu i te'l estimaves com qui més. Vas patir i vas plorar, i et van condemnar a la llarga agonia d'una malaltia que es va arrelar a tu fins paralitzar-te sencer. Mai va poder, però, amb els teus ulls: per qualsevol ingenu era incomprensible que despertessin tanta vitalitat, tanta energia, tant patiment i tanta felicitat al mateix temps. Salveu-me els ulls, cridaven els mots. El final semblava que ens parlaves pels ulls.

A plogut molt, i a destemps, a Roda de Ter i al món sencer, des d'aquell 1929 quan vas obrir els ulls. Però encara avui en dia, a la penombra de la cambra, els teus versos s'omplen, novament, de significat i de sentència. Les canyes només es tornen llances si hom les empunya amb esperit de lluita. I tu sempre ho vas fer-ho, i dir-ho i vas animar a la resta de tots nosaltres a creure'ns, humilment, que el nostre granet de sorra servirà per alguna cosa més que per treure'ns la inquietud i aixecar-nos de la butaca. Vas marcar-nos un camí fugint del cercle viciós del que sempre remuga i ensopega amb la mateixa pedra, oferint-nos la mà en forma de versos.

Recorde'ns sempre, perquè mai se'ns oblidi, que tot està per fer i tot és possible.

Mestre de mestres.