IF YOU'RE RIGHT, GOD MADE ME AN ATHEIST; IF I'M RIGHT, HISTORY MADE YOU A CHRISTIAN

dimarts, 20 de setembre del 2011

Socialisme(s) II

Molt abans que l'Olimp fós el far d'Occident, les deesses Raó, Demagògia, Imaginació i Comunicació van fer brotar les paraules i els mots de les boques d'arreu del món. Les paraules seran el ciment per edificar i justificar sentiments, fronteres, injustícies, valors i jerarquies. Però, tot i que les paraules tenen amos i solen estar al servei del poder, esdevindran armes de doble fil. Definir, conceptualitzar, parlar i escriure significa teixir, construir i edificar, a base de paraules i mots, idees, valors, pors i sentiments. Podem retenir les idees dins el cap, però no un cop s'han plasmat en mots. Es poden cremar llibres i matar persones, però, de moment, no es pot fer el mateix amb les idees.
El mot Socialisme és engendrat pel diari francès Le Globe, al 1832, per designar els que havien begut Saint-Simon. Aviat s'extendrà per Occident i s'aplicarà als reformistes socials anglesos, amb R. Owen com a referent. El concepte de Socialisme és conseqüència de la revolució industrial i és una derivada del propi sistema capitalista. És a dir, el mercat lliure, la propietat privada, l'individualisme filosòfic i la doctrina liberal (l'ABC del sistema Capitalista) generen desigualtats i desequilibris econòmics, socials, polítics, però, al mateix temps, vesteixen mots per la denúncia i l'esperança.
Així doncs, en un primer moment i en línies generals, el mot Socialisme apareix com a corrector (humanístic, ètic,...) dels aspectes més salvatges generats pel desenvolupament del Capitalisme i busca donar veu al conjunt social. Socialisme s'enten com a rectificació, correcció, de l'individualisme burgés (del liberalisme burgés / capitalista). Aquesta definició generarà diverses tendències, entre elles el Mutualisme, el Proudhonialisme, el Bakunisme,...
Però la paraula adquirirà un nou significat a partir de la dècada de 1860, complementari al primer i que té com a pilar fonamental, pal de paller i eix vertebrador de la pràctica i la retòrica posterior, la propietat social. Aquest canvi de visió es produeix a l'entorn de la Iª Internacional (AIT) on s'imposa un concepte “modern”, més precís, de Socialisme. Aquest nou concepte posa de manifest, implica, una propietat dels mitjans de producció social. No nega l'anterior concepte, però el matisa, el fa més precís. Aquesta tendència serà autoanomenada per Marx com a socialisme científic i és on situaríem la gran majoria d'apòstols del moviment obrer.
Per tant, el mot evoluciona i esdevé alternativa, en base a la propietat dels mitjans de producció, d'intercanvi i de distribució. El debat dins la AIT girarà a l'entorn de si la propietat ha de ser dels treballadors o bé propietat social. El Cooperativisme en serà el gran derrotat, després d'haver desenvolupat al segle XIX un socialisme identificat en la propietat dels mitjans dels propis treballadors.
Per contra seran majoria les tendències que defensaven la propietat social, és a dir, del conjunt de la societat. Tots els membres de la societat, doncs, han de poder decidir i, per tant, implica que s'han d'eleborar mecanismes per fer-ho. Cal diferenciar entre propietat i gestió de la propietat. És a dir, s'aposta perquè la propietat sigui social, però la gestió d'aquesta pot ser des de les institucions de l'Estat (Marxisme), a través de col·lectivitats, comunals (Bakunisme) o bé sindicats (Anarcosindicalistes).
Ergo, un cop finalitzada l'AIT, per societat socialista s'entendrà aquella on els mitjans de producció, d'intercanvi i de distribució són socials o dels treballadors. Això no implica la negació absoluta de la propietat privada ja que aquesta seguiria existint pels béns de consum.
El mostrari de definicions sobre el mot Socialisme a l'entrada anterior poden ajudar a entendre aquesta evolució, així com posar de manifest la força de les paraules com a eina per generar idees, valors i pors.
A l'Imperi del Sol, 2.500 anys abans que Occident generés el mot Socialisme, el Vell Mestre va escriure el següent:
“Producció sense possessió,
acció sense imposició,
evolució sense dominació”
Les paraules que no són d'Occident, sembla que se les emporta el vent.
Que els mots no ens facin presoners, les paraules no són cadenes ni àncores, sinó eines. Pot ser ens fa falta, però, callar una mica i escoltar els altres; escoltar el món.

