Però no us preocupeu: són terroristes

L'Estat espanyol ha plorat molts cops les seves víctimes. Manifestacions, articles, documentals, comunicats, estadístiques, crespons, informes, entrevistes, banderes a mitja asta, debats, imatges... que ens recorden i alerten constantment que el conflicte deixa un saldo de 829 persones mortes, 2.596 ferides i 3.391 accions armades per part d'ETA. Tots soldats de la pàtria, tots innocents, tots recordats i tots plorats.

La política informativa estatal ens ha fet sentir nostre cada mort, ens ha obligat a plorar, a rebutjar-ho i a condemnar-ho. L'alineament estatal ha estat contundent. Els tentacles institucionals, intel·lectuals, repressius i informatius han teixit una contundent xarxa de solidaritat i unitat a l'entorn d'aquestes pèrdues. Víctimes amb nom; amb dol; amb plaques; amb manifestacions; amb suport, recolzament i comprensió unànime.

Així doncs, sempre que es tira la moneda a l'aire aquesta cau de cara. Només se'ns mostra i se'ns informa de la cara, la cara coneguda per tothom i esmentada anteriorment. Però quina és la creu? O la cara sempre negada? Per què la moneda sempre cau al mateix costat? La creu la porta patint en un silenci silenciat, la societat basca, la família basca:

El pare que es desperta nerviós, a altes hores de la matinada, al sentir uns cops violents a la porta i s'alça desitjant que no el vinguin a buscar. Hi han hagut 30.000 persones detingudes, però no us preocupeu: són terroristes.

L'àvia que es passa tot el dia cuinant els plats preferits, les delícies més merevalloses, per poder-les oferir a la visita a la seva neta. Hi han hagut 16.000 persones empresonades (16 mortes a presó). Dels actuals 730 presos i preses polítiques basques, 140 ho són per delictes exclusivament polítics. Però no us preocupeu: són terroristes.

El germà que des de que ha tornat no és el mateix, té una mirada perduda i no encaixa bé les bromes. S'ha tornat esquerp i salta a la primera. Hi han hagut 7.000 persones torturades (13 mortes com a conseqüència directe de la tortura), però no us preocupeu: són terroristes.

La mare que plora per la pèrdua del seu fill, per la mort, pel no retorn. Hi han hagut 470 morts (122 assassinades per forces de seguretat de l'Estat, 27 pel GAL, suïcidis...). Però no us preocupeu: són terroristes.

El cosí que ha tornat de la manifestació amb el braç esmicolat i cinc costelles trencades. Hi han hagut 666 persones ferides per la policia sumat a les 255 agressions d'ultres. Però no us preocupeu: són terroristes.

La cosina que torna de comissaria destroçada, trencada, violada. Hi han hagut 14 dones violades, però no us preocupeu: són terroristes.

L'avi que agafava el cotxe per anar fins a Sevilla a veure el seu net i va patir un accident de cotxe al tornar. Hi han hagut 16 accidents mortals dels més de 400 acumulats en 22 anys de dispersió penitenciària. Però no us preocupeu: són terroristes.

El tiet que treballava de periodista en el diari des de feia 15 anys, va acabar treballant de mecànic. Hi han hagut 5 tancaments de mitjans de comunicació. Però no us preocupeu: són terroristes.

La tieta que es presentava com a cinquena de la llista a les eleccions municipals va haver d'anar a declarar. Hi han hagut 10 il·legalitzacions de formacions electorals. Però no us preocupeu: són terroristes.

Passat el temps prudencial des de l'escàndol dels GAL, des del 1998, i sota la consigna de "tot és ETA", l'Estat va potenciar una nova estratègia sota el paraigües judicial, més subtil en l'aparença, però molt més contundent en l'aplicació: vulnerabilitat de drets civils, individuals i de llibertats fonamentals; tancament de diaris i de candidatures polítiques,...

És evident i conegut que la pau sempre es signa amb l'enemic, però aquesta mai serà duradora si no es pot parlar d'igual a igual. Hi ha d'haver-hi reconeixament, i condemna; però de tot. I jo em pregunto: quina diferència hi ha entre un soldat i un terrorista? La legalitat i reconeixament institucional, ètic, civil, moral que otroga un Estat en el primer cas i l'absència d'aquest en el segon? Serà necessari que la societat basca aconsegueixi un Estat per poder parlar de tu a tu? Perquè qui domina el llenguatge i edifica conceptes deixi de repetir-nos, un i altre cop, que són terroristes?