dilluns, 19 de setembre del 2011

Socialisme(s) I

Algunes definicions sobre el mot Socialisme:

“L'organització de la societat de tal forma que qualsevol individu, home o dona, es trobi en nèixer una igualtat de mitjans pel desenvolupament de les seves facultats respectives i per la utilització del seu treball. L'organització de la societat de tal forma que l'explotació per una persona del treball del seu veí sigui impossible, i on tothom pugui gaudir de la riquesa social únicament d'acord amb la seva contribució a la producció d'aquella riquesa”, Die Frau und der Sozialismus, August Bebel (1840 – 1913).

“El enemigo de la sociedad, aunque parezca ser derivado de ella; su anhelo es destruirla, si bien en sus doctrinas aparenta querer organizarla. Famélico y andrajoso monstruo de largas uñas, que se complace en asustar de vez en cuando a las gentes ricas; apenas asoma un poco la cabeza, huyen aquellas escondiendo sus capitales. Para muchos es el socialismo un sistema político que encierra la felicidad de las naciones; su principal base es construir el mundo en una vasta sociedad de socorros mutuos para que unos no naden en la abundancia al paso que otros son víctimas de la miseria. Como natural consecuencia del socialismo desaparecerán los ricos y los pobres, pues los capitales serán iguales, y cuando algún socio adelante y aumente el suyo a fuerza de trabajo y de industria, vendrá el equilibrador socialismo y le tomará sus aumentos para reponer el capital del que desmembró el suyo por sus vicios y holgazanería. Y con tan magnífico sistema el holgazán andará gordo y bien vestido y el trabajador desnudo y estenuado; y unos trabajarán para que coman otros, y otros comerán para que uns trabajen; y en las tiendas se darán de valde los géneros al que los necesite; y en las fondas y cafés no llevarán nada por lo que se consuma; y no se pagará nada en los teatros, y todos los socios estarán contentos y muchos de ellos morirán de felicidad. Dicen los partidarios del socialismo que la propiedad es un robo, y ellos para castigar a los ladrones propietarios, quieren apoderarse de sus propiedades, recordando sin duda aquello que el que roba a un ladrón tiene cien años de perdón. J. Rico i Amat, Diccionario de los políticos o verdadero sentido de las voces y frases más usuales entre los mismos. Madrid, Imp. F. Andrés, 1855.

“La primera fase del comunisme, per tant, no pot proveir justícia i igualtat; les diferències, i les diferències injustes en la riquesa persistiran, però l'explotació de l'home per l'home haurà esdevingut impossible ja que serà impossible fer-se amb els mitjans de producció – les fàbriques, la maquinària, la terra,... - i fer-les propietat privada... Marx mostrà el curs del desenvolupament de la societat comunista... que [de primer] consisteix en la distribució dels béns de consum “d'acord amb la quantitat de treball realitzat” (i no [encara] d'acord amb les necessitats (....) Però la diferència científica entre el socialisme i el comunisme és clara. El que habitualment anomenem socialisme fou anomenat per Marx “primera” fase, o inferior, de la societat comunista. En la mesura que els mitjans de producció passen a ésser de propietat comuna, el mot “comunisme” també s'hi pot aplicar, sempre que no ho oblidem que no és un comunisme complet”, L'Estat i la revolució, Capítol 5: La primera fase de la societat comunista, Vladimir Lenin, 1917.

“Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució.” Diccionari de la llengua catalana, Enciclopèdia Catalana, 1993.

dijous, 15 de setembre del 2011

Violències: 1936 / 1939

Totes les guerres són civils. Sempre moren persones. Solen codificar-nos els grans genocidis humans en xifres i números, per fer-los menys dolorosos i més efímers. Des de l'historiografia estadística els últims balanços sobre la Guerra Civil són els següents: víctimes per accions bèl·liques 135.000 (dels quals 120.000 eren soldats i 15.000 civils, la majoria morts en els bombardejos); víctimes de la violència política 200.000 (50.000 a la zona republicana i 100.000 a la zona franquista (fins 1939) i 50.000 de 1939 a 1943); sobremortalitat natural 325.000 (morts per malalties, fam,...). Sumatori: 660.000 víctimes mortals. Escriure (només) els seus noms ocuparia, aproximadament, 2.400 entrades com aquesta.
L'estiu de 1936 marcarà l'imaginari històric col·lectiu i serà utilitzat per justificar la repressió de 1939. La historiografia franquista desenvoluparà la tesis del Discurs de l'Equiparació, que s'ha mantingut fins avui en dia, equiparant les dues violències, presentant-les com a iguals.
La violència a la zona franquista està institucionalitzada. És una part de la columna vertebral del sistema, un pilar fonamental i necessari pel seu desenvolupament. S'utilitza contra tota forma, col·lectiu o element contrari al règim franquista. Aquest és un projecte amb una dimensió destructiva (de l'ordre polític existent). El marc normatiu serà substituït per una nova forma autoritària. La presa del poder implica la destrucció de (totes) les estructures existents.
Així doncs, al 1939 trobem procediments formals pel desenvolupament de la violència repressiva. El franquisme edificarà un Corpus jurídic per desenvolupar-la. Des del 28 de juliol de 1936 la Junta de Defensa Nacional havia aprovat un edicte, però serà a partir de 1939 quan prendrà cos a través de la Llei de Responsabilitats Polítiques (febrer 1939), el Tribunal de R.P. obrirà uns 500.000 expedients. La Llei de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme (1940). Llei de Revelió Militar (1943) que converteix en llei l'edicte de 1936. Per tant es crea un marc normatiu que permeti la repressió més extensa possible i (en)coberta per l'àmbit jurídic.
Per altra banda, la violència a la zona republicana està directament vinculada a dos fets claus: la crisi de les institucions (estatals, autonòmiques o locals) sumat a un (intent de) procés revolucionari. Aquest últim fet implica la destrucció del vell ordre i la construcció d'una nova societat (amb unes bases socials diferents). Però la revolució no podrà edificar un nou ordre (ho farà, en part, la Generalitat). Per tant, una part de la violència en la zona republicana és de classes. Es té com a objectiu l'eliminació de la classe identificada amb el vell ordre social i el vell poder. A aquesta violència s'hi ha de sumar una (present en els dos bàndols) deguda a factors estríctament personals i venjatius. No s'ha de menysprear la força de les costums, les tradicions (per exemple el canvi de calendari, que generarà un daltabaix notable). Causarà un xoc. En la zona republicana, desapareix la vida religiosa de l'àmbit públic.
La imatge viscuda, generada i edificada a posteriori pel franquisme, de l'estiu de 1936 serà la d'un capgirament del país extramadament violent. La força del rumor crearà lligams de por. No totes les víctimes o familiars eren del bloc feixista. Una part era la base de suport de la República, eren les que havien fet possible i havien atorgat l'hegemonia d'ERC a les eleccions. Molts eren moderats o catòlics, víctimes del procés revolucionari.
Per què hi han morts amb nom, plaques, flors i llàgrimes i altres condemnats a ser oblidats? Per què la injustícia se'ns presenta disfressada de Justícia una i altra vegada?

dimecres, 14 de setembre del 2011

Espanya = Castella (?)