Feixisme, crisi, culpables, solucions i reivindicacions

“Tenen raó el que diuen que l'Estat és un mal gestor i un administrador deficient. Però s'hi ha d'afegir que aquests judicis fan referència a l'estat demoburgés, efectivament ineficaç i absurd, però no a les institucions emanades de la revolució nacional, no a un Poder polític legítim sorgit de les lluites que la Nació mateixa realitzi en pro de la seva alliberació i de la seva grandesa històrica. Aquest poder polític sí pot fer-ho, amb absoluta eficiència i amb absoluta honestatat. Realment només ha de projectar-se sobre els actuals sectors on es manifesta i radica la zona paralítica i inepta de la nostra economia: la gran indústria, els transports, la Banca i el comerç exterior. Si l'Estat nacional controlés d'una manera directa, nacionalitzant-ho, aquestes grans funcions, l'increment ràpid i prodigiós de l'economia espanyola, i per tant també de les economies privades i de la classe treballadora entera, seria una realitat inmediata” Ramiro Ledesma (extret del llibre Ramiro Ledesma Ramos y el fascismo español, de Ferran Gallego, p. 368)

Ramiro Ledesma Ramos (1905 – 1936) és el jove creador, ideòleg i teòric del feixisme espanyol. Una peça clau i fonamental per entendre el posterior projecte franquista.

El feixisme és un projecte que té com a objectiu construir una comunitat nacional i planteja la lluita contra la degeneració (sentit biològic) o la decadència (sentit cultural). Està basat en el mite (comunitat) i el seu braç executor és el factor d'adhesió/exclusió radical. El feixisme planteja una utopia que serà la base fonamental per atraure les masses populars. La gent ho veu com una resposta als problemes de l'època. Discurs de fraternitat, de comunitat. Proporciona seguretat davant la inseguretat. Plantegen la creació d'una societat pública/nacional, unitària; on les persones deixen de ser individus per formar part d'un organisme, d'un tot sense fissures.

Així doncs, presenta una nova concepció de comunitat nacional definitiva, tràgica, de destí. S'utilitza la metàfora biològica (assimilant-la a un organisme): com un organisme viu, amb cèl·lules (individus), on la vida de cada una només té sentit i fortificació dins la comunitat, dins l'organisme. Però s'han d'eliminar els factors no funcionals, infecciosos (ja siguin idees, persones o coses que provenen de fora) i tumorals (provocades pel propi cos, és a dir, fetes per una part de la població degenerada) que poden extendre's i ser responsables de l'enfonsament de la comunitat. Per tant, parlem d'un organisme sotmès a un procés de depuració. Compost per un element d'exclusió, però també d'integració. Integra, es tracta d'una crida a formar part de la comunitat.

Bona part de la historiografia acadèmica presenta el feixisme com un estrany, com un monstre. No s'ha de veure com una patologia social, sinó com un model de construcció d'una societat perfecta, utòpica. El feixisme és el fill no reconegut de la família cultural europea. La gent sap què és i perquè el vol. Els interessa acabar amb el liberalisme i frenar el socialisme. El projecte feixista critica a la burgesia (no pel fet de ser-ho, sinó perquè és liberal) i els valors establerts al 1789; diferenciant-se, al mateix temps, de l'atac comunista. És un projecte congruent amb les necessitats de l'època. Congruència amb parts importants de la societat europea. No es tracta d'un parèntesis en la història o en l'evolució cultural europea. L'eliminació d'obstacles no és un element aïllat de la consolidació històrica de la cultura europea (eliminació de minories ètniques, esclaus, colonització,...). Per què no n'hauria de formar-ne part?

Agafa una societat en crisi (exemplificada amb l'Alemanya de 1930), recentida, sense prestigi, amb persones que se senten desafavorides (atur, crisi dels professionals, universitaris,...), excloses de la societat. Es tracta d'un període on trobem moments de disgregació social. El feixisme convens, estem en un moment on ja hi ha exclusió. El feixisme és el resultat de la por, no la causa. Apareix allà on ja hi ha exclusió.

Ahir vam viure i veure la indignació global a través del 15O en un moment on la crisi del sistema se'ns mostra a flor de pell. Sota el lema de la indignació a l'acció sembla que el moviment que va néixer el 15M no només assenyala els culpables i els mals del sistema, sinó que, segueix, intentant construir alternatives. Ahir vam veure la cara de la moneda, esperem no haver de veure'n la creu.

Ella

Ella va a la moda, ella és la moda. Pel que es veu té molts amants, entre d'altres el Neoliberalisme i el Neoconservadorisme, que han despertat en ella un amor fraternal, en aquesta complicada relació a tres bandes. Tots comparteixen un odi comú envers el vell terrorista intel·lectual que remou fantasmes des del passat.

Diuen les males llengües que és filla de tres pares i cap mare: Jean-François Lyotard (1924 – 1998), membre de la Universitat de Paris, en serà el gran popularitzador al Vell Món; Richard Rorty (1931 – 2007), és la derivació anglosaxona, ho introduirà als Estats Units i Niklas Luhmann (1927 – 1998), alemany, és el més implicat amb la comunicació social. Als quals també se'ls i exigeixen proves de paternitat per les fortes influències en el neoliberalisme americà. Tot i això, qui en recollirà la fama serà Gianni Vattimo (1936) a través de l'eleboració del concepte d'èxit: pensament feble. Té molta influència, per exemple amb Zapatero.

Ella és producte de laboratori humà. Els seus creadors es basaran en diverses fórmules, encara que evolucionarà per si mateixa generant nombrosos tentacles intel·lectuals. Es vertebrarà a través d'un anàlisi crític de l'antiga enemiga: la Modernitat. És fonamenta en la negació de l'existència d'unes normes ètiques universals aplicables i vàlides per tota la comunitat humana. La seva poció màgica és el pragmatisme, buscant sempre el millor esdevenir possible (no el millor abstracte).

Ha estat molts d'anys obsessionada analitzant l'enemic, el mal de tots els mals. Segons ella, la Modernitat es conjura al segle XVII – XVIII i té com a elements bàsics: l'universialisme racionalista; la fe en la ciència i la tècnica i la capacitat de domini i explotació de la naturalesa. Al mateix temps considera que el context d'humanisme progressita (que veu la Humanitat cridada a ser la gestora de la pròpia evolució) i de pensaments utòpics la influencien i debiliten.

Per contra, ella tendeix al culturalisme, accentuant el pes de la tradició concreta i acumulada i la Història singular dels pobles. Per aquest fet tendeix a ser eclèctica i sol considerar que no hi ha un pensament regularitzat, sinó que és una qüestió d'actitut. A més rebutja la jerarquia del pensament, tot considerant que totes les cultures, històries, mites, tenen un valor propi i específic, i, per tant, no es poden universialitzar. Els diversos pensaments no poden ser objectivament millors. No es pot imposar cap pensament per davant dels altres (només el seu). Ella es presenta disfressada de tolerància, però en el fons és una relativista asèptica; intentant no ser ni dogmàtica ni fanàtica davant la realitat social. Abandona els grans relats, no creu i nega les narracions capaces d'explicar tota la realitat. És especialment crítica amb la tradició judeocristiana, la idea de progrés de la Il·lustració, l'evlucionisme, el marxisme,... Serà l'autoencarregada d'enterrar les grans ideologies de la Història.

Proposa apostar per un pensament analògic/plural/flexible/feble/líquid/mòbil que es basi en la comparació. No creu que tingui sentit buscar la veritat en si; però si aproximar-te a elements a través de la comparació. És a dir, no creu poder caracteritzar el Capitalisme, però si mirar què fa un Estat i què fa un altre. Ens convida a descobrir qui són les titelles, però en nega els fils i ens obliga a aplaudir. Ens repeteix, any si any també, que els reis són els pares. I és ella qui ens obliga a despertar-nos il·lusionats.