Vells mestres com Pierre Vidal consideren que a la segona meitat del segle XIV la nació catalana ja està constituïda. Aquesta tesis neix fruit dels debats historiogràfics occidentals a l'entorn del nexe entre Estat i nació en els seus orígens medievals. A més desmenteix els arguments d'una línia d'historiadors nacionalistes castellans (com Ramon Menéndez Pidal o José Antonio Maravall) que defensaven que al segle XV ja existia un “sentimiento de comunidad de los españoles” a través de basar-se (només) en fonts provinents de l'historiografia medieval castellana. Si analitzem els casos d'Aragó, València, Catalunya, Castella i Portugal ens adonem que al segle XV trobaríem diverses formacions històriques peninsulars amb les corresponents estructures estatals modernes i amb identitats nacionals diferenciades. Desmentint la idea/mentida d'unitat existent a l'antiga Hispània (o durant el regnat dels reis catòlics) i posant de manifest que una part de la historiografia nacionalista castellana ha intentat d'apropiar-se el terme Espanya equiparant-lo a Castella en un llarg període històric de més de vuit segles.
Els cronistes (fossin aragonesos, valencians, catalans o castellans), durant el període medieval, utilitzaven el concepte Espanya per referir-se a la història peninsular (com a àmbit geogràfic). Però, ja al segle XIII, alguns cronistes i humanistes castellans (com R. Ximénez de Rada) iniciaran un “procés d'apropiació del concepte d'Espanya, tot assimilant-lo amb Castella”. A les Corts castellanes ja hi havia una idea imperial madura al segle XIII basada en la reconstrucció de la unitat gòtica i que atorgava a Castella el paper de centre/referent d'aquest projecte unificador. Serà a la primera meitat del segle XV quan s'edificarà el mite històric de Castella, a través de l'aportació de dos intel·lectuals humanistes: Pablo de Santamaria, que vincularà els orígens peninsulars amb Castella i no amb Hispània i Alfonso de Cartagena, que assimilarà Espanya a Castella i establirà que els reis de Castella són els únics i legítims descendents dels monarques gots.
Així doncs, durant el regnat dels reis catòlics no va sorgir un Estat espanyol ni una nació espanyola, malgrat que hi han plomes a sou i cortesans coetanis que s'il·lusionen en la construcció d'una nova unitat. Però aquesta utopia no qualla ni en l'àmbit teòric ni a la pràctica política. En l'àmbit de la teoria política trobem un enfrontament ideologicocultural dels cercles humanistes catalans amb els castellanocortesants a partir del segle XV sobre el concepte i la història d'Espanya. Si ja al segle XIII alguns cronistes i humanistes castellans havien començat a apropiar-se el concepte d'Espanya (assimilant-lo a Castella), durant el regnat dels reis catòlics s'accentuarà (a partir de gent com Luca Marineo o Diego de Valera). Fins que es generaran dues visions sobre el mateix concepte. Per una banda, la tradició historicocultural catalanoaragonesa considerarà Espanya com a concepte geogràfic mentre que la tradició historicocultural castellana intentarà assimilar el concepte Espanya a Castella. En referència a la pràctica política constatar una manca d'unitat jurídica, institucional, fiscal, monetària i lingüisticocultural. Per tant, ni a la pràctica ni a la teoria sembla poder-se complir aquest ideal somiat/proposat per alguns.
El pensament històric castellà del segle XVI es basa en dos punts: entendre Espanya com una comunitat històrica i en la reafirmació d'un ideal castellà supremacista i assimilista en l'àmbit peninsular. Pedro de Medina, n'és un bon exemple: entén Espanya com el conjunt de la península ibèrica, però no només li atorga una concepció geogràfica. Hi ha l'idea d'una unitat històrica i política espanyola vinculada a Castella (per exemple l'autor només segueix la línia dinàstica castellana).
La proliferació d'històries d'Espanya al segle XVI no és casual, cerca la legitimitat de les noves formacions polítiques així com busca i genera elements per l'educació patriòtica dels seus súbdits.