S'apunta a la democràcia, el cosmopolitisme i a l'economia de l'abundància. Meravellada amb el consumisme d'Estats Units, la catalogarà com una economia desenvolupada. El seu eslògan: “La productivitat administrada amb pragmatisme i seny”. Té un sentit de contingència universal, adequant-se al localisme dels territoris, de les situacions, a les fórmules historicoculturals específiques.

Malgrat tot, la gran família que ha conreat també té ovelles negres. Alguns fills pròdigs (G. Lipovelsky, J. Vidal, F. Fukuyama) han (re)caigut en la borratxera de la Modernitat, espantats pel relativisme venalista, presentat com la nova penicil·lina que res cura, però tot ho arregla.  

(in)definició

“Un home caminava pels carrers foscos d'Irlanda del Nord, a la dècada de 1970, quan de cop apareixen dos soldats encaputxats apuntant-lo amb una pistola i preguntant-li: -Ets catòlic o protestant?- L'home, amb un fil de veu, va respondre: -Jueu...- I el segon encaputxat, tot nerviós, afegeix: -Si,si, jueu; però catòlic o protestant?-”

Finalitzat el temps reglamentari de la Segona Guerra Mundial, el públic occidental quedarà dividit en dos. Dos mons, dos maneres de veure'l, entendre'l i explotar-lo. La resta del(s) món(s), subordinat als seus dictats. Però alguns països temeraris, capitanejats per Indonèsia, l'Índia i Iugoslàvia, intenten buscar una tercera via, proposant una política comuna independent als dos blocs. Aquesta proposta es materialitza a l''abril de 1955, a la Conferència de Bandung.

Tots dos blocs arrufaran el nas davant d'aquest desafiament. La resposta del bloc Capitalista, timonejat pels Estats Units, arribarà una dècada més tard, el 1964, disfressada de Conferència Mundial de Producció i Comerç, celebrada a Ginebra. El director de l'orquestra repartirà la resta de tasques, condemnant països a ser explotats i concedint llicències a altres per ser explotadors. S'imposa qui i què produiran i qui i què consumiran. A Indonèsia, convidada a la força, se li ordena que substitueixi el gruix de la seva producció (que fins al moment, i com herència colonial, es basava en el sucre, el cafè, l'oli de palma i algunes espècies) i que es centri en el cautxú.

Per què aquest canvi? No era més lògic, més eficient i menys costós, des de la perspectiva liberal econòmica, buscar incrementar els rendiments i la producció dels productes que ja s'eleboraven? Però els pulmons (la indústria nacional) del pater familias capitalista, a la dècada de 1960, era la indústria de l'automòbil (juntament amb l'armamentística) que, òbviament, requereix cautxú. Però el principal productor mundial era el seu malson: el Vietnam. Estats Units destinarà molts fonts per la recerca i investigació per aconseguir un reaprofitament del cautxú (d'aqui en neixarà el cautxú artificial) a més de promoure plantacions a altres zones, el problema és que necessita un clima i un sòl molt determinat, i una de les àrees que complia les característiques era la jove Indonèsia.

La recomanació anunciada a la Conferència no serà tinguda en comte pel president d'Indonèsia, Sukarno, que decideix no acatar-la per continuar amb la política neutral i independent als dos blocs. La recomanació pren forma i, des de 1965, els Estats Units (a través de la CIA) col·laboren amb el general Suharto per fer un cop d'Estat (1966). Al 1967 Suharto serà anomenat president d'Indonèsia, amb l'aval dels Estats Units, amb un programa de repressió i extermini envers l'islamisme radical i el comunisme. Segons informes de la pròpia ONU, hi hauran més de 2 milions de persones mortes.

D'aquesta manera, amb Indonèsia sotmesa de nou i fent mèrits per recuperar les línies perdudes del dictat, al 1971, s'integra a l'ASEAN, una rèplica de la ONU al sud-est asiàtic.

Quan un país s'allibera no pot ser independent, ja des del segle XV existeixen xarxes internacionals de relació i subordinació entre els diferents països. La consolidació d'Estats ha regularitzat aquestes relacions, i a generat, propiciat i consolidat grans aliances estatals, on la (in)definició maquillada d'hipocresia obliga i dictamina quina peça del joc capitalista els hi ha tocat ser.